TESTIMONIS DE MISSIONERS

Ens arriben poques 

notícies dels països en què els cristians són exterminats (Iraq, Síria, Pakistà, Nigèria...). No són de fiar les que provenen de fonts de l’ONU i menys les que vénen dels nostres governs, perquè estan molt condicionats pels convenis econòmics i polítics (votacions a l’ONU...) . En aquest cas els testimonis més fiables són els dels missioners que han estat en el lloc, han plorat desenes i centenars de morts, han guarit ferits i han atès emigrants que fugen del seu país per salvar la pell escapant-se només amb allò que porten a sobre.

Fins fa poc les notícies no deien altra cosa que es tractava de lluites entre religions. La veritat era que els de l’Estat Islàmic cremen esglésies, maten i segresten . Els catòlics, en canvi, ni cremen mesquites, ni maten, ni segresten les noies dels musulmans. Em penso que reaccionarem quan sapiguem que els de BOKO HARAM han segrestat centenars de noies i han declarat que les dones només han de criar criatures i cuidar els marits ni tampoc han d’aprendre a llegir, i si us dic que algunes són violades sistemàticament. El testimoni és de les poques que s’han pogut escapar. Aquesta mateixa setmana hi ha hagut més segrestaments de noies a Nigèria.

A l’Iraq "hi ha un parc a Mosul on es decapita sistemàticament nens i posen els seus caps damunt d’uns pals. Cada vegada hi ha més nens decapitats, les mares violades i assassinades i els pares penjats.

Al Paquistà una dona anomenada Asa Bibi estava treballant en un camp i li van manar que anés a cercar aigua. Totes les altres dones s’hi van oposar perquè en no ésser musulmana contaminaria el recipient i el faria impur i l’obligaren que deixés el cristianisme i es fes musulmana i ella s’hi va oposar. Va argumentar que “Jesús havia mort a la creu pels pecats de la humanitat” i els preguntava què havia fet Mahoma per elles. Les dones van anar a l’imam local, espòs d’una d’elles, i aquest va presentar denúncia a la policia pel delicte de blasfèmia. L’article  295 del Códi Penal de Pakistà castiga amb pena de mort blasfemar contra el profeta de l’islam. El jutge que ha de dir la darrera paraula està espantat perquè altres jutges han mort per no haver aplicat la sharia estrictament.

Molt de compte amb jutjar els musulmans. Molts no són ni pensen com ells i fins molts dirigents estan fent manifestos en contra. No caiguem en el parany d’englobar en un mateix sac el que fan una colla (encara que nombrosa) de fanàtics, amb la majoria dels que practiquen l’Islam..

Però el testimoni de missioners afegeix un nou dolor: ens diuen que, quan vénen al nostre país, queden horroritzats de veure com les samarretes dels millors equips estan fent propaganda d’aquells països (Qatar, Emirats...) que subvencionen aquestes milícies que terroritzen la població (maten, roben, segresten, violen dones i noies, i cremen esglésies cristianes).

I nosaltres tan feliços!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PRIMEREJAR

El Papa actual ens ha sorprès amb una paraula que mai no havíem sentit a dir: “primerejar”.

Aquest mot ve a significar  ésser els primers a fer una cosa. L’Església, amb tots els seus defectes, s’ha avançat, en el decurs de la història, en molts camps.

D’on van sortir els primers hospitals? De congregacions religioses. D’on van néixer les primeres escoles? De les catedrals on un dels canonges tenia el càrrec (que encara es manté honorari) de mestrescola.  Qui va optar per  l’educació de les nenes ignorades en les antigues escoles ara fa un segles i mig? A casa nostra les congregacions de Vedrunes, Dominiques, i moltes altres... També les universitats van ésser institucions iniciades i promogudes per l’església.  A casa nostra, l’escoltisme, les colònies d’estiu, Càritas...

Totes aquestes activitats, amb el temps, han estat suplertes pels ajuntaments, les diputacions, els governs estatals i autonòmics i per moltes altres institucions laiques. Ens n’hem d’alegrar

Hom pot tenir la sensació de creure que l’església, ara, no té lloc en aquest món.

El Papa actual  ha dit que el nostre lloc és “primerejar”, és a dir: obrir noves iniciatives en camps nous segons les necessitats que es van detectant. Fa molts pocs anys l’església (les parròquies) era qui repartia el menjar de Càritas amb més o menys encert. Ara, gràcies a Déu són moltes les ONG i institucions que s’han afegit a repartir menjar als indigents (també amb més o menys encert).

Llegim un fragment del document del papa Francesc que ens parla de primerejar:

L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l'àngel als pastors de Betlem: «No temeu, perquè us porto una Bona Notícia, una gran alegria per a tot el poble» (Lc 2,10). L'Apocalipsi es refereix a «una Bona Notícia, l'eterna, la que ell havia d'anunciar als habitants de la terra, a tota nació, família, llengua i poble» (Ap 14,6). "Primerejar", involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar (EG 23)

L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que "primeregen", que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen. «Primerejar»: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor ha pres la iniciativa, ha primerejat en l'amor (cf. 1 Jn 4,10); i, per això, sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar! Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. (EG 24).

Ens anima, com veieu, a no tenir por de tot el que s’està produint en el món. Ens hem d’alegrar molt que tantes iniciatives que havien sortit de gent d’església, ara les hagi assumides la societat d’alguna o altra manera.  Vol dir que eren encertades.  Com que els problemes del temps actual són tants, encara ens queda molt marge per “primerejar”, que vol dir anar trobant iniciatives davant la problemàtica de la gent. Si parlem de la caritat el que ara és important no és tant repartir menjar com denunciar que els que ho haurien de fer no ho fan, que són les administracions i per altra banda destinar molt més temps a escoltar la gent (més temps a escoltar-los que no pas a repartir-los roba o menjar). Tenim molt a fer i crear noves iniciatives. Si surten iniciatives d’altres només ens cal felicitar-los.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS EXCLOSOS QUEDEN BOCABADATS

Queden bocabadats quan veuen créixer aquest càncer social que en diem “corrupció”. Realment tots hem quedat parats que hi hagués tanta gent entre els governants i els que ho havien estat, que s’hagin aprofitat de les seves situacions privilegiades i que hagin amagat els seus diners en llocs on ningú no ho sapigués (a l’estranger).

No és cap secret que això ha passat en tots els temps, però ara ens hi trobem de manera molt exagerada,  amb l’exacerbació del consum. La gent que vol consumir necessita molt diner i s’acumulen fortunes. Aquestes creen grans desigualtats (com mai hi havia hagut de tan fortes) i les grans desigualtats generen un gran mal al teixit social perquè produeixen violència per part dels oprimits i exclosos. Llavors es dóna una reacció en cadena perquè els que han acumulat diners per tal de detenir  aquesta violència  es proveeixen d’armament (que no resol res) i el fan servir contra els pobres i els que són opositors; tot això només serveix per crear una aparença d’ordre i de pau, que no és tal, perquè és una pau que consisteix que els pobres arriben a culpabilitzar-se com si fossin ells els causants dels mals. Un cop els dominadors tenen les regnes de la situació fan passar la gent per unes “formacions” a fi que els vençuts arribin a creure que els vencedors són bons i volen el bé de tothom. Pitjor encara quan, a sobre, es fan dir benefactors (Lc 22,25).

Una altra sorpresa ha vingut de la mà de la notícia que gent vinculada a algun gran banc disposava d’unes targetes (negres, en diuen) per poder treure tants diners tants com volgués. Sabeu quines factures hauran pagat preferentment amb aquestes targetes de les caixes que afavoreixen l’anonimat? Aquelles despeses que són inconfessables i que més val no sàpiga ni la família, ni el banquer de l’oficina propera. Probablement trobareu que han abonat la despesa d’un safari, de les sales de festa luxoses i altres disbauxes més inconfessables.

Ho trobeu estrany que els “exclosos” quedin bocabadats? Si no tenen gens ni mica de poder es trobaran com ovelles esgarriades sense pastor. Amb això ens acostem al temps de Jesús que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,35). Què fa Jesús? Quan s’adona de la indefensió i la petitesa dels exclosos de la societat del seu temps s’acosta a ells  i en tria dotze per poder atendre els problemes de cadascú, escoltant-los (Mt 10,4).

El desconcert d’avui és molt gran. Mirant-ho amb lupa podríem trobar algun aspecte positiu que és la informació que ara tenim. Es van destapant estafes i jocs dels aprofitats que segurament hi havia en altre temps i no els coneixíem.

Això no treu el desànim i aquí els cristians hi tenim alguna cosa a dir perquè creiem en la resurrecció. No passarà pas allò de la cançó: “habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertat”. No, sinó que creiem en el “Regne de Déu”, que consisteix en un esforç continuat per anar superant les injustícies, tot i que mai no haurem assolit el final de tot. A més a més sabem de sobra que els nous dirigents que hi haurà, si poden, faran el mateix i haurem de continuar amb la denúncia.

Si trobeu una mica fort l’article llegiu-vos el núm. 60 del document del papa Francesc (EG).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TREBALL DIGNE

Els Estats Units celebren el dia del treball digne al primer dilluns de setembre. És una commemoració que valdria la pena d’imitar perquè en el nostre país hem començat a recuperar una mica el treball però quasi en tots els casos “és un treball indigne”.

Voldria recollir el que han fet al bisbat de Terrassa (la pastoral obrera d’aquell bisbat) per anar contemplant quin i com  hauria d’ésser el treball quan es recuperi.

Han fet un decàleg que diu així:

Decàleg del Treball Digne

Agafant la idea de l’encíclica  “Caritas in Veritate” (n.63) de Benet XVI i fer-la en forma de decàleg, es podria dir que la dignitat en el treball ve donada perquè:

1.  El treball sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona

2.  El treball sigui lliurement triat

3.  El treball associï efectivament als treballadors al desenvolupament de la seva comunitat

4.  Els treballadors siguin respectats

5.  El treball satisfaci les necessitats de les famílies

6.  El treball aconsegueixi escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar

7.  Els treballadors puguin organitzar-se lliurement

8.  Els treballadors puguin fer sentir la seva veu

9.  Els treballadors aconsegueixin espai per retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l'àmbit personal, familiar i espiritual

10.  El treball asseguri una condició digna a l'hora de la jubilació

Ja sé que això és tirar molt amunt, però està en la línia de l’Evangeli, on la utopia que Jesús anomena “Regne de Déu” també sempre té uns límits que van més enllà. Recordeu la paràbola dels treballadors de diferents hores a la vinya on els darreres cobren el mateix que els primers ja que el propietari de la vinya considera que tots necessiten el mínim (que és un denari) pel dia treballat  (Mt 20,1-36).

 Recordeu també el que diu la carta de Jaume amb un llenguatge encara més dur (vol dir que en aquell moment hi havia grans injustícies):

I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt!  Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits.  El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps!  El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'univers.  Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu anat engreixant per al dia de la matança.  Heu condemnat el just, l'heu assassinat, i ell no s'ha resistit.  Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que han arribat les pluges de tardor i de primavera.  Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop (Jm 5,1-6)

Hem de recordar que les nostres relacions humanes (per tant també les laborals) tenen molt a veure amb la nostra vida de l’Esperit ja que Déu es fa present en tots els nostres actes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUI ENS DICTA LA MORALITAT?

Molta gent ha rebotat de l’església (que som nosaltres mateixos) perquè alguns dignataris (llegeixis bisbes o cardenals) s’havien apoderat de la moralitat; oblidant que el més important és l’anunci de Jesucrist havien fet unes lleis (ben humanes, tanmateix) sobre el vestir, sobre la sexualitat, sobre l’avortament... i havien oblidat el gran pecat que denuncia Jesucrist, que és l’acumulació de riquesa.

No vull pas dir que no hi ha d’haver normes, perquè sense elles ens menjaríem els uns als altres, però les que estableixen els governs sovint són pitjors i menys pensades que les que venien de l’episcopat. Imagineu quina bestiesa quan un govern posa com a pecaminós el dret a votar o diu que els “sense papers” no poden rebre assistència.

Torno a les normes de moralitat. Tampoc poden fer-se per consens, perquè els habitants d’una regió donarien com a fonamentals aquelles  normes que tiren l’aigua al propi molí.

Com resoldre el problema si la cosa és talment difícil?  Doncs mirant-ho des del cantó teològic i no moral. Per una banda reconeixem que els governs han de fer lleis i s’han de fer segons el consens dels grups parlamentaris, però cada vegada que hi ha eleccions canvien els paràmetres i moltes vegades els que han quedat a l’oposició prometen fer un canvi en cas que arribin al poder. Vol dir que tot és inestable.

Continuem sense saber què fer i què pensar perquè tampoc no val allò que cadascú faci el que millor li sembli. ,El criteri és que, els que us sentiu cristians, podeu rebre, evidentment, orientacions de l’Església que sovint seran atinades, però allò que és principal és el “coneixement de Jesucrist”, el valor que ell dóna als pobres als indefensos als petits, i la contemplació que té del Pare. El cristià que segueix de  prop Jesucrist s’anirà imbuint del seu pensament i procurarà que la seva vida sigui la d’un altre Crist. Ell mateix es formarà un criteri i decidirà el que ha de fer, respectant el dret que tenen els parlaments de fer lleis i respectant també les multituds que pensen al revés, però discrepant en privat i en públic d’aquelles  que, al seu criteri, s’allunyen del pensament de l’Evangeli. Si fa això, sovint haurà de rectificar, però és el camí més vàlid.

Els que ho facin així es trobaran en el món com un os fora de lloc perquè veuran, amb molta llàstima, com la gent s’apunta a les majories, al partit o  a l’església sense una reflexió prèvia. Voleu un senyal d’aquest gregarisme? Doncs molt senzill. Pregunteu què en pensen de l’avortament i veureu com molta gent es posiciona, sense dubtar, imposant una manera de veure sense tenir en compte els uns els drets de la dona i els altres l’amor i el dret a la vida. Per poc que pensessin dubtarien. Malament quan la gent opina sense dubtar. No fan servir el cap per pensar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS