dimecres, de juny 25, 2014

TOTS SOM “PEDRES VIVES”


Un família amb molts diners sembla forta als ulls de la gent però, a la més petita baralla entre germans, tota ella es disgrega. Per què? Perquè el diner no té consistència per unir, encara que ho aparenti.
La vertadera força que uneix els germans és l’amor que han rebut del pare i de la mare. Aquests, el pare i la mare, són les “pedres vives” que edifiquen i aguanten la família, fins i tot quan ja no hi són.
Aquesta és la novetat de l’Evangeli que és la mateixa que hem repetit escoltant les Benaurances: Que les “pedres vives” som les persones, encara que semblem febles.
Aquests dies contemplem amb tota la pena de l‘ànima com grups integristes molt nombrosos armats maten fins i tot escolars i deixen esteses de milers de cadàvers entre els que participen d’alguna pregària religiosa diferent a la seva o en un mercat on hi ha molta gent (Boko Haram reconeix haver fet dotze mil morts i haver incendiat 50 esglésies).  Semblen forts i segurament ells s’ho pensen, quan invoquen el nom del seu Déu (Alà és gran!) per fer aquestes bestieses. Amb les armes s’aconsegueix sovint el domini dels pobles i l’esclavització de les persones, però tot això, encara que aparenti ser consistent, és senyal de molta feblesa.
El nom de Déu només el podem invocar per perdonar i aixecar, i no pas per aconseguir armament. La força la tenen els febles que estimen i ploren.
He esmentat que ja ho diuen les Benaurances. El que plora (Mt 5,4) ja està rebent consol. Sort que hi ha persones que ploren perquè el que mata no plora, sinó que es pensa que és vencedor, però per mantenir-se en el domini ha de viure amb constant protecció.
Els humils (Mt 5,5) també són “pedres vives” perquè tots ens hi atansem confiats, ja que sabem que no parlaran d’ells sinó que ens escoltaran.
Els que tenen fam i set de justícia (Mt 5,6) mantenen viva l’esperança de l’utopia i marquen un horitzó del que hauria d’haver, encara que aquest somni sembli llunyà i bastant irrealitzable.
Tots aquests són “pedres vives”, com ho són els compassius (Mt 5,7) que donen un color amable al món. Si no tinguéssim compassió sempre guanyaria el fort per damunt del dèbil i el món no tindria cap solució. Viuríem com en el regne animal, que cap d’ells té cura dels seus envellits ni tampoc dels febles. Els animals cuiden les seves cries mentre les necessiten. Una “pedra viva” és aquella dona que, després d’haver estat menyspreada tota la vida pel seus sogres o pels mateixos pares o marit, els cuida amb amor, en la feblesa de la malaltia, a canvi de res.
Com anem veient, el llenguatge de Jesús sembla contradictori, però té un gran contingut. Diu el contrari del que estem acostumats a avaluar. Qui havia de dir que els “nets de cor” (Mt 5,8) seran els que veuran Déu quan sentim cada dia algun polític (no tots) mentint-nos per tenir-nos enganyats? Aquests només veuen la seva poltrona, però no veuen els perjudicats per les seves polítiques. En canvi, els nets de cor i transparents en la vida, els que no menteixen, són les “pedres vives” que basteixen l’edifici de la societat amable.
Així podem entendre com Jesús li diu a Simó Pere que serà la pedra (Mt 16,18) quan sap de sobres que el negarà en la seva feblesa (Lc 22,31). Pere no és “pedra” perquè tingui, o hagi de tenir, poder sobre ningú, sinó perquè Déu el reconeix en la seva feblesa.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de juny 19, 2014

CADA U DE NOSALTRES ÉS FILL DE DÉU





Si no posem la mirada ben enlaire (Jesús la posava en el Pare) no tindrem una mirada universal. Els creients en Jesucrist no contemplem un déu que fa justícia i castiga, com els agrada parlar als fonamentalistes de qualsevol religió, sinó d’un Pare que estima i vol que ens estimem.
En nom d’aquest Déu, que és Pare, no solament no podem matar, sinó que tampoc no podem menysprear cap altra persona ja que cadascun és també fill de Déu.
En nom d’aquest Déu no podem tractar els immigrants com factors econòmics i cridar-los quan ens falta mà d’obra i rebutjar-los quan ens en sobra. No oblidem que la majoria dels nostres pares o avis han emigrat i per això sobrevivim amb dignitat. Si els nostres avantpassats va poder emigrar, també els actuals ho han de poder fer.
En nom d’aquest Déu no podem posar l’amor als animals per damunt de l’amor a les persones. No és veritat que siguin més nobles que les persones. Són més simples, perquè no entenen altre llenguatge que el del menjar, passejar o jeure. Les persones són molt més complicades perquè són més intel·ligents, però són fills de Déu.
En nom d’aquest Déu, que és Pare, no podríem acceptar mai dels mais les matances de Nigèria, Egipte o de l’Iraq que s’estan produint cada setmana o les que la nostra mateixa església hauria fet en èpoques medievals. L’error consisteix en posar la religió per damunt de Déu. Mai la religió no ha d’estar per damunt de Déu, que la sustenta. Diu Jesús que els àngels dels “més petits” estan contemplant Déu cara a cara (Mt 18,10). És una manera de dir que la vida dels altres, fins la dels més petits, és un do preuat pel mateix Déu.
En nom d’aquest Déu no es pot aplaudir l’economia lliberal (que tothom es mogui lliurement en els contractes, compres i vendes) de manera que aquesta sigui la pauta per deixar sense treball i amb salaris inhumans una part important de la població. L’economia (el diner) és una divinitat excloent que matarà qui sigui per estar ella per damunt de tot i massa governs la veneren i l’obeeixen.
En nom d’aquest Déu, que és Pare, no podem venerar el nostre ventre, de manera que menjars i cuiners esdevenen les noves divinitats que molts adorem. Sant Pau ja es queixava fustigant aquells pels quals el seu déu és el ventre (Fil 3,19). Fixeu-vos quantes pàgines de diaris i espais televisius destinem al culte al menjar o al culte al propi cos. Quan combreguem el Cos de Crist entenem que els cos de tots els altres (que són Crist com jo) està per damunt del meu cos i del meu ventre. El “cos” de tots els altres són les seves alegries i tristeses, els goigs i les esperances, com diu el Concili Vaticà II, i la possibilitat de rebre un aliment adequat. Quan combreguem el “cos de Crist” estem amb els altres. Això és el que professem en la comunió de cada Missa. Per tant combregar el cos de Crist és acceptar la possibilitat de conviure amb els altres, les ganes de perdonar i portar la pau a les cases on anem i amb la gent que ens trobem en el treball.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 11, 2014

PREGAR JUNTS o bé TROBAR-SE PER PREGAR






Aquesta setmana hem vist una cosa nova: una pregària com a eix d’un inici de reconciliació entre dos Estats. El Papa Francesc ha aconseguit que els dos grans rivals, presidents d’Israel i Palestina, es donessin la mà i fins i tot es fessin una abraçada. I com ho ha fet? Invitant-los a fer una pregària. Com que pertanyen a diferents religions la pregària no podia ésser la mateixa, però l’espai i el temps, sí. Els ha invitat a trobar-se per pregar. El Papa Francesc ha introduït el que el nostre món occidental està arraconant: espais de pregària. Mentre el nostre país està negant els espais de pregària en les escoles, hospitals, en els casaments i fins i tot en la coronació del nou rei, els dos grans rivals d’orient mitjà s’han trobat, no per fer la mateixa pregària, sinó per pregar en el mateix lloc i moment.
Fixem-nos en els precedents del nostre país. Uns precedents llastimosos. No fa tant que no hi havia acte ni inauguració que no fos precedida per una pregària. Si la cosa era important, pel mateix bisbe; o, si no, pel rector de la parròquia. Això era dolent? Efectivament, perquè no era tant una pregària com un  domini. Es veia massa que el religiós que presidia la benedicció (bisbe o rector) exercia com aquella “bèstia” de l’Apocalipsi (que també era un religiós, probablement pagà) que no feia altra cosa que grans elogis de l’emperador o del dominador de torn demanant a tothom que “el món i els que l’habiten adorin l’altra “bèstia” (emperador) que ha estat curada de la ferida mortal.
Moltes vegades les benediccions només han servit per augmentar el domini dels que ja dominen. El gest del papa Francesc és desconcertant perquè introdueix un element gens científic: l’eficàcia de l’oració. A molts els farà riure i a la gent d’esquerres, que són bastant més sensibles al sofriment humà, els desconcertarà, perquè cada vegada que arraconaven un símbol o espai religiós els semblava una victòria.
Que ha canviat? El fet que la religió (el papa Francesc) no es posa com un pontífex d’altres èpoques que dictava a favor dels reis i prínceps posant el seu setial per damunt dels altres, sinó com un senzill mediador que ha ofert un  espai i un temps i se situa a la mateixa alçada que els altres. Fins i tot el símbol: les cadires dels tres eren iguals i estaven a la mateixa alçada.
El nostre món religiós encara s’ha de desprendre de molts signes de poder per fer de mediador en els llocs on hi ha el sofriment humà.
Estem massa acostumats a veure un cardenal fent una benedicció afegint-hi un discurs elogiant el partit dels que governen o dels que ell voldria que governessin. L’anomalia consisteix en què, en comptes de beneir, vol imposar el seu criteri. No fa de mediador sinó que, amb gestos acaparadors no deixa que Déu parli en la llibertat dels interlocutors.
El canvi és radical i dient-ho amb mots exagerats però entenedors, la religió no ha de servir per beneir canons i tancs sinó per oferir espais de silenci perquè els rivals es trobin encara que cadascú resi a un Déu diferent de l’altre. Quan un bisbe posa el seu setial més amunt que tots els altres és que encara viu en el temps del domini i no en el de la mediació.
No perdeu de vista que les grans matances de les darreres setmanes (Boko Haram) són de creients al crit de “Alà és gran” contra uns altres creients (cristians). Son uns intents de domini molt  més grans que els que he parlat i per tant més aberrants. Només que uns maten (islàmics radicals) i els altres només moren (els cristians). Vol dir que la religió dels que assassinen té molt a canviar per convertir-se en la reconciliació si vol fer de mediadora.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 04, 2014

QUAN PARLEM DE NOSALTRES, MALAMENT

 Els periodistes, quan agafen una mica de fama, en comptes d’informar-nos, parlen d’ells mateixos. Malament. Els capellans que van una mica creguts, en comptes d’anunciar l’evangeli parlen d’ells (del que fan, del que els sembla). Malament.
Aquesta anomalia es dóna a tots nivells; per exemple, un arquitecte, en comptes de pensar què convé a la gent, mira que el seu prestigi quedi ben enlaire a l’hora de dibuixar un servei públic. També els polítics:  ja ho hem vist fa poc que, en comptes de parlar del que faran o d’un projecte de país, parlen dels contrincants afirmant sense rubor que són molt dolents. És una manera de parlar d’ells mateixos. Per sort, la gent se n’adona i els ha rebaixat la confiança.
Totes aquestes anomalies tenen un fonament semblant: que no sabem sortir de nosaltres i pensar en els altres; com els nens petits, parlem de nosaltres com si fóssim el centre del món.
Els que creiem en Jesucrist ens fixem en les seves paraules i les seves obres i parlem d’Ell com Jesús parlava del Pare. Escoltem primer les seves paraules.
Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?  (Mc 8,34-36).
Ell ens dóna exemple quan diu que “ell és el pa”. Semblaria que parla d’ell mateix (Jn 6,35) però en realitat parla del Pare, ja que una mica abans ha dit d’on prové aquest pa amb aquestes paraules: És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.» (Jn 6,32-33). Per tant, quan diu que ell és el pa ens està parlant del Pa que ens dóna el Pare.
Contemplant-lo des d’un altre angle  Jesús se sent enviat (Jn 20,21) i transmissor, per això no parla d’ell mateix.  Diu davant de Pilat que l’està interrogant que “Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.» (Jn 18,37). Encara més: quan Jesús diu que “ell és la porta” no és per atrapar-nos i tenir-nos tancats, sinó perquè els que el seguim puguem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).
Si volem seguir el que ell diu i el que ell fa, el nostre parlar ha d’ésser per escoltar el que diuen els altres o per respondre’ls. O també per escoltar la Paraula de Déu i per respondre-la


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog