dijous, de maig 26, 2011

ELS PROFETES DE COSES PASSADES

No costa gaire, quan ha acabat un partit de futbol, afirmar que “ja es veia venir que guanyaria aquest”. El que costa és dir les coses abans que passin.

El mateix ha passat ara, acabades les eleccions hi ha massa savis que saben perquè ha guanyat un i ha perdut l’altre i omplen planes i planes per no dir res que no sapiguem.

Les paraules que valen són aquelles que, quan passa el temps, t’adones que eren encertades en el moment que es van dir. Aquesta és la feina dels intel·lectuals (no dels que se’n fan dir i ocupen els seients de les tertúlies).

Aquest és el valor de les paraules que sovint trobem en els evangelis. Paraules que tenen validesa en els segles.

Recordem-ne algunes paraules del Senyor que semblen dites per avui i fa dos mil anys que es van pronunciar: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.» (Lc 21,8-9). Amb aquestes paraules denunciava el que ha anat passant en tots els temps, que molts polítics es presenten com a salvadors i defensors atribuint-se el remei de tots els mals.

Mirant-ho des d’una altre punt de vista, els que arriben al poder, com ha passat ara en les eleccions, comencen dient que “governaran per a tothom”. També ho fan els que arriben a manar per un cop d’estat. És el que toca dir i fa molt riure perquè no costa gaire dir-ho (que seran de tots) des del poder. El mèrit és dir-ho, com Jesús des de la impotència de la creu, quan els que aconseguien escoltar-lo entre gemecs de dolor, s’adonaven que suplicava perdó a favor d’ells al Pare. Patia per a tots i els estimava tots. Això és sublim. Això és el contrari del que hem sentit en tota la campanya en la que els uns i altres clamaven contra els que consideraven contraris i els desitjaven tota mena de mals. Els uns contra els de dretes amenaçant-nos que qui sap que ens passaria si governaven aquests, i uns altres contra els immigrants com si no fossin les víctimes que ens hem fabricat nosaltres mateixos. Uns immigrants que els vam fer venir perquè els necessitàvem i ara diem que són un destorb.

En canvi un cop guanyen van dient i repetint que “governaran per a tots”.

Encara podem donar un pas més per comprendre Jesús i el seu coratge i entendrem l’Eucaristia: Jesús, quan està lluny del poder (és un moment en el que uns el cerquen per matar-lo, altres el trairan o el negaran) agafa el pa, el parteix i els el dona dient que ell dóna la vida per a tots. Ho fa amb les conegudes paraules que fan: Això és el meu cos entregat per a vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Per això els que creiem en ell, ens inclinem plens de respecte i podem pensar: “Ens convé un rei com aquest que no ens vol a tots quan mana, sinó que ens estima a tots quan el traïm i el neguem com diu la carta als romans: Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. (Rm 5,8-10).

Si heu entès l’article us adonareu que l’Evangeli és tota una altra cosa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 17, 2011

LES ELECCCIONS DEL NOSTRE PAÍS I DELS ALTRES PAÏSOS


El full d’avui coincideix amb el dia de les eleccions municipals. No passa res perquè tampoc no em posicionaré a favor o en contra de cap partit.

Encara que la campanya, com totes les precedents, ha estat mordaç i agressiva, sobre tot a nivells mediàtics (no tant a nivell de poble), encara que sovint hem escoltat frases de mal educats, un cop fetes les eleccions tothom dóna per bo el resultat i la nostra gent acorda d’acceptar aquells que han estat triats pel poble. Tampoc no hi ha gaire perill que es facin trampes en el recompte perquè els observadors de diferents partits ja cuiden que això no passi. Fins i tot quan sentiu a dir que una família ha portat un avi despistat per sumar vots per un partit determinat el fet és insignificant perquè hi ha avis per alimentar els vots dels partits més variats. Les petites trampes es compensen.

Però aquest sistema que a nosaltres ens funciona mitjanament bé, és un engany en segons quins països en els que les trampes són enormes. Un observador arriba a un col·legi electoral al matí i li diuen que “”la urna era oberta dels de les 4 de la nit”. Ves a saber quants vots abultats hi han afegit amb tantes hores (Rwanda).

També hi ha hagut unes eleccions a Costa d’Ivori, acabades les quals han dit i repetit que el president perdedor (per pocs vots) no volia deixar la poltrona. En realitat els anomenats “rebels”, amb l’ajuda de França i EEUU van manipular tota mena d’urnes i ara, que estan al poder, jutjaran el president sortint per uns crims molt menys nombrosos que els que van cometre ells per arribar a manar. Com que tenen la benediccions de les grans potències, tot s’amagarà. Es donarà el cas que els bons (que no van manipular el vot) passaran per delinqüents i seran jutjats pels que apareixeran com els bons, com aquells que es faran anomenar benefactors i seran els jutges del bé i del mal.

Pensant en les urnes d’aquests països fraudulents ens podrem fer la mateixa pregunta angoixada que feia el salmista de la Bíblia quan pregava a Jahvè així:

Mira, els malvats ja tiben l'arc, tenen la fletxa posada a la corda per tirar des de la fosca a l'home bo; que si els fonaments del món s'esfondren, el just, pot fer-hi res? (Sl 11,2-3).

Però també un altre salm anima a obrar rectament dient-nos:

No t'exasperis pel triomf dels dolents, no envegis els qui obren malament. S'assecaran ben aviat com l'herba, es marciran com l'herbei dels prats (Sl 37,1-2) perquè a la fi els malvats són destruïts i foragitats per uns altres malvats.

En aquests països que obren d’aquesta manera amb enganys, no sols estafen els pobres que no saben qui els enreda, sinó que el resultats és nefast pels més febles perquè hi ha molts morts sobre tot entre els més indefensos. A la llarga, però, un poderós n’enderroca un altre i els pobres esdevenen espectadors de les lluites pel poder. Però la realitat és que aquest món de lluites pel poder no s’acaba.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 10, 2011

SOM TAN POBRES?




Mentre nosaltres alcem el crit al cel per les retallades hauríem d’estar assabentats del que passa en els països realment pobres. Posem per exemple a Cuba on hi ha estat fa molt poc uns amics que m’han escrit el següent:

Ara són les 9 del vespre del dissabte dia 7 de maig.
Com esteu?
Val a dir que ens esperàvem veure pobresa, però no ens ha deixat de sorprendre el que hem estat veient. Trini tenies tota la raó; la gent és molt pobra, et demana bolígrafs, sabó, roba per la mare, menjar, fins i tot la guia que ens acompanyava el primer dia per Santiago li vam donar dues revistes que havíem comprat a l' aeroport de Madrid i un bolígraf de l'hotel.
Quan veus aquells cotxes vells que fan tant fum, aquells autobusos tant rònecs sense pintar i sobretot, aquells camions plens de gent a dalt a la caixa que fan de transport públic, és que no t'ho creus.
Són molt pobres però s'ajuden molt i s'estimen molt entre ells, són molt senzills. Hi ha molts carros amb cavalls per la carretera, bicicletes, toros, gallines, cabres... i gent que va a peu i et fa auto stop perquè no tenen ni una bicicleta.
Ara estem tres dies en un complex d'aquest ple d'anglesos i canadencs que els porten en un avió i no es mouen de la platja, a Guardalavaca. És una pena perquè aniran a casa sense haver vist els pobres.
Nosaltres marxarem demà passat a l'Habana i ens hi estarem tres dies per tornar després cap a casa.
Suposo que tornaré a veure misèria. No vull viure enganyat com els que són al meu voltant aquí. Ramon i Sílvia

Llegint això entendreu que el nostre debat polític és fals. Encara omplim estadis de futbol i recintes de cantants perquè tenim diners; encara hi h molta gent que pot anar a esquiar i els avis disposen de moltes cobertures socials. Pot ser ens vindrà la misèria com la que tenen a Cuba i llavors podrem alçar el crit al cel.

Però va creixent una nova classe necessitada, els pobres de la ciutat. Un dels capellans africans que hi ha per ací va dir-me: “Els pobres de les ciutats són més pobres que els de l’Àfrica”. Per què ho veu així? Perquè aquí els que han quedat sense treball ni cobertura social no tenen ni tan sols la possibilitat que tenen els africans d’anar a un plataner i menjar-se un plàtan.

Un dirigent de Creu Roja ha dit aquesta setmana que, des de la crisi, han augmentat la recaptació. El mateix podem dir de Càritas però on arribem? A uns pocs.

Com ho farem per dir-los que d’ells és el Regne del cel? (Mt 5,3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 03, 2011

DAVID I ABSALON (Obama i Osama)


Absalon era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalon que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Escoltem el relat que no te pèrdua.

Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell.» El rei va preguntar: «¿Està bé Absalom, el meu noi?» El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal.» Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!» Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. (2Sa 18,31-19,8).

Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.

Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.

Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).

Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: “S’ha fet justícia”, com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.

Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog