dijous, d’abril 28, 2016

EL DÉU DE L’EMPRESA




L’altre dia va venir un missioner que ha estat quaranta anys al Japó i va explicar que un dels déus que aquella gent adora és l’empresa en la qual treballen els homes. Això comporta dues coses: que les famílies es veuen molt poc tots junts perquè el pare passa hores a l’empresa on treballa (de manera que si el nen dibuixa una escena familiar només hi posa la mare i els nens, ja que veuen poc el pare);  i l’altre conseqüència és que els que han acabat la vida laboral no saben quin paper han de fer a la societat. Sobren.  Els avis fan més nosa que aquí.
Com podeu comprovar, aquesta no és la divinitat de la nostra societat en la qual la gent va canviant d’empresa de treball i passa de l’atur al treball i del treball a l’atur. Les empreses més aviat són mirades com una mica enemigues del nostre entorn excepte el cas d’alguns que fa anys i anys que estan fixos en el mateix establiment.

Doncs, quin és el Déu de la nostra societat? Al  meu entendre el que més adora la nostra gent és el propi cos, al qual hi dediquen diners i sessions. Això és un mal? De cap manera, però si hom destina moltes estones al propi cos no li queden temps ni energies per descobrir on hi ha els necessitats, els que requereixen la nostra ajuda. No vull pas dir que els necessitats siguin una nova divinitat, sinó que són els que descobrim més fàcilment quan adorem el Déu de Jesús  que s’acostava als menyspreats del seu temps, sovint tinguts per pecadors fins i tot per les autoritats religioses del seu moment. Per això, mentre la pobresa o la malaltia eren tingudes per malediccions de la societat (d’aquell Déu del temple), Jesús, com que ha descobert un altre Déu, Aquell que estripa el cel i s’acosta fins a la persona per dir-li “tu ets el meu fill”, cura els cecs fa caminar els invàlids, escolta el prec de les viudes.... Aquesta és l’experiència que va tenir tot seguit després que Joan el Baptista l’hagués batejat (Mc 1,9-11): que si Déu és Pare, els altres són germans i estimats per Déu. O també en un altre moment, en la muntanya de la transfiguració, quan els tres deixebles que van pujar amb ell no acabaven d’entendre un canvi tan radical de Jesús. La veu del cel també mirava a Jesús com a fill (Mc 9,6) que cal escoltar.

 El Déu de Jesús canvia tota la manera de mirar les persones. Per a Ell no compta el cos ni la malaltia, sinó que el més important és la recuperació de tots aquells que la societat té arraconats, menyspreats o exclosos, perquè també són fills del mateix Déu.

El nostre món, en els darrers anys, ha originat un munt de gent menyspreada, que no compta i que han de recórrer a les entitats benèfiques o bé esperen que algun país els rebi. Són els que el Papa Francesc en diu “els sobrants”. En el nostre poble ens trobem amb alguns romanesos que van captant per les cases (probablement enviats per alguna màfia), o també alguns altres emigrants que no saben on trobar menjar per sobreviure. Sobren.

Als que destinen moltes hores de la setmana al culte al cos, que és una de les divinitats més esteses (juntament amb el diner) no els quedarà temps per adonar-se d’aquests que també són Fill de Déu i que han vingut a parar als nostres pobles.



                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
 Altres temes en Full Parroquial. Full albada 96   http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’abril 21, 2016

CONDECORACIÖ A DOS JESUÏTES CATALANS , UN D' ELLS de Manresa.


Els jesuïtes catalans Xavier Albó i Maurici Bacardit han rebut recentment la condecoració del 'Còndor de los Andes' en reconeixement del seu compromís amb la democràcia i els pobres a Bolívia.

El president Evo Morales, els va lliurar les màximes distincions de Bolívia en un acte al Palau de Govern, i ha recordat la feina que durant anys han realitzat els dos religiosos al costat de la població indígena i camperola del país.

El filòsof i teòleg Maurici Bacardit, nascut a Manresa el 1936 i que resideix a Bolívia des de 1955, va valorar el reconeixement per la feina que ha estat tractant de fer "durant més de quaranta anys pel bé" de les "minories postergades i marginades". Els aplaudiments del públic el van interrompre quan va dir que la condecoració ha de ser per a la gent pobra a la qual han intentat ajudar "perquè ells assumeixin la seva veritable protagonisme i passin a tenir dies millors amb justícia i amb llibertat".

Xavier Albó, antropòleg i erudit, i alhora activista per la justícia social, ha dedicat la seva vida a defensar els drets de les poblacions indígenes. Estudiós de l’aimara, del quítxua i del guaraní, és una de les persones més actives, compromeses i reconegudes que treballen en l'àmbit de les llengües a Amèrica Llatina. En la seva intervenció al recollir el premi i en presència dels màxims dirigents del país no va dubtar a expressar la seva opinió sobre alguns dels temes polítics i socials que viu Bolívia, assenyalant que "no renunciarà mai" a la llibertat de dir el que sent.
Publicat per a Cap comentari:

GESTOS PETITS PERÒ MOLT SIGNIFICTIUS

dijous, d’abril 21, 2016


  Les noves tecnologies estan posant al coneixement de tots els grans problemes dels grans defraudadors, dels venedors d’armaments, dels genocides, dels manipuladors del món.... però per ara tot és un garbuix perquè els que ens ho transmeten (mitjans de comunicació) ens ho posen amanit  amb la intenció que ens inclinem per uns i no pels altres.

Escoltant la gent, veig que la majoria es fa un embolic i acaba concloent que “no hi ha res a fer”.
Això és el que sembla, perquè els poderosos semblen invencibles.
Jesús, que vivia situacions semblants, deia que “el príncep d’aquest món serà llençat fora” (Jn 12,31). Per afirmar això quin poder tenia? Sabem de sobres que els que més força tenien en el seu moment el van humiliar, matar i enterrar quan se sentiren al·ludits per les seves paraules. Però Ell tenia un altre poder, diferent del poder d’aquest món. Quan li preguntaven pel seu poder responia dues coses que semblen diferents, però són el fonament de la seva força:
-          Per una banda se sentia recolzat pel mateix Pare del cel dient: “Ho he rebut tot del Pare”  (Jn 17,7) i també: El meu Pare és el que dóna l’autèntic pa del cel (Jn 6,32).
-          Per altra banda no tenia por a la mort quan assegurava que donava la vida pels que estimava dient “em faig pa perquè vosaltres mengeu”  (Mc 14,22).
Traduint-ho al nostre llenguatge la força li venia perquè se sentia enviat i perquè no tenia por a la mort.
Aquesta és la raó que els pocs signes que va fer, ja que va tenir poc temps, hagin tingut tanta ressonància encara avui. Així, quan deia a un paralitzat que el que havia de fer és caminar agafant la llitera i carregant-se-la a l’esquena  (Jn 58) desafiava aquella llei que donava per malalts i pecadors els que havien tingut alguna mena de paràlisi. Quan parlava amb un viuda que portava a enterrar el fill únic (Lc 7,11-13) desafiava tots aquells que donaven la pobra dona per pecadora i castigada per Déu i, per tant, se l’havia de menysprear. Quan deia que el temple s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17b), referint-se als grans sacerdots i potentats del moment, desafiava els que s’havien instal·lat en el poder, en el prestigi i en els privilegis que els donava aquell temple.
Semblen gestos petits i inútils perquè van acabar eliminant-lo, però van sacsejar les consciències dels que en treien profit i es posaven per sobre dels altres. Les seves paraules han transcendit l’espai i el temps i encara valen per a nosaltres. Eren i són significatives.
Avui passen coses semblants. Mentre un Estat es nega a acollir refugiats és molt significatiu que un govern d’una petita nació digui que els vol i que ho té tot a punt per acollir-los o que el Papa Francesc s’emporti dues famílies de Lesbos de les milers i milers que esperen algú que el vulgui.
Quan algú destapa el vel de la culpa i assenyala les nacions productores d’armaments (la nostra per exemple) com a grans responsables del que està passant, està desviant l’atenció per no culpabilitzar només als que tiren bombes i maten. Tots haurem de respondre dels nostres silencis, si més no. Els gestos són significatius encara que la gran premsa es fixa, sobre tot, amb els executors immediats.
                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’abril 12, 2016

LA IMPORTÀNCIA DE LES LLEIS BEN FETES

Resultado de imagen de Leyes injustas para las minorias

Les lleis ben fetes impedeixen que sempre guanyin els més forts. Un avi mig desvalgut mai no podria travessar un carrer si no hi hagués una llei que atura els cotxes amb semàfor vermell. Tampoc no tindrien educació ni sanitat els més pobres si no hi hagués lleis que obliguen a pagar impostos, que són per a aquests serveis (entre altres coses).
Les lleis sempre han d’estar al servei de les persones, però de vegades són més un destorb que no pas un benefici. Recordeu els que heu llegit “el petit príncep” aquell pobre fanaler que encenia i apagava el fanal cada pocs minuts i, quan se li demana per què ho fa, dóna una resposta legal: Està manat!
En l’àmbit polític hi ha partits que s’entossudeixen a voler fer complir una legalitat (la llei) que ha estat feta sovint per afavorir uns i aixafar els més pobres. Parlen de la llei com si fos un déu, quan amb aquestes lleis han creat uns parlaments en els quals, avui, les minories no compten, diguin el que diguin. Són lleis mal fetes que permeten  evasions d’enormes quantitats d’impostos als que més haurien de pagar i permeten el desnonament dels que no tenen treball ni recursos.
Són lleis mal fetes com ho era la del sàbat del temps de Jesús. Una llei que Jesús mateix practicava excepte quan el que estava en joc era l’aixecament d’una persona, sigui per fer-lo sortir de la invalidesa (Jn 5,1-11), sigui per donar la vista un cec (Jn 9,1-16), sigui per fer mirar enlaire aquella dona que feia anys que no mirava sinó a terra (Lc 13,10-17). Ell ens recorda un axioma que val per a tots els temps: “Les lleis estan fetes per a la persona i no la persona per a les lleis” (Mc 2,27).
Tots hem conegut joves que, en una certa edat, es revolten i cerquen una mena d’autonomia a base de trencar les normes establertes en la família o en la societat. Deixen d’ésser nens que havien fet tot el que els havien manat i pretenen ésser persones en el sentit més profund. Salten les normes. Tard o d’hora la majoria d’aquests s’adonarà que cal que hi hagi lleis, perquè no guanyi el més fort i per tant que perdi el més feble.
Recordeu aquell episodi de l’Evangeli en el qual Jesús, envoltat d’una multitud famolenca, als voltants de la Pasqua dels jueus, quan hauria d’estar a Jerusalem complint el deure dels sacrificis pasquals, reparteix el pa i es queda amb els que el segueixen, multitud com ovelles sense pastor (Mc 6,14), lluny del temple, ja que estan als voltant de Tiberíades, un poble pagà ple de soldats romans (ja ho diu el nom del poble: Tiberi, emperador romà). Mentre en el temple es feia l’ofrena simbòlica de cinc pans “a la taula de la proposició”, Jesús pren cinc pans i comença a donar-los a la multitud (Mc 6,39-42). Trenca la llei en favor dels famolencs i pobrissons que el segueixen. Una manera de dir que una multitud famolenca val més que totes les lleis de la pasqua i del temple.
Les persones valen més que les lleis que, des de la nostra mirada evangèlica, han d’estar a favor dels més febles.
Malauradament, les lleis que invoquen els més alts governants del nostre Estat, no són evangèliques, sinó una excusa per no haver de parlar ni escoltar els que més necessitarien ésser atesos.
                                                                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’abril 06, 2016

LA RESURRECCIÓ NO S’ACABA AMB EL QUE VAN “VEURE” ELS DEIXEBLES




El que els deixebles del Senyor van experimentar i que ens van narrar com si fos una visió, no s’acaba amb ells. Van dir-nos que “havien vist El Senyor”. També nosaltres que som ressuscitats (Col 3,1)  vivim aquesta mateixa experiència. Podem dir, com ells, que “hem vist el Senyor”. Quan?
-. Quan sentim una gran pau en el nostre interior (com si el Senyor ens tornés a dir: La pau sigui amb vosaltres);
-. Quan som capaços de perdonar  no tan sols dient “deixem-ho estar” sinó desitjant de debò que li vagin bé les coses a aquell que ens ha ofès (això ens fa anar lleugers d’equipatge) perquè aquelles paraules del Senyor dient que el que perdonarem els quedarà perdonat també valen per a nosaltres;
-. Quan, malgrat la nostra feblesa, tenim força en el nostre interior per perdonar i per seguir endavant. És el que deia als deixebles i ens diu a nosaltres que rebem el seu mateix Esperit: Rebeu l’Esperit Sant”.
Aquests dies de Pasqua repetim molt sovint que Jesús ha ressuscitat i confonem fàcilment la resurrecció amb una revivificació. No es tracta que Jesús tornés a tenir una vida com la que havia tingut. No va per aquí la cosa. Tot allò que feia gran a Jesús (el seu coratge, la seva adhesió al Pare que el feia agraït, la seva capacitat de denunciar les injustícies, la seva pau interior  que podia transmetre dient i repetint als deixebles que no tinguessin por, ...) ho passava als deixebles dient-los que estaria amb ells dia rere dia fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Sant Pau se sent tan proper i ple de la mateixa vida de Jesús que diu “no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi” (Ga 2,20). Quan ells experimenten que això es dóna en ells diuen: “hem vist el Senyor”
Aquesta és la mateixa experiència que nosaltres podem tenir de la resurrecció, ja que també  som “altres Crists”. Per això podem dir que la resurrecció de Crist perdura en el creients i sobre tot en els més pobres, que són la imatge vivent de Crist. Per entendre això recordeu la paràbola de Jesús que diu i repeteix que el que fem amb un d’aquests més petits ho fem a Ell mateix (Mt 25,40). Ell es fa present en nosaltres i en els més pobres.
Amb això estic dient una cosa que pot canviar tota la nostra vida: per ésser cristians no hem de fer el que ens sembla millor (això ho fan totes les bones persones, fins i tot les que no reconeixen el Crist), ni tampoc coses que ens costen gran esforç per merèixer la salvació; per a ésser bons cristians aprenem a viure com ressuscitats i, com diu Sant Pau a la Carta als Romans, “hem passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i procurem, amb la nostra poca traça,  identificar-nos amb Ell i reconèixer també aquells que han estat capaços de fer-ho molt millor que nosaltres mateixos, encara que no es reconeguin creients. Som cristians, per tant, quan reconeixem tot el que hem rebut i el que fan de bo els altres.
Per tant, no es tracta pas de fer un esforç ètic, sinó d’un agraïment serè de tot el que hem rebut. Per això , com els deixebles, quan reconeixem la vida del Crit en nosaltres sentim una gran alegria (Jn 20,20) i una pau interior.                                                                                                              Josep ESCÓS i SARSANEDAS    http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog