dimecres, de setembre 24, 2014

SOM ESCLAUS


Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda  d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.
Escolteu un text de “La Celestina” de Fernando Rojas escrit al final del s.XV:
“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si.  Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”
Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?,  ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14). 
Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:
«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu (Lc 16,15).
Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.
Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.
Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 17, 2014

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.
L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.
Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.
Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense  les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.
També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:
En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.  Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits.  Us ho he dit per endavant.  Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu. (Mt 24,23-26).
Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (decapitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.
Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 10, 2014

LA IGUALTAT A LA BAIXA


Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.
Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.
La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:
Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables.  Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous.  Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep.  Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors!  El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins.» (Am 6,4-8). 
La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que es han precedit.
La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.
Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.
Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).
Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que  molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de setembre 05, 2014

SOM INSENSIBLES



Aquest final d’estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).
La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.
Saturats de futbol no reaccionem.
Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?
No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.
Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.
Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog