dimarts, de gener 27, 2015

EL CAMÍ MÉS LLARG: EL VIATGE INTERIOR


Dag Hammarskjöld, Premi Nobel i segon secretari general de les Nacions Unides, digué fa molts anys que mai no aconseguiríem progressar de forma sostenible fins que no assumim el camí més llarg: el viatge interior.  
En què consisteix aquest viatge interior? Molt fàcil d’explicar: passar de la por a l’amor,  començar a creure en nosaltres mateixos. Tot el contrari del que s’està fent en aquests moments a molts llocs.
La gent de les nostres dretes ha oblidat l’amor. Aquests promouen  un estat policial ple d’armament per defensar-nos i, per tant, fan que nosaltres ens sentim protegits per un estat que, en realitat, no ens estima. Només ens defensa (amb els nostres diners, és clar): han oblidat el viatge interior perquè ens mantenen amb una por velada. Ja va bé que tinguem por.
La gent de les nostres esquerres s’aferren a defensar una igualtat que passa per damunt de les persones  perquè donen més importància al concepte que a la gent. És una igualtat etèria. Tampoc no estimen la gent, sinó les seves idees.
Els uns accepten l’armament fins a les dents i els altres defensen la justícia social, però no arriben a les persones. Ni els uns ni els altres no han optat pel viatge interior, que és l’itinerari més llarg.
La pau que uns i altres promouen no passa per l’amor a les persones. Obliden allò que, per al Crist és tan important: que val més el nen que una escola, que val més una àvia que tota l’església (i les seves cerimònies), que val més un pobre que tota una caixa d’estalvis. Obliden el valor de cada persona que veiem reflectit en l’episodi de la barca on Jesús els diu a aquells que volien arreplegar la gent amb xarxa que es deixin de xarxes: Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors de l’home.»  Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir (Mc 1,16-18), o allò altre que diu referint-se als petits. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial (Mt 18,10), i encara: Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).
El viatge interior passa per la contemplació de les persones i pel respecte a cadascun dels que trobem, pensin com nosaltres o pensin d’una manera diferent.
Quan veiem un món on els petits (sovint refugiats o aturats) queden sense recursos i moren a milers, ens adonem que hem oblidat el camí més llarg: el viatge interior.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de gener 21, 2015

INFANTS O CRIATURES?


Desenes de mils de persones, fins i tot els que no van al camp, avui reclamen el canvi d’un jugador o entrenador i al cap d’una setmana aquests mateixos els aplaudeixen com herois.
En què quedem?
Unes mans poderoses han aconseguit infantilitzar una part important de la nostra societat manipulant els sentiments a favor o en contra d’un jugador o d’un polític. En català diem que “porten llana al clatell” (com ramats d’ovelles).
Aquestes mateixes mans invisibles  posen una part important dels habitants d’un poble o nació a favor o en contra d’una causa.
Això ens sembla que són coses del Tercer món, com el cas de Nigèria on les mobilitzacions en contra de les caricatures del profeta de l’Islam han causat una desena de morts i un munt de temples (protestants i catòlics) destruïts. Però no. També nosaltres, en el nostre món occidental, suposadament lliure, som manipulats. Els camps esportius francesos han fet un minut de silenci pels assassinats arrel de les caricatures (uns 8 o 10). Un nigerià demana quan farem un altre minut de silenci pels 2000 morts perpetrats en un sol dia pels integristes d’aquell país?
Oblidem allò que té de bo l’infant quan es fia agraït dels que l’estimen i assumim la immaduresa davant les dificultats.
Hem augmentat en milers les forces de seguretat de l’Estat per protegir-nos i només uns pocs reflexionen sobre les causes i la possible culpa que nosaltres podem tenir en aquestes reaccions tan bèsties dels integristes.
Per què aquests actes indiscriminats i plens de terror? Molt fàcil. És una antiga tàctica militar que els seus dirigents han après de les nostres acadèmies militars (els seus estrategues han estat formats per nosaltres quan un dia recolzavem els uns i un altre dia els altres): primer de tot cal fer que la gent tingui por (pànic). Més que por, terror. Això torna infantilitzada la majoria de la població. Una tàctica antiga que ja la coneixem per la història dels antics assisris o grecs com era el cas d’Alexandre Magne que va entrar al Líban per una avinguda plena de crucificats. Imagineu com la població restant el va venerar i obeir tota submisa. Algun historiador diu d’ell que er un gran estratega. I tant!
La fórmula és molt senzilla: Per por o per una propaganda (que entri per tots els medis) convé que el poble es torni criatura indefensa.
Quina és la recepta per no caure en aquestes trampes? Ho diu Jesús: “No tinguis por, petit ramat que el Pare es complau en donar-vos el Regne” (Lc 12,32). O, com diu Sant Pau a la Carta als Romans: N’estic cert: ni la vida, ni la mort, ni els àngels, ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt, ni el de sota, ni res de l’univers creat, no ens podrà separar de l’amor de Déu” (Rm 8,38-39).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de gener 13, 2015

LA LLIBERTAT I ELS MOFETES

França i Espanya són països (pot ser no els únics) que ja fa temps es mofen de les religions. El nostre país ha tardat una mica més però ara ja estem l’alçada dels veïns del nord.
Això és un mal? Ens ho hagués semblat anys enrere, no fa gaire, però la majoria de la gent apostaria per la llibertat d’expressió com a bé superior. A mi també m’ho sembla. Vol dir que no hi ha d’haver lleis gaire restrictives sobre aquest punt.
Si no hi ha d’haver lleis que prohibeixin la burla, com s’ha de resoldre un problema d’un abast tan gran com el que hi ha hagut a França amb una pila de morts pels dos cantons i amb la por al cos de tots els europeus que aquests actes es repeteixin?
En català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Qui ha ferit aquesta cuca enorme armada fins a les dents? Posats a cercar culpables mirem-nos a nosaltres mateixos.
No vull pas descuidar que, entre ells (xiites i sunites) s’han enfrontat i s’han matat a milers. Mirem-nos el nostre melic. Sembla que el gruix dels militants en aquesta guerra santa són nascuts i han estat entrenats a les nostres mateixes nacions. Joves rebotats a les escoles, mal vistos per la seva procedència, mendicants de llocs de treball que no han trobat en tota la comunitat europea. Són cuques ferides.
Els principals cervells d’aquestes organitzacions han vist com les nostres diplomàcies (de la comunitat i dels EEUU) han armat primer els uns i després els altres; s’han posat al costat del que convenia a cada moment i han deixat enormes quantitats d’armament a les seves mans. Desconcertats per les nostres diplomàcies, no saben de qui fiar-se i tots som enemics seus. Són cuques ferides. Els nostres soldats quan han intervingut al Líban, Síria o Iraq han fet tota mena de bestieses fora del combat, per tant la imatge que poden tenir de nosaltres és denigrant. Els nostres soldats mastiquen un xiclet mentre ells, prostrats, fan la pregària del mig dia.
Ens queda la possibilitat de mirar tot això des del cristianisme, és a dir des de la mirada de l’Evangeli que no és el mateix que contemplar-ho des del catolicisme carregat de cerimònies, càrrecs i monsenyors.
Què diu l’Evangeli? Jesús diu que el qui menyspreï el germà és digne de la gehena, és a dir que serà tingut com un pagà (Mt 5,22-23).
Sant Pau en la Carta als Romans diu que no hem de menysprear els costums dels altres. Això val pel menjar (Rm 14,3-4) i pel seu calendari, festes i costums (Rm 14,5-6). Continua dient-nos Sant Pau: Decidiu-vos a no ésser per cap germà motiu de caiguda o d’escàndol (Rm 14,13). Vol dir que, si en mofem de les barbes del profeta, no trenquem lleis civils sinó que vulnerem el manament de l’amor tan si ho fem de paraula com si ho fem amb còmics que són altament més expressius. És mentida que el còmic sigui innocu ja que penetra més. Ja he dit que això val només per aquells que creuen en l’Evangeli.
Aquesta actitud no ho arreglaria pas tot, perquè la problemàtica amb ells té molta amplitud però al menys ens podríem presentar davant ells amb una mica més de puresa i no atiaríem la ferida que sagna ja fa mot de temps. No ens posaríem a l’abast de l’enorme cuca ferida que es rebolca contra nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de gener 07, 2015

EL VALOR DELS SÍMBOLS

Els que seguiu una mica les notícies haureu comprovat l’enrenou que es va produir a Andalusia quan la televisió a les dotze de la nit del cap d’any va transmetre de manera accidentada les campanades. Per què es dóna tanta importància a això? Pel valor dels símbols.
Quan ens donem la mà o ens fem un petó no fem res real perquè la mà torna a casa i el petó és un contacte insignificant (fins i tot els que en diem de pel·lícula). No són fets reals, però són molt significatius. També ho era menjar dotze grans de raïm la nit de cap d’any que també podrien haver estat vint-i-quatre (segons com miris el rellotge).
La nostra fe (com les altres, fins i tot l’ateisme més militant) està plena de símbols.
Són mentida? Són veritat? Ni una cosa ni l’altra.
Posem per cas l’Eucaristia. Parlem de la presència real. Real per a qui? Com diu Sant Agustí: “nosaltres els cristians, en aquest pa, hi veiem el cos de Crist”. El símbol real ho és per a nosaltres. I per als altres? Per a ells passa desapercebut i no hi veuen res.
Però hi ha molts més altres símbols que sovint prenem per ben reals, com el lloc del naixement de Jesús o els pastors que hi anaren. Aquests són relats altament simbòlics, però que no podem pas assegurar que la cosa fos així. Són mentida? No, perquè com una bona auca, ens estan dient coses que, per al creient, són importants: que Jesús era de condició humana i va passar la mateixa problemàtica que els immigrants, que fou mal rebut per la gent del seu poble quan diu que Maria i Josep van haver de preparar el part en un pessebre entre animals, i que la gent senzilla, com els pastors que vivien al ras, van acostar-se a donar-los els primer ajuts després del part.
El nostre poble converteix aquests símbols en imatges, en pessebres, en pastorets i està molt bé que sigui així. També convertim en reis els mags i muntem cavalcades sovint magnífiques. Si els donem el valor de símbols i no d’històries ens ajuden a conèixer millor els fonaments de la nostre fe.
La nostra ment és capaç de convertir els símbols en vivències reals de la mateixa manera que besem una foto dels pares o avis que ja no hi són. Podem fer això perquè som humans.
Són també símbols els dies assenyalats com el nostre aniversari o el dia del sant. Ho és també la celebració del Nadal i del cap d’any i també els vestits que portem. Cap d’aquestes coses és mentida ni tampoc veritat. El que és veritat és el valor que li donem sovint exagerat com ha passat amb el fet de les campanades del cap d’any a Andalusia. Un símbol es pot canviar per un altre símbol i no passa res.
Els que s’aferren al símbol com si fos irrenunciable voldrien convertir-los en fets històrics i tangibles. Van per mal camí, perquè obliden que els humans som molt capaços de captar-los però també som prou intel·ligents com per crear-ne de nous i acceptar-los. Amb poc temps s’ha introduït el Hallowen que, per a alguns, sembla ja irrenunciable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de gener 02, 2015

EL VUITÈ: NO MENTIRÀS



Jesús va dir: Que el vostre llenguatge sigui si quan és si i no quan és no. Tota la resta ve del maligne (Mt 5,37).
Algú ha mentit amb paraules gruixudes dient-nos que “la crisi s’ha acabat”. A simple vista ens adonem que, al menys la crisi ecològica, continua i la del repartiment desigual, també. I no són poca cosa. Vol dir que ja no hi ha ganes d’arreglar aquestes.
Suposem que la crisi ha acabat. Com queden els salaris? Doncs hem retrocedit trenta anys perquè, quan diuen que s’han creat o que es crearan de nous, no aclareixen que són temporals i que molts han d’acceptar uns sous tercermundistes. Això passa perquè el preu del producte ja no depèn del treball sinó de l’especulació. Vol dir que la persona ja no compta sinó que el que compta és el guany, el que Jesús en diu “el diner que és enganyós” (Lc16,9). S’ha acabat la crisi però molts dels que tenen una professió saben que s’hauran de conformar en treballar amb el que sigui i no pas amb el que saben. La joventut es veu abocada a acceptar llocs de treball pràcticament gratuïts i innombrables persones es posaran a la fila de l’atur per aconseguir, amb sort, treballs polivalents.
També es notarà la fi del suposat malson perquè molts estudiants de carreres superiors quedaran exclosos per manca de recursos i perquè la salut no estarà a l’abast de tothom i les administracions ens cobraran per cada servei.
Els servis bàsics com l’aigua, llum, telèfon han quedat fixats tan alts, que una persona amb una pensió mínima o un sou bàsic no li quedaran recursos per menjar amb dignitat. Per això avui tot són invitacions a fer-se assegurances de salut i de jubilació. Aquesta mena d’empreses asseguradores ja compten que amb la fi de la crisi quedarem desvalguts.
El qui ha dit que la crisi és cosa del passat ho pot dir perquè està situat en el grup mínim dels que han guanyat molt i han tret enorme profit de tot plegat.
Si la cosa no canvia, la societat civil haurà d’establir encara per molt temps campanyes de recollida d’aliments i recursos en favor dels que no els arriba per menjar i dels que, a manca de treball, durant tot aquest temps hauran de sobreviure de la caritat de l’estat o dels ajuntament perquè, de l’atur de llarga durada, els haurà quedat una jubilació realment minsa.
Sortirem de la crisi més pobres i desiguals però també avergonyits i resignats.
Tot això no ha estat casual sinó que es fruit d’un projecte diabòlic. Haurem de recuperar aquelles paraules del Senyor que deia: Em fa compassió d’aquesta gent que van malmenades i abatudes com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Ara que, segons els grans dels governs, “la crisi ja és història” ja sabem com acabarem anant bé. Doncs ens han mentit

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog