LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?

Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.

Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.

Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.

Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.

Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.

Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare. (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.

La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’empobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.

Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos ... i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 1,52).

No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom (Ap 22,20-21).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA MORT DELS INNOCENTS

Si la factura de la llum està equiparada a un país europeu i els salaris i l’atur és semblant a un dels pobles subsaharians ja es veu que el resultat serà la mort de molts innocents. Com que seran moltes les famílies que no podran pagar, o bé hauran de viure abrigats amb mantes o bé, encara pitjor, se’ls tallarà el subministrament. Les respostes dels governs són molt senzilles (per a ells, és clar). Per una banda un decret que no es talli el subministrament a l’hivern als més necessitats, però aquest remei només acumula deutes perquè, si ara deuen cent, d’aquí quatre mesos deuran quatre cents i els serà encara més difícil de pagar. L’altra resposta és encara més còmoda: que les entitats benèfiques paguin els deutes dels més pobres, com si aquesta problemàtica no fos una de les primeres obligacions dels governs.

La constitució, que tant invoquen, diu que tot espanyol té el deure i el dret de treballar i que tot espanyol té dret a una vivenda. I d’aquests articles no en fan cas.

Si en temps de la infància de Jesús hi havia un Herodes a qui tant li feia de la vida dels innocents, ara tenim uns altres Herodes que han posat el subministrament elèctric (que és bàsic) en mans d’unes companyies foranes que es regeixen amb lleis d’altres països i que només han vingut per treure un profit que serà la suma del que pujarà la factura de cada família. Com que són de fora, els propietaris d’aquestes companyies, encara veuen menys els efectes perniciosos en els més afectats dels nostres pobles. Senzillament, els costa més de veure’ls. Algun govern dels nostres els va posar en safata aquest projecte i, ara, que ho paguin les famílies.

Aquests nous “Herodes” han decretat, ni que sigui indirectament, que tant els fa que morin la quitxalla i els més pobres del país. És la “llei de la jungla” en la qual els animals més forts mengen els més febles i no en tenen cap remordiment. Els nostres governs han fet una evolució al revés i fan com els animalets que no es preocupen ni dels seus mateixos i permeten que tinguin fam i es morin, de manera que, quan passen al seu costat, els miren de manera indiferent.

Ha oblidat aquelles paraules del Senyor  quan deia que el Nostre Pare dels cels no vol que es perdi ni un d’aquests petits (Mt 18,14) i aquelles altres que diuen: mireu de no menysprear cap d’aquests petits perquè us asseguro que, en el cel, els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare del cel (Mt 18,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

UN BEBE NASCUT EN UNA PASTERA

 

El relat que ens ha arribat del naixement de Jesús segurament que és molt diferent del que succeiria en la realitat. No sabem si va néixer en una cova, ni sabem si era hivern, ni tampoc el dia ni l’any. Els escrits i les tradicions que ens han contat els nostres avis tenen molta càrrega simbòlica

Doncs que celebrem?

Des dels començaments del cristianisme (sense saber quin dia havia nascut Jesús) van triar el 25 de desembre que coincidiria amb la festa d’hivern (avui la passaríem un parell de dies abans) Ells es basaven amb la simple vista, quan el sol tornava a allargar el dia ni que fos una mica mica. Els romans ja celebraven aquesta festa i els cristians van pensar que aquest dia (que avui anomenem solstici) era molt adient per commemorar el naixement del nou sol que ens il·lumina que és Jesús.

Celebrem el Nadal que és la festa de Déu Pare. ENS HA DONAT EL FILL i, amb Ell, la possibilitat de poder ésser fills de Déu tots els que creiem en ell. Els relats que ens han arribat tant dels evangelis com dels sinòptics són molt diferents: Uns descriuen una casa on hi havia animals, altres una cova, el rebuig per part de la gent benestant i uns pastors que s’acosten. Tots coincideixen amb la insignificància d’aquella criatura que neix desconeguda i ignorada com li pot haver passat a una mare que hagi infant en el viatge d’una pastera.

Els cristians no sabem com va néixer Jesús encara que construïm coves i portals i molts altres símbols i ho continuarem fent. Però certament sabem que Déu Pare ens l’ha donat com a Fill de Déu i germà nostre i ha vingut al món de la manera més humil. Avui podríem dir que era un bebe nascut en l’accidentat viatge d’una pastera, mal rebut pels guardacostes i acollit per Càritas i Creu Roja. Avui, com va passar en aquell moment, tenim la temptació de dir: “què en vols esperar d’aquest infant?”.

No va néixer al palau d’Herodes, ni a la Roma imperial ni tampoc al centre cultural d’aquell moment que era Alexandria d’Egipte.

Déu se’ns ha manifestat en la petitesa i ens ha sorprès com diu Sant Pau: “Allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Per altra banda l’arribada d’un infant a una família, per pobra que sigui, és una font d’alegria i de rialles. Tots el volen veure i contemplar i se’l miren complaguts. El mateix passa en la commemoració del naixement de Jesús: Tots ens en alegrem i agraïm a Déu, Pare de tots, que se’ns hagi volgut manifestar d’aquesta manera tan plena de joia. Si ve de Déu d’aquesta manera, no hem de tenir pas por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS QUE NO PODEN PAGAR MULTES

Qui deu asseure´s als escons del congrés de diputats i del Parlament del nostre poble que tinguin tan poca consideració amb els pobres? Han decidit que el país s’arregla posant enormes multes. Enormes en comparació al que cobra la gent.

Els parlamentaris són majoritàriament mestres (o professors) advocats o, pitjor encara, funcionaris del mateix partit que els ha posat a la llista. En fi, que no saben el que és passar gana ni estar aturats.

Poseu un aturat de llarga durada que ja no cobra perquè no té els seixanta anys i que ha d’alimentar algú de la família. Per a aquests, els governs ja tenen la solució: que els alimentin les institucions benèfiques, com si no fos obligació de qui governa. Però si aquest home encara té cotxe i comet una infracció no gaire grossa, sabeu què són per a ell mil euros? Doncs els ha de pagar igual que si el que conduís el vehicle fos un alt funcionari o un militar retirat. D’on traurà tal quantitat?

Un altre exemple: a una família no els arriba per pagar la llum. Si estan aturats no és culpa d’ells sinó d’aquest pervers sistema que, com diu el papa Francesc, proposa posar remei als mals amb un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant nous exclosos [204]. Els diputats, com que tenen la factura del llum domiciliat, ni se n’assabenten. Però fan lleis permissives perquè, els que no tenen, es vagin escanyant. Ho torno a dir: els nostres representants han estat triats entre la gent que no passen gana. Són cecs que guien altres cecs que tots dos cauen al clot (Mt 15,14).

Ja no parlo de les multes milionàries per als que es manifestin davant el parlament o enfront la casa d’un alt càrrec. Per pagar-les els imputats hauran de recórrer a tot el que han guanyat en la vida. De fet hi ha encara un altre recurs que també han legislat els mateixos: omplir les presons a vessar més que cap altre país de la comunitat europea.

Després hem sabut que les grans empreses tenen assessors (que havien tingut càrrecs importants) que els orienten perquè no hagin de pagar tant. Així s’acompleix plenament el que diu el mateix Jesús de la gent del seu temps:

Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles  i digué: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès.  Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.  Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent (Mt 23,1-5).

I en un altre lloc:  

Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46).

Encara queda una altra pregunta que probablement ningú no sabrà respondre: què en fan dels diners de les multes? Certament no serviran per alimentar els que no tenen menjar perquè aquests, el dia que les institucions benèfiques s’aturin, ja poden comprar un nínxol al cementiri més proper. Els governs se’n desentenen. Són sobrers. Com a màxim premien alguna d’aquestes institucions, que és una manera de no col·laborar, perquè els premis no són diners sinó aplaudiments per fer-se veure de la gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO MATARÀS

DUBAI

Constructors ,esclaus de Dubai

El Papa Francesc ens ha donat un document del qual els mitjans de comunicació només han remarcat unes poques paraules (és un senyal clar que no se l’han llegit). Reprodueixo un dels paràgrafs que sorprèn perquè no estàvem acostumats a aquest llenguatge per part de les jerarquies eclesiàstiques dels darreres temps. Diu això:

Així com el manament de «no matar» posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir «no a una economia de l'exclusió i la desigualtat». Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer i sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa. Això és exclusió. No es pot tolerar més que es llenci menjar quan hi ha gent que passa fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, on el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d'aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball, sense horitzons, sense sortida. Es considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem donat inici a la cultura del «descart» que, a més, es promou. Ja no es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió, sinó de quelcom nou: amb l'exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual es viu, perquè ja no s'hi està a sota, a la perifèria, o sense poder, sinó que se n'està a fora. Els exclosos no són «explotats» sinó rebuigs, «sobrants».       Francesc

Fixeu-vos com diu que els pobres d’avui ja no són explotats sinó que són rebuigs (sobrants). Mentre els nostres governs van dient que ara l’economia ja repunta, nosaltres, que toquem de peus a terra, ens adonem que el nombre dels aturats augmenta. Ens podem preguntar si l’economia només es refereix als guanys de les grans empreses que fan créixer la diferència de benestar entre els que guanyen i els que són exclosos. Us heu fixat com les estacions d’esquí estan a vessar de gent (com mai)? No deuen ésser els aturats els qui hi van sinó aquells que poden permetre’s una despesa sobrant. Transcric un altre fragment d’aquest mateix document del papa Francesc.

Per poder sostenir aquesta enorme desigualtat (o entusiasmar-se amb aquest ideal egoista) s’ha desenvolupat la globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant dels clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos responsabilitat aliena que no ens incumbeix.

Us heu fixat com la pèrdua d’un partit de futbol per part d’un equip gran ocupa pàgines i pàgines, hores i hores del nostres mitjans de comunicació? Hem perdut el sentit de la mesura. Els aturats sense res no són notícia. I prepareu-vos ara que vindran les rifes del Nadal,  cap d’any i reis en les quals els guanys seran enormement magnificats. Ens convertirem en rucs ignorants de la realitat, com diu aquell poema del Salvat-Papasseit:  ens oblidarem dels pobres, tan pobres com som.

Quan refem la història i estudiem el temps dels grecs o dels romans ens mofem d’aquells magnats que tenien quantitat d’esclaus al seu servei, indiferents al patiment que aquells podien passar. Ara anem a pitjor perquè en aquell temps els esclaus i les esclaves menjaven, i ara (per llei dels governs) es llença més menjar que mai mentre hi ha gent que passa fam i hem de fer grans recol·lectes per poder repartir uns altres aliments bàsics a la població necessitada.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EL DRET A DECIDIR

Quan sentim aquestes paraules (dret a decidir) a la majoria de nosaltres ens sona només com el dret a separar-nos o no de l’estat espanyol. Fins i tot sembla que, quan es toca aquest tema, tendim a posar-nos nerviosos i enfrontar-nos per una banda els que volen l’independentisme i per l’altra els que no el volen. En el nostre poble hi ha gent de tota mena i probablement molts més dels que ens pensem estan desconcertats sense acabar d’entendre de què s’està parlant.

En realitat hi hauria moltes més coses en les que hi hauríem de tenir el dret a dir-hi la nostra.

Al diari “La Vangauàrdia” del divendres dia 22 de novembre hi ha un article signat per Lluís Duch i Albert Chillon  molt lúcid del que n’extrec algunes frases.

Aquests autors diuen que, a més de parlar de fronteres (que seria el secessionisme) hi ha molts altres fronts molt decisius en la vida política i econòmica en els que el poble hauria de poder opinar.

Diuen doncs, que hauríem de tenir la nostra veu sobre:

-         l’organització política i econòmica de Catalunya, d’Espanya i d’Europa;

-         sobre l’escandalosa corrupció a molts nivells i les grans desigualtats;

-          també hem de poder decidir sobre la poda de l’Estat del benestar (el que en diem retallades)

-         i sobre la manera com s’exerceix la pròpia democràcia.

Possiblement, si haguéssim pogut opinar sobre aquestes coses en el seu moment, avui no es plantejaria una secessió que només corregirà una dependència de l’estat espanyol però no ens resoldrà molts altres fronts que ens fan patir molt. Avui l’enfrontament entre els partits és tan fort que probablement el tindríem igual si mai s’aconsegueix la independència i la corrupció també perquè  sembla que no se n’escapa cap organització política.

La gent del poble ens sentim tractats com titelles en mans de diferents partits i ens passa allò que ja prevenia Jesús a l’Evangeli als seus seguidors, que trobarien reclams per tot arreu. Els deia: De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.» Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?»  Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells.  Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.»  Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne (Lc 21,6-10). Com veieu Jesús ja els adverteix que, quan es produeixin situacions com aquestes, no es posin nerviosos i no vagin al darrere de l’un o de l’altre cercant nous salvadors.

Penso que és important no posar-nos nerviosos davant els que reclamen una única solució ni tampoc davant dels que neguen cap mena de participació del poble. Prenem postura sense por i mirem endavant.

Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó.

Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó. Van escriure això el primer dia:

CÁRITAS FILIPINAS ESTIMA QUE LA DESTRUCCIÓ MASSIVA

CAUSADA PEL «HAIYAN» AFECTA A 9,5 MILLONS DE DAMNIFICATS

Un equip d’experts de Càritas ha arribat amb vaixell a Leyte i ha començat a avaluar les destrosses

Càritas. 11 de novembre de 2013.-

Una imatge de devastació massiva es veu a Filipines després del pas del súper tifó “Haiyan” que va arrasar l’arxipèlag.

9,5 milions de damnificats

Es calcula que al menys 9,5 milions de persones han quedat afectades a Les Filipines a conseqüència del tifó. Més de 3 milions de persones es troben en un radi de 30 km dins la ruta seguida per “Haiyan” al seu pas per Filipines. En tota aquesta zona el nivell de destrucció és màxim i les comunitats afectades no tenen accés a l’aigua potable, ni tampoc al menjar o a l’electricitat.

Els equips de les Nacions Unides en el terreny han descrit l’escena des de el aire com una repetició del tsunami del 2004.

A Tacloban City es va registrar una pujada de la marea de quasi 10 metros. Las comunitats  d’emigrants interns assentats de manera irregular en la zona són las més afectades i les que necessiten amb major urgència ajuda immediata, segons informa l’església local.

L’aeroport d’aquesta ciutat està operatiu, per la qual cosa ja arriben subministres d’emergència. Però encara hi ha moltes zones inaccessibles. Nombroses illes ha sofert aquest impacte. Leyte i Samar les pitjors.

Alguns informes remarquen que el tifó ha deixat, literalment, una autèntica franja de destrucció al seu pas, incloent-hi Ormoc City.

Els equips de Càritas arriben a Leyte amb vaixell

Un equip de Càritas Filipines i de membres de la Xarxa Internacional de Càritas presents a la zona han arribat avui amb vaixell a Leyte per avaluar les necessitats més urgents.

Temen que el nivell de destrucció produït pel tifó en las àrees encara no visitades sigui catastròfic.

La Càritas local planeja enviar equips d’avaluació a varies diòcesis sufragànies de l’Arxidiòcesi de Palo (a Leyte), a Borongan (Samar Oriental), al Vicariat Apostòlic de Calapan i a San Jose Mindoro tan bon punt es restableixin els canals de comunicació.

Aigua potable, productes d’higiene i sanejament, aliments, medicines, refugis temporals són, segons el Govern filipí, les prioritats immediates; també la retirada de brossa, les tasques logístiques y el restabliment de les comunicacions.

Mentrestant, per a las diòcesis encara no accessibles des de Manila, Càritas Filipines està coordinant l’ajuda als damnificats mitjançant la col·laboració d’aquelles diòcesis properes que tenen capacitat suficient per proporcionar els subministres d’emergència necessaris a les persones més vulnerables i fer las primeres estimacions.

Campanya de CÀRITAS PER “FILIPINES”

Campaña «CÁRITAS www.caritas.es

ENTITATS ON ES POT COL·LABORAR SI ET FIES DE CÀRITAS

SANTANDER    …….    0049-1892-60-2510578960

BBVA   ……………..     0182-2370-42-0201567458

BANKIA  …………..      2038-1010-61-6000669180

la CAIXA …………..     2100-5731-71-0200154496

BANC POPULAR          0075-0001-88-0607265440

ELS DRONS

Semblava que amb la progressiva abolició de la pena de mort el món estava donant passos cap a la dignificació de la persona. Molts països ja havien pres consciència que ningú no hauria d’ésser condemnat sense un judici (sovint injust, però judici).

En l’article anterior lamentava que ens han pres la intimitat però vaig quedar curt. També ens han pres la immunitat.

Per què? Perquè han inventat uns avions no tripulats i manipulats des de lluny. Són simplement màquines de matar que amb la precisió electrònica de l’actualitat poden encertar un objectiu i destruir-lo. Però resulta que els objectius són persones i no instal·lacions militars. Amb els nous mètodes d’espionatge (ja vaig dir que hem perdut la intimitat) van seguint l’individu elegit i el poden matar amb certa precisió. Les màquines són tontes i no saben si al costat d’aquell hi ha criatures o altres éssers no buscats, ni tampoc no sap si el que cerquen és un altre que s’ha camuflat. Els DRONS localitzen, disparen i maten.

El perill de perjudicar altres persones ja fa immorals aquestes màquines però no heu pensat que tornem a la bàrbara costum del linxament que era un acte ancestral que consistia a matar algú sense previ judici i sense opció a la defensa? Per això s’han creat els tribunals de justícia tant els locals com els nacionals i internacionals.

Tant com lamentem aquella negra història del nostre poble pels anys trenta i quaranta del segle passat on els uns mataven a les cunetes de les carreteres i al costat dels cementiris sense previ judici als que eren tingut per feixistes i els altres feien paròdies de judicis i eliminaven els acusats d’esquerrans al Camp de la Bóta o en llocs encara ignorats. Allò era abominable perquè les víctimes no havien tingut cap garantia de defensa. Avui la majoria de la nostra població (els que saben una mica d’història) lamenten aquells fets i reclamen que no tornin a passar.

En canvi llegim, inconscients, als diaris, que un DRON ha eliminat un terrorista a no sé quin país i quedem tan frescos sense adonar-nos que tornem a la barbàrie de les morts sense garanties. Ja és discutible la pena de mort, doncs encara ho és més si aquesta s’executa sense que els inculpats tinguin una mínima opció de defensa.

Als creients en Jesucrist que som sensibles a l’amor del Pare ens poden servir aquelles paraules entranyables que diuen que no caurà cap ocellet sense el Pare del cel (Mt 10,29).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ENS HAN PRES LA INTIMITAT

Quan George Orwell va escriure la novel·la que va titular “1964” pretenia endevinar el futur i sembla que la va encertar. En aquella novel·la l’Estat espiava totes les converses de la gent i filmava tots els gestos de cada una de les persones, fins i tot a dintre de les cases, de manera que els espies oficials triaven uns determinats personatges i els seguien per controlar els seus moviments tant quan estaven a casa com al carrer. Això, que semblava una utopia fa uns seixanta anys quan va sortir la primera edició de l’esmentada novel·la, avui és realitat. Ens han pres la intimitat. Fins i tot amb el mòbil apagat (sempre que tingui la bateria carregada) poden escoltar qualsevol de les nostres converses. Segurament que només tenim un recurs: aprendre a viure en silenci i, si hem de dir alguna cosa, sapiguem que pot ser escoltada.

Els nostres governs fan veure que s’escandalitzen quan s’ha sabut que les grans potències emmagatzemen milions de trucades (ells ja ho sabien) i l’única cosa que fan és lamentar que els nostres recursos no siguin tan extensius com els seus perquè si poguessin farien el mateix. Ara sembla que es posaran d’acord a sumar tecnologies, que vol dir espiar-nos encara més.

Els que havíeu anat al catecisme en altres temps recordareu com se’ns deia que Déu ho veu tot i no se li escapa res. No sé si és veritat o no perquè qui sóc jo per saber qui és i com és Déu. El que sí estic segur és  que el Déu de Jesucrist, en el que crec, vol “que tots els homes se salvin” i també vol que “tinguem vida i la tinguem amb abundància” (Jn 10,10). Amb aquesta premissa no tinc cap por si és que el Creador està pendent de tot el que faig. També crec que “Déu mateix ens ha ensenyat d’estimar-nos els uns als altres” (1Te 4,9).

No hem de confondre aquesta fe en Déu amb la d’un superman que baixarà per auxiliar el dèbil quan està en perill. Això és el que creien els dramaturgs de l’antiga Grècia (Sòfocles, Eurípides i Èsquil) quan inventaren allò que ells en deien “deus ex màquina” que volia dir que l’heroi de les seves representacions, quan semblava que no tenia escapatòria, se salvava amb una corda i unes politges (les màquines) que l’alliberaven aixecant-lo i posant-lo enlaire lluny de les mans dels que li volien mal. Aquest tampoc no es el Déu de Jesucrist. El Déu de Jesucrist potser ens espia o no ens espia, no ho sé; però estic confiat que ens estima i ens ensenya a estimar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LES VÍCTIMES DEL TERRORISME

Quan algú reclama els drets de les víctimes del terrorisme ha de vigilar què diu.

Tota víctima té dret a la nostra compassió i a la nostra consideració. També les víctimes de les tortures dels estaments armats i les de l’atur (famílies condemnades a sobreviure sense treball ni subvenció). Si retrocedim a la guerra i postguerra trobem innombrables afusellats, uns a les cunetes i altres al Camp de la Bóta i la suma dels desapareguts sembla que encara és més gran.

Totes aquestes víctimes són semblants i la majoria eren sants innocents (tant els d’un cantó com els de l’altre). Però què passa? Allò que en català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Les víctimes de tots aquests ventalls d’assassins i els seus familiars no han d’ésser els que dictin les lleis. Per què? Senzillament perquè tindrien regust de venjança i, si no, mireu les darreres manifestacions que s’han fet a Madrid en què ningú no reclama la recuperació de les persones sinó només la venjança. La presó és una mala recepta.

Les presons rarament recuperen les persones i menys encara les que hi porten més de 4 o 5 anys. Quan algú reclama molts anys de presó per a un individu l’està condemnant a mort. Quan surti, si surt, no servirà per a res més que per sumar-se a la classe passiva del nostre país. I si no surt, algú sap el que costa el manteniment de les presons a l’erari públic? Un dineral per intern.  En aquest moment som el país de la comunitat europea (no del món) que tenim més presos i més llargues condemnes. Tots els diners que els governs estalvien retallant educació, cultura, joventut... els hauran d’invertir en l’augment de la policia i en l’ampliació de les presons.

Torno al començament de l’article amb una pregunta: com és que aquests que es manifesten demanant llargues penes, només les demanen per a uns delictes que els afecten a ells i no pels delictes que afecten als pobres? No hauríem d’empresonar els que han deixat a l’atur milions de persones? No us sembla que hi ha massa bandera espanyola en la manifestació i que el que realment busquen és la preeminència d’un determinat estat de coses? No hi veieu un regust de venjança, no precisament contra els presos que han comès delictes, sinó contra tot un poble que no pensa ni parla com ells (en aquest cas el poble basc)?

Ens poden servir les paraules de pau i de perdó que el ressuscitat va dir en la primera aparició als deixebles reunits i en les quals no hi ha cap mena de regust de venjança contra aquells que el van condemnar injustament. No sols els perdona sinó que els dóna el poder de perdonar (Jn 20,19-23) ja que aquest és el millor camí per aconseguir la reconciliació.

Que ningú no es confongui: perdonar no vol dir treure’ls immediatament de la presó ni tampoc dir “deixem-ho estar”. El veritable perdó cerca la recuperació de la persona i, amb manifestacions d’aquesta mena reclamant l’allargament dels dies de condemna ben segur que no es cerca cap mena de recuperació de les persones. Ja he dit que tenen el regust de venjança.

El que no desitgi la recuperació de la persona hauria de borrar-se del cristianisme. Us imagineu que el crucificat en comptes de dir: “Pare, perdona’ls” hagués dit: “Pare que els tanquin a la presó tota la vida”?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TOTS SANTS: LA VENERACIÓ DELS SANTS

Els protestants, que creuen en Jesucrist com nosaltres, no tenen imatges de sants, ni tampoc els jueus que veneren el mateix llibre de la Bíblia que nosaltres. Tampoc els islàmics que veneren patriarques com Abraham, Moisès i el mateix Jesús en el seu llibre de l’Alcorà. Uns i altres posen grans rètols amb frases que són extretes del llibre sagrat.

Nosaltres els catòlics no sols els venerem sinó que reconeixem que han marcat la història de la mateixa església. Sense Sant Benet no hi hauria els benedictins. Sant Francesc d’Assís va donar solidesa al multitudinari i feble moviment dels “Bons homes” fundant les diferents rames dels franciscans. A prop nostre tenim el llegat de Sant Ignasi de Loiola i Sant Antoni Maria Claret i molts altres. Aquests que he esmentat són els grans referents juntament amb altres com Sant Agustí, Sant Jeroni i molts més. Després hi ha una gran quantitat de sants (els calendaris en van plens) que la nostra església ens ha posat com a models, molts dels quals van ésser assassinats a causa de la religió i en diem màrtirs.

Què són els sants?

Primer de tot dir que no són pas els que ho han fet tot ben fet. Aquests no existeixen encara que algú se’n gloriï, sinó que són els que s’han anat encaminant per encertar el que Déu vol per a ells. De persones així n’hi ha moltes. Alguns els diem “beats”, que vol dir sortosos. Quina sort que ens hagin acompanyat amb una vida com la que han tingut. Altres han estat proclamats “sants” que vol dir que han tingut molt present el Déu de la vida que els donava la joia de viure, que han tingut molt en compte els necessitats que han anat trobant pel camí de la vida i que han tingut el coratge de deixar-se portar per l’esperit. Aquestes coses les podem fer tots perquè sempre estem en camí intentant realitzar-les. Només són sants els que l’església ha proclamat com a tals i l’església és ben finita  i ben segur que no ha vist moltíssims d’altres que mereixerien el mateix honor.

Com els hem de venerar?

Mai postrant-nos davant les seves imatges, ja que Jesús mateix aixecava l’home de la mà paralitzada dient-li “Aixeca’t i posa’t dret aquí al mig” (Lc 6,6). També Sant Pere rebutja que el centurió es prosterni davant d’ell dient-li: “Aixeca’t, que sóc home com tu” (Ac 10,26). Als sants només els venerem, que vol dir que els tenim en compte. Són com nosaltres. En les Misses més solemnes encensen algunes imatges (que representen el sant)  però també s’ofereix l’encens als fidels que participen en la celebració perquè valem tant com ells.

Si en alguna processó (sobre tot les que ens donen els mitjans audiovisuals) veiem gent que exagera en l’adoració de la imatge d’algun sant o de Maria és que no els ho han explicat prou bé.

Em sembla que va ésser el Papa Pau VI que va eliminar aquella cadira gestatòria i potser el mateix Joan XXIII que va eliminar la tiara (corona triple). Ni els sants, ni els papes, ni els bisbes  no valen més que cadascú de nosaltres. No convé encimbellar-los, perquè no podríem caminar al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EN QUÈ FONAMENTEM LA PAU?

 

Heus ací una paraula equívoca, vull dir una paraula que té diferents significats segons qui la pronuncia.

Diuen que Hitler, abans de fer el primer atac per guanyar territori, va fer una colla de discursos parlant de la pau.

Recordareu, si sabeu una mica d’història, que els romans van establir el que ells en dient la PAX ROMANA que consistia en el nou estat de coses resultant després d’haver esclafat ferotgement tots els seus enemics. És clar que ningú no es movia.

També recordo, en la meva joventut, que després d’un quart de segle d’haver acabat la guerra  per tot arreu es parlava dels “veinticinco años de paz” mentre encara duraven les represàlies.

Passa que, quan un poble ha estat aixafat i els seus dirigents morts o fugits a l’exili, tothom calla. Però això no és pas la pau.

Els castellans irònicament diuen que “tranquilidad no viene de tranca”

Avui dia per un sector (no podem pas generalitzar) dels musulmans, la pau hauria de consistir que tothom es fes de la seva religió i això porta als més radicals dels seus a destruir esglésies cristianes i pagodes budistes matant la gent que s’hi reuneix per pregar.

No cal que recordem com la nostra mateixa església catòlica a l’Edat Mitjana, Moderna i en part Contemporània havia estat intransigent fins a la mort amb els oponents. També hem d’ésser humils i reconèixer els nostres errors.

I ara?

Doncs ara hem de distingir entre la pau eclesiàstica i la pau evangèlica perquè no errem pensant que és una mateixa cosa.

El Papa Joan Pau II, quan estava amb totes les facultats i al començament del seu pontificat, anava demanant perdó a tort i a dret pels errors que havia comès l’església en els segles. Després es va dedicar més a fer sortides molt vistoses. També es va oposar sense fisura a la invasió de l’Iraq.

En el nostre país un pas important per la pau seria que els bisbes espanyols fessin un “mea culpa” per haver-se posat obertament al costat dels vencedors amb cartes col·lectives incloses i per tant es feren corresponsables de les tremendes repressions (amb molts afusellaments inclosos) contra tot el que (deien que) feia tuf de comunisme. Els bisbes catalans, s’ha de dir en honor a la veritat, van reconèixer aquests errors el 2011 en una carta col·lectiva.

I quina seria la pau evangèlica? Ens pot servir el capítol 20 de l’evangeli de Joan on el ressuscitat s’apareix als deixebles i no els recrimina ni les fugides, ni la traïció ni tampoc la negació. Tampoc no els parla de la culpa dels que el van perseguir i matar. Tot el contrari, els dóna la pau i els infon l’Esperit perquè perdonin i comuniquin el perdó

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TRES-CENTS SEIXANTA

 Tres-cents seixanta i escaig és el nombre de la suma entre els morts i els desapareguts en aquests darrers dies a les costes de Lampedusa (Itàlia) que anaven en una precària i atapeïda embarcació.

Cada un d’ells va vendre molt del que tenia per poder tenir lloc en la barca. Algú va cobrar-los un bon dineral a cadascun per poder estar entre els elegits que entraven en la barcassa. Algú va triar l’aparell de navegació més destartalat que tenia i que fàcilment podia naufragar amb una sobrecàrrega; devien pensar: total si s’enfonsa... Algú es va enriquir amb els diners d’aquesta gent. Algú va dir que en una embarcació per a cent persones n’hi podríem posar quatre-centes.

A nosaltres ens arriba la notícia de lluny i tenim la temptació de dir: Total són negres (ja és un disbarat dir-ho així). Però si comparem amb les pàgines i pàgines que ocupen altres notícies com la de la mort de dos nord-americans per una bomba mentre contemplaven una competició o la mort d’una nena probable víctima dels seus pares, veureu la desproporció de la notícia. I no és pas la distància, perquè Lampedusa és molt més a prop que els Estats Units.

Encara que no es pot dir que aquesta gent han estat assassinats, sí que es pot dir que els que s’han enriquit amb aquest pervers tràfic d’éssers humans estan molt lluny de tractar els seus iguals com a germans. Fins els que no creuen en el pecat han de reconèixer que el fet és un atemptat contra la humanitat.

També podem acusar-nos a nosaltres mateixos que, teòricament, en diem germans a tots els éssers humans del món,  però, a la pràctica, ens els mirem de lluny i no ens comportem com a tals. Com que tenim l’oportunitat de conèixer bé la notícia ens hauria de caure la cara de vergonya perquè una mica de culpa per la nostra inacció la tenim tots.

Les autoritats italianes no han fet res (o gairebé res) per evitar aquestes deportacions humanes i en canvi ara es mouen perquè estan envoltats de periodistes que els fotografien mentre rescaten els morts i guareixen els ferits.

Ens passa el mateix a casa nostra, que quan un pobre es va arrossegant amb molta precarietat ningú no mou un dit. Però el dia que el troben mort, veureu que es mobilitzen ambulàncies, mossos, guàrdia urbana, jutges... Si teníem tots aquests recursos perquè no els posàvem abans perquè aquella persona no acabés morint? Insisteixo que no vull culpabilitzar aquest personal del funcionariat que es mou quan ja no hi ha res a fer. Ens hem de mirar nosaltres mateixos perquè, de culpa, en tenim una mica cadascun de nosaltres.

Encara vull afegir una altra cosa, molt greu al meu parer. Aquests pobles africans han estat espoliats per occident. Qui ens ha donat permís per expropiar-los les mines d’or, diamants i coltan? Qui ens ha permès desforestar països sencers? Qui ens ha permès establir el preu del cafè i canviar les taxes a gust nostre prescindint de les moltes famílies que viuen d’aquest cultiu? El preu dels productes que surten d’Àfrica el posem nosaltres i el preu dels productes que els venem també els posem nosaltres. És com si els llops administressin el que més convé a les ovelles.

No és estrany que vinguin en massa als nostres paradisos (així els els han dibuixat) per sortir de la misèria a la qual els hem reduït.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MOVIMENTS DE LES GRANS RELIGIONS

         He parlat fa poc amb un copte (cristià egipci) i em diu que alguns de la seva família han estat assassinats. Tot seguit diu que ho han estat perquè “eren cristians” i que “per Déu s’ha de fer tot el que calgui”. Això indica que els coptes egipcis ja saben que, pel fet d’ésser cristians, poden fàcilment sofrir un atemptat i ésser eliminats. Això ha passat en altres llocs  del món com Síria, el nord de l’Índia, Sudan,... on saquegen esglésies i assassinen els que hi ha a dintre. Aquestes revoltes van contra els cristians en general (també protestants i coptes que no són catòlics). En cap època (i menys en el temps de les primeres persecucions de cristians a Roma) hi havia hagut tants cristians sacrificats com en el moment actual.

Això semblaria la fi de les religions, però, pel que es veu, ja han començat a emergir respostes fins i tot dels mateixos musulmans. Una colla d’Imams juntament amb algun jueu prestigiós han començat una xarxa per establir una reconciliació entre aquestes religions. Sembla que han demanat que el papa Francesc s’impliqui com a mediador. Això és molt esperançador perquè és un bon començament. És un contrasentit que les religions, que haurien d’ésser portadores de pau, facin la guerra entre elles.

En el nostre país, com en tantes altres coses, anem endarrerits perquè mentre hi ha moviments entre cristians, jueus i musulmans per la pau, la gran premsa informa molt malament. Quan hi ha una matança, sovint els diaris no ens aclareixen que n’hi ha uns que maten i altres que només moren. Parlen indistintament d’un conflicte entre uns i altres. Tenen la ment aturada al s.XVI quan l’església promovia la inquisició i imaginen que allò encara continua. Fixeu-vos que uns maten i altres només moren.

Però nosaltres que som petits peons d’aquest gran joc d’escacs, què hi podem fer? Primer de tot informar-nos  i no ho tenim fàcil perquè, si us hi fixeu, la majoria de la gent compra premsa esportiva i premsa del cor i el mateix passa amb els canals de televisió que ens estant saturant de futbol cada dia de la setmana. Hem d’exiliar-nos d’aquest món mediàtic per informar-nos.

Hem d’eradicar de dintre de la nostra ment els prejudicis i creure que entre els musulmans hi ha gent molt bona i entre els jueus hi ha gent molt bona. Hem de saber descobrir-los i hem d’aprendre a ésser contemplatius de les coses bones que fan aquests altres.

El perill que correm és només mirar-nos a nosaltres mateixos i anar provant exercicis que fan els orientals o els àrabs, o els menjars (que sovint són bons). Quan fem això només pensem en nosaltres i no té res de mal, però no els veiem.

Per poder captar allò de bo que hi ha en ells cal fer dues coses: una, conèixer persones i conversar-hi; i segona, llegir el nostre evangeli per poder comparar.

Feu una prova. Agafeu l’Evangeli de Marc que només té 16 capítols i llegiu-lo d’una tirada (amb poc menys de dues hores). Veureu que descobrireu moltes coses que estan en el substracte de la nostra societat i no sabíeu d’on les havíem tret. Ja havien estat dites.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HEM EMPOBRIT ELS POBRES

 Com és que al nostre país s’han empobrit tant els pobres?

Com és que la diferència entre els que cobren més i els que cobren menys sigui la més alta de la Comunitat Europea, segons he llegit en algun lloc? A Alemanya, que tant admirem, no hi ha pas aquestes diferències. Les instal·lacions de l’aeroport de Berlín són de bon tros més senzilles que les nostres de Barcelona (ja no parlo de Madrid). Nosaltres hem invertit diners allà on ja n’hi ha.

Per servir els benestants els amos del nostre món han optat per deixar els pobres sense treball i subsidiar-los. Les persones subsidiades fan igual que els animals domèstics, que viuen mentre els dónes menjar, però en el moment que no els el serveixes no se’l saben buscar. Les persones de llarga temporada sense treball, si no entren en el món de la delinqüència, no seran pas prou valentes per fer una revolta. Per sort, el món dels estudiants, de tant en tant, encapçala moviments socials.

Hi ha massa joves que ja han desistit de cercar feina i s’han tancat a viure amb els mínims. Mengen del que els donen els seus pares o recullen el que reparteixen algunes entitats benèfiques. Això només és un pedaç.

Encara que els que ens governen ens diuen que el país s’està recuperant, la veritat serà que a ells els va bé mentre el nombre d’aturats augmenta.

Els que participàreu de la Missa del diumenge dia 22 passat vàreu poder escoltar el clam del profeta Amós que deia:

Vosaltres dieu: "¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances.  Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies." Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu! En veure-ho, la terra tremolarà i estaran de dol tots els seus habitants. La terra creixerà, tota ella, com el Nil; s'agitarà i s'abaixarà com el riu d'Egipte.  Aquell dia, apagaré el sol al mig del cel, en ple dia s'enfosquirà la terra. Ho dic jo, el Senyor (Am 8,5-9)

Llegiu amb calma el text anterior i veureu com en aquell temps passava el que succeeix avui, que els que dominaven la situació podien enganyar impunement.

Ja diu l’Evangeli en la paràbola del ric epuló (Lc 16,19-31) que, entre pobres i rics, hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres i tampoc no poden passar d’un cantó a l’altre. Però Déu i Abraham estan del cantó del pobre i l’epuló és acusat de no haver vist aquell que només menjava de les engrunes que queien de la taula.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA HIPOTÈTICA INDEPENDÈNCIA I L’ESGLÉSIA

No ens fem il·lusions.

Si per una banda actualment la major part dels actius de l’església (capellans, gent de moviments, mestres d’escoles catòliques...) estan bastant inclinats a favor d’una hipotètica independència, a l’hora de la veritat, si es dóna el cas, l’església patirà força.

Per què?

-  Primer de tot per la història.  No és cap secret que el conjunt de les forces dominants, que són l’episcopat espanyol (no de les forces vives de grups i parròquies que són unes altres) ha estat a favor del centralisme espanyol sigui explícitament, sigui amb el silenci condescendent. Només cal citar actualment les emissores anticatalanes que tothom sap que tenen el vist i plau de la jerarquia de Madrid i el silenci dels d’aquí (cito de manera especial el “canal 13” i la “COPE”). També hi podem afegir la història anterior, sobre tot els temps de connivència de tota l’Església jeràrquica castellana amb Miguel Primo de Rivera  (des del 1914 fins el 1931) i amb el Franco (des del 1939 fins a la seva mort). Queda en l’inconscient del nostre poble un remanent anticlercial de llarga durada que s’accentuarà a la més petita. No és gens estrany que aquesta postura dura contra l’església sigui més accentuada a Catalunya que a la resta de l’estat.

- Un altre motiu és que un estat una mica independent tindria una relació diferent amb el Vaticà.  L’actual concordat serà revisat i passaríem a una situació semblant a la francesa. El nou govern no donaria cap subvenció a l’església però hauria de respondre molt més que ara en el manteniment dels monuments i en el recolzament de grups de tota mena (com es fa amb les activitats similars de la societat civil). Això comportaria un temps provisional de molta precarietat mentre uns i altres no s’acomodin a la nova singladura, que induiria a molts eclesiàstics (capellans i laics) a tornar-se contraris a la nova situació.

-  La conferència episcopal catalana s’hauria de remodelar perquè l’estat espanyol i la “Iglesia española” reclamarien la partició de la diòcesi de Tortosa (extirpant tot el que no pertany als límits de Catalunya) i això requereix temps. Evidentment que no hi hauria canvis automàtics de bisbes perquè l’església sempre fa els canvis poc a poc. Ens podem preguntar si els actuals entendrien la nova situació. No podem generalitzar.

-  Si ens ho mirem des de l’aspecte governamental, en els primers anys, l’economia serà molt precària perquè hi ha moltes coses per fer i els recursos s’aniran equilibrant quan hi hagi entrades. Vol dir que s’abaixarien molt probablement les pensions i la pressió fiscal augmentaria. Això faria que molta gent que haurien votat la independència, al cap de poc temps, demanarien tornar a la situació anterior.

Quina era la postura de Jesús referent als romans que dominaven la situació? Doncs la de dir que els jueus havien de mirar el propi temple que era més dominador que els mateixos romans i s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17c). Vull dir que els creients hauríem de fer la reforma primer de tot a dins de casa nostra (la nostra església) fugint de la recerca d’honors o favors i sabent reconèixer els errors comesos. Haurem de començar per casa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS