dimecres, de març 27, 2013


PASQUA DE RESURRECCIÓ
Contemplant Jesús ressuscitat ens refermem en l’esperança que tota mort pot ésser vençuda.


ELS DEUTES I ELS TERMINIS
Ara resulta que els pobres de Xipre de poc que amb els seus petits estalvis als bancs han de pagar el deute que els mateixos bancs havien contret amb els organismes internacionals. Es veu que els terminis, quan s’acaben, s’han de pagar. Però això de complir els terminis només va de dalt a baix i no de baix a dalt. Perquè el que té més força, quan no vol pagar canvia la llei i santes pasqües.
Els bancs quan s’han compromès amb un pobre de guardar-li els diners poden fer el que volen:  retenir-los, tornar-los a llarg termini o bé poden fins i tot quedar-se els diners dels pobres.
Això indica que les lleis són diferents per a uns i per als altres.
Quan en comptes de fonamentar-nos en la llei de l’amor, ens fonamentem en el “guany” sempre hi surt amb avantatge qui més té i en surt perdent qui menys té.
Quan el pobre ha signat un compromís (posem per cas un préstec) ja es pot preparar si no el pot complir perquè, en el món de les finances, no hi ha misericòrdia per al petit.
Jesús fa una denúncia en forma contundent contra els forts del seu temps. Els diu que “molt mirar de complir les petites lleis però els manquen les tres grans virtuts. No tenen  justícia, ni misericòrdia ni fidelitat” (Mt 23,23).
No tenen justícia perquè no es just que siguin els més pobres els que acabin pagant  les disbauxes dels que han estat prop del poder. No és just que les presons estiguin plenes de pobres com si aquests fossin els més infractors. Ja sabem que no és pas així, però als altres no hi ha manera que els empresonin.
No tenen misericòrdia perquè, quan han fet les lleis, no es fixen si la persona que està aturada o endeutada, ha d’aguantar els ingressos d’una família o si no compleixen perquè estan malalts. Si tinguessin misericòrdia no permetrien que tanta gent estigués a l’atur. Si tinguessin misericòrdia s’adonarien del drama que suposa que tanta gent hagi d’anar a manllevar menjar a les institucions benèfiques.
No tenen fidelitat perquè no responen a Déu, sinó als homes. Si tinguessin fidelitat s’adonarien que els diners són per administrar, no pas per acumular. El qui amassa fortunes  està ofenent a Déu Pare que vol que els germans ens estimem i no pas que uns tinguin molt i altres res. Sant Pau diu en la segona carta als Corintis:   
En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc” (2Co 8,14-15).
Hem de lamentar que els actuals dirigents d’Europa i dels grans països (també dels organismes econòmics internacionals) siguin gent sense entranyes. I això ve de lluny. Recordeu que no fa tants anys va passar a l’Argentina i a Xile: ara es destapen les desenes de milers d’assassinats perpetrats en diferents països d’Amèrica llatina i ara es va veient de quina manera menyspreaven la vida de la gent i els feien desaparèixer. També va ésser una gran operació sense entranyes, sense misericòrdia però amb molts assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de març 21, 2013

MOMENTS DE CANVIS EN L’ESGLÉSIA?



L’elecció del nou Papa genera expectatives perquè molts estem expectants, com ho estaven els israelites per la vinguda del Messies.
Segurament haurem d’esperar i deixar passar un temps per veure si, després dels canvis  en la figura del bisbe de Roma, comencem a veure novetats.
Què esperem?
Hi haurà qui no espera res pensant que ja li està bé com va la cosa.
Jo espero molt perquè aquests dies, quan les televisions enfocaven gent a la plaça de Sant Pere, es veia una colla de gent mig histèrica (sovint monges) que presagiaven una veneració molt desviada de la figura del bisbe de Roma. No és cap bon presagi veure els ulls plorosos de gent excessivament depenent de la figura del Papa. Això recorda aquell episodi de l’Evangeli, al començament de la predicació de Jesús, en què se li tiraven al damunt per poder-lo tocar (Mc 3,9-11)  i que, per desempallegar-se d’aquella multitud, va demanar una barca perquè no el seguissin tocant i masegant i seguidament va pujar a la muntanya a pregar. També em vénen a la memòria aquelles arribades d’alguns equips de futbol als aeroports rebuts per uns “fans esbojarrats”. Aquestes escenes en temps de Jesús van durar molt poc perquè, quan la multitud es va a adonar del contingut de la predicació, el va abandonar  i es va quedar amb els dotze i algun més que el seguien, intuint que tenia paraules de vida eterna (Jn 6,68) però sense entendre’l.
Em pregunto si aquest nou bisbe de Roma que, en paraules d’ell, el van anar  a buscar a l’altra banda del món, farà els possibles per eradicar la “papolatria”, que vol dir una veneració de la persona com si es tractés d’un déu.
Molta gent, per desgràcia,  necessita adorar ídols i  els mitjans de so i visió (radio i TV) ens en van servint promovent-ne cada dia de nous: ara un jugador, ara un cantant, ara un papa que viatja,... Molts d’aquests s’hi presten fent gestos opulents o signant autògrafs, altres en defugirien i no saben com fer-ho.
Els cristians ja tenim l’Eucaristia que és la fe en la presència de Crist en el pa en cada celebració. No es tracta, és clar, d’una presència física sinó que, com  diu Sant Agustí, els que creiem, hi sabem veure, en el que mengem, el que som: El Cos de Crist i per tant ja no necessitem altres figures. Els capellans, els bisbes i en especial el bisbe de Roma són servidors d’aquest pa i de la paraula però no són figuretes per adorar. Per això desitgem que el nostre bisbe i el bisbe de Roma presideixin totes les altres esglésies en la caritat i siguin servidors.
En la carta als Hebreus hi trobem la recepta. Ja som prou adults com per no necessitar uns ídols (com els bisbes i el Papa) sinó guies i conductors. Es tracta que deixem d’ésser infants com diu la carta esmentada: Els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal (He 5,13-6,1). 
Val a dir que alguns gestos del nou bisbe de Roma sembla que van en aquest nou sentit de servei i apropament de la gent. Tant de bo!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, de març 16, 2013

FRANCESC I (primer) EL NOU PAPA



Una sorpresa per les novetats.
Primer Papa jesuïta. Això li dóna connexions arreu del món perquè els jesuïtes es troben i coordinen i, per tant, coneixen el món. Més encara, generalment estan molt ben formats.
Primer papa de llatinomèrica ja que és argentí Jorge Mario BERGOGLIO però, com hem vist, parla perfectament l’italià ja que té cognom italià que es llegeix Bergollo.
De l’Argentina han sortit els moviments més tradicionals (congregacions religioses que tenim per ací) i també la teologia del Tercer món que està a les antípodes d’aquests moviments. Per tant haurà hagut de dialogar amb uns i altres.
D’aquest nou bisbe de Roma ja n’havíem sentit a dir que era excel·lent com a bisbe de Buenos Aires i no sortia en les travesses per la seva edat (76 a., segons diuen).
Quan ha saludat la multitud no ha dit pas que fos el papa en cap moment. Només ha recordat que és bisbe de Roma.
Hi ha dues coses que fan especialment important aquesta elecció. Una de fora: que hi ha hagut grans campanyes contra l’església, moltes amb fonament, però que han estat demolidores ens segons quins mitjans. Una altra cosa és que els que estem a dintre i ens sentim església, sospirem perquè als nivells més alts del Vaticà es produeixin canvis importants.
Des de fora (els que fan campanyes contra l’església) tot fa preveure que la cosa anirà en augment. Per què? Perquè quan ha desaparegut el comunisme organitzat, els manipuladors ocults d’aquest món, els que fan passar fam a tanta gent, ja no necessiten l’església i més aviat els farà molta nosa. Jesús, d’aquests, en diu “el príncep d’aquest món” (Jn 14,30) i també diu que aquest serà vençut si s’adona que Jesús estima el Pare i ens estima a nosaltres.
Si parlem dels de dintre (els que ens considerem d’església) el Cardenal Martini, que fa poc va morir, ja deia que l’església va dos-cents anys endarrere. Què hi havia fa dos-cents anys? El barroc. Quan veiem l’església de Sant Pere del Vaticà amb aquelles columnes barroques de Bernini i ens fixem que les cerimònies són d’estil semblant pensem que “a aquesta gent  se’ls ha aturat el rellotge”. Tothom aguanta, un dia, una llarga cerimònia com passa als pobles el dia que ve el bisbe. Fins i tot li diuen que els ha agradat molt, però el diumenge següent no tornen. No es veu, en la majoria de les celebracions (Misses i altres cerimònies) que els problemes del poble apareguin en la pregària com no sigui allò de “preguem pels pobres”...
Fixeu-vos d’on surten els visitadors de malalts i de presons, els que treballen a Càritas, els catequistes... Gairebé tots han vingut a la pregària del dissabte o del diumenge. Amb això vull dir que es troba a faltar un gran canvi en la litúrgia i les celebracions: que les Misses tinguin una forma tal que hi vegem reflectides aquelles activitats.
Acabo dient que aquest Francesc I que ha sortit elegit, serà el punt d’unió i de referència per a totes les esglésies del món i això no cal canviar-ho. Mentre defensi la centralitat de Jesucrist i de l’Evangeli ens trobarà units al seu costat. Per tant, benvingut el nou Bisbe de Roma.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog