dimecres, de novembre 25, 2015

DÉU ES FA COM UN DE NOSALTRES



 De la vinguda de Jesús al món en diem l’Encarnació, que traduït en paraules més nostres i senzilles volem dir que es fa com un de nosaltres (es fa carn).
I això quina importància té per a nosaltres? Doncs que no sols es pot compadir de nosaltres perquè ha sofert com els més pobres i humiliats (He 5,8) en la seva Passió i Mort, sinó que trenca aquell malefici que encara avui pesa sobre molta gent que consisteix a pensar que Déu està molt lluny i nosaltres un xic abandonats i sols. Jesús, amb el seu naixement, inaugura una nova manera de relacionar-nos amb Déu ja que el tenim entre nosaltres i, amb la seva creu, ens ha obert un camí nou  pel qual podem transitar tots i arribar fins a Déu mateix amb tota confiança, com diu la carta als Hebreus (He 10,19-20).
El Nadal que s’acosta és la festa de Déu Pare, que ha volgut acostar-se a nosaltres i ens ha donat dues coses:
-Una, el Fill que és el Crist
-i una altra, la condició de fills a tots nosaltres (Ga 4,5).
En el conjunt de la vida de Jesús es manifestaran aquestes dues coses: quan ens acostarem a Setmana Santa contemplarem l’abaixament de Jesús que mort humiliat en la creu que ha sofert i viscut com els més humiliats; i, quan arribarà la Pentecosta i l’Ascensió ens congratularem que el mateix Esperit de Jesús estigui en tots nosaltres i que siguem ascendits, com ell, al costat del Pare (Ascensió) perquè on ha arribat el cap hi podem accedir tots.
Aquests dies ens preparem per l’inici de tota aquesta obra de Déu en nosaltres. Tot comença amb el Nadal.
Quan venerarem l’Infant acabat de néixer o admirarem el relat simbòlic dels pobres pastors, que el reconeixen posat en les palles d’un pessebre, celebrarem que l’obra de Déu en nosaltres ha començat. L’alegria del Nadal és conseqüència d’una nova mirada d’un Déu que no ha volgut quedar amagat de nosaltres. Déu s’ha fet, en Jesús, com un de nosaltres. Ja he dit que d’això en diem Encarnació (s’ha fet carn/home). Déu es fa home/dona i nosaltres ens fem déus (Jn 10,33-34). Ha baixat fins el més baix perquè nosaltres pugem amb ell.
Quan assimilem aquesta nova manera de veure els homes/dones també donarem importància a cada persona, per petita que sigui, que, com cada un de nosaltres, està al costat de Déu mateix i patirem quan els vegem patir, plorarem quan els vegem plorar i els mirarem com a “fills de Déu” tal com diuen les “benaurances” (Mt 5,1-12).
Tot això comença amb el Nadal.
                                                                                                                                              Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 17, 2015

NO ÉS PAS L’HORA DE LA VENJANÇA



Molts dels nostres governants, no gaire coneixedors de l’Evangeli, proclamen, després dels atemptats de París, que “ara és l’hora de la venjança”.
Ja es va cometre un error enorme, després de l’atemptat contra les torres bessones de NY, que va consistir en identificar culpables precipitadament i promoure unes guerres de les que encara en paguem les conseqüències.
No. Ara no és l’hora de la venjança encara que alguns ja l’han començat, sinó de la reflexió.
-Primer punt de reflexió: Això que ha passat a París només un dia, ho pateixen els sirians i els afganesos quasi cada setmana i nosaltres ens ho miràvem de lluny dient: Pobra gent!
-Segon punt de reflexió: D’on han tret els armaments aquesta gent si no és de les nostres indústries armamentístiques?  El nostre país (i França també) són grans productors d’armaments cada vegada més sofisticats. I els els venem.
-Tercer punt de reflexió: No confonguem l’Estat Islàmic amb la religió islàmica. Aquests  no són pas representatius d’una pregària que els porta a matar.  Fixeu-vos com han tirat bombes també a Mesquites dels que ells consideren que no són prou radicals. Vol dir que no tenen gaire respecte a la pregària, tampoc amb la dels seus. Ells també es poden equivocar dient que els nostres avions bombarders són cristians. Oi que no lliga? Tampoc no podem dir el mateix d’ells.
-Quart punt de reflexió: El món islàmic no forma un tot compacte ni de bon tros. Molts d’ells estan desconcertats perquè no tots beuen de la font de l’Alcorà (el seu llibre sagrat) sinó que com alguns dels nostres liturgistes i canonistes, se’n van per les branques a base de normes i normes que no entren en el cor de les persones. A Manresa mateix tenim islàmics (senegalesos) que no van a la mesquita ni la senten pròpia. El que tenen alguns en comú (en els nostres països, no pas en tots els seus) és una vestimenta que més o menys els identifica i unes normes en el menjar, sobre tot el temps del Ramadà.
-Cinquè punt de reflexió: com que no tenen cap autoritat mundial religiosa, la reflexió sobre la seva religió és pràcticament nul·la i, contra el que puguem pensar, els imams que ens envien no han rebut cap formació religiosa sinó nomes unes normes referents al menjar, al vestir... i una ordre  per fer-les complir.
-Sisè punt de reflexió: Per què comprem el petroli a les nacions que sabem que subvencionen (de part d’ells) aquesta guerra? Per què portem l’emblema d’aquest mateixos productors i mecenes en les samarretes dels nostres principals equips esportius?
-Setè punt de reflexió: Aquest només val pels que creieu en el Déu de Jesucrist. Els seguidors de l’Evangeli, amb tots els nostres defectes, hem cregut en la misericòrdia i el perdó i fins els nostres governs, una mica empapats d’aquesta fe, han suprimit, en els nostres àmbits, la pena de mort. Si l’hem suprimit, no és lògic que la reimplantem enviant (i bombardejant) amb armaments perquè es matin lluny de les nostres fronteres.  Hem d’esser conseqüents i si no creiem en la pena de mort per nosaltres, tampoc no l’hem de voler per als altres.
Per totes aquestes reflexions em sembla que hem d’aturar-nos a pensar evitant les venjances que no són evangèliques i contemplant el nostre esperit per veure fins a quin punt estem imbuïts d’aquella “misericòrdia” que ens identifica amb el Déu de Jesucrist que diu:
 Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.  No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats (Lc 6,36-37).


                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 10, 2015

RENÉ GIRARD


 
Aquesta setmana ha mort René Girard, un intel·lectual francès marginat pels intel·lectuals francesos per la seva professió cristiana. Ha mort als EEUU.  Ara els francesos el reconeixen (quan fou mort el combregaren).
Que va aportar al pensament? Una diàfana denúncia  de la manipulació de les masses populars que, per satisfer-se, necessiten víctimes visibles. Això d’acusar uns culpables dels mals de tots  ho fan tots els dictadors, acusant un personatge determinat i carregant-li tots els mals. La majoria de la gent queda satisfeta amb l’enderrocament d’aquesta víctima de la qual ja no se’n parlarà més. Però, ai las! El poble no en té prou i molt aviat s’ha de cercar una altra i una altra víctima perquè la fam de sang de la fera popular no en té mai prou. Per això, massa sovint sentireu que els periodistes (lacais, la majoria) cerquen culpables i ens els ensenyen molt abans que els jutges dictaminin. Així donen carn a la fera que, com diu l’esmentat René Girard, mai no queda satisfeta. Anem sempre trepitjant arbres caiguts.
Però aquest pensador ens dóna una mirada nova del sacrifici de Jesús. Com tants altres, la multitud del seu temps demanava la seva mort  (una mort pública i sàdica) però al revés del que passa habitualment (que la gent dóna per mort el que han condemnat) els seus seguidors van fer tot el contrari i primer uns, després altres, el van contemplar ressuscitat i aquell que havia d’haver estat oblidat i enterrat es converteix, com diu Pere en el primer discurs, en la pedra fonamental (Ac 4,11), aquella pedra de la qual els paletes havien prescindit.  Diu també Pere:
A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha donat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu. (Ac 2,32-33).
Amb la resurrecció de Jesús, diu aquest autor, les multituds i els governs (civils i eclesiàstics) que les atiaven, van quedar desconcertats.  No els va servir humiliar Jesús, ni tampoc va anar bé l’intent d’enterrar-lo. Satan, que en el llenguatge bíblic és el qui atia les multituds per devorar les víctimes que se’ls posen al davant, va quedar definitivament vençut.  Amb paraules simbòliques,  Jesús mateix havia predit aquesta victòria sorprenent contra el diable; quan els setanta-dos deixebles tornen de l’enviament diu:
Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.» Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. (Lc 10,17-19)
La major part del periodisme actual no ha entès res de tot això perquè cada dia ens presenta multituds alienades darrere esportistes, cantants i aclamant els dirigents d’un determinat partit polític. I passa el que ha de passar: el poble va a la recerca de víctimes i no quedarà mai satisfet, com diu René Girard. L’èxit dels primers cristians es va manifestar en unes trobades discretes a les cases, on es partien el pa, perdonaven, ajudaven els necessitats, recordaven el Crist i sortien joiosos de la trobada.
 Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de novembre 04, 2015

JESÚS INSOLENT PREDICANT LES BENAURANCES


He de confessar que l’esquema del que escriuré l’he captat de
 José Antonio Pagola.

En el discurs de les benaurances (Mt 5,1-12) Jesús parla amb un llenguatge
- provocatiu ja que la gent sent que parla d’un tema que va contra la majoria,
- original ja que ningú no havia parlat així fins al moment
- i inconfusible perquè sovint ni els mateixos seguidors s’han atrevit a tant.
Li surt de dins i vol dir-nos que, en el cor de Déu, hi ha com a molt principal la mirada sobre els darrers. S’identifica amb la “compassió de Déu”.
No és pas un il·lús perquè la situació dels marginats del seu temps era sovint desesperant.
- Mentre s’adona que les famílies dels poblets van perdent les terres perquè no es poden defensar dels terratinents i es queden sense recursos perquè els pressionen per cobrar els deutes, exclama: Feliços els pobres, els que estan sense res, els que no són ningú, perquè d’ells és el Regne de Déu. Val a dir que Déu es complau a contemplar-los i se’ls estima.
- Mentre constata la desnutrició, sobre tot de dones i nens,  diu: Feliços els qui ara passeu fam perquè Déu us vol veure saciats.
- Quan veu plorar els camperols perquè els terratinents se’ls emporten les millors collites crida: Feliços els qui ara ploreu perquè Déu us vol veure rient.
Ja he dit que Jesús és realista i sap que cap d’aquestes coses s’acompleix en aquell moment. Proclama la dignitat de les víctimes dels excessos. És insolent perquè està enaltint aquells que no interessen a ningú i afirma rotundament que aquests realment interessen a Déu.
També ens diu que si nosaltres vivim d’esquena als desgraciats, als oblidats i als sobrants no rebrem la benedicció de Déu.
No caiguem en la temptació  d’organitzar ajudes a favor dels pobres perquè, fent-t’ho així, ells queden a baix i nosaltres a dalt. Tampoc no es tracta d’empobrir-nos de tal manera que, per ajudar els altres, passem estretor. Cal que hi hagi igualtat (2Co 8,13). Només els podem ajudar si nosaltres ens esforcem per fer-nos iguals a ells.
- Ens diu que ens fem pobres com ho són ells  així entrem en el Regne de Déu.
- Que plorem quan coneixem el motiu del seu plor; com ells.
- Que siguem humils com ho són ells.
- Que ens indignem per les injustícies, que puguem dir com Déu mateix: He vist l’opressió del meu poble (Ex 3,7) i, per tant nosaltres, fem el mateix en veure la seva situació.
- Que siguem compassius amb ells, tal com ells són compassius amb els altres pobres d’ells mateixos.
- Que treballem per la pau com ho fa tot aquell que vol reconciliar els germans (també amb els opressors).
- Ens diu finalment que, si fem aquestes coses, no serà estrany que siguem perseguits per la justícia com ho han estat ells.
Es tracta de mirar els pobres des de nosaltres mateixos, així entendrem aquest llenguatge provocatiu i una mica insolent de Jesús quan es va trobar a la muntanya, envoltat de deixebles i de molta altra gent, i va proclamar un camí de salvació per al món, que comença per veure com nosaltres ens situem al costat dels febles i oprimits.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog