Comentaris d' actualitat: de desembre 2011

dimecres, de desembre 28, 2011

ELS NENS I LA SEVA IMAGINACIÓ

Tots hem sigut nens. Quan els expliquem lo dels Reis i del tió de seguida s’ho imaginen i viuen aquest món de fantasia. No és cap mal perquè tots hem sigut nens i quan algú els ho explica, normalment no en tenen trauma, sinó que es converteixen en els més aliats per seguir el relat amb els més petits. No en tenen trauma perquè la cosa acaba bé. Encara que sàpiguen de què va tenen el regal igual i sovint massa regals que arriben a ésser desproporcionats. Per altra banda els nens que tenen imaginació (que són els que saben jugar) estan preparats per desenvolupar millor la seva intel·ligència, que és la mateixa imaginació, ben treballada pels pares i educadors.

Anem a parlar dels “reis”. Us adonareu fàcilment que els adults caiem en dues trampes que a mi em sembla que les hauríem d’evitar.

Per una banda ho volem fer tan realista que els reis han de passar casa per casa (dels que tenen diners). No cal. Jo de nen, i els actuals són igual, en tenia prou amb les paraules. Ja he dit que els nens tenen imaginació.

Una segona cosa que els treu protagonisme és la insistència que els adults els repetim aquella frase de “si et portes be”, “ja t’has portat be?”. A mi em sembla una equivocació repetir-la perquè això de portar-se bé és molt relatiu i el nen queda en el dubte perquè no sap quins són els criteris. Sense adonar-nos els creem una dependència dels pares que no caldria que hi fos. El fem patir. Si total els regals ja estan comprats, i sovint molts més dels que necessita, no cal que li rematxem aquest aspecte moralitzador de la bona conducta.

Ja m’adono que això és picar en ferro fred perquè aquestes coses es repeteixen cada any.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

dimarts, de desembre 20, 2011

EL NADAL I CÀRITAS

Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas
Què ens dóna Jesús en el Nadal?
1.- Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
2.- La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
3.- Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
4.- La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
5.- La puresa i la fraternitat.
Càritas com recol•lectora d’aliments només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els obri a ells compensi el que us falta a vosaltres (2Co 8,14).
Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha de ésser de bon tros repartir aliments sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he mencionat.
Que són:
1.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Han de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
2.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
3.- Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
4.- Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperança que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estam vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
5.- Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de felicitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

dimecres, de desembre 14, 2011

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

Això ha passat amb moltes altres paraules que se’ls ha canviat el significat.

Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat a un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per una altre. No sols hi ha domini polític i econòmic sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no li ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’has pas esborrat.

No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

dimarts, de desembre 06, 2011

LA CARITAT DES DE JESÚS

Els dies de Nadal ens bombardegen ampeticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

- Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.

- Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.

- Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho

Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.

Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context) Jesús s’atura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.

Llavors que aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.

Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós) i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

No triava els pobres.

Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent se girés i mirés els “benefactors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

Per això la caritat dels cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tan la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir: Jo ja em faig pa sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he mencionat al començament d’aquest article.

. No ens ha de obsessionar la gran recaptació.

. No triarem els pobres sinó que estarem oberts als que anem trobant.

. La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que te gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.