Indignats, però admirats

He viscut dos moviments socials ben diferents, però que tenen en comú una actitud de fons: la indignació davant la societat. El primer moviment fou el del Maig del 68. El segon és l'actual moviment dels Indignats. Els dos moviments són diferents, perquè el del maig del 68 es va produir en l'emergència de la societat consumista al món occidental, fruit de l'abundància. El moviment actual ha emergit a l'interior d'una societat en crisi, fruit de les carències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Ni al maig del 68, ni actualment, he amagat la meva simpatia per una certa contestació social, perquè crec que ja n'hi ha prou d'un model de societat al servei dels interessos d'una minoria que utilitza els altres. Per a un observador de la societat, aquesta manipulació, justament, és l'element comú d'ambdues situacions. Certament, les protestes sempre són ambigües i s'hi barregen actituds i interessos contradictoris. Sense renunciar al discerniment d'aquesta ambigüitat, em sembla que la contestació de fons està justificada. Fins i tot, podem dir que la indignació és un sentiment humà, que brolla de l'autenticitat i que posa en relleu que la societat encara està viva.

Ens podem posar, però, aquesta pregunta: N'hi ha prou amb la indignació per canviar la societat?.

La indignació és un primer pas per prendre consciència de la pròpia responsabilitat davant les contradiccions socials. Tanmateix, per passar de ser un "criticaire" a esdevenir una persona "crítica", cal donar un altre pas. El criticaire denuncia que les coses no marxen bé. El crític fa la mateixa denúncia, però hi afegeix l'anunci dels possibles camins de solució. L'actual moviment dels indignats, de vegades, ha donat aquest pas de ser criticaire a anar esdevenint crític i a buscar alternatives socials.

Per passar de ser criticaire a crític crec que, sense deixar la indignació, hom s'ha d'obrir a l'admiració. L'admiració és el sentiment aparentment contrari a la indignació, encara que en realitat n'és complementari. L'admiració es produeix, quan al mateix temps que hom s'indigna davant de situacions que haurien d'estar superades, no perd la capacitat d'observar unes altres persones, que estan tan compromeses en el canvi de la societat, fins al punt que no els queda gaire temps per criticar els altres, ni per pensar que són més que els altres. Senzillament, han observat la realitat social, n'han fet una crítica, han elaborat unes opcions, i passen de fer uns compromisos aïllats a viure compromesos.

Tant al maig del 68, com en el moviment dels indignats, hi ha gent que actua d'aquesta manera. Per això crec que és important admirar aquestes vides compromeses positivament en el canvi social. Val a dir, també, que a totes les èpoques i en totes les situacions, hi ha dones i homes que estimen de veritat i lluiten per al bé comú sense defallir. Fins i tot, algunes d'aquestes persones són capaces de donar la vida pels altres.

Em sembla que el moviment del maig del 68, al costat dels seus valors i propostes alternatives socials, va quedar en ben poca cosa, perquè al costat de la indignació li va mancar l'admiració. Em sabria molt de greu que el moviment dels indignats actuals, acabés d'una manera similar. Per això, sense deixar la indignació, cal estimular l'admiració.

El moviment dels indignats ha de promoure la reflexió política, econòmica, cultural, social i filosòfica. Per a la reflexió teològica, a més a més, és un "signe dels temps", és a dir, de la presència de Déu en la història de la humanitat. Efectivament, l'Evangeli va iniciar un moviment d'indignats dins la història, tot denunciant la manipulació de la dignitat de la persona i, al mateix temps, un moviment d'admirats davant la tendresa de Déu manifestada en la persona de Jesús de Natzaret, que amb la seva mort i resurrecció, va segellar per sempre la força transformadora i incontrolable de l'amor.

Hom pot dir que la història mostra que els cristians no sempre hem estat testimonis creïbles de la fe que professem i que, davant d'això, cal viure una indignació evangèlica. Tanmateix, la història també mostra que sempre hi ha hagut cristians que ho han donat tot a favor dels altres, especialment dels pobres, i que han cooperat a la transformació de la societat. Davant d'això, també cal viure l'admiració evangèlica.

Quan hom tracta de viure al mateix temps la indignació i l'admiració, no perd el bon humor, fins i tot, en mig dels conflictes i fracassos. Ho fa, perquè tracta d'estimar i sap que la "película acaba bé", perquè l'amor sempre és més fort que la mort. La indignació i l'admiració neixen de la capacitat de sorpresa davant la vida, que és l'actitud que ens permet llevar-nos cada matí pensant i sentint que val la pena haver nascut i que val la pena seguir explorant l'aventura humana.

Ramon Prat i Pons
Vicari general del bisbat de Lleida. Director de l'IREL
(Article publicat al diari Segre el passat 13 de setembre)

LA MANCA DE LLIBERTAT

Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

Com la pateixen?

Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Nº 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú que tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se’n adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet o saben fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, al sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap el seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran de demorar deu anys.

A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’un baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com el futbol, tot depèn del informe del funcionari que estava a càrrec del mòdul.

Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: feliços els pobres (Mt 5,3) i aquella benedicció: Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure (Mt 25,36-36).

Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “Presó no, gràcies”.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS MANIFESTOS A FAVOR DE LA LLENGUA

Parlo d’aquest tema perquè també toca la religió i la vida cristiana.

Us aniria bé saber que el Rei Carles III que, la majoria de la gent el coneix pel conyac de sobretaula, va exercir un control tan fort de les impremtes de Catalunya que va aconseguir que no s’edités cap catecisme en català. De manera que en aquell temps en que tothom (absolutament tothom) parlava el català, els nens havien d’aprendre la doctrina cristiana en castellà. Era el temps de la universitat de Cervera on hi havia una d’aquestes poques impremtes.

He dit això perquè us adoneu que la cosa ve de lluny. Es tractava d’un projecte a llarg termini per anar eliminant la nostra llengua.

Del nostre record tots els que van estudiar (primària, secundària i universitat) entre els anys d’acabada la guerra civil i els seixanta-setanta van rebre totes les assignatures en castellà i tampoc no hi havia, en cap escola, l’assignatura de llengua catalana. Els que, com jo, vam viure aquest període havíem d’aprendre el català fora de l’horari escolar. La meva mare, en canvi, que pel novembre hauria fet els cent anys, com que va tenir la infància en temps de la primera república escrivia correctament el català que era llengua en la que fou escolaritzada.

Al començament he dit que era un problema que afecta a la religió. Per què? Perquè vivim la història d’una llarga imposició. Un domini que per altra banda també és econòmic però no tinc dades per transmetre-les.

Quina és la postura d’un cristià davant aquestes imposicions?

Primera que no és veritat que s’impedeixi al nen aprendre el castellà perquè a més de les assignatures de llengua castellana que s’impartiran evidentment en aquella llengua el nen disposa de 95 canals de televisió dels quals només 7 o 8 són en català. Les emissores de ràdio no tant però aneu canviant d’emissora i veureu que només una de cada quatre és en català. Els cines, la propaganda de tota mena... No es nega a cap nen la possibilitat de parlar i aprendre bé la llengua castellana diguin el que diguin els meus amics de les Castelles que es lamenten del nostre imperialisme. Fins i tot la TV 13, que és de l’episcopat, se suma a les protestes contra el català. Corre la brama que els nens a Catalunya no se’ls ensenya castellà i sabeu de sobres que és mentida.

Per altra banda totes les noves tecnologies ens empenyen a tornar-nos anglofons i els joves més que ningú i l’anglès acabarà imposant-se.

Però des del cristianisme encara tenim una altre obligació que és la d’estimar tothom i també els que ens volen imposar càrregues i obligacions que només miren els interessos del seu imperialisme. Els hem d’estimar com vam acabar estimant els romans que ens van imposar una llengua, la llatina, que no tenia res a veure amb les que es parlaven en les nostres contrades.

Tots els països s’han format amb imposicions i hem d’acabar estimant-nos. La qual cosa no impedeixi de defensar el que és nostre i de fer-ho amb contundència i, per fer això, no ens cal pas fomentar cap mena d’odi ni contra els castellans ni contra els anglesos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la que van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu que era la imatge de unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

També vull remarcar algun element negatiu.

Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tant sols anaven contra l’església sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

Tot amb tot l’Església no hauria ps durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

Si el que hagués vingut fora el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’haurien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient mal educat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS