dimarts, de juny 28, 2016

LA PROPOSTA DE JESÚS

 Afegitó de Josep T.B.
Aquets eren els enemics que perseguien....veure foto
dono testimoni del seu esperit de servei.

http://www.desaparecidos.org/arg/victimas/g/grill/

Cito unes paraules de Clara Maria Temporelli (argentina) quan fa una anàlisi dels milers d’assassinats de les dictadures argentines. Diu:
“Jesús no mor per una confusió dels seus enemics, ni per cap decisió judicial. Ni els jueus ni els romans es van confondre, ja que l’acció de Jesús i l’anunci del Regne eren una amenaça contra el sistema polític i religiós establerts. Jesús mor perquè va anunciar el Regne, per la seva solidaritat amb els més petits, per la seva aposta per les víctimes. La seva mort no ha d’ésser contemplada al marge de la seva vida”. (Quaderns CiJ 199. Pl 6)
Aquesta proposta és altament revolucionària tant si es mira des dels governs de dretes com si es mira des dels governs d’esquerra.
Els governs de dretes o bé han volgut assimilar el cristianisme dient-se cristians i influint en l’elecció dels jerarques (el cas del nostre país) o bé han eliminat milers de cristians de moviments i grups de pensament (dictadures argentines, guatemalteques o xilenes entre altres).
Els governs d’esquerra han fet el mateix. Vegeu Albània, l’antiga Txecoeslovàquia, Corea del Nord, Cuba (de fa vint anys) que posava seminaristes i homosexuals a camps de concentració picant pedra de les pedreres.
I no solament han eliminat cristians sinó que han fet desaparèixer tot aquella persona o  grup  que fan nosa a la societat que aquests governs volen construir.
La lluita contra l’església no s’ha fet pas perquè l’església tingués molts defectes (i encara els té) i ja hi ha qui cuida de treure els drapets al sol dels disbarats de tots els temps. El problema de llavors i d’ara és  que, quan l’església prova de anunciar l’Evangeli de Jesús, encara que no el compleixi gaire, està introduint una amenaça contra els sistemes econòmics i religiosos establerts, sobre tot els que pretenen ésser hegemònics.
Els atacs fonamentats en la pederàstria o en la riquesa de l’església i també els drapets al sol contra els bisbes (uns poquets) que rebutgen la homosexualitat, són anècdotes perquè només demostren que els dirigents de l’església estan plens de defectes com els de qualsevol altra entitat de la societat. Ja ho sabíem. No toquen el problema de fons, encara que omplin pàgines dels diaris. El problema de fons és, com ja he dit, el possible anunci de la proposta de Jesús consistent en la solidaritat amb els petits, i l’aposta a favor de les víctimes.
En el nostre país encara estem pagant la factura d’uns jerarques que, anys i anys, s’han aliat amb els poderosos de la societat  (mireu, si no, el canal 13) i per tant obliden d’anunciar el Regne, que és posar-se al costat dels més petits i de les víctimes dels sistemes actuals.
Remarco que la fe cristiana és una proposta i per tant res d’obligatori com havia estat anys i anys en els nostre país. Els que l’accepten ho han de fer lliurement, la qual cosa suposa que molta gent se’n desentendrà i es reduirà el nombre dels creients en Jesucrist. Ja s’hi ha de comptar, amb això.

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS
 Afegitó de Josep T.B.
Aquets eren els enemics que perseguien....veure foto
dono testimoni del seu esperit de servei.

http://www.desaparecidos.org/arg/victimas/g/grill/

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juny 21, 2016

LA DECLARACIÓ DELS DRETS HUMANS

Resultado de imagen de dECLARACIO DRETS HUMANS
Tenim uns drets només si ens els reconeixen. La constitució espanyola diu que tothom té dret a una vivenda (Art. 47) i a un treball (art 35). Si el que l’ha de proporcionar  no ho fa, el dret és paper mullat. La constitució és un marc de convivència sempre que els que l’han de posar en pràctica, se la creguin. Si no, no serveix de res ni el que hi ha escrit ni el tribunal que la interpreta. La realitat (el que està passant) és el que val de veritat. Si la realitat diu que la gent no té una vivenda adequada (art 47) ni treball  (art 35), i són molts als qui els falten aquestes coses, els cristians hem d’apel·lar més amunt, perquè la constitució ja no serveix, i dir que Déu no vol que això sigui així perquè tots som germans per igual i els mínims han d’estar a l’abast de tots. Hem d’apel·lar al Déu en el qual creiem.

Sant Pau, en la carta als Romans diu que la Llei antiga (que era la seva constitució) va quedar abolida amb la mort de Jesús perquè, si aquella llei havia permès que morís un just,  ja no cal fer-li més cas, és una llei obsoleta igual que la nostra constitució que, si per ella hi ha tanta gent desnonada i acudint als centres d’assistència alimentària per sobreviure, ja no val.

Passa el mateix amb la Declaració dels Drets humans de la qual tant parlem i que ha estat signada pels països europeus. Diu:

Article 13 1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Si nosaltres (els nostres governs) posem unes fronteres tals que impedeixin aquesta lliure circulació, la Declaració dels Drets Humans queda obsoleta perquè prenem els seus drets a aquells a qui se’ls ha pres la possibilitat d’exercir-lo.

Què podem fer? Doncs tornar a l’Evangeli i veure com Jesús posa el bé de la persona per damunt de la llei. Hi havia una llei que prohibia fer-se curar les malalties en “sàbat”. Què fa Jesús? Contemplem l’escena:

Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues.  Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia en esperit sense gota de força per mirar enlaire.  Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: «Dona, quedes lliure de la teva feblesa!»  Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificava Déu.  Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: «Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.»  El Senyor li contestà: «Hipòcrites! No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador?  No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?»  (Lc 13,10-17).

Quina raó dóna Jesús per alliberar aquella dona davant els que reclamaven la llei per damunt de tot (la llei del sàbat)? Els diu que aquesta dona també és “filla d’Abraham” i per tant tenia els mateixos drets que tots els altres. Aquella llei, que impedia guarir en dissabte, queda obsoleta i anul·lada per Jesús. Per això, digui el que digui la llei (La Constitució o Declaració universal dels drets humans), val més cada una de les persones perquè el dret no li ve per allò que està escrit en documents molt ben enquadernats sinó per la seva dignitat de “fill” o “filla” de Déu.         Josep ESCÓS i SARSANEDAS    http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 15, 2016

JA HI TORNEM AMB LES ELECIONS




Sempre he dit i escrit que, al meu entendre (que em puc equivocar) és bo que fem l’exercici d’anar a votar encara que estiguem desconcertats. Ens veiem superats per uns partits que tenen el recolzament de les noves tecnologies que els joves dels nostres pobles saben emprar i això fa que surtin resultats inesperats perquè vés a saber allò que corre  per les xarxes socials. I no em refereixo als discursos dels líders que, si són com en altres ocasions, parlen més de com de malament ho fan els altres que no pas del que pensen fer i quan arriben al govern no compleixen el que havien promès. Això ja desconcerta, però hi ha coses que influeixen més.
Em refereixo a les sorpreses que ens donen les xarxes socials que poden, en un moment, d’un dia a l’altre, convocar milers de persones a una manifestació. Qui les manipula? Qui aconsegueix convèncer tanta gent en tan poc temps? No ho sabem. El que sabem és que hi haurà campanyes ocultes amb veritats i mentides.. Sempre n’hi ha hagut,  però abans estaven en mans dels que tenien mitjans per mantenir  les grans emissores, en mans dels poderosos econòmics. Ara tot és nou, perquè un missatge entrador en contra d’un partit (sigui veritat o mentida) pot arribar a milers i milers d’usuaris en poca estona. Si aquesta noticia és dolenta (encara que sigui tergiversant la realitat) pot canviar el sentit del vot a un munt de persones perquè, si es fa pocs dies abans de les eleccions, no hi ha temps de rectificar.
Quan Jesús anà a Jerusalem per la festa dels tabernacles també es va trobar amb rumors sobre ell mateix.
Quan els germans de Jesús hagueren anat a la festa, ell també hi va pujar, no públicament, sinó d'amagat.  Els jueus buscaven Jesús durant la festa, i es preguntaven: «On és, aquell?»  La gent feia molts comentaris sobre Jesús. Els uns deien: «És un home de bé.» D'altres, en canvi, replicaven: «No, que enganya la gent.»  Però ningú no parlava obertament d'ell, per por dels jueus.  A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava.  Els jueus, estranyats, deien: «Com pot saber tant, aquest, si no l'ha instruït ningú?»  Jesús els respongué: «La doctrina que ensenyo no és meva, sinó del qui m'ha enviat (Jn 7,10-16).
En aquell moment la notícia anava corrent de boca en boca però tardava a arribar a molts. Però la velocitat amb què els rumors actuals circulen no te parangó, ja que en el nostre temps tot és novetat, tot és velocitat.
Si a tot això hi sumem que les darreres generacions de joves han tingut una formació molt tècnica a les escoles i els han escatimat les assignatures que ajudaven a construir el pensament com el llatí, la filosofia o la religió (com informació dels fenòmens religiosos de tots els temps), ens trobem amb unes lleves de persones que són més manipulables que les d’anys anteriors. Molt versats en la tècnica, la informàtica i en tots els mitjans instantanis de comunicació actual, però molt orfes de pensament.
Tot amb tot, no cal tenir por i hem de tenir el coratge d’anar a votar amb la informació que posseïm i amb el criteri del nostre pensament.

                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juny 07, 2016

REAL O SIMBÒLIC? LES DUES COSES




Tant en el llenguatge religiós com en la vida ens trobem molt sovint amb el doble llenguatge: el real i el simbòlic.
Posem l’exemple més clar que tenim que és l’Eucaristia.  Quan diem que en el pa hi ha el cos de Crist el nostre llenguatge és real o simbòlic? Les dues coses. És real perquè de veritat tots junts formem un Cos encara que siguem molt diferents i és simbòlic perquè els que creiem venerem aquell pa consagrat (pa de veritat), encara que no ho vegem, com a Cos de Crist.
El simbolisme forma part de la nostra vida perquè la majoria de gestos que fem amb la gent que apreciem són simbòlics (com ara el petó, l’estreta de mans) però la relació entre nosaltres és real.
Això val per a la majoria dels dogmes de la nostra fe. Quan diem que Jesús puja al cel (ascensió) ja es veu que no es tracta d’una “flotació” sinó d’una visió que tenen els seus seguidors en adonar-se que, el que realment li preocupa a Jesús, és estar amb el Pare. L’Evangeli de Joan ho diu també simbòlicament però sense l’enlairament que presenta Lluc. Diu Jo estic amb el Pare i el Pare està amb mi (Jn 14,10).
Un altre lloc simbòlic és el moment que Jesús diu als deixebles (encara no eren apòstols elegits) que els farà pescadors de l’home. Realment eren pescadors? Sí, perquè estaven en una barca i pescaven. Pescaven peixos? És clar. Però quan els diu que els farà pescadors de l’home ja es veu que el llenguatge passa a ésser simbòlic.
D’aquest llenguatge en diem escatologia perquè allò que encara no és, ho mirem com a present i ho vivim plenament. Voleu un exemple? Quan una mare porta el nadó en el cotxet veu com molts (sobre tot dones) s’aturen a mirar-lo i a parlar-li. Per una banda l’infant és massa petit i “passa” del que li diuen els admiradors però per altra banda  la gent li parla i la fa somriures imaginant que ja és gran. És veritat o mentida? Les dues coses perquè nosaltres tenim la capacitat de veure el futur i parlar com ja fos present. És el llenguatge simbòlic, gràcies al qual, podem tenir una vida més plena.
En la infància de Jesús tenim l’exemple dels “pastors” que van a adorar l’infant. És real o mentida?  Sabem que l’evangelista Lluc escriu des d’Àsia Menor (probablement Antioquia de Pisídia) vuitanta anys més tard. Què hi ha de real?  Ens vol dir que la gent senzilla va adonar-se del naixement d’un nadó d’una família marginada (Maria i Josep estaven de pas). Què hi ha de simbòlic? Que la imatge d’uns pastors que dormien al ras i que reberen l’anunci de l’àngel és una imatge molt bonica, fàcil de plasmar amb dibuixos i representacions. És simbòlica.
A nosaltres ens basta saber que  qualsevol parella d’immigrants que tenen el naixement d’un infant mereixen la nostra atenció. Això és real.
                                                                                                                      Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog