dissabte, d’abril 30, 2011

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ (al Papa de Roma)


Pot ser m’equivoco però em sembla que el Papa de Roma va caure en la trampa quan li van oferir respondre preguntes de la gent sobre qualsevol qüestió. Encara que el tema era sobre Jesús (del que n’és especialista) li van preguntar sobre molts coses com ara el sofriment, sobre el Japó...

El Papa és bisbe de Roma però hi ha llocs molt diferents de Roma. A Alasca hi ha els cristians esquimals i al Japó els japonesos; vull dir que els problemes i les qüestions que es poden plantejar són molt diferents perquè l’Evangeli, com que és vida i no preceptes, té respostes diferents en cada lloc. No fa gaire el bisbe catòlic de Trípoli (a Líbia) ens va sorprendre dient-nos que els anomenats “rebels” amb l’ajuda de les forces occidentals feien massacres i morts de civils i que un dictador no es podia combatre amb les mateixes armes (menyspreant la població). Això ho pot dir ell perquè viu en el lloc i coneix la situació. El Papa (ni el mateix Jesucrist) no té per què saber de tot ni tampoc conèixer la situació de cada país per respondre com si fos l’únic il·luminat del món.

La confusió augmenta quan els periodistes ho interpreten en clau dogmàtica. Fa pocs dies un titular de la Vanguàrdia deia que el Papa havia decidit que “El darrer sopar” de Jesús amb els apòstols havia estat en dimarts i no en dijous. Resulta que el tema fa anys que els estudiosos l’estant discutint i que el Papa (com estudiós eminent) li sembla més plausible aquesta opinió que va manifestar. Això el Papa ho ha dit amb un llibre que ha escrit i no pas en una encíclica o amb cap document oficial. La qüestió, com que és històrica, queda en mans dels historiadors que, amb el temps, aniran aportant més dades. Res de decrets ni decisions. En tot cas el Papa podria, amb l’assessorament dels liturgistes, canviar el dia de la festa però el que no pot decidir és com va succeir històricament perquè no és la seva feina. Tampoc no és la seva feina respondre a tota mena de qüestions.

Tan poc que costaria fer com feia el mateix Jesucrist que, quan es trobava amb gent que no eren del seu poble els remetia a la seva casa i amb els seus. Li diu a la samaritana: Ves amb els teus (Jn 4,39). Li diu a l’endimoniat de Gerassa: Ves amb els teus (Mc 5,19). Li diu a la Cananea que tampoc no era jueva: Ves amb els teus (Mc 7,30). Li diu al centurió que era romà: Ves a casa teva (Mt 8,13).

Ni el Papa té totes les respostes del món, ni els bisbes les tenen totes en els seus bisbats, ni tampoc els rectors les tenen a la seva parròquia.

Aquesta temptació, de aparentar que se sap de tot, la tenen els polítics molt sovint quan es posen a explicar coses que les detallaria amb molta més solvència qualsevol funcionari dels seus departaments tècnics.

Què pot i ha de fer el Papa, els bisbes, els rectors i qualsevol fidel? Des de la Jerarquia pot i ha de fer el servei de coordinar tots els creients i des de la fe donar testimoni del que creu i del que ha rebut de Déu en la seva vida. Encara pot fer una altra cosa important arreu del món: donar a conèixer a Jesucrist a fi que la gent interpreti, en cada lloc, el que millor cal fer per fer-se’n seguidors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’abril 19, 2011

LA CONDICIÓ DE POBRES I LA CONDICIÓ DE RICS



Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.
Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?
Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.
Té les grans condicions de pobresa que són les següents:
- No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
- El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: “Jo sóc el pa”. Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres. Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6,38).
- El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat. Quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.
Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acaben igual, que els que han enderrocat es tornen, amb dos dies, tant poderosos i impresentables com havien estat abatuts.
Queda prou clar el que fa Jesús: la denuncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.
La denuncia por ésser de paraula com ho feia Jesús (Lc 6,24-26) o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau:. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.


JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Web de la Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’abril 12, 2011

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ


Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
Sembla també que la rapidesa amb que els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col•laboradors. Els més dignes morien.
En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). L’historiador jueu d’aquell temps, que es deia Flavius Josefus, no ens ha deixat casi res d’especial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les que els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus en van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou sobre tot racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients amb Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell “havia passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava que la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
Nosaltres avui cantem moltes “al•leluies” en temps de Pasqua però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
web:Parròquia Santa Maria de Valldaura de Manresa
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’abril 05, 2011

ELS QUE ENS DOMINEN


Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riques global (Revista Iglesia viva nº 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.
El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.
Parlo dels països més avançats com el nostre que cada dia deixen al carrer més gent sense treball sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.
Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.
Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “les destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.
Quines armes tenim?
Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.
Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).
Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre el diner i sobre el coratge.
El diner és enganyós (Lc 16,11); no podem servir alhora a Déu i al diner (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la que Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se el pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà com el governador, els reis com Herodes coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No el tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog