dimecres, d’octubre 28, 2015

L’OBLID DE LES VÍCTIMES


Quan llegim l’Evangeli veiem un Jesús proper a tota mena de sofriments siguin de pobres, siguin de rics, siguin de jueus o de pagans. Això arriba a tant que, quan ell, portant forçadament la creu que li causarà el més gran sofriment i humiliació, s’atura a veure les dones que el compadien i els parla donant-los consol. L’eix fonamental de les seves accions i de la seva doctrina consisteix en acostar-se a tota mena de víctimes (de la pobresa, de l’exclussió, de la mort d’un ésser estimat,  i dels marginats per aquelles lleis que els convertien en pecadors).
Per això la gent del seu temps se sorprenia de Jesús dient que no s’havia vist mai res igual (Mc 2,12).
Els seguidors de Jesús (sobre tot la mateixa església) molt sovint han estat la imatge d’aquesta compassió i, al llarg del temps, hem vist tantes associacions  i persones creients en la cura i el servei dels malalts, empestats, leprosos, esclaus, famolencs, orfes, prostitutes, refugiats, víctimes de mil guerres...
Molta gent formada en la falda del cristianisme (escoles, processons, pastorets, catecismes...) ha heretat aquesta compassió però també s’ha produït una desviació que ha amagat el rostre veritable de Jesucrist.
La desviació consisteix en haver dramatitzat excessivament la qüestió de la culpa i s’ha oblidat allò que és més fonamental com és la descoberta i l’acompanyament del sofriment de la gent. Ja he dit que l’església a llarg de segles ha creat i animat moltes associacions i grups a favor dels que sofreixen, però la majoria dels que llegireu aquest article haureu de reconèixer que vam rebre una formació religiosa en la que havíem d’estar molt més atens en la culpa de la que en deien pecat.
Si només ens fixem en la culpa podem viure tranquil·lament en les seguretats i n’hi ha prou que en diguem penitència d’unes pregàries que palien les nostres deficiències.
Però si ho mirem des del pecat no podem viure en les nostres seguretats mentre no mirem el rostre de les víctimes per què? Perquè, si som creients, no ens podem escapar d’aquelles paraules de Jesús que deia: Tenia fam i em vareu donar de menjar, era foraster i em vareu acollir... (Mt 25,31).
Siguem més concrets: En el drama enorme dels refugiats no serveix de res cercar culpables i el que cal és veure, fins on nosaltres i el nostre poble està preparat per rebre’n i quants. En el drama dels refugiats no podem fer el que ara estan fent els estats de la nostra Europa  dient que acolliran els refugiats polítics i no els que en són per la fam, com si aquests darrers no fossin persones.
Tampoc no podem tenir la consciència gens tranquil·la perquè
. els refugiats per qüestions polítiques ens són perquè els nostres mateixos països han venut armes i han comprat carburants  als grans protectors d’aquesta guerra (Aràbia i Qatar) que, amb les quantitats enormes de diner que tenen, subvencionen els nous califats que encara avancen cada dia en territori;
. i els refugiats per qüestió de fam en són perquè, sobre tot a l’Àfrica, nosaltres, els occidentals, ens hem apropiat de les seves fonts de riquesa: cafè, mines de metalls preciosos, fusta abundant, cacau... i els prometem un miserable 0’07 % que casi cap país no arriba a enviar-lo.
Per això uns i altres (refugiats polítics i els de la fam) requereixen la nostra atenció compassiva i ens hem d’indignar pel seu patiment com ho feia el Jesús que llegim a l’Evangeli que els veia les multituds com ovelles sense pastor (Mt 9,36).


                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 21, 2015

L’ACOLLIMENT DELS DESPLAÇATS


Té raó el cardenal de València quan diu que els refugiats, si son molts, canviaran el país. En canvi s’equivoca quan ens vol fer venir por. No hi ha motius per tenir-la.
Sempre que hi ha hagut gent desplaçada amb una certa quantitat i posada en un altre indret, han canviat les coses.
Mireu com els espanyols i els anglesos que es van desplaçar massivament a les Amèriques els ss. XVI-XIX van canviar les estructures polítiques i religioses d’aquells països.
I quan, a Catalunya, ha vingut d’Andalusia sobre tot, un terç de la nostra població pels anys cinquanta i setanta del segle anterior, també ens van canviar les coses i avui són molts més de la meitat per l’efecte de la natalitat. I, què ha passat? Res, que convivim junts amb bona harmonia i formem un sol poble. Encara recordo amb amor el que va passar ara fa una trentena d’anys quan hi va haver el gran incendi de Montserrat que durà una setmana. Uns andalusos que vivien al costat de casa, a la comarca de l’Anoia, ploraven i deien: “nos estan quemando Montserrat”. Ja s’ho sentien seu. Aquests es van integrar com ho faran els sirians àrabs si, a la fi, en venen molts. I més d’un d’ells guarirà les nostres ferides com ho feu el Bon Samarità de la paràbola de l’Evangeli. Justament ell que era foraster es va fer càrrec del ferit fins a portar-lo a l’hostal dient al hostaler: “Cuida-me’l” (Lc 10,25-37).
I canviarà la religió? Sens dubte perquè no els obligarem pas a fer-se cristians i, si algun se’n fa, serà amb compta-gotes. Nosaltres aprendrem a adonar-nos que no som pas el melic del món i evitarem de dir, com avui alguns polítics d’avui, que somos una gran nación (amb un regust nazi). Més aviat haurem de dir que som un poble que ha estat capaç d’integrar els nou-vinguts com hem anat fent des de sempre.
La nostra terra, des de fa molts anys, ha integrat gent de tota mena i molt d’això és gràcies a l’entramat social de moltes entitats culturals, folklòriques, musicals, ecològiques, religioses, esportives de base, teatrals... que són la font de les integracions.
Sovint haurem de reconèixer que els que han vingut de fora tenen una fe més gran que la nostra i això ens obligarà a aprofundir en les nostres arrels. Mirem com Jesús va elogiar la fe d’una cananea, per tant no jueva, quan li va dir: “Dona, és gran la teva fe. Que es faci com tu vols” (Mt 15,28). I ens veurem empesos a veure quines són les nostres arrels per no quedar anul·lats com a poble.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’octubre 15, 2015

LA MATÈRIA I L’ESPERIT

Quan érem petits ho teníem molt clar. La matèria, el cos, mor i l’esperit vola cap el cel i ja está. Després molta gent va entendre que tot era d’una altra manera. Aquesta gent són els que han cregut en el “materialisme” que deia que la matèria ho és tot i condiciona totes les coses que fem. Aquests que van creure en el materialisme més accentuat, com els “marxistes”, estaven convençuts que tot s’explicava per la matèria, fins i tot l’enamorament, que era un moviment de cèl•lules físiques a l’interior del nostre cos. 
Segons aquests, l’afany del diner ve per la possessió de coses i objectes i d’aquí en provenen les guerres i les injustícies dels grans capitals. Tot s’explicava per la matèria (possessions i diner). Massa senzill per explicar-ho tot.

Les coses, fins i tot a nivell de coneixement popular, han canviat molt. El relat cristiá que deia que, en la mort, l’anima se separava del cos, ningú sap com explicar-lo, ja que allò que en diem cel o infern tampoc no és un lloc. Però també anem descobrint que si les coses materials algú no les mira, on són? Cal que alguna mena d’esperit (la nostra mirada, el nostre coneixement) doni vida a les coses.

També els creients parlávem de la presència real de Crist en l’Eucaristia i avui ni els mateixos especialistes en física no saben quina cosa és la realitat. Ens ho canvien tot?

Aquestes noves mirades a la matèria i a l’esperit no ens han de posar nerviosos com tampoc quan els científics parlen de milions d’anys llum per arribar a una galáxia.

Pel que fa a nosaltres, parlant als lectors d’aquest full que no som ni especialistes en el món material (les assignatures científiques) ni tampoc del món espiritual (les arts, la religió que practiquem...), n’hi ha prou que no tinguem por de cap nova descoberta.

Afortunadament els científics tenen via lliure per investigar i els que creuen en aquelles coses que no es veuen ni es poden definir com la filosofia, l’art, la fe, la poesia... en podran parlar sense gaire por perquè per una banda la ciència es va tornant humil i els humanistes saben que requeriran sempre de llenguatges simbòlics per explicar allò que no s’acaba d’entendre, però sabem que, com el mateix amor i la fe, ho tenim a dintre nostre.

Els que parlen amb llenguatges científics saben que tot té uns límits. Per posar un exemple aquests dies hem vist com es llençaven coets d’un llarguíssim abast (1500 quilòmetres per destruir una formiga o per tocar un objectiu ple de persones que parlen i s’estimen). Voleu cosa més científica que un coet d’aquesta mena? Però ja es veu que és una animalada per fer contents els fabricants de grans armaments i per potenciar una cosa que és de l’esperit i no es veu com és el maleït poder. 
Al final, rumiant-ho bé, anem a parar a la consciència que és espiritual. Resulta que la matèria no val res si algú no la pensa i li dóna nom.
Ens poden ajudar unes senzilles paraules del Senyor que deia:
En aquell temps, Jesús digué: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. (Mt 11,25-26).
Quedem-nos amb allò que creiem i deixem que els científics i els teòlegs vagin rumiant.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
També us poden interessar altres temes
Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’octubre 08, 2015

ELS MANAMENTS I ELS TESTIMONIS

És sorprenent veure les poques vegades que Jesús mana alguna cosa. No ho fa gairebé mai, com no sigui per dir que ens estimem els uns als altres, però hi afegeix com jo us he estimat (Jn 15,12). L’amor no és com el reglament del trànsit, perquè no hi ha manera d’avaluar si hem estimat molt o poc. Vol  dir que no és cap manament, sinó un testimoni, quan diu que ens hem d’estimar com ell ens ha estimat. Les poques vegades que Jesús mana i ordena és quan parla als esperits impurs (Mc 1,25) o als dimonis que han entrat a l’interior dels dos posseïts de Gerassa (Mt 8,28-34). Hi ha un episodi que sembla que Jesús mana i ordena que és quan li pregunten sobre el matrimoni. Quan li demanen si l’home por deixar la seva esposa. Com respon Jesús? Donant un testimoni de primera magnitud: Que va dir Déu? El text diu això:
Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona.  Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?»  Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.»  Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor.  Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona.  Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona,  i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn.  Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.»  Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix.  Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.» (Mc 10,2-12).
No mana que no es divorciïn ni tampoc diu que ho facin tant com vulguin. Posa Déu per testimoni, un Déu que ha començat estimant-nos (1Jn 4,10) i que, encara que nosaltres l’oblidem, no deixarà d’estimar-nos, ens serà fidel i mantindrà l’aliança amb l’esposa (que és el poble i que som nosaltres) encara que aquesta li hagi estat infidel, com diu el profeta Ezequiel:
Però encara recordaré l'aliança que vaig concloure amb tu quan eres jove i faré amb tu una aliança eterna.  Llavors, pensant en el teu comportament, t'avergonyiràs, en veure que prenc les teves germanes grans i les més petites i te les dono per filles, encara que no m'hi obligui la meva aliança amb tu.  Jo mateix restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor.  Així, quan ho recordis, quedaràs avergonyida. En la teva confusió, no gosaràs obrir la boca, quan vegis que et perdono tot el que has fet. T'ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà."» (Ez 16,60-63)
Com veiem, el que fa Jesús és posar un gran testimoni perquè nosaltres, els nostres matrimonis i les nostres famílies, veient la fidelitat de Déu pensem: “Nosaltres hauríem de fer el mateix”. Per tant,  no es tracta d’obeir, sinó de respondre. Responem lliurement amb amor l’amor que hem rebut de Déu. És tota una altra mirada tan exigent com la del manament, però que ens deixa en llibertat. És una qüestió teologal i no moralitzadora.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, d’octubre 02, 2015

L’ESGLÉSIA DE LA PROSPERITAT

Gairebé tots els partits polítics s’apuntarien a una mena d’església que consistiria a creure que Déu vol que guanyem molt i que prosperem. Sembla que aquesta mena d’església cada vegada té més adeptes en el món. Es tracta d’una església en la qual els seus integrants prosperen i els van bé les coses. Seria un Déu dels rics i dels pròspers que exclouria els pobres, els malalts i la gent amb poca iniciativa.
A l’Antic Testament trobaríem molts llocs on Déu beneeix aquells que progressen i guanyen. Aquest Déu en alguns llocs de l’Antic Testament promet prosperitat a aquells que li són fidels. Mireu què diu un salm:
Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins!  Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort.  La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula.  És així com els fidels del Senyor seran beneïts.  Que el Senyor et beneeixi des de Sió! Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem!  Que puguis veure els fills dels teus fills! Pau a Israel! (Sl 128,1-6).
Un exemple molt clar és el de Job que acaba la vida amb molta prosperitat, molts fills, ramats i propietats per haver estat fidel (Jb 42,10-16) i el mateix Abraham.
Però, quan llegim l’Evangeli i intentem seguir de prop aJesús, ens adonem de la sorpresa. Com va dir fa molt poc el papa Francesc als presos que va visitar als Estats Units, Jesús es fa pobre rentant els peus als deixebles (Jn 13,1-15).  I, a més a més, proclama “feliços” aquells que, imitant-lo, fan el mateix (Jn 13,17). Per tant Jesús no va per aquí.
Observeu que, quan les nostres esglésies han tendit cap a la prosperitat, han accentuat l’autoritat dels dirigents i l’obligació d’obediència de tots els fidels. Això és així perquè, quan l’església cerca la prosperitat, els pobres queden relegats com si fossin creients de segona o de tercera. Amb altres paraules, una església que promet aquesta mena de felicitat, consistent en tenir molt de progrés, de prestigi i de privilegi en la societat, deixa de banda els pobres com si fossin uns pecadors incapaços, que només sobreviuen de la caritat dels bons cristians. Ja es veu que això està lluny de l’Evangeli.
En el nostre país notem una cosa semblant en la política. Quan els nostres governants diuen que ara arriba el moment de la prosperitat i que sortim de la crisi, resulta que hi ha més pobres que mai, dels que han d’anar a buscar menjar, perquè estan tan necessitats que ni per això no els arriba.    
Molta gent s’apuntaria a una església d’aquesta mena: esglésies sumptuoses, or i plata i prestigi en la societat.
De fet, molta gent diu que preguen perquè els vagin bé les coses (com ara per treure un examen o per guanyar més en una empresa).  La pregària està bé pel que ens exigeix a nosaltres i perquè ens dóna oportunitat de pensar el que hem de fer, però la prosperitat o la salut no van lligades a tenir més o menys fe ni tampoc els fracassos són una mena de càstig per no haver cregut.
Per entendre això va bé contemplar Jesús fracassat en la creu i alhora veure com els deixebles es van adonar que aquell que no havia tingut cap mena de prosperitat ressuscitava en tots nosaltres i ens donava una altra mena de vida.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog