dijous, de maig 28, 2015

LA GRANDESA I LA FEBLESA DE LA DEMOCRÀCIA


Haureu observat que els països de religió protestant generalment tenen una democràcia més consolidada que els catòlics i que els catòlics la tenen moltíssim més que els musulmans.
No és estrany, perquè les religions per bé o per mal han configurat els pobles i la seva manera d’ésser. Tot amb tot, la democràcia no és pas un déu.
Els catòlics tenim generalment una democràcia més feble de manera que la gent majoritàriament es passa d’un partit a l’altre per un personatge que ens sedueix amb paraules boniques, sense projecte. Ja hem vist que fàcilment pot aconseguir gran quantitat de vots.  Al meu entendre ha influït i encara influeix molt l’estructura de segles d’una religió amb un excés de protagonisme dels dirigents (Papa, bisbes, capellans). Això ha produït una infantilització de la població. Si la població més infantil és més vulnerable al darrer predicador que s’emporta multituds amb quatre paraules (encara que això no els treu pas la legitimitat), el papa actual, que tanta gent elogia, no s’escapa del nostre ancestral costum de convertir-lo amb ídol. Continuem infants. No és estrany que molta gent lúcida del nostre poble, sobre tot dels que s’autoanomenen progressistes, blasmin contra l’església. S’adonen que aquesta estructura tan piramidal ha influït en el menyspreu de la majoria de la població, sobre tot de les dones. Veuen que, en la majoria de les parròquies, la gent compta  molt poc.
Les esglésies dels països protestants i evangèlics no han tingut ni de bon tros l’exaltació dels dirigents (com fem els catòlics) i això fa que el poble tingui més protagonisme. Aquest protagonisme es manifesta amb la possibilitat de votar i elegir els dirigents de les esglésies, i també els polítics.
Alguna vegada he dit que vaig tenir l’honor de participar en un congrés internacional de luterans a Buenos Aires, al començament dels anys setanta (jo era l’invitat catòlic), i em van haver de presentar el màxim dirigent mundial d’aquella església que era un norueg perquè anava vestit com tots i ningú li rendia pleitesia. Quan els dirigents s’abaixen, el poble té l’oportunitat de créixer.
Cal reconèixer que l’Alemanya de Hitler va ésser una excepció en el món protestant, però ho va pagar molt car.
Parlant de la democràcia queda un apunt referent al món islàmic. La seva religió és  del tot piramidal, de manera que la gent encara compta menys, i això fa, al meu entendre, que funcionen molt millor els països amb uns governs dictatorials. Això és així perquè aquests mateixos governants són també els dirigents de la religió i els que trien els imams de les mesquites. Si heu estat en algun d’aquests països haureu vist com els minarets i les invitacions a la pregària proclamades amb grans altaveus ocupen l’espai i el temps de tota la població, fins i tot en les hores nocturnes. No ens deixem enganyar veient multitud d’homes fent la mateixa pregària pública sobre estores en unes hores determinades. Tanta uniformitat no és pas senyal de llibertat ni tampoc preludi de cap democràcia. Egipte, ara que ha intentat fer votar la gent, no és cap referent, perquè els guanyadors d’aquesta democràcia estan dictant penes de mort contra els que els havien precedit. Vol dir que, tot i ésser un govern sortit de les urnes, és un país en mans de dictadors.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de maig 21, 2015

LA GARANTIA DE LES COSES BEN FETES NO ÉS L’ÈXIT






 Quan hi havia l’anterior cardenal a Madrid els seus gestos i paraules eren examinades amb lupa i sempre sortia algun diari que se’n feia ressò. Era un èxit relatiu, perquè la gent parlava d’ell, generalment per criticar-lo. Per als periodistes i per a un públic ample era la veu de l’església. La cosa ha canviat de poc i, en conjunt, es respiren uns nous aires tant en la conferència episcopal espanyola com a l’església de Madrid.  N’heu sentit a dir res dels nous responsables? A què es deu que, quan es fan coses ben fetes generalment passen desapercebudes?
Ara, de l’església, els que no estan gaire al corrent, només saben que hi ha algunes monges que surten molt sovint amb l’hàbit a la televisió.  No les critico. Només constato que l’èxit està lligat a l’audiència. Si interessa al gran públic la majoria dels mitjans miren de repetir el que han dit els altres.
De moment, el que se salva és l’actual Sant Pare Francesc de Roma que és reconegut per part de la gent senzilla (no pas per alguns capellans i bisbes).
Intentaré donar un criteri per entendre això. L’èxit, tant per bé com per mal, és fugisser. Avui t’aplaudeixen i demà t’obliden. Això val tant per monges com per algun capellà que ara fa temps sortia a tots els programes, per jugadors d’algun esport o artistes. L’èxit no és pas senyal de les coses ben fetes. Els improperis contra algú tampoc no depenen de les coses mal fetes.
Depenem molt dels mitjans. Hi ha unes mans que decideixen fer pujar a uns i fer baixar els altres. Els criteris variaran. De vegades seran per tenir més audiència i de vegades per afavorir un determinat partit i la seva manera de pensar.
Quan parlo de les coses ben fetes a què em refereixo? Doncs, parlo dels que són conseqüents amb el que fan i no es deixen tombar pel vent que bufa. Que no es facin il·lusions perquè, quan canvien les coses, els que avui tothom aplaudeix demà seran menyspreats.
Tampoc no ens val la presència de multituds perquè, si contemplem el mateix Jesús veurem que les mateixes aglomeracions de gent que li anaven al darrere desapareixien en el moment que intervenien les autoritats repressores,  i uns altres grups de gent, al cap de pocs dies, es posaven en contra reclamant la seva crucifixió.
Amb això vull fer notar que fa poc l’episcopat espanyol ha fet un document excel·lent a favor dels pobres i menyspreats i, què ha passat? Que la premsa majoritària l’ha silenciat. La gran premsa ha decidit que això no té interès. Sembla que enyori aquell temps que de qualsevol document en podien extreure una frase, criticar-la, publicar-la i aconseguir que la majoria dels altres mitjans la reproduïssin sense haver-se ni llegit el document.
No us enganyeu contemplant les multituds darrere Jesús ja que va durar molt poc (Jn 6,66) des del moment que les autoritats es van posar en contra d’ell (Jn 11,45-50) i els pobres s’adonaren que no era el Messies que esperaven (Lc 24,21). Tampoc el cristianisme no va tenir èxit en els primers tres-cents anys, quan els cristians es reunien discretament a les cases, es partien el pa i en repartien als necessitats tot recordant aquell Jesús que era la raó de ser de les seves trobades.
L’èxit va arribar, malauradament, quan un emperador va gravar la creu com a senyera de guerra  i va donar honor als responsables (bisbes) que fins llavors passaven desapercebuts.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Tret de la Web:             http://www.parroquiavirtualbages.org










Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 12, 2015

ELS DRETS HUMANS I CUBA


A la sortida de l’entrevista de Raül Castro amb el Papa Francesc molts s’han fixat en el que ha dit, que potser tornaria a fer-se catòlic, però el que més m’ha cridat l’atenció, quan els periodistes li han fet la pregunta sobre els “drets humans” a Cuba és que els ha contestat: És que els altres països els compleixen?
M’ha sorprès la resposta perquè ha dit una veritat com un temple. Ens podem fer la pregunta mirant els nostres països.
La comunitat europea guarda els drets humans quan es proposa lluitar contra les màfies i descuida els pobres que estan esperant poder arribar a territori comunitari? No som capaços de veure els drets dels més necessitats.
El nostre país construeix una barrera quasi infranquejable a Ceuta i Melilla perquè no passin els que cerquen una sortida digna a les seves vides. Això és mirar com a germans els més pobres?
Els Estats Units tenen milions de llatinoamericans sense legalitzar i, per tant, sense drets, que treballen en negre per al país, i els mateixos EEUU van enviant armes a plaer a l’Orient Mig, armes que serviran per matar cristians i musulmans que no són sunites. On són els drets humans?
Mentre cada dia els nostres responsables de l’economia (de bracet amb molts polítics) diuen que el nostre país s’està recuperant, les entitats benèfiques han d’acollir més i més famolencs. Aquests, arribats als seixanta anys, no tindran cap cobertura de la seguretat de vellesa com no siguin pessics insuficients per mantenir-se. Val a dir que nosaltres també inculquem els drets humans.
És cert que a Cuba no han tingut gaire o gens de sensibilitat envers els homosexuals (quan aquest és un tema candent en el nostre país), però han alfabetitzat tota la seva gent. Han passat de 90% d’analfabets a l’alfabetització total.  Si, és veritat que a Cuba no han pogut donar menjar suficient a una gran part de la població, però som nosaltres els que barrant el pas del comerç, hem impedit que entrés en el concert internacional per poder comprar i vendre als països que s’ho mereixen.  Nosaltres també hem conculcat el dret que tenen de poder comerciar.
La falta de respecte amb els drets humans, com veieu, és a repartir entre ells i nosaltres.
Mirant persones concretes aquí, quan un intern de la presó és posat en llibertat, si no té papers, el porten al CIE (centre d’internament d’estrangers) i, com que sovint no saben a quin país pertany o no tenen diners per enviar-lo, el deixen anar al carrer, condemnant-lo a viure de contractes mafiosos perquè les empreses normals no poden contractar “un sense papers”. ¿És estrany que tornin a delinquir per retornar a la presó on al menys tenen menjar i sostre? Això tampoc diu res a favor dels drets humans en el nostre país.
Ens aniria bé, parlant de Cuba, de recordar aquelles paraules de Jesús sobre mirar la biga del nostre ull abans d’avisar el germà de la seva brossa (Mt 7,3). Però també hem de contemplar la manera com Jesús acollia els que no tenien drets, com els estrangers -la dona cananea (Mt 15,22-28), -els pecadors públics, com la dona adúltera (Jn 8,1-12) o Zaqueu (Lc 19,1-10).

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 06, 2015

CARITAS INTERNACIONAL: MIRADA AMPLA

http://www.parroquiavirtualbages.org


Quan hi ha una gran desgràcia en algun altre país, nosaltres (tant Espanya com Catalunya) ens preguntem si, entre els afectats, hi ha espanyols o catalans. Si es dóna el cas que n’hi hagi, estem d’acord a invertir moltíssim més per rescatar els nostres compatriotes que per alleujar la desgràcia de la gent d’aquell país. No som pas els únics. Us recordeu, quan va passar allò del tsunami? Llavors els països nòrdics, que hi tenien molts dels seus fent vacances, van enviar experts a fer anàlisis d’ADN dels seus conciutadans i es van negar a fer-ne amb un infant nadiu que ningú no sabia a quina família pertanyia? Sempre són mirades esquifides, ja que ens contemplem el nostre melic.
Doncs Càritas internationalis (la de tot el món) té una mirada molt més ampla i, quan hi ha una gran desgràcia, no espera que la gent caritativa dels països li enviïn els diners, sinó que ja té uns dipòsits per acudir immediatament al lloc de la desgràcia. Si després, nosaltres i molta altra gent enviem una col·laboració, la retenen com a penyora per quan surti una nova desgràcia, que generalment apareix d’un dia a l’altre.
Ara que hi ha hagut el desastre del terratrèmol del Nepal, Càritas internacional hi ha acudit el primer dia amb especialistes i amb tot allò que els podia servir per alleujar el primer moment de la desgràcia abocant-hi tota mena de recursos.
Nosaltres, en canvi, tenim una mirada curta de vista i només ens movem quan la desgràcia afecta els nostres coneguts o conciutadans o bé pensem que, quan ens ho demanin farem alguna col·laboració.
Encara hi ha una altra característica en l’acció de Càritas internacional: en cada país ja està organitzada i pot prestar ajuda a partir de la mateixa gent del país, que són els que millor coneixen el que és més urgent en el moment de la desgràcia. I, quan no hi ha una Càritas organitzada, es pot refiar de les parròquies i dels bisbats, que també són a tocar de la gent i poden suplir la manca d’una organització establerta.
El mateix que diem de Càritas ho podem aplicar a les presons, per exemple. Allà dintre hi ha molta gent necessitada, si més no d’afecte, sigui perquè tenen els seus molt lluny, sigui perquè la família ha trencat amb ells.  Per això, el que visita les presons ha de tenir una mirada ampla i no conformar-se a veure els que són propers a nosaltres o bé només els catòlics.
La raó d’aquesta mirada ampla és, pels que creiem en Jesucrist, que tots els homes i dones tenim el mateix Pare del cel i, per tant, tots som germans.
Ens pot servir l’exemple de la primera església en què vivien units, ajudant-se els uns als altres, però tots eren jueus i s’ajudaven entre ells (Ac 2,42-45) i no s’adonaven que les viudes dels grecs eren les més pobres (Ac 6,1). Què van fer? Doncs van establir que uns homes destinessin el seu temps a prestar ajuda a aquestes, que eren les més necessitades. Aquests homes són els que coneixem com els set primers diaques de l’església, els primers servidors dels més necessitats fossin de la raça o nacionalitat que fossin. Cap dels set no era jueu. Quan se’ls anomena diaques no té res a veure amb el que avui diem quan un és ordenat diaca. En cada temps les paraules tenen un significat diferent.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog