diumenge, de desembre 30, 2012

LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?


Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.
Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.
Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.
Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.
Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.
Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna.  ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare. (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.
La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’empobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.
Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos ... i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 1,52).
No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom (Ap 22,20-21).
 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 12, 2012

QUÈ ENS APORTA EL NADAL?



Un dibuixant (Cortés) feia unes vinyetes amb aquest títol: Que bueno que hayas venido!
La vinguda de Jesús ha canviat el signe de moltes coses de la humanitat. Ha vingut a portar-nos una Bona Nova. Una nova manera de viure en la qual “el perdó” i la decisió de “fer-se pa per als altres” ocupa un lloc important en la vida del creient. No us confongueu rememorant pel·lícules en els quals es veu Jesús envoltat de gent (això va durar molt poc en la seva vida) o muntanyes coronades amb la imatge de Jesús com el Corcobado o el nostre Tibidabo. Jesús passava desapercebut entre els poderosos del seu moment. Si en parlaven era per eliminar-lo. En el seu temps i en el nostre els polítics no parlen ni realitzen cap altre perdó que no sigui per acabar de conquerir el que es proposen. Per això un home (Jesús) que aixecava els pobres, no confraternitzava amb els politics ni els sacerdots poderosos del seu temps, no cercava protagonisme, va quedar sol progressivament fins a morir odiat pels que més podien i abandonat covardament pels seus seguidors. En la seva mort a la creu no tenia cap incondicional. Diu l’Evangeli de Lluc que els seus ho miraven de lluny (Lc 23,49).
Els relats del Naixement de Jesús, que no són gaire històrics, reflecteixen en la infància allò que ell va fer en la vida adulta. Diuen de l’Infant allò que serà de gran.
Si de gran va ésser condemnat a mort, en la infància Herodes el cerca per matar-lo;
si de gran no va ésser ben acollit, en els relats de la infantesa Maria (amb Josep) no troben lloc on poder infantar un part amb una certa dignitat (el pessebre dels animals);
Si de gran molts tenien por en veure’l ressuscitat i l’àngel els dirà que no tinguin por, en el somni de Josep i en les paraules de l’arcàngel Gabriel escoltarem les mateixes paraules: No tinguis por;
Si de gran desautoritzarà el temple i la corrupció que hi ha en aquell lloc, en la infància estarà per damunt dels sacerdots i lletrats parlant en el temple;
Si de gran el cec i els que el reben a Jerusalem el proclamen fill de David (que era betlemita) de petit els evangelis de Mateu i Lluc faran que neixi a Betlem;
Si de gran morirà en la més gran pobresa (la mort en creu era per als pobres), el seu naixement  serà com el d’un immigrat acabat d’arribar;
Si de gran només els pobres i els senzills el reconeixen, en el pessebre seran els pastors, que vivien al ras, els que aniran a veure aquella família que acaba d’infantar;
Si de gran l’arribada de Jesús a Jerusalem va causar commoció als habitants de la ciutat, els mags, quan entren a la ciutat preguntant per aquell que ha nascut també causaran inquietud a la mateixa ciutat.
Amb això vull explicar que tots el relats de la infància de Jesús no són gaire històrics però prefiguren amb molta candidesa i joia el que serà Aquell que ha vingut a canviar la vida del món.
Per això els cristians, tot i saber que ens trobem amb unes narracions més prefigurades que històriques, celebrem totes aquestes coses: el Naixement, la vinguda dels mags amb la gran alegria que tingueren quan retrobaren l’infant amb la seva mare, l’anunci de l’àngel a Maria (que ja li diu que aquell infant que tindrà serà anomenat “Fill de Déu”) i ella respon amb aquell “tant de bo!” es realitzin aquestes paraules.
Si el nostre poble afegeix complements que no es troben en cap evangeli com la cova, el bou i la mula, i un paisatge amb molsa, cases com les nostres i rius amb paper de plata, llums de colors i tot d’estels, vol dir que interioritza la celebració i la fa pròpia. Millor que millor, mentre no perdem de vista el missatge d’Aquell que perdonava  i es feia pa al servei dels altres que era l’eix central en la vida de Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 05, 2012

LES RECOLLIDES D’ALIMENTS



Escolteu bé: ni els rècords d’atenció a gent de Càritas ni les recollides de molts aliments no són cap èxit. Són més aviat la constatació d’un enorme fracàs dels governants. A ells sembla que ja els està bé i fins i tot afavoreixen aquesta enorme beneficència que s’està generant en la nostra societat. Fa tot l’efecte que els governs han programat aquesta desgràcia dient: “La gent d’aquest poble, si els neguem tot i els deixem sense res, se sabran espavilar; que muntin campanyes de tota mena per donar menjar a les cada vegada més nombroses famílies”.
Estan sortint articles a la premsa estrangera preguntant-se com és que no hi ha una revolta amb tanta gent aturada i és que de moment ho aturen les grans campanyes d’aliments i els avis (i àvies) que estan fent un gran paper d’assistència als fills i néts necessitats.
Perdoneu la meva gosadia però els que teniu el meu llibre podeu veure que en l’article que vaig escriure el 18 de març de 2001 (pàgina 102), quan ja s’entreveia la voracitat dels potentats que volen guanyar cada vegada més, em vaig aventurar a fer un pronòstic: que aquesta mà negra que domina el món s’atreviria a ficar la mà als comptes bancaris de la gent senzilla per prendre’ls els diners que hi tenen dipositats. Ho vaig encertar, perquè primer va passar a l’Argentina amb l’anomenat “corralito” i ara passa aquí amb les anomenades “preferents” que ja estan anunciant que moltes no es podran recuperar pas senceres. Han ficat la mà en els comptes bancaris dels pobres. Els polítics estan desconcertats perquè no controlen aquest enorme robatori i, de moment, no veuen altra solució que apuntalar els bancs amb enormes despeses i mirar amb bons ulls les campanyes que es munten per donar menjar a la gent. Molt trist, tot plegat, perquè Càritas i el Banc d’Aliments només haurien de donar als pocs que, per malaltia o incapacitat, han de recórrer, i encara excepcionalment, a pidolar.
Aquesta feblesa i impotència dels governants ja es donava en temps de Jesús. Podríem recordar el que Jesús diu d’Herodes, que també era una marioneta a mans dels vertaders amos, que eren els romans. L’anomena “canya sacsejada pel vent” i “home vestit amb vestits refinats” (Mt 11,7-9). Va tenir la valentia de denunciar la feblesa d’aquest jueu polític (Herodes) que era un rei titella, que depenia del dictat del poderosos del seu temps i va demostrar la seva covardia cedint als encants d’una ballarina que li demanà el cap de Joan Baptista en una safata (Mc 6,22-28).
Però Jesús va fer també una altra cosa: es va compadir de les multituds famolenques generant una solidaritat dins la llibertat. Quan es troba amb la multitud que errava com ovelles sense pastor (Mc 6,34) diu al jove que tenia cinc pans que es reparteixin entre la gent asseguda (Jn 6,9-11), sense exigir que els que en guardaven amagat en el sarró el traguessin a la vista i també el repartissin. Es va generar una solidaritat en la llibertat semblant a la que diu Sant Pau:
A propòsit d'això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l'any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d'acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat (2Co 8,10-13).
Aquests ensenyaments indiquen que tan Jesús com Sant Pau van viure episodis de molta fam al seu entorn. Les campanyes actuals tenen encara un risc que hauríem d’evitar: Que els que donen es facin veure i es facin felicitar. Compte, que això està passant! Aquests ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog