dimarts, de març 30, 2010

PASQUA DE RESURRECCIÓ!!!



CRIST DE NOU CRUCIFICAT

Després que els espanyols descobrissin la primera terra americana (l’actual Haití) se’n van fer amos com si fos seva i en van explotar (amb ajuda d’esclaus negres) les mines d’or fins esgotar-les. Per això per ells el “descobriment d’Amèrica” va ésser l’inici de les seves desgràcies.

Al darrere vingueren els francesos que s’apoderaren de mitja illa (Mitja illa parla el francès i l’altra el castellà). Els francesos també se’n van fer amos com si fos seva i, amb milers d’esclaus importats, explotaren el tabac, la canya de sucre i els arbres de caoba. Al 1794 els haitians va fer una revolta: els esclaus es van declarar independents de la metròpoli ja que hi havia deu vegades més d’esclaus que d’amos i el poderós exèrcit de Napoleó no ho va poder impedir perquè els quedava massa lluny. Els esclaus independents van demanar indemnitzacions a França i Espanya i ho feren en tribunals internacionals. Un altre cop la justicia va ésser injusta i va decretar a favor de França que es considerava propietària de la colònia i els tribunals aquests va imposar a Haití una enorme indemnització de 90 milions de francs-or que havien de pagar a França. Els decrets dels tribunals quan van contra els pobres s’han de cumplir i els haitians van tardar 122 anys a pagar-la fins el 1947. La situació havia canviat i van recòrrer altra vegada a uns altres tribunals internacionals acusant a França del robatori de centenars d’anys que havien sofert. Aquesta vegada semblava que tot els anava a favor i França hauria de pagar els enormes perjudicis que havien empobrit la nació de les Antilles. En aquest moment va produir un cop d’estat el Dictador Duvalier, al que el va succeir el seu fill. Aquest Duvalier, un cop al poder, va oblidar les reclamacions contra França i es dedicà a enriquir-se ell i el seu fill darrere d’ell apoderant-se dels crèdits internacionals a favor de la illa (500 milions de dòlars). Aquests nous crèdits es van haver de retornar amb interessos. Això vol dir que el deute al 2006 ja pujava a 844 milions de dòlars. Aquests diners no van servir per fer ni carreteres, ni hospitals, ni empreses ja que només van enriquir el dictador,... però s’havien de tornar. Aquest poble d’esclaus alliberats, com veieu, no va obtenir cap mena de justícia internacional i el país va quedar sumament empobrit. De sobte els cau a sobre el terratrèmol. Nosaltres els europeus els hem empobrit fins l’extrem i el sisme és un episodi més però té una avantatge: ha deixat a la vista de tot el món el rostre d’aquests nous crucificats.

I ara? Molts sacs de blat i farina però qui evitarà que aquest país tan pobre es converteixi en el prostíbul de la nostra gent que cerca unes vacances de plaer? qui retindrà els intel·lectuals perquè no se’n vagin a altres països? Reconstruirem el país amb empreses de fora, amb arquitectes de fora, amb tècnica sobrera dels nostres països. Però els hem fet pobres nosaltres. Hem recolzat els governs més corruptes i ara els volem demanar comptes?

Després de donar-los menjar cal preguntar qui reforestarà el país (ells cuinen amb llenya i no hi ha un trist arbre en tot el país), qui promourà que hi hagi mestres, metges i arquitectes nascuts i formats en el país? Aquesta és la labor que l’església ha fet en aquell país: les escoles. Qui convencerà als països poderosos que no se’n duguin els caps pensants i els intel·lectuals?

No feu cas dels reconeixements internacionals cap els que només donen blat i farina ni de les declaracions d’aquells indígenes pobrissons lloant els benefactors que els han tret el ventre de pena perquè, només amb això, es mantindrà la misèria del país per molts anys.

Com veieu, Crist de nou crucificat i això passa avui.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de març 24, 2010

SETMANA SANTA


Els nens i els joves probablmement només notaran la Setmana Santa per les vacances escolars. Si tenen alguna pena no seran pas capaços de relacionar-la amb res que s’assembli a la fe.

Molts de vosaltres us quedareu amb alguna escena de carrer (processó de Manresa) o de televisió amb comentaris que res no ajuden a interioritzar. Altres anys el Via-Crucis televisat del Vaticà ha estat bastant ben aconseguit i capaç de donar-nos, al menys, una mirada més universal de dolor relacionat amb la mort de Jesús.

Per altra banda els testimonis de Jehovà, que us els podeu trobar per les cases, només celebren com a gran festa de l’any, el Divendres Sant.

Què hi ha en aquesta setmana que us pugui ajudar? Doncs la contemplació de la mort de Jesús, abandonat pels seus, posat a mans dels qui l’odiaven i el volien humiliar i burlar públicament. Sense aquesta mirada no es pot celebrar la Pasqua que vindrà al darrere.

I per què ens hem d’aturar en aquesta escena tan denigrant com la crucifixió? Perquè a la vida nostra molt sovint ens trobem amb grans fracassos en els que ens sembla que tot s’acaba i que ningú no ens donarà cap cop de mà. Perquè en la vida molt sovint ens trobem com els deixebles de Jesús a dintre d’una tomba buida (Jn 20,6-10) sense respostes com si el món s’acabés.

És precisament quan ens trobem en mig de tanta desolació que ens ajuda molt escoltar la veu d’Aquell que s’apareix per dir-nos “Pau a vosaltres” (Jn 20,19).

La pau no ve perquè hagi desaparegut el problema sinó perquè al darrere de cada sofriment i fracàs el creient que ets tu, hi pot experimentar la joia de la resurrecció. El ressuscitat ens invita a recuperar la pau interior, a donar un perdó que no consisteix pas en “deixar-ho estar” sinó en “aixecar” els altres i també els que ens han fet mal, en no guardar cap mena de rancor, en no retreure res als que possiblement ens han fet mal. Si diem que amb el ressuscitat tenim una nova vida és perquè canviem la mirada del que ha de fer-se en endavant.

Aquell Déu que imploràvem i volíem que estigués al nostre costat quan les coses anaven malament no estava adormit sinó que ens ha estat esperant darrere la tomba amb la llum de la resurrecció i ens dona una Vida Nova només que nosaltres li obrim mínimament la porta. I aquesta vida nova no ens ve de fora sinó que descobrim que ja la teníem a dintre, que l’Esperit d’aquest crucificat està en nosaltres com ho es feu present caminant amb els d’Emmaús (Lc 24,13-35) i menja amb nosaltres com ho feu amb els deixebles a la vora del llac (Jn 21,12-13). Descobrim que no era lluny de nosaltres quan ens sentíem més sols i desemparats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de març 16, 2010

LA VIDA DARRERE LA MORT

Els cristians, estiguem on estiguem, parlem (millor: hem de parlar) de l’esperança perquè creiem en a vida. Com que la vida és dura en la majoria dels àmbits massa sovint tenim la sensació que tot s’acaba. Però mai de la vida hem de contribuir a fomentar aquest desànim. .

Començant per la nostra pròpia salut que molt aviat (abans del que ens hauríem pensat) dóna senyals de fallida. Sigui com sigui la nostra salut hem de creure en la vida i un malalt pot donar ànims a tots els que el visiten. Tots hem visitat algun malalt que ens reconforta. També en la malaltia podem creure en la vida. També amb un pres podem trobar escletxes de llibertat que ens reconfortin

Els problemes familiars moltes vegades semblen insuperables però aquells que han tingut el coratge d’aguantar reconeixen, al cap d’un temps, que l’esforç havia valgut la pena perquè la joia torna en un moment u altre. Només cal veure la joia que infon en una família el naixement d’un infant que fa posar cara riallera fins i tot als més adustos de la casa. La vida torna.

Les mateixes crisis econòmiques són dures per a alguns però per a molts han estat l’ocasió de resituar-se i enfocar la vida d’una altra manera. Obliguen a reconduir la vida, reduir despeses supèrflues i diversions excessivament cares. Res no ens ha de fer perdre l’alegria i les ganes de donar vida.

Totes aquestes esperances tornen no perquè la vida es torni fàcil; no n’és mai de senzill estar en el món. Si dic que el cristià ha de saber veure totes aquestes esperances és perquè les crisis (malalties, problemes família i/o econòmics...) ens obliguen a lluitar i esforçar-nos ja que aguditzen el nostre enginy com deia Einstein. Tenim esperança perquè creiem en la vida i perquè sabem contemplar el crucificat (home humiliat i esborrat entre els vivents perquè no se’n parlés mai més) des de la mirada de la resurrecció. És allò que digué l’àngel a les dones: No busqueu entre els morts el que és vivent (Lc 24,5). Això tan humà és la mateixa resposta que la primera església va donar al fracàs de la mort de Crist: va creure en la resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de març 09, 2010

HAITÍ I XILE. ON ERA DÉU?

És una pregunta que a més d’un ens ha fet aquests dies amb ocasió d’aquestes enormes desgràcies que han patit els països de Xile i Haití. Però encara pitjor a Afganistan on no són les forces de la natura sinó el pecat dels homes (pel domini del territori, pel cultiu de la droga, pel petroli d’aquell indret...) el que malmet la població, sobre tot a la més indefensa.

Doncs bé. La pregunta que diu: On era Déu? és mal feta i com tota pregunta mal formulada no té resposta.

Per què és mal feta la pregunta? Perquè el que la fa imagina el Déu en el que creiem com una mena de superman que acut en ajuda de les noies violades i atura les pedres que cauen de la muntanya sobre uns infants. Aquesta mirada de Déu és infantil i ja no som criatures. Diu Sant Pau que ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error (Ef 4,14). Si algú ens vol fer creure que el nostre Déu ens resoldrà els problemes que ens vindran a sobre, s’ha confós de divinitat. Si algú ens vol fer creure que Déu és d’aquesta manera ens està enganyant amb astúcia i ens encamina cap a l’error com he mencionat en la cita de Sant Pau. La divinitat no intervé pas per canviar el recorregut del sol (ja fa molts anys que ho creia la gent en temps de Galileu), ni tampoc per aturar un terratrèmol. El món l’hem de lluitar i guanyar nosaltres. Com diu també Sant Pau quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat (1Co 13,11-12).

On hem de trobar Déu amb el nostre coneixement limitat si no és a les altures a punt de baixar per salvar-nos quan li ho demanem?

Per entendre això ens va molt bé contemplar la imatge de Jesús crucificat. El primer que veiem és que Déu no va baixar a desclavar-lo de la creu com li requerien desafiant-lo els notables del poble que es mofaven d’ell (Mt 27,40). Els cristians hem après a contemplar la imatge del crucificat i alhora l’adorem i el venerem. Vol dir que endevinem allò que ens fa adults en la fe: que creiem en un Déu que està al costat del que pateix, al costat del crucificat i per tant al costat dels damnificats d’Haití i dels que han quedat sense casa a Xile o han quedat malferits pa l’Aganistan o a l’Iraq per un suïcida que ha fet detonar l’explosiu just quan estava en un mercat a la vora dels pobres.

En tot cas ens pot ajudar la mirada de Jesús a Pere després que aquest l’hagués negat tres vegades (Lc 22,61). En tenim prou amb una mirada per entendre que som nosaltres els que ens hem de moure a favor dels ensorrats a sota les runes que ha provocat el moviment sísmic i que som els que hem de preveure la construcció de cases en llocs que puguin aguantar les envestides de la terra que es mou o del mar que entra com un brau a dins el continent. I quan les forces de la natura ens sobrepassen hem de fer com Sant Pau elogiant la generositat dels cristians de Corint quan els diu: Convé que dugueu a terme la col·lecta ja que l’any passat vau ésser els primers en proposar-la i començar-la (2Co 8,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

divendres, de març 05, 2010

LA PENITÈNCIA I ELS DEJUNIS



Vaig dir fa poc amb ocasió de la carnestolta que la disbauxa i la festa sense cap altra perspectiva és una postura adolescent que massa adults voldrien gaudir però també que creia que la festa per ella mateixa és un do de Déu i un aliment per l’ànima.

La penitència i el dejuni, en canvi tenen mala premsa excepte si els canviem el nom. Si, en comptes de dir-ne penitència i dejuni en diem entrenament ja hi estarem d’acord perquè l’entrenament suposa regular els menjars, esforçar-se per dominar el propi cos perquè pugui rendir i també suposa regular la ment. Els bons entrenadors no sols fan córrer els jugadors o fan caminar les models que han de lluï en la passarel·la sinó que els inculquen la mentalitat guanyadora i això és també controlar la ment. És la penitència i el dejuni amb un altre nom que tothom reverenciarà.

La mala premsa que encara tenen els mots de penitència i dejuni prové, al meu entendre, perquè se les veu com una mena d’imposició de l’església. És que la nostra pobra església encara es presenta a la societat com a portadora de valors imprescindibles que tothom ha de reconèixer.

Tan poc que costaria parlar amb el llenguatge de Sant Pau quan deia: Anunciem Jesucrist que és el senyor i proclamem que som servidors per amor de Jesús (2Co 4,5). I continua dient: Portem aquest tresor en gerros de terrissa perquè quedi ben clar que el poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres (2Co 4,7). Som servidors i portem el tresor en vasos de terrissa.

Un anunci fet amb aquesta humilitat ens ajudaria a reconèixer els nostres errors i ens estalviaria el calvari que hem de passar cada vegada que, en algun lloc del món hi ha alguna acusació de pederàstria o d’enriquiment. Com que ens presentem com a perfectes qualsevol tara macula tota la institució. Podríem contestar als acusadors que ja hi comptàvem ambels gerros de terrissa però que creiem molt amb el missatge que portem.

Amb un llenguatge com el que he dit podrem tornar a anunciar a Jesucrist crucificat i no reconegut pels homes però honorat i ressuscitat per Déu mateix; i podrem dir, com Sant Pere, penediu-vos i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats i així el senyor farà venir el temps de consolació (Ac 2,19-20). Podríem anunciar la joia que ve darrere la conversió.

Mentrestant haurem de procurar amb molta cura no posar-nos com exemples, perquè no en som i evitarem de qualsevol llenguatge que tingui tuf d’imposició.

La penitència i el dejuni certament són mots que hem de recuperar però també hem de recuperar la humilitat de saber-los anunciar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog