divendres, de juny 26, 2009

CRIST DÓNA SENTIT A LA NOSTRA VIDA

       En el mateix començament de l'Evangeli de Marc quan tot just Jesús havia guarit un home posseït per un esperit immund (en diríem endimoniat) a la sinagoga de Cafarnaüm, les multituds es van aplegar al seu voltant per tocar-lo, per presentar-li malalts de malalties diverses i els que estaven endimoniats (Mc 1,32). El mateix llegim quan Jesús estava a la vora del llac que se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin. (Mc 3,10-11) El volien tocar de la mateixa manera que passa avui que les multituds volen tocar un actor, esportista o cantant per aconseguir un gargot ni que sigui en un paper o en una samarreta. Aquesta mena de gent que són molts, no viuen per ells mateixos sinó que van alienats darrere els models que cada dia els presenten els medis periodístics.

Què va fer Jesús després d'aquesta primera experiència? Es va apartar i va anar a pregar  cap un lloc desert (Mc 1,35). Va pregar al Pare per adonar-se del valor de cada persona. No havia pas de permetre que anessin darrere d'ell esclavitzats. No es tractava només de guarir-los sinó de salvar-los. Com ho havia de fer per donar sentit a la vida de cada un d'ells?

Doncs veiem que, després de la pregària en el lloc desert, Pere i els deixebles l'inviten a repetir l'experiència de les multituds. Què fa Jesús? Refusar-ho i dir-los: anem a les aldees properes i a les viles perquè també alí prediqui, que per això he sortit (Mc 1,38).

Què més fa? Torna a la tasca feixuga de promoure l'alliberament de cada una de les persones. Es troba amb un leprós que només cerca la purificació legal i ell li diu que "es tingui pur per ell mateix" i que vagi a fer-se reconèixer pels sacerdots (que feien la feina que avui en diríem inspecció de sanitat) com a persona deslligada del mal.

Si heu vist pel·lícules en les que Jesús es deixa tocar per la multitud tot complagut és que els directors del film no s'han llegit l'evangeli. Ens volen fer creure que Jesús és com un qualsevol d'aquests que signen autògrafs i es complauen en sortir com a benefactors en les fotos.

No. Jesús no és d'aquests sinó que dóna sentit a la vida de cada persona. Precisament perquè no va fer el joc als poderosos tots aquests van coincidir en eliminar-lo.

Fixeu-vos que, moltes vegades, Jesús no diu als que han acudit a ell que els guareix sinó que "la seva fe els ha salvat". Vol gent lliure i que no depenguin més d'ell. Vol que descobreixin el valor que tenen a dintre d'ells mateixos. La seva fe i no el seguiment de Jesús és el que els guarirà.

Dóna sentit a la vida perquè, al revés de la tendència que tenim tots de convertir-nos en "alienats" darrere qualsevol cantant, esportista o actor, seguint Jesús ens anem transformant en éssers lliures. Si Jesucrist no hagués viscut, la nostra vida seria absurda. Des de la fe contemplem la terra que ha estat digna de tenir un home com Jesús per més que els seus contemporanis, sense entendre'l, el van matar.

Els deixebles que el "veieren ressuscitat" van descobrir la grandesa del Déu de Jesucrist que no te res a veure amb el que nosaltres podem imaginar o inventar-nos.

Sense ell ens convertiríem en seguidors dels ídols que ens presenta las societat. Aquests ídols són igual de perniciosos si són esportius, artistes o religiosos. No ens hem de deixar atrapar per cap altre déu, sinó pel Déu de Jesús, el Crist, que ens fa més lliures.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 24, 2009

TROBAR DÉU EN LES COSES QUE CONEIXEM

De petits se'ns va insistir molt en el Déu amagat que es manifesta en els temporals, els llamps i els trons i altres senyals del cel; o bé en el Déu que es revela en els miracles i en coses arcanes. Fins i tot l'Eucaristia se'ns ha explicat com una manifestació estranya de la divinitat que a penes es deixa veure. Llavors els capellans feien veure que ells ho entenien i la gent quedava contenta i enganyada. Déu ens era llunyà i no en sabíem res per això ens refiàvem dels que interpretaven en nom de l'església el que Déu volia. Ens posàvem a les mans d'algú ens donés interpretacions i ens expliqués el que havíem de fer.

Aquesta manera de presentar Déu ens ha fet mal, perquè ens ha creat complexes, ens ha allunyat  d'Ell quan hem tingut respostes físiques i químiques dels moviments dels núvols i de les tempestes i ens ha semblat que ens havien enredat quan hem conegut raons d'alguns dels miracles. Per altra banda els capellans han deixat de ésser els únics que saben totes les respostes (tampoc no les sabien abans). I aquí hi ha el desconcert: Com trobem Déu ara?

On hem de trobar Déu, doncs, els creients?

On sempre ha estat: a plena llum del dia: Allà on no hi ha secrets per amagar.

Déu vol ésser reconegut en la vida, en el somriure de l'infant, en el gest del voluntari que visita un malalt i resta hores al seu costat, en l'acolliment que Jesús feia de la dona pecadora sense demanar-li quins pecats havia fet (Lc 7,50), en la lloança que fa de la fe d'un foraster (Mt 8,10), en el gest senzill de la dona que li toca la borla del vestit (Mc 5,34).

Déu ha d'ésser reconegut per la gràcia dels amics que ens estimen, es acullen i ens escolten.  I també per tot el que hem rebut dels nostres propis pares encara que massa vegades en vida no els ho hem fet saber.

En canvi a Déu no el trobarem en el pensament i el raonament com feien els gnòstics dels primers temps que cercaven una saviesa que només ells posseïen o que només podien tenir ells mateixos. Quan raonem cercant Déu pensem des de nosaltres mateixos i ens tanquem en el petit món del nostre intel·lecte.

La vertadera saviesa és la de Jesús, que no ha trobat pas la manera de escapar ni del sofriment ni de la mort però que en tot moment va sentir que Déu l'acompanyava.

Ell sabia, i així ens ho va explicar, que Déu acull el fill pròdig sense demanar-li què n'ha fet dels diners o quines corrupteles havia tingut en la vida. El Pare només rep el fill i l'acull amb els braços oberts (Lc 15,20). Jesús sentia que el "seu Pare" (expressió que diu repetides vegades) estava sempre amb ell (Jn 14,10). Se sentia estimat i això li donava la joia de viure.

Jesús ens va descobrir un Déu que, quan el trobem, ens omple de joia i lloança; un Déu que ens fa germans de tal manera que fins i tot ens capacita per estimar també als que ens han fet mal. I si no arribem a tant, al menys ens anima a que preguem pels que ens han perjudicat de manera que ells, que també són fills  de Déu, un dia trobin el camí de la vida plena ja en aquest món. La joia per a tots, fins i tot per als pecadors.

L'idea mare d'aquest article l'he treta de D. Bonhoeffer en el seu llibre Cartes des de la presó.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juny 02, 2009

"SEREU COM DÉUS"

                      Aquests dies, celebrant el triplet guanyat per un equip de futbol hem vist, amb molts mitjans i pels carrers, una adoració i fins i to veneració de jugadors, tècnic i símbols d'aquest equip. Alguns ho han trobat molt exagerat però no s'adonen que aquesta actitud de les multituds s'ha anat repetint al llarg de la història. Fem el que sempre hem fet, que és posar uns ídols entre Déu i nosaltres que ens impedeixen veure el Déu que hi ha al damunt i ens impedeixen adonar-nos del que som nosaltres perquè els ídols no deixen veure ni amunt ni avall.

No fa pas tants anys les celebracions del dia 1 de maig, també amb assistència multitudinària, ens feien venerar els figurants que actuaven en grans representacions i la presidència que els mirava complaguda. En aquell moment la presidència era la del Generalíssimo.

Coses semblant hem fet amb els viatges del Papa sobre tot amb l'anterior. Sempre són multituds assedegades de signes grandiosos les que s'aturen amb el qui veuen i perden la transparència del Déu que hi ha al darrera perquè, el que estan veient és tan gran, que ja sembla la mateixa divinitat.

Va passar amb els jocs olímpics i sovint passa amb els títols no gaire evangèlics que donem a les autoritats eclesiàstiques, títols com excel·lentíssim, eminència...

Les autoritats civils fan el mateix amb uns altres títols honorífics que s'ha atribuït ells mateixos.

Tot plegat no ens ha de posar gaire nerviosos perquè, com he dit, s'ha anat donant en tots els temps. El mateix succeí amb els emperadors, tan els romans com els alemanys o el mateix Napoleó i amb els grans cantants de tots els temps. També s'han fet venerar pintors o escultors sobre tot aquells que han tingut el reconeixement de la població del moment (que no sempre ha coincidit amb els millors).

Però tot plegat ens pot ajudar a pensar.

Si heu llegit el primer dels llibres de la Bíblia, el Gènesi, recordareu que la temptació d'Adam i Eva a l'arbre del paradís era justament aquesta: El temptador els diu: "Si mengeu de la fruita de l'arbre prohibit sereu com déus" (Gn 3,4). Aquest llibre savi que parla dels orígens del món ja adverteix que sempre hi ha qui es posa al lloc de Déu.

Si sabeu entendre aquesta lògica comprendreu per què es tan important el primer i principal manament de la llei de Déu que diu: Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'anima i amb totes les forces (Lc 10,27).

Si Déu està al damunt ningú no ens farà esclaus, ni tampoc rendirem pleitesia a cap jugador de futbol, a cap autoritat ni eclesiàstica ni civil, ni tampoc a cap artista o cantant per més que les multituds hi vagin al darrere amb signes d'extasi . Però quan veurem les multituds bolcant-se en un d'aquests ídols tampoc els criticarem perquè prou feina tenim nosaltres mateixos en no convertir-nos també en divinitats per la nostra manera de tenir-nos per més del que en realitat som. Més aviat aprendrem dues coses que ens diu Sant Pau a la Carta als Romans: Una a no creure'ns més del que som i una altra en estimar els altres valorant el servei que cada un d'ells fa a la comunitat (Rm 12, 3-8). Llegiu aquest últim text que no té pèrdua que us animarà a estimar les paraules de l'apòstol Sant Pau.

Aquesta actitud ens ha de portar la pau en el nostre interior.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog