dimecres, de juny 26, 2013

TORNEM UNA COLLA D’ANYS ENRERE

Molta gent culpa els sindicats que anys i anys han lluitat per millorar les condicions dels treballadors i dels aturats. Els sindicats són febles, molt més febles del que aparenten perquè, al més petit error, se’ls tiren a sobre com passa amb els entrenadors d’esports. Però els que han causat tant atur no són pas ells, sinó uns altres, més poderosos, que són capaços de dir que “ara ja comença tot a remuntar només que hi haurà més atur”. Vol dir que només remuntarà per a ells i no per als que han estat i són víctimes de tal situació. Tornem una colla d’anys enrere pel que fa a la situació dels treballadors.

S’està reproduint una situació que llegim en el llibre de l’Èxode de la Bíblia. Moisès va adonar-se de la situació d’esclavatge a què el poble estava sotmès i va intercedir per alliberar-lo demanant al Faraó que deixés sortir el poble (Ex 5,3). La reacció del Faraó va ésser la de sotmetre encara més el poble esclau exigint-li més treball i menys hores de descans (Ex 5,10-14). El poble esclavitzat va errar culpabilitzant Moisès de la seva situació i van anar a Moisès i Aaron dient-los: Ara, per culpa vostra el faraó i els seus cortesans ens detesten, els heu posat a les mans les armes per matar-nos (Ex 5,21). Es pensaven que els responsables de l’empitjorament de les condicions de treball eren els que havien intercedit per alliberar-los.
Ara també es dona la reacció dels poderosos contra els febles en una doble direcció:
-          Per una banda exigeixen, als que treballen, que rebaixin el sou i destinin més hores a la feina pels mateixos diners i retardin l’edat de la jubilació. És el mateix que el Faraó deia als esclaus d’Egipte: “sou una colla de ganduls!” (Ex 5,17).
-          Per altra banda han creat una situació tal, que l’atur va en augment i produeix (com a conseqüència, no com a causa) un desànim generalitzat. Molts aturats ja saben que, amb les lleis actuals tindran una minsa jubilació car no tenen pas esperança, per l’edat que tenen, de trobar cap treball digne en els anys que els queden abans de l’edat de la jubilació. L’atur és una nova arma que no tenien els empresaris anys enrere i és una arma molt eficaç perquè els aturats no poden fer vagues per disminuir la producció.
He començat parlant dels sindicats i vull continuar recordant com de difícil ho tenen, en aquest moment, per defensar els indefensos que no tenen treball ni saben com fer una mobilització.
Però en el món global s’estan produint grans moviments (la primavera dels àrabs, les revoltes de Turquia i del Brasil i, a casa nostra manifestacions a favor del “dret a decidir”) que, al meu entendre, aniran en augment.  No trobeu estrany que aquestes manifestacions no les facin els que estan més oprimits, sinó els emergents; per això sovint són els estudiants els que encapçalen les revoltes, quan ells estan en una situació millor que molts altres. Els que estan una mica millor es mouen en favor dels que ho passen més malament. Aquesta ha estat una constant en la història. Els misericordiosos en favor dels que necessiten compassió (Mt 5,7) i els que ploren una mica en favor dels que ploren més (Mt 5,4);  en fi, que els que tenen fam i set de justícia i pateixen per aquest món massa injust, seran saciats (Mt 5,6).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juny 18, 2013

NOMÉS OBEÏM AL PARE QUE ENS ESTIMA


Una psicoanalista que viu a París  anomenada  Marie Balmary ha escrit un llibre anomenat  “L’origen divi” en què diu que  No hi ha amo més tirànic que el sotmès, i vol sotmetre els altres a la seva submissió. Aquest és el perill de l’església (o de qualsevol religió) que, en comptes de conduir-nos cap a la llibertat ens vulgui sotmetre de manera que, quan algú ha caigut en aquesta trampa, que Déu ens guardi si té un càrrec (capellà o bisbe) perquè voldrà ficar-hi també els altres.  En comptes de predicar una religió alliberadora en predicarà una altra d’esclavitzadora.
Això no passa només en l’àmbit religiós. Haureu vist que, en els camps de concentració, els més temibles eren casi sempre els mateixos interns quan havien estat ascendits. A nivell polític els més anticatalans no són els vinguts de fora, sinó aquells d’aquí que han assolit algun càrrec en els governs centralitzats. I mirant les empreses veurem que els encarregats de personal més temibles són els que han estat maltractats per la patronal. Sempre és el mateix: quan algú ha perdut la llibertat, farà els possibles perquè els altres també la perdin.
Tornem a la religió. Si una religió no serveix per alliberar-nos, en comptes de fer-nos lliures, ens fa esclaus. No val per res i la gent farà bé de abandonar-la.
Però el perill de l’esclavatge el tenim en tot moment i el món actual no se’n deslliura encara que tingui moltes noves tecnologies.
Els governs que ens volen sotmetre ja cuiden que hi hagi uns ídols que ens distreguin a fi que les multituds vagin rere d’ells. Són els grans esports (els esportistes  d’elit, que ens els ensenyen cada dia), les loteries de tota mena (fixeu-vos, si no, en la quantitat d’anuncis que ens animen a jugar), el culte al menjar (i l’exaltació dels grans cuiners que arriben a convertir en un déu el nostre ventre).  Els mateixos mitjans de comunicació magnifiquen aquests ídols i en promouen de nous. Si anem darrere dels ídols ens afeblim i esdevenim manipulables. Ens convertim en titelles en mans dels governs i en mans dels conductors amagats de la societat.
Què ens fa lliures? Doncs molt senzill: saber-nos estimats i correspondre. Adonar-nos que algú té la il·lusió de veure com progressem. Pot ésser la pròpia parella (la dona, el marit o els pares)? I tant! La fe en Jesús ens dóna un altre gran alliberador que a ell li va servir molt: el Pare.
Aquest era el secret que movia Jesús: s’adonava que el Pare l’estimava (Jn15,9) i l’anomenava tantes vegades (131 vegades diu Pare en l’Evangeli de Joan) que els mateixos deixebles, de tant sentir-ho, arribaren a demanar-li: Mostra’ns el Pare i no ens cal res més (Jn 14,8). El coneixement del Pare ens fa lliures perquè, si ens estima, no ens omplirà de lleis ni de preceptes. Jesús no se sotmetia al Pare (hauria esdevingut un esclau) sinó que l’obeïa, volia fer el que el Pare pretenia, que no era altra cosa que el progrés d’ell mateix. Atenció: obeir no és sotmetre, sinó “estar amb l’altre”.
En el sermó del darrer sopar trobem unes paraules que indiquen com Jesús estimava tant els seus deixebles que ni tan sols es posava per damunt d’ells quan els diu: Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare (Jn 14,12). És aquí on la religió ens pot fer lliures. No ens lliga sinó que ens deslliga i ens diu que podem fer obres més grans que les del mateix Jesús. No estem a sota (sotmesos) sinó al seu costat perquè ja no ens diu servents sinó amics. Escoltem-lo: A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare (Jn 15,15).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de juny 06, 2013

QUÈ HI HA AL CENTRE DE LA NOSTRA FE?

El que comentaré avui no és meu sinó d’un gran teòleg: Karl Rahner (1904-1984). És dels que ens ha ajudat a trobar quin és el centre de la nostra fe.
Diu que hi ha una sola cosa com a molt important en la nostra fe.
Que Déu mateix s’ha comunicat i aquesta gràcia (de Déu) s’escampa a tots els homes i dones del món. Déu mateix ens ha fet saber que ens estima.
Això fa que, els que ens n’adonem, vivim agraïts. I els altres, els que no coneixen l’amor que Déu ens ha tingut? Aquests altres també se’n beneficien perquè la presència de Déu és com l’aire que serveix perquè el respirin els que se n’adonen i també els altres que mai no hi han reflexionat.
Encara que sembli estrany, allò principal no és que ens reconeguem pecadors i demanem perdó dels pecats, perquè si ens sentim estimats ja estem perdonats.
Si la gràcia de Déu arribés només per als que rebem els sagraments (Baptisme, confessió, comunió...) reduiríem aquest amor de Déu a un pocs (en tot el món)  que només seríem els que fem les pràctiques religioses.
Qualsevol professional de la psicologia explicarà la importància que té l’autoestima i l’estima que rebem dels altres. Això ens fa créixer i ens dóna una vida més plena. Doncs si contemplem la vida de Jesús no cal que ens fixem en els miracles ni amb l’ajuda que feia als malalts,els menyspreats i els estrangers... sinó en allò que és principal: Se sentia estimat pel Pare.
Vist això, l’església quin paper hi fa? I el coneixement de Jesucrist? I l’estudi de la Paraula de Déu en la Bíblia? Doncs són camins que ens van acostant a conèixer allò que és principal: adonar-nos que Déu es comunica a tota criatura, per tant que tots hem estat estimats.
Així, nosaltres que tossudament hem intentat seguir Jesucrist, i hem rebut i rebem els sagraments i procurem llegir la Bíblia, no som millors que els altres? No. Som com torxes enceses perquè els altres segueixin el camí que nosaltres hem anat descobrint. Però la gràcia de Déu arriba a tots i no pas a nosaltres tots sols.
La nostra resposta, doncs, no consisteix a ésser bons, perquè gràcies a Déu hi ha molta altra gent bona en el món. La nostra resposta serà comunicar als altres això que anem descobrint: que Déu se’ns ha comunicat.
Ens pot ajudar aquella expressió que trobem en la primera carta de Joan en la Bíblia que diu:
L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (1Jn 4,10-11).
No és estrany que, quan els jueus li pregunten a Jesús quin poder té (tu què pots fer? Jn 6,30) els respon que el vertader pa, el que ens alimenta de veritat és el que ens dóna el nostre Pare del cel,...  aquest és el pa que dóna la veritable vida al món (Jn 6,32-33).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog