dimecres, de febrer 24, 2010

EL CLIMA DE TENSIÓ POLÍTICA I SINDICAL


El nostre país té la sort de tenir parlaments (tant a Catalunya com a l’Estat) jutges, sindicats reconeguts, i varietat de partits polítics (excepte al país basc on una part important de la població no pot estar representada). I en canvi hi ha un clima molt tens tan en el món polític com en el sindical.

Ens podem preguntar com és que hi ha aquesta tensió sovint més forta que no la que hi havia en el temps de la dictadura. En aquell temps els que no hi estaven d’acord eren poquets (més pocs del que sembla mirant-ho des d’ara) i amb lluita semiclandestina. Diguin el que diguin llavors la majoria de la gent callava.

Això és així, al meu entendre, perquè, quan es dóna a la gent la possibilitat de votar i opinar, quan tenim uns que ens representen surten els dimonis interiors a la vista. Ja hi eren però estaven amagats. El nostre esperit quan més té més demana si no sabem aturar-nos a veure on som. Dic que s’exterioritzen els dimonis interiors perquè els tres grans pecats de la nostra societat es fan més palesos.

El pecat de la recerca de privilegis ja hi era en altre temps (també en la dictadura) però el tenien uns pocs, els que estaven ben situats per la seva habilitat i ideologia. Ara estem en un moment en el que proclamem grans elogis per als que obtenen el diner fàcil (loteries i concursos), un temps en el que hi ha subsidis de tota mena, molt més que abans i com més n’hi ha més s’en vol. La corda no dóna per tant.

El pecat d’aprofitar-se del poder que en altre temps el tenien aquells que formaven part del règim però ara s’ha multiplicat per molt per la quantitat de funcionaris que poden disposar dels altres mentre mantenen el lloc de treball de moment assegurat. Quan a Jesús li pregunten quin poder té els contesta que ell es pot fer pa per als altres (Jn 6,30-35).

I tercer el pecat: la complaença amb el prestigi i l’aplaudiment. Mai havíem vist tantes multituds fanatitzades darrere els ídols intentant “tocar” el cantant o l’esportista i maldar per aconseguir una signatura en una pilota, samarreta o en un tros de paper. El medis encara ho afavoreixen i feliciten els que ho aconsegueixen. Quan una multitud de gent anaven darrere Jesús per convertir-lo amb ídol se’n va anar a la muntanya, lluny de tothom (Jn 6,15).

És que ens hem tornat bojos? No. Aquests dimonis ja els teníem en el nostre interior i ara surten amb més llibertat. Ha passat que la democratització del país no ha anat acompanyada ni del silenci, ni de la reflexió ni de la contemplació sinó del soroll.

Si em permeteu ho diré des de la fe que professo i que molts lectors compartiu. Ens falta la referència (model a imitar) d’aquell Jesús que “no disputava, ni alçava la veu pels carrers. Que no trencava la canya esberlada ni apagava el ble que vacil·lava per acaba fent triomfar la justícia” (Mt 12,19-20). Hem mirat de apartar de la nostra vista aquella imatge d’un crucificat que va morir sense privilegis, sense poder i sense prestigi i que Déu ens l’ha tornat ressuscitat. L’eliminació de les imatges del crucificat (encara que les imatges no són més que imatges) ens dificultarà perquè no tindrem referències que ajudin a frenar l’impuls d’aquest dimonis interiors dels que parlava al començament,.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 16, 2010

CARNESTOLTES SENSE QUARESMA .QUE EN SABEU DELS PRESOS?



La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.


La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.

Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.

Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.

Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dijous, de febrer 04, 2010

LES AJUDES DELS GOVERNS


No trobeu estrany si us dic que els països que van patir aquell psunami van rebutjar, en un primer moment, les ajudes que els oferia el nostre govern de l’estat. Per què? Perquè hi havia massa condicions. Que les obres de restauració les havien de fer les nostres empreses, que si el material s’havia de comprar ací o allà. Resultat: que dos anys després del psunami l’ajuda, canalitzada pel nostre govern, encara no els havia arribat. Es va maquillar el retard quan es va fer la gran comèdia anant-hi la mateixa reina a fer l’entrega, després que ja s’havien posat d’acord en la manera de fer-ho. Imagineu que poca cosa devia arribar un cop descomptades les despeses de les converses i el viatge reial. El mateix passarà a Haití, un cop transcorreguts els primers moments. Els països que voldran mantenir una ajuda permanent intentaran cobrar-s’ho. Com ho poden ser si el país està en la misèria? Molt fàcil. Per una banda fent les restauracions amb empreses d’altres països, prescindint dels seus arquitectes, dels seus empresaris (només amb la mà d’obra, que són els petits, del propi país afectat) de manera que els haitians continuïn essent els darrers. Però per altra banda amb un recurs molt pitjor que és captant i emportant-se la gent intel·ligent i els caps pensants cap el país que els ajuda i deixant el poble sense pensadors i sense científics. L’ajuda semblarà desinteressada i permanent perquè hauran deixat el poble sense els intel·lectuals, sense capacitat de reacció i depenent sempre de la benevolència exterior. Nosaltres restarem com espectadors astorats de tanta misèria i, si ens descuidem, encara lloarem la labor dels països poderosos que semblarà que, amb sacs de blat i d’arròs mantenen el poble, sense adonar-nos que el perpetuen pobre. Serà un miratge. La veritable ajuda la fan i l’han feta els missioners i la mateixa església establint escoles, hospitals i llocs d’acollida en els que els dirigents són els mateixos habitants de la població que se’ls promou primer a mestres o infermers i després a metges i professors. També els bisbes són autòctons. Per això aquesta labor amagada i permanent, que dóna fruits a llarg termini, no és casi mai apreciada pels països colonitzadors, ja que la promoció dels nadius és l’inici d’un compte enrere que acaba amb la vertadera autogestió del poble que, a la fi, es regirà amb els seus mateixos habitants. Aquesta és la vertadera ajuda, la que perdurarà i foragitarà els colonitzadors. En aquesta mena de coses passa allò que Jesús va denunciar amb tanta contundència dient que els que volen dominar els pobles els agrada fer-se anomenar benefactors (Lc 22,25). Ja he dit que la millor manera d’aparentar benefactor és deixar el poble sense dirigents amb gent agenollada als peus de la potència que els omple de farina i arròs. Aquesta mena de joc no fan només els països capitalistes. El fan tots aquells que poden perquè aquesta era la tàctica de la gran Unió Soviètica que va decapitar els dirigents de tota mena d’activitats de totes les seves regions. Tot anava a Moscou. Tots els poderosos, els capitalistes actuals del nostre món occidental (EEUU i Unió Europea) proven de fer les mateixes coses. Per això he insistit aquests dies passats, en altres escrits, que mireu bé on doneu les vostres ajudes cada vegada que els mitjans ens enlluernen amb una gran catàstrofe.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog