dimarts, de juny 30, 2015

EL DINER: UN REI COVARD



El diner és un rei. Ho coneixereu per la quantitat de gent que li ret homenatge. Van darrere d’ell els pobres somniant que, un cop el tindran, la vida serà fàcil. I, quan el tenen, veuen que la vida té unes altres dificultats més fortes que les anteriors. Però van darrere d’ell sobretot els rics que, quan més en tenen, més en necessiten i més en volen, amb una voràgine que sembla que no té aturador.
El diner regna sobre els que més en tenen. Els veureu amb cara de pànic i de covardia quan corre el perill d’esfumar-se.

Us heu fixat com, en els moments en què la crisi de Grècia s’ha accentuat, les borses baixen a tots els parquets del nostre món? El diner és covard. Qui en rep les conseqüències? Els petits inversors que, d’un dia a l’altre, es troben que els seus diners dipositats en llocs, que algú els havia dit que eren segurs, han perdut el valor. Ens sentim humiliats quan algú ha perdut el que havia estalviat. El diner és un rei covard i malèfic perquè, quan el perdem, atia en els nostres cors desitjos de venjança i ens allunya d’aquella pau que posseeixen els que no se’n preocupen.

Deia la setmana passada citant l’evangeli aquestes paraules:

No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor (Mt 6,19-21).

Quan Jesús envia els setanta-dos a precedir-lo als llocs on havia d’anar els dóna unes recomanacions que estan en aquesta línia. Els diu:

Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops.  No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.  Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa."  Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres.  Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. (Lc 10,3-7).

No necessitem gaire coses per anar als llocs. Aquest text, escrit uns seixanta anys després de la mort i resurrecció de Jesús, possiblement es referia a aquells missioners itinerants que anaven pels pobles. Els encomana que transmetin la pau a les famílies que els acullen i no la perdin en cap moment perquè, si en una casa no els reben, la pau torni a ells.

La renúncia a posseir moltes coses i la pau interior van juntes.

També ens pot ajudar la resposta que Jesús dóna a aquell jove ric que era un fidel complidor de la llei quan li diu que si vol ésser perfecte ho té molt senzill: Vendre el que té, donar-ho als pobres així tindrà un tresor en el cel (Mc 10,21). No es tracta pas de passar fam. No seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d’haver igualtat (2Co 8,13). Aquest era el manament associat a l’episodi del mannà del desert del temps de Moisès: que ni en sobrava als qui n’havien recollit molt, ni en faltava als que n’havien recollit poc (Ex 16,18).


                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 24, 2015

ELS LLADRES D’AVUI


Si algun cop ens  han robat passem molt vergonya i indignació. El mateix ens passa quan ens han enganyat. A l’Evangeli surten sovint els “lladres”, la qual cosa vol dir que aquest problema ens ve de lluny. Sempre els anomena pel seu nom i no pas per felicitar-los ni per denigrar-los. Gairebé sempre en parla perquè siguem cauts. Ja en parlaré.
Primer vull aturar-me i veure què passa al nostre país. Només en diem “lladres” dels que ens prenen petites quantitats, aquells que van a parar a les presons dels pobres (que són la majoria).
Quan el que pren coses dels altres pertany a una classe més alta li diem “cleptòman” (kleptos en grec, vol dir lladre). Així sembla que no mereixen que els castiguem tan durament i, fins i tot hi ha qui els justifica dient que tenen aquesta malaltia. I quan els que roben són polítics tampoc no en diem lladres, sinó que els recriminem que han fet una “apropiació indeguda”. Pel que es veu, darrerament n’hi ha molts, d’aquests.
Què diu l’Evangeli?
No es fica amb els lladres, sinó que diu que ens prenen aquelles coses que són fugisseres, tresors que se’ls mengen les arnes i que no hem de posar el cor en aquelles coses que els lladres ens poden prendre. Ho diu així
No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. (Mt 6,19-21)
En un altre moment els esmenta en dues paràboles. Una per tirar en cara als grans sacerdots que s’han volgut apropiar del santuari que és de Déu i han fet com aquells vinyaters que, per apoderar-se de la vinya arriben a matar el fill de l’amo del tros. O sigui que només els esmenta per dir que els grans sacerdots són pitjors que els lladres (Mc 12,1-12).
L’altra paràbola és la del Bon samarità que també els esmenta per tirar en cara als sacerdots i als levites que passen de llarg del ferit mentre que qui s’atura a curar-lo és un foraster (un samarità). Diu que quan es van trobar el ferit de mans de lladres ni el sacerdot ni el levita no es van aturar per auxiliar-lo.
Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda.   Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.  Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. (Lc 10,31-33).
En altres dos llocs esmenta els lladres per dir que si sabéssim l’hora que han de venir no deixaríem la casa sense defensa.  Més que res és per advertir-nos a nosaltres que estiguem vigilants (Mt 24,43).
La següent advertència és també per recriminar els mals pastors (torna a carregar contra els sacerdots del seu temps) que, com els lladres, no entren per la porta de les ovelles sinó que salten per la finestra (Jn 10,1).
Finalment Jesús, recordant els deu manaments de la llei de Déu del temps de Moisès, diu a aquell jove ric:
Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» (Mc 10,18)
Jesús té molt més interès a parlar de nosaltres que dels lladres, perquè o bé els sapiguem esquivar o bé no ens deixem prendre allò que val, ja que les riqueses d’aquest món no valen gaire per a la vida vertadera.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de juny 18, 2015

LA MISERICÒRDIA NO ÉS PAS DEBILITAT


 Joan XXIII deia: “En el nostre temps l’esposa de Crist (l’església) prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat.” Això ho escrivia fa més de cinquanta anys. 
El Papa Francesc proclamarà un “any de Jubileu” en el que serem invitats “a tenir una mirada fixa en la misericòrdia per poder ésser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’amor del Pare” i... “per fer més fort i eficaç el testimoni dels creients”.
Aquest any jubilar anirà des del dia 8 de desembre del 2015 (Festa de la Immaculada Concepció) fins el 20 de novembre del 2016 (Festivitat de Jesucrist Rei).
Un Any de Jubileu sobre la misericòrdia, perquè la misericòrdia no és pas una feblesa sinó que és una benaurança (Mt 5,7) que ens fa semblants al Pare del cel (Lc 6,36).
Quan ens compadim d’algú ens pensem que li estem fent favor i no ens adonem que el favor ens el fem sobretot a nosaltres mateixos perquè esdevenim més persones i més semblants a la imatge que Déu té de nosaltres.
No fa gaire, un periodista entrevistava un africà que, com tants, havia intentat passar el mar i arribar a l’Europa desitjada i li preguntava com es podia aturar aquesta allau de gent que vol travessar el mar i l’home va donar una resposta intel·ligent i de profunditat. Va dir que els occidentals havíem de rectificar i no robar més les riqueses (mineres, de cafè, de fusta...) que hi ha en els països africans. Desposseïts dels seus elements de riquesa fugen de la misèria i volen venir cap a nosaltres. Mentrestant, quan rebem subsaharians o sentim que algú diu que “ens prenen el pa”, hem de convertir el nostre cor i reconèixer que hem d’ésser compassius (hem d’ésser misericordiosos) perquè primer els hem pres el pa nosaltres a ells. La resposta de l’africà és intel·ligent però incomplerta perquè segurament hi ha molts altres factors que atrauen els immigrants, com la televisió que els enlluerna, el tren de vida de molts occidentals que hi van per qüestions de treball, d’ambaixades i fins i tot els sous d’alguns dirigents de diverses ONGs que viuen entre ells. També hi ha la imatge dels turistes que se’ls miren amb aires de superioritat.
Quan una persona o un col·lectiu ha estat fortament oprimit fàcilment s’embruteix i dóna raons perquè se’ls maltracti. Molt sovint no és culpa d’ells. Tampoc no tenen culpa la majoria dels aturats que sovint passen llargues temporades sense trobar treball. És el moment de la compassió i la misericòrdia perquè són gent que pateix i cal ésser sensibles al sofriment dels altres.
No serveix de res buscar culpables, ni que sigui entre els delinqüents. Ja se’n cuida la societat civil de les culpes, i per això s’han muntat aquestes presons tan injustes plenes de pobres.
Reprenc el document del bisbe de Roma Francesc i m’aturo a veure què en diu de la indulgència. Té unes paraules noves quan diu que la misericòrdia de Déu és més forta que aquell ròssec negatiu que ens quedaria del nostres pecats encara que perdonats. La misericòrdia de Déu es transforma en indulgència i elimina el residu del pecat i ens fa més aptes per exercir la caritat. Quin llenguatge tan diferent d’aquell altre que parlava de dies o mesos d’indulgència! Es tracta de acostar-nos a la “misericòrdia” de Déu.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

 http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 10, 2015

EL VALOR DEL LLEVAT EN LA MASSA










Ens deixem arrossegar per l’èxit dels que han triomfat i anem darrere d’ells com una multitud de comparses.  No ens adonem que, quan més creixen els grans ídols, més petits ens fem nosaltres. Però la majoria dels que han aclamat multitudinàriament els campions d’un esport determinat, tenen algú que els prepara el menjar i que els renta la roba fins a trobar-la neta en el calaix; els que fan aquestes feines callades no reben aclamacions ni elogis, en canvi donen una estabilitat a la família gràcies a aquestes tasques invisibles i callades. Fan com el llevat que, ficat dins una mesura de farina, fa fermentar tota la massa (Mt 13,33) i així, quan mengem el pa tou, no ens adonem que algú hi ha ficat llevat a dintre. No elogiem els que fan de llevat en la nostra casa.
En canvi quan unes altres multituds aclamen algun polític a Corea del Nord o en països de l’antic comunisme que encara conserven aquests costums, ens repugna i ens adonem fàcilment que, com més exalten i aclamen els ídols, més petites són les llibertats. El poble enfollit per les multituds deixa d’ésser poble i es torna un ramat d’ovelles. En català diem que “porten llana al clatell”. Així la gent no creix i continua en la infantesa.
Als polítics dominadors de tota mena ja els va bé tenir entretinguda així la multitud. Però no podem cridar gaire fort ja que sovint també ens passa el mateix a dintre la nostra església amb la litúrgia, sobre tot quan hi ha la visita del papa en algun país. Generalment els polítics ho afavoreixen i només es molesten aquells governs que han mantingut l’ateisme com a eix del seu programa i veuen com un líder religiós s’emporta la gent al darrere.
Ens pot anar bé fixar-nos com, quan fem una pregària amb poca gent on els que volen poden intervenir i els assistents canten sense eufòria, hi ha molta més possibilitat de créixer en la llibertat. En canvi, en les cerimònies episcopals o cardenalícies en les quals la gent en comptes de participar esdevenen oïdors (en català dèiem anar a “oir Missa”) i admiradors de les corals de cants que alguns especialistes ens ofereixen, els participants es mantenen infantils.
Els que sou creients i coneixeu l’Evangeli us imagineu Jesús en l’àpat del darrer sopar posat sobre una tarima mentre els dotze se’l miraven des de baix? Oi que és  impensable? Doncs molt sovint les nostres cerimònies en comptes de fer créixer la gent la fan més infantil.
No ens podem queixar de la societat civil (esportiva o política) quan els organitzadors dels grans espectacles de l’esport o els polítics es fan idolatrar perquè massa sovint nosaltres, els creients en Jesús, hem fet el mateix en les nostres trobades de pregària. Descuidem el valor d’aquella gent que fan de llevat en la massa i passen desapercebuts.


                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de juny 03, 2015

A QUÈ DESTINEM EL NOSTRE TEMPS?



No costa gaire observar com la major part de les dones de mitjana edat que disposen de temps lliure el destinen al propi cos: fer exercici en algun tipus de gimnàs, ... i els homes a anar amb bicicleta.

Si observeu els infants grandets que van a l’escola, si no volen que els suspenguin també veureu que tenen una sobrecàrrega d’ocupacions que els impedeixen aturar-se a contemplar i a reflexionar.

Si no m’equivoco, i em temo que no, molt poca gent cultiva el seu esperit sigui contemplant grans models, sigui amb el silenci o la reflexió del que estan fent.
No acuso ningú, només constato el que deia l’anterior president de l’Uruguai, que quan els homes (sobre tot) han aconseguit, després de lluites laborals, tenir un treball de sis hores i dos dies lliures, busquen si poden, un altre treball perquè la vida se’ls menja amb les hipoteques del pis, del cotxe... Molts arribaran a l’edat de la jubilació sense haver contemplat.

Que lluny estem d’aquella actitud de Jesús que, quan tenia una forta oposició, passava la nit a la muntanya o anava a llocs deserts per poder pregar. Mireu, si no, aquest relat:

De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'aná en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys esposaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar­hi, que per això he vingut.» (Mc 1,35-38)

També, quan havia de triar els dotze que l’acompanyessin es passà la nit pregant:

Per aquells dies, Jesús se n'aná a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els doná el nom d'apòstols: Simó, que anomená també Pere, Andreu —el seu germá—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu,
Mateu, Tomás, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturá en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó,(Lc 6,12-17).
La preocupació pel propi cos és sana, sobre tot quan el que hem de vigilar és la nostra salut, però és molt més saludable preocupar-nos per escampar la joia i acompanyar els necessitats (malalts, presos, avis que viuen sols...). Això és el que Jesús en deia el Regne de Déu.

Després digué als seus deixebles: «Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que
el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una
cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? Fixeu-vos com creixen les flors: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba, que avui és al camp i demá la tiren al foc, Déu la vesteix
així, molt més fará per vosaltres, gent de poca fe. No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ánsia. Això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donará de més a més (Lc 12,22-31).


JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

 http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog