divendres, de gener 29, 2016

UNA MARE I UN FILL A MABIBO (TANZÂNIA)


La setmana passada presentava un fet d’Argentina. Avui de  l’Àfrica (Tanzània). Transcric el fragment d’una carta d’un missioner (jesuïta) que ha captat la dignitat d’una dona pobra i viuda que l’ha acollit a casa seva. 
De la carta d’un missioner (Joan Morera).
Abans d'entrar, vaig preguntar al nen Mohamed: «Com es diu la teva mare?» I em va respondre: «No ho sé». Això en aquesta cultura és bastant freqüent, perquè si el primer fill/a de la mare s'anomena, per exemple, Maria, ella es passaria a dir «Mama Maria». Tanmateix, no deixa de sobtar-me que les mares africanes, pals de paller en la vida d'aquest continent, tant sacrificades pels seus fills fins a donar-ho absolutament tot, acabin per entregar fins el seu propi nom.
La “xabola” es troba enmig de la pols i la brutícia de Mabibo. A l'interior, la misèria és omnipresent, tan gran com la seva dignitat. El sostre estava parcialment enfonsat, i mirant-lo jo em preguntava què passaria en la següent estació de pluges. Una taula, un vell sofà i la televisió -potser l'únic que els connectava al món exterior de Mabibo- era tot allò que podria assemblar-se a les cases a les quals estem acostumats. L'eixida exterior, de 4 metres quadrats, era un estret lloc on cuinar a terra, on els més menuts jugaven o es passejaven nus, o menjaven, on tothom passava i traspassava feinejant... Més endins, unes 7 o 8 galledes d'aigua apilades, que havien d'anar a reomplir cada vegada, proveïen les 3 famílies emparentades que vivien concentrades en aquella barraca. Cada família «vivia» en una sola sala d'uns 3x3 metres com a molt.
Em van acostar una cadira de plàstic i vam conversar una estona amb la mare. Ella ja coneixia la nostra proposta, en Mohamed li ho havia explicat, però era necessari un contacte més humà.
(La proposta consistia a dotar d’una beca el seu fill Mohamed perquè tenia notes brillants, però no tenia recursos. Així podria continuar els estudis superiors)
 Estava molt agraïda, i volia convidar-me a menjar, però vaig donar-li les gràcies. Avui, que m'hi he arribat de nou per a compartir un xic més d'anglès amb en Mohamed, m'ha insistit a menjar amb ells fins que he entrat. Era el primer àpat del dia: te i un plat d'arròs amb verdura guarnit amb alguns fesols. Un sol plat compartit per tota la família. Però en aquells grapats d'arròs vaig comprendre molt millor el que Jesús fa en els Evangelis: menjar amb ells és un signe de comunió que segella quelcom profund. Per a Jesús, recupera els exclosos, marcant-los amb el Regne de Déu. Per a nosaltres també: un nou futur s'obre per al petit Mohamed. No en sóc pas l'autor, tant sols una sola peça del trencaclosques per a connectar dos móns, la barraca i l'escola, i en aquests instants sento felicitat. Instrument d'un Déu que, estranyament, està assegut a taula amb nosaltres en aquesta petita barraca de Mabibo.
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de gener 19, 2016

ELS POBRES NO SÓN AMOS DEL SEU TEMPS






Els més pobres que he conegut a l’Argentina (hi vaig estar cinc anys) que vivien en “villas miseria”, no eren amos del seu temps ni dels seus anys. Entro en una casa on hi ha la mare amb bastants fills, alguns ja grans. Pregunto pel pare.  –Se fué – em diu. Què havia passat? No havia pas abandonat la dona sinó que un dels dies que sortia a cercar treball el llogà un “estanciero” que l’ajudés a descarregar un camió, el camioner se l’emportà perquè necessitava un ajudant. Van lluny. L’home no té pas telèfon ni a casa seva tampoc. No es comunica amb la seva dona perquè va de treball en treball i queda abandonat en una altra població. Així tot un any.  Un dia troba algú que va al poble on hi té la dona i els fills. Arribant a casa es fan una salutació senzilla. Feia un any que no es veien. Ell i ella sabien que potser no es veurien més.  La dona està embarassada i ell ni tan sols pregunta de qui. És ben rebut i comparteix una única habitació amb la dona, un altre home i amb els fills i filles que no han marxat de casa. Dormen com en una tenda de campanya (com sardines dins la llauna). Si entretant ha pogut guardar algun diner el comparteix i a l’endemà matí surt a buscar feina amb el risc que un altre se l’emporti i tardi temps a tornar a casa. Ni les arribades ni els comiats no són efusius: ambdós saben que no poden elegir res. Tenen una casa feta amb llaunes i fustes. Les dones, en aquests casos, agafen un gran protagonisme, perquè saben que hauran de resoldre molt sovint totes les situacions i l’entera criança i despeses del fills, elles soles. No és pas estrany que a cada poble de l’interior de l’Argentina hi hagi un “monumento a la madre”.
Aquest “fat” que els porta d’ací d’allà és com una llosa que tenen al damunt. No poden triar i tenen una vida en la qual han de sobreviure en el dia a dia.
Una cosa semblant passa amb alguns dels emigrants que han vingut a casa nostra. Els dius: “Vine a les 4 de la tarda de dijous i una gent t’atendrà i et donarà roba”. Responen que sí i no apareixen el dia establert. També depenen de feines que els han pogut oferir, de les combinacions dels cotxes de línia i dels diners que porten a la butxaca que els permet anar o no anar d’un poble a l’altre. Tampoc no són amos del seu temps.
Un dia jo veia estranyat com una dona sense recursos tenia un mòbil bastant bo i jo pensava: “Mira, ha tingut diners per comprar-lo”. Ella em va dir: L’he de tenir perquè la gent que em dona feines a les cases, quan m‘ha de menester, truquen per oferir-me feina. Quan ella ha anat a comprar-lo, el venedor li ha encolumat el més car sense dir-li que n’hi havia uns altres de molt més assequibles. Vol dir que tampoc aquests són amos dels seus diners ja que sovint són víctimes d’especuladors.
Els que estan a la presó tampoc no són amos del seu temps. Un reclús ha complert el temps de condemna com per obtenir el “tercer grau”, que vol dir començar a sortir els caps de setmana sempre que tingui on anar. Sap que hi ha molts altres condicionants, com ara el comportament (a judici dels funcionaris), l’esforç d’apuntar-se a cursets i activitats i, en darrer terme, de la “junta d’avaluació” que dirà si pot o no pot obtenir el tercer grau. No són amos del seu temps perquè clarament depenen d’altres mentre estan reclosos. Un cop a fora, amb els antecedents que tenen, tornaran a tenir molts entrebancs per aconseguir un treball.
Molt semblant devia ésser la situació d’aquells en temps de Jesús que veia les multituds malmenades i abatudes com ovelles sense pastor (Mt 9,36).
Aquest any és l’any de la misericòrdia. Complirem els preceptes d’aquest any si escoltem i atenem aquests que no disposen ni del seu temps, ni tampoc dels seus diners.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de gener 13, 2016

NO ENS PODEM DESENTENDRE DE LA POLÍTICA

 Aquests dies passats el món polític ha entrat en ebullició i, fins els que diuen que passen de la política, ho han passat malament. Les incerteses fan patir molta gent. Massa sovint en temps d’incerteses els més perjudicats són els més febles de la societat perquè, quan ningú no governa, no tenen opcions de millora.

Encara que el missatge de Jesús i la mateixa església ha sobreviscut en temps de dictadura i en temps de democràcia, fins i tot en temps de persecució, no ens podem desentendre de la política.

Per què? Perquè sigui quin sigui el govern que conduirà el país, sempre hi haurà gent que sofrirà a causa dels poderosos. Sigui quin sigui el govern tindrà la temptació d’afavorir els uns i menystenir els altres. La nostra primera obligació com a seguidors de Jesucrist, és posar-nos al costat dels que sofreixen. Sempre hi haurà uns marginats, a vegades perquè els falta el més elemental que és el menjar, altres vegades perquè se sentiran humiliats. És deure dels creients descobrir-los i posar-nos al costat d’ells perquè sentin que algú els escolta i els dóna la mà.

Uns tercers seran marginats per la manca de treball i ens adonarem que cal estar amb ells pel sentiment d’inutilitat que tenen; hi ha qui està ofès pel menyspreu de la pròpia llengua i dels costums o pel tracte discriminatori, ja que les lleis es fan des de la llunyania sense tenir en compte la realitat local. Tota mena de sofriment i de pena és del mateix Crist i els que creiem en Ell hem de saber descobrir-lo i compadir. Recordeu aquella màxima de Jesús de la qual no ens podem escapar: Tot el que feu o deixeu de fer a un d’aquests per petit que sigui, a mi m’ho feu – diu el Senyor (Mt 25,31ss). Si algú pensa que els cristians ens hem de desentendre de la política no ha entès res perquè, com he dit, la política massa sovint és font d’angoixa per part dels que se senten i són marginats. I és sovint origen de poder i de privilegis per part dels que estan en els llocs més significatius.

Una altra cosa és que cadascú de nosaltres pot prendre l’opció que millor li sembli mentre respecti les opcions dels altres, fins i tot dels que són contraris. S’ha acabat aquell temps en el que la major part de les jerarquies eclesiàstiques s’identificaven amb unes úniques opcions. Ja s’ha vist que la supèrbia i la corrupció van arribant a alguns (o molts) dels que manen, siguin del color que siguin. Ja deia el Papa Pau VI que només que nasqués una nova revolució ja tenia en el seu interior l’inici del mal que la faria corrompre. Prou sabem que en l’Edat Mitjana molts bisbes i abats van tenir poder i es van corrompre com ho fan els no religiosos.

Jesús va criticar amb molta duresa aquells polítics dels seu temps que disposen dels seus súbdits com a amos i els que tenen poder que es fan anomenar benefactors (Lc 22,25). Amb això no va fer cap opció política, sinó que es posà al costat dels que són víctimes dels poderosos. No és pas estrany que tots els que ostentaven algun poder (els grans sacerdots, el Rei Herodes i el prefecte romà) es posessin d’acord per eliminar-lo com deia Caifàs, summe sacerdot, referint-se a Jesús: Convé que un home mori pel poble (Jn 11,49). Amb unes altres paraules, Jesús envia un missatge a Herodes, rei, dient-li: avui i demà trec dimonis, curo malalts i al tercer dia arribaré al terme. Cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí. I, conscient que cercaven la seva mort, continua dient: No convé que un profeta mori fora de Jerusalem (Lc 13,32-33).



                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de gener 07, 2016

ELS MAGS




Ben poca cosa en sabem  com no sigui el relat que trobem en l’Evangeli de Mateu que té més de simbòlic que d’històric.
Però podem veure què ens diu. Uns homes que venien d’Orient seguint un estel (una estrella, un cometa o una intuïció?) arriben a Jerusalem i pregunten pel rei que ha nascut. Tota la ciutat es posa convulsa i preocupada. Com que no devien poder entrar al temple que era reservat per als de raça jueva, van al palau del  rei Herodes (que era jueu). El Rei Herodes, amb el seu poder, es posa nerviós. Potser té por que li remoguin la cadira. Aquest rei crida els sacerdots i ells al Sanedrí per indagar què deien els profetes i troben la cita de Miquees que diu que el rei ha de néixer a Betlem (on havia nascut mil anys abans el rei David).
Per una banda el rei veu en el naixement de l’Infant una amenaça i per l’altra els sacerdots miren indiferents la profecia perquè van molt segurs de la seva religiositat.
Un cop el rei els ha indicat als mags, amb traïdoria, que vagin a Betlem però que l’informin perquè ell també vol veure aquest nen, els tres personatges surten de Jerusalem i tornen a veure l’estel i diu el relat que van tenir una gran alegria. La mateixa alegria que tindran les dones que aniran al sepulcre i un àngel (missatger) els dirà que han de sortir de Jerusalem.
Arriben a la casa on hi havia Jesús, es troben amb Maria i el nen, queden embadalits i li presenten les ofrenes que coneixem: or, encens i mirra. Fins aquí el relat evangèlic.
Fixeu-vos que els evangelis no ens diuen ni de quin color eren els mags, ni tampoc no ens donen els noms amb què nosaltres els coneixem (Melcior, Gaspar i Baltasar).
D’on han sortit aquests detalls? D’escrits molt posteriors i de la imaginació del poble.
Els pobles necessiten festes i la que en diem “dels Reis” és una de les més entranyables perquè probablement és la nit que més gent surt al carrer a veure la cavalcada, i a més totes les famílies porten els seus infants perquè s’ho passin bé. Tots fem volar la imaginació i ho celebrem. Encara hi a un altre al·licient, que és el dels regals que ens fem els uns als altres (sobre tot als més petits). Si els mags van deixar-se portar amb tota senzillesa per l’estel (sigui el que sigui l’estel) i arriben amb gran alegria fins on hi ha el mateix Jesús amb Maria la seva Mare, també nosaltres, els que creiem en aquest Jesús, hem de transformar aquesta festa en  un dia de joia manifestant-lo amb els regals i trobades familiars. Moltes famílies, un dia com avui es recorden dels seus familiars i nebots més petits per també obsequiar-los.
Molt probablement aquesta festa (que en diem dels reis) i la de Sant Jordi, amb les roses i els llibres, són les dues que el nostre poble celebra de manera més multitudinària. Molta gent surt al carrer encara que faci fred o plogui.
També Jesús acudí a alguna festa, les noces de Cannà, que devia durar més d’un dia i de dos,  i  per intercessió de Maria, la seva mare, es preocupà que no els faltés l’alegria del vi (Jn 2,1-12).
Els cristians que anomenem ortodoxos no celebren el Nadal, sinó que la festa grossa la fan per la manifestació de Jesús als mags.

                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog