dimarts, de febrer 28, 2012

EL DINER SENSE TREBALLAR



Aquell que compra cinquanta entrades d’un partit de futbol que es preveu multitudinari per cinquanta euros i les ven per vuitanta, es guanya set-cents euros sense treballar. És tan injust com el que compra avui unes accions a la borsa i les ven al dia següent a un altre preu. Els que fan això a l’engròs són els grans estafadors perquè viuen de l’especulació que és com dir que viuen dels moments de feblesa dels pobres. Tothom sap que si una empresa acomiada una colla de treballadors veurà com les seves accions pugen. Els especuladors estan a l’aguait i compren al moment que saben la notícia, per guanyar-hi al cap de pocs dies. A més tenen l’avantatge que en cap moment veuran el rostre els acomiadats. Es pensen, inconscients, que no fan cap mal a les famílies dels exclosos del treball però tenen bona part de culpa. El mateix passa quan un país bombardeja els seus propis conciutadans. No sols hi haurà una colla de morts sinó que la indústria que els proporciona les armes pujarà perquè els beligerants hauran de comprar-ne de noves. Resultat, que molts dels rics més rics, no els que tenen empreses per treballar, sinó els que especulen amb el diner, no treballen. En tenen prou en comprar i vendre accions a la borsa i tenir un telèfon a mà per donar ordres de compra-venta. Estan a l’aguait com he dit. Amb altres paraules viuen de l’especulació. Ni han de veure el rostre de les famílies que han quedat sense treball, ni ampoc els enterraments dels que  han caigut esventrats per les bombes que ells han subvencionat amb les seves accions.
Molt sovint som nosaltres mateixos que tenim els diners en alguna caixa demanant que si’s plau rendeixin i no sabem que contribuïm a l’ensorrament dels més pobres. És la perversió del sistema criminal actual. Podem fer mal sense veure el rostre de les víctimes.
En temps del Nou Testament hi havia uns vividors que devien viure a base de paraules i d’enganys. La 2ª Carta als Tessalonicencs els diu: De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen  (2Te 3,10-12).
El llibre d l’Apocalipsi fa una denuncia semblant contra els que han perjudicat greument els més pobres i els anomena els “destructors de la terra” i anuncia la seva perdició amb un himne que reprodueixo:
«Gràcies, Senyor, Déu de l'univers, el qui és i el qui era,
perquè ja has pres el teu gran poder i has instaurat el teu Regne. 
Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva indignació;
ha arribat l'hora de judicar els morts,
de recompensar els teus servents els profetes,
el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans,
l'hora de destruir els destructors de la terra.» (Ap 11,17-18).
Tot el llibre de l’Apocalipsi és una descripció, semblant al quadre de Guernica, dels desastres que ens fem els uns als altres; però acaba amb uns quans signes d’esperança en els que descriu  com el Senyor va vencent tots aquells que destruïen els pobres i els anuncia una ciutat nova en la que no hi haurà ni plors ni dolor.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 21, 2012

FINS ON SOM LLIURES?


LLUÍS ESPINAL  "No tenien por a la mort i per això parlaven obertament"
manresà ,martir a Bolivia 22 de març 1980


Si heu seguit l vida Ghandi o de Luter King us haureu fixat en la seva llibertat. No li tenien por a la mort i per això parlaven obertament. Això mateix trobem en Jesucrist. Era lliure i parlava lliurement. Va ésser lliure de la seva família que el volien dominar, de Herodes, el rei jueu al que no li va contestar quan semblava que més ho necessitava. Lliure davant dels deixebles quan va veure que una majoria l’abandonava (Jn 6,60.66). Ell sabia que la seva llibertat podia comportar-li enfrontaments fins i tot amb la pròpia família (Lc 14,49-53) que en un moment el volien empresonar (Mc 3,21).
Nosaltres parlem de pau i no violència però, quan veiem un poble tiranitzat anhelem un altre país més armat que surti a alliberar-lo (venent armes als insurgents o atacant directament com ha passat a Líbia o a Síria). Els resultats són que hi ha moltes més morts i els nous dirigents, quan aconsegueixen el poder, solen ésser tan tirans com els anteriors. Simplement aquests pobles passen del foc a les brases.
La gent lliure, els que fan les denuncies i se la juguen amb la paraula, o bé passen desapercebuts, o estan empresonats o moren en circumstàncies estranyes.
Però Jesús també era lliure d’ell mateix. La seva cruel mort va ésser conseqüència de la seva llibertat en la defensa dels pobres estimats per Déu.
Si us sabeu situar en el seu temps, entendreu com era d’agosarat dir al paralític que no era pecador. Amb això desmuntava el negoci del perdó que el temple del seu temps tenia organitzat; entendreu també com trencava tota mena de lligams quan s’atura davant d’una viuda que portava el seu únic fill a enterrar. Com a dona no li podia parlar pel carrer, com a viuda jove era “castigada per Déu” i com a mare adolorida per la mort de l’únic fill quedava sense la protecció de cap més home de la casa; i encara Jesús toca el fèretre (que no era permès tocar sense quedar impur). Amb gestos com aquest deixava en evidència la injustícia d’aquella societat que marginava les dones i sobre tot les viudes com a víctimes d’algun pecat.
Probablement alguns altres devien veure i patir per aquelles injustícies i no s’atrevien a dir res. Jesús va ésser el que les va denunciar sabent que aquella societat no li perdonaria l’atreviment. Diu l’Evangeli que “sabia el que li havia de passar” (Jn 18,4). Va tenir por (la por no treu pas la valentia) i va seguir endavant (Lc 22,42).
D’on va treure la força? De la disponibilitat. Ja ho havia dit en la primera de les temptacions al desert quan li respon al temptador: No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu (Mt 4,4). Estava disponible sempre a respondre el que Déu Pare volia d’ell. Havia descobert en el baptisme del Jordà que Déu era Pare i per tant Ell era fill. Com a fill estimat respon a tot el que el Pare vol per a ell i per als altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de febrer 17, 2012

ENYOREM L’ALLIBERAMENT


Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac  uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’esclaus. Segons ell aquests serien els inicis dels socialismes.
Penso que ens podem remuntar  uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites de l’Egipte que, mentre eren al desert els van passar dues coses: una que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los llavors del mannà “que tothom agafi el que necessita pel dia” i prou (Ex 16,16). Però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).
En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el que un home declarava “libera” la seva esclava.
A l’època medieval hi havia els servs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps); amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit i en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals  i actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.
Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.
Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.
Això no té sortida?
La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opressió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viuen dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.
Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’autoestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: Aixeca’t i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: aixeca’t, pren la llitera (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i posa’t a caminar (Jn 5,8). I el que també deia Jesús: Quan us adoneu que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS I SARSANEDASNT
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de febrer 08, 2012



LES CRISIS PERIÒDIQUES
En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds i anaven, com ovelles sense pastor (Mc. 6,36), darrere el predicador que els prometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).
Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetint les unes darrere les altres.
Poso com exemple que fins el segles quart de la nostra era hi havia construccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... . Llavors tot Europa va caure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art, ni construccions fins el s. X que tornem a veure art que anomenarem romànic. Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’enorme penúria a tota la Europa. A partir d’aquest moment van apareixent per una banda els castells en les muntanyes i per altre banda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hi passaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o dels monjos.
Totes les guerres han suposat èpoques de fam i d’espolis de menjar, de bestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.
Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes de morts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) o les violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs al oest del Congo.
La nostra crisi actual és petita al costat de les que he mencionat però el qui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenen la defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys les ous, la llet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat només miren si troben treball o si són subvencionats per algú.
Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a molts que es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre el treball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquells altres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poder pagar la hipoteca.
A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquè no els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjar o roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat està fracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevol dels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim al costat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se les escolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt. 25, 31-46).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog