ELS FRACASSATS VÍCTIMES DE LA PERMISSIVITAT.

Sorprèn veure com molts dels defensors dels més pobres obliden els
fracassats. Com si aquests no fossin pobres.
En comptes de donar sous dignes als jubilats es dediquen a fer
concessions de vacances, (INSERSO) que aprofiten als pobres però no
als fracassats.
Recordo una dona alcohòlica de més de seixanta anys estirada al llit
sense la mínima pensió. Estava tan ensorrada per la beguda que no
sabia que tenia dret a una pensió. Aquests són els fracassats. No
havia fet cap tràmit ni sabia on l'havia de tramitar.
Es parteix de la base que totes les parelles joves saben com evitar un
embaràs i es donen normes per fer-ho sense tenir en compte que als
fracassats no els arriben les propagandes ni tenen manera per anar
contra aquest món que indueix a viure de manera lliberal. Imagineu que
a la sortida d'un col•legi els oferíssim tota mena de licors i després
una propaganda per neutralitzar els efectes negatius de les begudes.
Els més febles acabarien beguts. Doncs també les més febles acaben
embarassades. Les previsions no arriben als més enfonsats.
La pobresa cada vegada té més el rostre de dona i de dona jubilada
que, si vol anar un dia a Madrid a veure un parent, hi deixarà, només
amb el bitllet, un terç del que guanya al mes. Però els diners dels
governs s'han invertit amb els trens d'alta velocitat i els aeroports.
Aquesta dona continua cobrant cinc-cents euros al més i ha de pagar
llum, aigua, telèfon, impostos de carrer...
Pobre de l'home jubilat que no s'ha tret el cotxe i li carreguen una
multa de trànsit. Li tira enlaire mig sou de tot un més. Un altre
fracassat! Això en nom de quina igualtat? Hi podem afegir els que
s'han iniciat en la droga. Les empreses els aguanten ben poc per la
seva manca de voluntat i són els primers de caure en temps de crisi.
A més tenim uns grups de risc que poden acabar fracassats. Són els
joves que s'emborratxen el fi de setmana i se'ls faciliten llocs
condescendents per poder-ho fer i encara els que senten tota mena de
propagandes per preservar-se però no troben ningú que els digui que és
millor ésser amos d'ells mateixos i que no fa cap mal saber esperar.
No fracassaran tots sinó els més febles.
Jesús va saber trobar els fracassats del seu temps: els estigmatitzats
per malalties perennes anomenats pecadors (Jn 9,2) o les viudes sense
fills que eren espoliades pels dirigents sense escrúpols (Lc 20,47) i
va ésser acusat de tenir com a seguidors aquella gentusa que no
compleix la llei (Jn 7,49).
Aquests dies hem valorat grans donatius per "maratons" que resoldran
problemes dels rics (cardiovasculars, diabetis...) i a penes s'ha
escoltat la sintonia amb Càritas que s'acosta als fracassats. Aquests
fan més nosa que servei a massa gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS FRACASSATS VÍCTIMES DE LA PERMISSIVITAT.

 

Sorprèn veure com molts dels defensors dels més pobres obliden els fracassats. Com si aquests no fossin pobres.

En comptes de donar sous dignes als jubilats es dediquen a fer concessions de vacances, (INSERSO) que aprofiten als pobres però no als fracassats.

Recordo una dona alcohòlica de més de seixanta anys estirada al llit sense la mínima pensió. Estava tan ensorrada per la beguda que no sabia que tenia dret a una pensió. Aquests són els fracassats. No havia fet cap tràmit ni sabia on l'havia de tramitar.

Es parteix de la base que totes les parelles joves saben com evitar un embaràs i es donen normes per fer-ho sense tenir en compte que als fracassats no els arriben les propagandes ni tenen manera per anar contra aquest món que indueix a viure de manera lliberal. Imagineu que a la sortida d'un col·legi els oferíssim tota mena de licors i després una propaganda per  neutralitzar els efectes negatius de les begudes. Els més febles acabarien beguts. Doncs també les més febles acaben embarassades. Les previsions no arriben als més enfonsats.

La pobresa cada vegada té més el rostre de dona i de dona jubilada que, si vol anar un dia a Madrid a veure un parent, hi deixarà, només amb el bitllet, un terç del que guanya al mes. Però els diners dels governs s'han invertit amb els trens d'alta velocitat i els aeroports. Aquesta dona continua cobrant cinc-cents euros al més i ha de pagar llum, aigua, telèfon, impostos de carrer...

Pobre de l'home jubilat que no s'ha tret el cotxe i li carreguen una multa de trànsit. Li tira enlaire mig sou de tot un més. Un altre fracassat! Això en nom de quina igualtat? Hi podem afegir els que s'han iniciat en la droga. Les empreses els aguanten ben poc per la seva manca de voluntat i són els primers de caure en temps de crisi.

A més tenim uns grups de risc que poden acabar fracassats. Són els joves que s'emborratxen el fi de setmana i se'ls faciliten llocs condescendents per poder-ho fer i  encara els que senten tota mena de propagandes per preservar-se però no troben ningú que els digui que és millor ésser amos d'ells mateixos i que no fa cap mal saber esperar. No fracassaran tots sinó els més febles.

Jesús va saber trobar els fracassats del seu temps: els estigmatitzats per malalties perennes anomenats pecadors (Jn 9,2) o les viudes sense fills que eren espoliades pels dirigents sense escrúpols (Lc 20,47) i va ésser acusat de tenir com a seguidors aquella gentusa que no compleix la llei (Jn 7,49). 

Aquests dies hem valorat grans donatius per "maratons" que resoldran problemes dels rics (cardiovasculars, diabetis...) i a penes s'ha escoltat la sintonia amb Càritas que s'acosta als fracassats. Aquests fan més nosa que servei a massa gent. 

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SEIXANTA ANYS DE PAU

 Qui ha de demanar perdó?

Segurament mai o molt poques vegades algun país no havia viscut tant de temps sense guerres. Les desgràcies que ens acompanyen són sobre tot les dels morts a la carretera, algunes catàstrofes a causa de les pluges i assassinats que s'han donat en tots els temps. Però aquestes desgràcies són d'una altra mena i a l'endemà ens en oblidem. Algú recorda el que passà a Biescas? Però dels assassinats que es van cometre en temps de la guerra encara en furguen les fosses els uns i posen als altars els de altres perquè no s'han cicatritzat les ferides, i encara menys  les religioses, que encara sagnen.

Quan jo era nen recordo com resultaven ofensives a les oïdes dels perdedors aquelles cantarelles que anaven  repetint: "Veintinco años de paz". Ens ho repetien cada dia a la ràdio.

Què es troba a faltar perquè hi hagi una pau més estable? El reconeixement dels errors dels uns i dels altres. És el millor camí per aconseguir el Regne de Déu que és un model de societat en el que Déu s'hi trobi bé.

Qui ha de demanar perdó? Els culpables? No, encara que ho trobeu estrany.

Quan Jesús a la creu reparteix generosament el perdó (Lc 23,34) ja sap que aquella gent no són ni tan sols conscients del seu pecat. Les seves paraules de perdó, que semblaven un brindis al sol, encara ressonen avui entre nosaltres perquè Jesús no buscava culpables sinó pecadors.

El perdó l'ha de demanar i l'ha de donar el que hi veu clar. Aquell que té l'Esperit a dintre seu que l'il·lumina. Tant és que el pecador se'n adoni o no se'n adoni. El perdó és un regal i s'ha de donar igual. Com el Crist en la creu.

No val a dir que la culpa és de l'altre perquè el Pare del Fill pròdig no cerca culpables sinó pecadors. Li diu al germà gran: aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida mentre el germà gran furgava la ferida de les culpes (Lc 15,30-32).

He dit que les ferides religioses encara sagnen. Vull dir que no n'hi ha prou en dir: "ara ja estimem tothom" o bé "no volem cercar culpables". Cal un pas més que no s'ha donat. Aquest pas és el reconeixement del propi pecat que l'església del nostre país encara no ha fet. No hem vist una església prostrada a terra com el publicà de la paràbola (Lc 18,13) que anés repetint: "Tingueu pietat de nosaltres que som uns pecadors". Fa uns quinze anys el Papa Joan Pau II va començar a demanar perdó a tort i a dret dels errors que havia comés l'església al llarg del temps, fins i tot les errades científiques. Va ésser un bon pas que no ha tingut continuïtat en la nostre església espanyola.

Per això, encara que fa més de seixanta anys que no hi ha guerra, tampoc no hi ha pau. Manca la lucidesa d'aquell que sap reconèixer el propi pecat sense esperar que l'altre reconegui el seu. Falta que algun "home de Déu" proclami profèticament que ens hem d'oblidar de les culpes del que va passar (que hi són) i prediqui un acostament al Déu de la vida que vol que ens sapiguem situar humils i nets de cor. No és net del que no peca sinó el que és transparent i sap reconèixer el propi pecat. Nosaltres hem de reconèixer que no vam estar segons el cor de Déu. Dels altres ja se'n carregaran els àngels a la fi dels temps (Mt 13,40-42).

En resum que encara ens falta saber perdonar sense esperar que l'altre reconegui el seu pecat i demanar perdó encara que la culpa sigui repartida.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO ÉS EL MOMENT !

 El nostre ambient polític està molt enrarit. No costa gaire enumerar uns quants fets que el fan especialment tens: La crema de fotos del monarca i els contraris que demanen grans càstigs als qui han comès tal acció; la diferent manera de contemplar l'autonomia del nostre país i els mots insolents s'envien els polítics l'un a l'altre (això si, amb micròfons al davant) parlant d'aquest tema; les emissores de ràdio que menyspreen tots els que pensen diferent que ells mateixos; també la recent fundació de nous partits més radicals pel cantó dret de la gama parlamentària... i a nivell mundial mentre aquí els nostre "medis" lloaven el Dalai Lama perquè la seva religió no es fica amb política, contemplem, als països on ja ha els seus monjos vestits de color butà, sortint al carrer i jugant-se la vida per causes polítiques. Total una barrija-barreja.

Fins aquí només he posat fets que tothom ha pogut contemplar. No em toca a mi definir-me sinó que el que vull és fer una lectura cristiana. I aquesta és molt senzilla: En qualsevol d'aquests opcions polítiques hi podem reconèixer gent que creuen en el Crist perquè el cristianisme ha d'ésser acceptador (no dic englobador) de tota mena de postures.

Parlant de manera senzilla: un cristià pot ésser monàrquic i republicà. Aquí els bisbes més significatius es diuen monàrquics, cosa impensable a la veïna França. Doncs que s'ho pensin.

Un cristià pot acollir com a germà el que crema imatges del monarca tot i que el fet és incòmode i alhora donar la comunió al que rebutja tals accions. Com podeu comprendre el pecat no es manifesta precisament en aquestes coses. En tot cas hi haurà culpa dictaminada per les lleis del moment i, si hi ha culpa, també hi podrà haver càstig. Però seran els tribunals civils els que ho dictaminaran. Les lleis varien molt. No fa tants anys era delicte exhibir una senyera.

Un budista pot anar pel món predicant la no ingerència i uns altres budistes es manifesten de manera ostentosa pels carrers. Qui s'equivoca? Probablement ningú perquè cada un fa el que pot per defensar els drets del seu poble. Tot amb tot convé que no ens equivoquem perquè la majoria dels joves vestits en túniques de color butà no són exactament monjos sinó estudiants i no és gens estrany que els estudiants (com passa a tots els països) siguin molt més sensibles a les grans injustícies i la seva mateixa joventut els fa més lliures i temeraris.

Us vull conduir una mica per l'Evangeli per entendre millor aquest batibull. Jesús té uns zelotes (dels més revolucionaris) entre els seus seguidors (vegeu Simó Zelota a Lc 6,15) i alhora confraternitza i es deixa invitar per un que és tot el contrari, un centurió dels romans (vegeu Mt 8,5-12) i Pere fa el mateix amb el centurió Corneli (Ac 10,34).

Jesús va al temple (Jn 7,1-3) i alhora increpa els que fan servir el temple per negocis i opressió dels pobres (Mc 11,15-17).

Fa un elogi d'un jueu que compleix els ritus de pe a pa, com era Nicodem (Jn 1,47) i alhora acull i escolta una cananea (estrangera) que li implora per la seva filla. Jesús és antimonàrquic quan Rei Herodes el vol fer agafar (Lc 13,31-32) i alhora té a Joana muller de Cusa de la casa del rei Herodes (Lc 8,3), entre els seus seguidors.

I, com es fa per acollir la gent d'opcions tan diferents sense fer-se mal? No ho sé perquè Ell s'hi va fer mal ja que uns i altres el van condemnar i abandonar a la seva sort però, un cop ressuscitat, els seus seguidors van reconèixer que aquest camí que Ell havia establert era el que més semblava al pla de Déu i el van seguir. I el camí passa per contemplar qualsevol d'aquests fets des del Pare que estima cada un dels fills.

Un capellà amic del país basc em diu: "Jo tinc gent aberzale que em venen a la Missa i també del Partit Popular i els dono a tots la comunió".

Deixem les condemnes als tribunals civils i nosaltres acollim tota mena de gent.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MEMORIA HISTORICA

 

MORTS SACRIFICATS

D'aquí a poc hi haurà al Vaticà una cerimònia de "beatificació" de molts/tes morts/tes sacrificats/des  al començament de la guerra civil entre el juliol i el desembre de 1936 sobre tot.

"Beatificar" vol dir que, per nosaltres, són benaurats. Vol dir que darrere aquella mort hi veiem una vida de la mateixa manera que una mare que va morint esgotant la vida cuinant, rentant i sobre tot pacificant fills i família suportant totes aquestes tensions. Aquesta i aquelles morts tenen un regust de benaurança que vol dir de resurrecció. És un llenguatge que ajuda a entendre aquesta resurrecció que no és un "després" sinó que ja la tenim (l'anem tenint) ja ara.

Però passa que, durant la malaurada guerra civil dels nostres pares i avis hi va haver molts altres morts sacrificats i, si hem de cercar culpables, tots en tenim una mica de culpa. Casi ningú no va sortir amb les mans netes d'aquella maltempsada excepte uns quans dels sacrificats d'un i de l'altre cantó. Uns van ésser afusellats per ésser de dretes, altres per anarquistes, uns altres per comunistes o per haver tingut algun càrrec rellevant a la república i d'altres per poder-los espoliar dels seus bens o també per venjances ocultes. Els botxins eren de tots colors. De vegades judicis sumaríssims.

Fan uns quants anys, quan es van treure de les portes de les esglésies aquelles llistes del "caidos" molts pobles, com Navarcles les van substituir per una llegenda que deia: "a tots els caiguts" d'un cantó i de l'altre. Va ésser un gest conciliador i era una gran pensada.. Era un gest que posava les bases d'una futura (encara que llarga) reconciliació.

Jo personalment lamento que ara l'església oficial, en mal moment, faci una solemne proclamació de "beats" a molts dels morts sacrificats d'un sol cantó.  Que ningú no s'estranyi que els de l'altre banda, que també tenen un munt de morts innocents, vulguin remoure amb un gran aparell de propaganda, les fosses comunes on hi ha enterrats els seus. És la manera que tenen de reaccionar.

Em sembla una actitud poc pensada que provocarà la reacció de l'altre bàndol encara ben present en la societat actual. Tot plegat que la divisió està servida.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL MAL GUST

 

Aquest estiu hem sofert un episodi de "mal gust" que consistia en unes caricatures dels prínceps en postures fàl·liques.

Quan va saltar la prohibició, centenars d'opinadors van sortir en defensa de la llibertat d'expressió mentre que diaris de gran tirada les publicaven. Alguns com el desventurat "Avui" ocupant la primera plana sencera. Pobre terra catalana!

A mi no em va pas sorprendre la defensa de la llibertat d'expressió, que també la vull, ni tampoc no em va sorprendre que els que tenen el cor republicà (que n'hi ha més dels que la monarquia s'imagina) es freguessin les mans. Tot això és legítim i els seus defensors van donar-nos arguments sobrats. El que vaig trobar molt estrany és que ningú no situés el debat en el "mal gust".

Sabeu d'algun pare que permetés que el seu fill el veiés caricaturitzat muntant la seva esposa? I no ho dic pels prínceps sinó que el bon gust és la defensa dels "sants innocents" que són  molta gent que es va haver d'empassar en tota mena de medis aquests dibuixos tan mal educats semblants als que van caricaturitzar el profeta Mafumet (Mahoma) ara fa més dos anys. Això, com s'ha vist, no s'arregla ni amb lleis ni amb prohibicions i menys amb condemnes. És pitjor.

Trobo a faltar pensadors que situïn el debat en "les persones" que en poden rebre les conseqüències que són els innocents (petits i grans).

Si em seguiu llegint sense posar-vos nerviosos diré que les llibertats són un camí i no pas unes divinitats. Les llibertats poden haver servit per fer les més grans bestieses. En nom d'aquestes (libertad, libertad, libertad...) es van afusellar milers de gent de dretes  entre el juliol i el desembre del 36. En nom de la llibertat (contra l'opressió del comunisme) es van obrir aquelles fosses comunes ara reivindicades per la memòria històrica. En nom de la llibertat (de la raça ària) Hitler va eliminar més de dos milions de persones, tres vegades menys que les fetes desaparèixer per Stalin.

Tothom invoca les llibertats i això indica que no són pas divinitats. Tenen massa devots. Si per defensar la llibertat imposem el "mal gust" convertim aquella en un ídol devorador de persones. Jo també, de nen, havia vist ridiculitzats els "comunistes" com si fossin monstres i he d'agrair a un dels professors del seminari que ens va anar repetint una cosa tan obvia que, a Rússia, hi havia molta bona gent. No sabeu pas el bé que em va fer. Aquesta és una manera de reivindicar el "bon gust" que tan trobo a faltar entre els que avui passen per intel·lectuals.

Jesús que va alliberar l'endimoniat de Gerasa canviant una desferra humana que anava despullat entre els sepulcres (Lc 8,27) i es donava cops amb pedres, amb un home vestit i serè als seus peus, va ésser pregat d'anar-se'n d'aquell indret per part dels que volien mantenir l'espectacle de mal gust. Els porcs, que eren la representació d'aquell món pagà, se'n van anar a l'aigua, com diríem amb el llenguatge d'avui (Mc 5,1-18). Jesús reivindicava una altra mena de llibertat centrada en la persona. Com veieu avui estem on estàvem perquè tampoc llavors interessava el bon gust.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS I LES DONES

 El que diré no té res a veure amb una literatura actual (només actual) segons la qual Jesús hauria donat fills a Maria Magdalena. El que s'ho vulgui creure que s'ho cregui però sense el més mínim rigor històric.

Però, en canvi, vull remarcar com Jesús acull i valora prostitutes quan han estat capaces d'acceptar el Regne de Déu (Mt 21,32) contraposant-les als sacerdots del seu temps que no ho han fet. És un Jesús sorprenent.

La societat del temps de Jesús necessitava les prostitutes, les cercava d'amagat però les menyspreava en públic. Igual com moltes altres societats. Jesús però fa al revés: permet que una dona se li acosti en públic li besi els peus i li posi perfum (no la tracta d'amagat sinò que li dóna un lloc en la taula) Per altra banda no la necessita ni la cerca i valora allò de bo que ella té davant els comensals dient-los que  aquella dona ha estat perdonada perquè ha estimat molt (Lc 7,36-50). Noteu la diferència: No la perdona sinó que diu que ha estat perdonada amb la qual cosa la deixa lliure de la condemna que la societat havia carregat contra aquesta mena de dones. Jesús valora la força interior de cada persona igual com quan va fer amb la dona de la borla del vestit o al cec de naixement: La teva fe t'ha salvat (Mc 5,34; 10,52).

La societat del temps de Jesús, en canvi, condemnava sense compassió les adúlteres. L'acusació no era pel sexe sinó pel racisme. No es permetia per res del món que la dona casada portés fills que no fossin de la raça. Quan li presenten l'adúltera mentre ells només pensen amb la llei (per eliminar-la a cop de rocs) Jesús vol salvar la dona. Com ho fa? Els fa mirar a dintre seu i els retreu qui de vosaltres està net de pecat?. Destapa allò que tothom ja sabia i amagava: que si hi havia adúlteres era perquè ells mateixos els anaven al darrere (Jn 8,1-11). La llei que només condemnava les dones, era masclista i se l'havien acomodat al seu gust.  Entre la llei i la persona Jesús tria, sense dubtar, la persona encara que sigui adúltera i li diu expressament: Jo no et condemno.

Un altre fet és el de la samaritana. Aquesta no és adúltera perquè no té marit, ni és prostituta perquè té un home estable. Els deixebles van trobar molt estrany que parlés amb una dona (Jn 4,27). Què fa Jesús? No sols li parla sinó que li anuncia una nova manera de viure en la que no valdran ni temples, ni llocs sagrats sinó l'esperit i la veritat (Jn 4,1-26) dient-li que així se li calmarà la set del seu cor. La veu capacitada de rebre l'anunci del Regne. Ni tan sol li demana que canviï de vida. L'envia als "seus" i ella, sense corregir l'anomalia familiar que porta, es posa a anunciar Jesús a la gent del seu poble (Jn 39-42).

Jesús fa moltes condemnes a l'evangeli però mai a les dones. No els fa cap mena de retret ni censura en tot l'evangeli.

Per poc observadors que sigueu del nostre món us adonareu que massa sovint els que més les condemnen, les cerquen d'amagat.

He començat parlant de la Magdalena i acabo parlant d'ella. Enlloc diu que fos prostituta sinó que d'ella n'havien sortit set dimonis (Lc 8,2). Fixeu-vos com cap israelita aniria amb una prostituta si pensés que es endimoniada. Les menyspreaven, que és una altra cosa. Alliberar-se de set dimonis és com dir que havia quedat lliure de tota trava interior. Aquesta no sols seguia Jesús sinó que va rebre, la primera, l'anunci de la resurrecció. L'Església Oriental sempre ha distingit molt bé la Magdalena de les altres dones pecadores que es posen als peus de Jesús. Ara, des del 1969, quan hi va haver canvis en els dies dels sants, l'església occidental (que és la nostra) tampoc no confon les tres dones que surten a l'evangeli.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA LLENGUA DE FOC

Què és una llengua de foc?

La llengua de foc la tindran aquest diumenge d'eleccions els guanyadors de la contesa electoral doncs els cremarà la boca i correran a anunciar a l'un i a l'altre la seva victòria.

L'han tinguda també els afeccionats del Basquet-Manresa quan, aquesta setmana, l'equip ha recuperat l'ascens a la divisió d'honor, perquè han corregut a telefonar amics i coneguts i han sortit al carrer als fent sonar els clàxons dels seus vehicles.

La llengua de foc és aquella cremor interior que ens abrusa quan podem donar la notícia que l'interlocutor encara no la coneix i sabem que li interessarà.

Quan en el llibre dels Fets dels Apòstols diu que aquests tenien unes llengües com de foc no vol pas dir allò que la majoria dels pintors ens han presentat (unes llengües pel damunt del cap). Res d'això! El relat ens vol dir que aquells deixebles de Jesús, desalentats pel fracàs de la seva detenció i mort, es van convèncer que Aquell, que havien seguit, tenia raó i van sentir una veu del Pare del cel acreditant el crucificat que ressonava molt fort en el seu interior.

Van perdre la vergonya i començaren a comunicar la notícia que havien descobert a tots els que s'acostaven al seu cenacle. Aquella Bona Nova (que Jesús era el Senyor i que Déu l'havia acreditat) era tan sorprenent que molta gent que havia acudit a Jerusalem per la festa aquella es van sentir atrets, com qui és endut per una ventada, i s'acostaven al lloc on aquells apòstols parlaven.

L'anunci era ben senzill. Pere només donava testimoni de la seva experiència amb aquestes paraules: Déu ha enaltit aquest Jesús (que vosaltres vareu crucificar) i Ell ha rebut l'Esperit Sant promès per a tots nosaltres... Això és el que vosaltres veieu i sentiu (Ac 2,32-33).  Li cremava la boca per dir allò que tenia al cor. Aquell dia s'afegiren a la comunitat unes tres mil persones que devien ésser molts dels que havien plorat de veritat la desolació del Calvari.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CONTROL DE SOCIETAT

 
Quan les coses no van gaire bé molta gent sospira per tenir un governant (si és en política) o un bisbe (si és en religió) que estableixi controls. És la tendència, recurrent en la societat, que consisteix en augmentar els controls d'inspecció a tota mena d'institucions i posar videocàmeres fins i tot a la mateixa policia, als caixers, als mercats, i aviat a dins de les nostres pròpies cases convertint el món en una mena de "Gran Hermano". Això entusiasma tant a la gent que quan una empresa ha fet una enquesta demanant quin és l'espanyol del segle, de poc que els surt un dels guanyadors d'un d'aquests concursos de control. Quina vergonya, oi?

Una societat vigilada es converteix en un gran internat i jo, que he viscut tretze anys en un internat, ja sé que és això de viure dues vides, la de mentida i la de veritat. Al cap d'un temps tots sabíem on i quins controls teníem i com escapolir-los. Costa molt que en surti gent lliure de societats organitzades d'aquesta manera. Que us penseu que els policies no sabran aviat on hi ha les càmeres que els vigilen? Veureu amb desconcert com ascendiran en el cos els més llestos que les sàpiguen esquivar.

No ens val l'excusa que països com la majoria dels àrabs encara el control és molt més gran i els comunistes també.

Quan una societat vol funcionar sense valors l'Estat s'ha de fer càrrec de les consciències de la gent i la manera de resoldre problemes és posar molts lleis i molts inspectors i molt control. Això ocasiona despeses enormes a l'erari públic.

Però la societat no és pas l'única de caure en aquesta temptació. També l'església s'hi pot entrebancar perquè costa molt anunciar l'evangeli sense tenir eines per obligar res a ningú. L'església també ha tingut la temptació d'establir controls (de consciència, però controls). Us posaré un exemple que molts dels que em llegireu això haureu viscut.

Si dius al cristià que peca mortalment si no va a Missa al diumenge i que s'ha de confessar quan hi ha faltat, estàs establint un control ben diferent que si li expliques que en la Missa ens trobem per pregar junts, escoltar la paraula i menjar el mateix pa i que, els que hi participen, no sols en treuen profit sinó que animen als altres amb la seva presència.

En el primer cas (amb l'amenaça del pecat) eduques creients timorats i febles però generalment més nombrosos.

Els que viuran la segona manera de parlar seran molts menys, que és el que ara està passat, ja que no tenen l'espasa del càstig damunt del cap, però la seva trobada (la Missa dominical) lliure s'assemblarà molt més a la d'aquells que van seguir Jesús seduïts pel que feia i deia i no pas per por del que els podia passar. Són els que, com Pere, poden exclamar "Només Vós teniu paraules de vida eterna" (Jn 6,68).

Podeu estar segur que els cristians tenim molt a dir en la nostra societat, sobre tot si fugim de les coses obligatòries i tenim el coratge d'anunciar el que creiem i animar-nos des de la llibertat. Gràcies a Déu molts dels que se senten propers a l'església del nostre poble estan presents en festes, mogudes i celebracions que es van fent arreu de l'any en tota mena d'institucions. Per actuar d'aquesta manera no es necessita cap mena de control i fent-ho així podem parlar bé els uns dels altres i animar així una societat de concòrdia.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

COM ENS REPARTIM EL PA ?

Quan els polítics afinen el seu discurs aviat arriben al punt clau que és la següent pregunta: Com ens repartim el pa?

Les respostes sempre són semblants als comicis anteriors. Uns diuen que s'ha de fer amb tota llibertat (lliurement que vol dir de manera lliberal) i els altres diuen que el pa s'ha de repartir per a tothom (si ha d'arribar a tothom anem cap a la igualtat).

Per totes dues bandes hi ha una gran dificultat perquè si dones la llibertat (que és el que propugnen els més dretans) el més fort es menja el petit. Si el que vols és aconseguir la igualtat (el que demanen sobre tot els partidaris de l'anomenada esquerra) has de muntar una societat amb molt de control i això asfixia a qualsevol.

No us penseu que tinc una vareta màgica per donar una resposta a aquesta problemàtica tan difícil. No busqueu solucions a l'Evangeli perquè aquest ha de poder conviure amb totes les opcions i de fet, gràcies a Déu, hi ha creients a totes bandes.

La veritat és que sempre haurem de fer equilibris i, aquest és l'avantatge de la democràcia, anar canviant el sentit del vot quan els uns fan massa control de societat o quan els altres afavoreixen massa els potentats en el seu discurs sobre la llibertat.

Com que estem a les portes d'eleccions només voldria donar-vos un missatge de tranquil·litat i serenor. Si guanyen els que promouen les llibertats no passarà res i si són majoritaris els que pretenen una societat més igualitària no passarà res tampoc. Ja hem aprés a conviure amb els uns i amb els altres.

Dels únics que us heu d'apartar és dels apocalíptics: aquells que us anunciïn grans desgràcies si guanya el contrari perquè si alguna cosa podem aportar els cristians, en un conflicte de poder com aquest, és l'anunci de la pau interior. Les paraules repetides de Jesús dient que "no tinguem por" han d'ésser les que hem d'anar repetint a cada moment a qualsevol que ens pregunti a veure qui ha de votar. Aquest missatge, fixeu-vos-hi, va ni a favor de la dreta ni de l'esquerra perquè les opcions dels uns i la dels altres és igualment legítima però sempre incomplerta. Com també seria incomplert aquell partit que pretengués convèncer-nos que vol seguir l'Evangeli fil per randa. No us el cregueu perquè si donem prioritat a l'amor als altres (que seria el que pretén el cristianisme) sempre caldrà que surti algú que ens organitzi la societat i aquest és el polític. Jesús no ens va ensenyar a muntar una societat per més que l'església ho ha intentat fer en molts moments de la història, sinó a estimar-nos, visquem en el model de convivència que visquem.

Recordeu a més a més que en tots temps l'església ens ha recomanat de pregar pels nostres governants (també els més propers del municipi) perquè la tasca que porten (siguin del color que sigui) és sempre difícil i risca molt de desencaminar-se. No és gens fàcil navegar en el mar de les ambicions, del poder i dels privilegis que els envolta. Per això preguem sincerament per a ells i més especialment en les vigílies de les eleccions.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES OBRES DEL MÓN I LES OBRES DE JESÚS

 Els que us sentiu creients us trobeu sovint amb persones que ataquen l'església i ens tiren en cara alguna cosa del Vaticà o dels bisbes del nostre país. Quan ens ataquen ens surt espontàniament la defensa i sovint apel·lem a les "obres de l'església" (Hospitals, escoles, Càritas, colònies, visites als malalts...). No és pas una bona resposta perquè totes aquestes activitats sovint ja les fan els municipis, la Generalitat, les escoles mateixes o algunes ONGs que es proclamen neutres. Més encara. No podem comparar els diners que l'Estat i les institucions oficials gasten en les seves escoles (algun dia suposo que aprendran a dir la veritat) en comparació del poc que donen a les concertades de l'església. Tampoc no es pot comparar un hospital. Avui cap hospital de l'església s'aguantaria amb els pressupostos que cal abocar-hi. Càritas és una altra cosa perquè va trobant noves pobreses que els governs encara no han detectat. 

A lo que jo anava. Què ens queda per defensar l'església?

No cal defensar l'església i presentar aquestes obres perquè, igual que els mags de l'Egipte (Ex 7,11-12) les institucions laiques ens en podran presentar unes de semblants i molt sovint millors (al menys amb moltíssim més pressupost).

Les obres però del creient i les del Crist tenen una característica especial: que Jesús no buscava cap reconeixement i deia: La glòria no la rebo dels home (Jn 5,41). En tot cas – deia – les obres acrediten que vinc del Pare (Jn 5,36). Dues coses doncs: Les obres que fa l'església "Responen al Pare" i ja sabem que "comptem amb la creu" (que vol dir que la majoria de les vegades no seran reconegudes).

Us haureu fixat que la gent no alaba les coses ben fetes sinó que elogia les obres realitzades pels que estan en un lloc important. El cristià ha de saber (de vegades no ho ha paït encara) que no li reconeixeran les coses que haurà fet per ben fetes que siguin a no ser que en puguin treure algun profit o que hagin estat realitzades des d'algun càrrec rellevant.

Si no podem esgrimir les "obres de l'església" què hem de fer? En tenim prou en anunciar un crucificat que, mentre estava immobilitzat i vençut a la creu encara li quedaven paraules per recordar-se dels altres. En aquell moment ningú no va elogiar un gest tant digne perquè ell era perdedor. Nosaltres, amb la perspectiva de la fe, reconeixem aquelles obres (allò que ell va fer) de Jesús i també totes les que porten a cap molta gent petita i insignificant.

Podríeu recordar, si mes no, unes paraules que la tradició atribueix a l'apòstol Sant Andreu adreçades al governador de Patràs. Aquell li deia: Si jo tingués por a la creu no la predicaria. Aquest dignatari, en efecte, va crucificar l'apòstol de Jesús. Si les apliquem a la nostra vida hauríem de dir: "Si esperem un reconeixement per les nostres obres no cal fer-les".  No ens preocupa gens que ningú no en faci elogis.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ESTEM POC FORMATS I ES NOTA

 
Tant l'ordinador com l'internet donen la possibilitat d'aprendre moltes coses en poc temps. Un amic t'ho ensenya i en diu: - "Has de prémer aquest botó" "-fent això altre i ja tens els millors portals"...

L'aprenent d'internàutica, amb pocs segons, es troba poderós amb una eina als dits que li permet viatjar a tot el món, obrir planes i planes, composar, copiar sense que se n'adonin, pot crear un domini propi... tot això sense haver anat a l'escola (just haver après a llegir). S'han acabat els aprenents que requerien anys per dominar l'ofici.

En canvi aquest jove/noia quan va a l'escola es troba que tot és lent. Si vol matemàtiques li obliguen a aprendre taules i a fer càlculs; si vol física requerirà memoritzar un munt de fórmules; si vol escriure l'encadenaran a l'ortografia primer i a la sintaxi després; si vol música haurà d'aprendre les notes i els compassos i fer molts exercicis; si vol geografia haurà d'estudiar els llocs de producció i memoritzar mapes i pobles; si vol filosofia o literatura haurà de llegir llibres sencers...

L'escola esdevé una aula de tortura per molts dels que han provat les noves tecnologies. La troben aburrida i pesada excepte el cas d'algun mestre que es fa amic i es guanya la confiança dels que el segueixen. Però l'escola (i la universitat) continua essent un dels llocs on el jove/noia podrà ordenar els coneixements i on podrà posar cada cosa al seu lloc. També la família hi pot col·laborar en aquesta tasca tan aclaridora.

Un estudiant de mecànica de l'Escola Industrial de Manresa em preguntava per què li serviria la geografia si ell volia arreglar cotxes i jo li vaig contestar que, quan el fessin encarregat del taller i li vingués un japonès, no li hauria de demanar si Japó era a l'Àfrica i la literatura li serviria per llegir les indicacions de com es munten les peces cada cop més sofisticades. Tots els coneixements estan interrelacionats i cal tenir-ne alguns ben sistemàtics, cosa que no dóna el saber informàtic.

Amb la nostra fe passa una cosa semblant: Per tenir-la no cal saber ni tan sols llegir perquè, com l'amor, és un do que hem rebut i podem comprovar com gent ben poc il·lustrada (com podria ésser la nostra àvia) la tenien de veritat. Però aquell creient que rep una formació sistemàtica en el coneixement de la Bíblia, en la participació assídua de la Missa dominical, en lectures i algun curs de formació, aprèn a posar cada cosa al seu lloc i sobre tot a trobar paraules per  poder fer allò que diu la Primera carta de Pere: Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança (1Pe 3,15). És tracta, com veieu de poder donar raó del que creiem sense que se'ns en riguin.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUINA VIDA I QUINA MORT ?

Si esteu una mica atents a les ofertes de pensament que rebem quedareu fets un embolic.

M'agradaria saber-vos explicar com és important aprendre a dubtar i no deixar-nos endur per qualsevol ventada de pensament. Fixeu-vos, si no en les ofertes insistents que rebem cada dia.

Els uns volen que, aquell que fa una vaga de fam se'l fai viure (per força) i els mateixos demanen que pugui morir aquella dona que demanava la desconnexió.

Uns altres diuen que aquell mateix presoner en vaga de fam se l'ha de deixar que es mori i aquests mateixos volen que es faci viure (per força) la dona que demana la desconnexió.

Els uns volen recuperar els ossos dels seus (en el que en diem memòria històrica, ben legítima tanmateix) i els mateixos fan incinerar els seus morts.

Els uns demanen la legalització de l'avortament i els mateixos clamen contra els xinesos perquè avorten, si és nena la que ha de néixer.

Els mateixos que reclamen el dret que la dona faci tota mena d'operacions per rectificar parts del seu cos (pits, vulva, rostre amb arrugues...) són els abanderats en contra de l'ablació del clítoris.

Els que es manifesten protestant per la construcció d'una presó a la vora aplaudeixen un estat policial i implacable amb els delinqüents que els engarjoli a tots sense pensar on els ficaran.

Els uns veuen amb bons ulls que una persona cerqui lliurement el propi suïcidi i els mateixos retreuen els que se suïciden immolant-se (kamikaces), que també ho fan perquè volen (és una manera de defensar militarment els seus ideals).

Els uns aboleixen la pena de mort i el mateixos fan assassinats selectius tirant bombes contra un vehicle on mor el suposat terrorista amb tots els que l'acompanyen.

Els uns es posen al costat dels ocupes defensant els seus drets i els mateixos, quan governen, desallotgen policialment dos o tres habitacles ocupats per setmana.

Els uns qualifiquen de terroristes tots els que estan propers (i a tots els seus amics) a grups que volen promoure l'autodeterminació i la independència i els mateixos atien mitja població perquè es tiri contra l'altra meitat, amb manifestacions i amb consignes que segur que ofenen molt la sensibilitat dels que pensen just el contrari.

 

No m'he posicionat en cap dels supòsits que he presentat perquè quasi tots són opinables. Tot plegat només vull fer veure com m'estranya tanta seguretat en les opinions. Fixeu-vos que en cap dels cassos no s'acaba de veure clar el que s'ha de fer. No us adoneu que els conductors de les notícies de les nostres televisions ens engalten aquestes cargues de pensament a favor i en contra de la vida, les unes en contradicció amb les altres?  Es veu que per ser conductor de les notícies abans cal haver fet de mestre de guarderia d'infants per poder fer alhora tant alliçonament i tanta contradicció. No veieu que ens tracten com a nens petits?

No us sembla que hauríem d'agrair al pensadors, sovint desapercebuts, que ens ensenyen a dubtar i a optar, en tot cas, per la vida en totes les seves dimensions?

Hem de saber distingir. Si del que es tracta és de l'ètica (el que cal fer), sempre és difícil d'encertar i la vida ens porta sovint a rectificar. Però el que realment està en joc és la teologia que vol dir reconèixer "el que som i el que valem" i aquesta és l'aportació que els cristians haurem de fer cada vegada més insistent. Heus ací un criteri: Valem més que tots els ocells plegats (Mt 10,31). No tenim respostes clares a la majoria de les qüestions però haurem de saber apostar sempre per la vida.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VIOLÈNCIA EN LES PARELLES

En tots els temps ha estat difícil conviure en parella però també ha estat difícil viure sol o amb els pares. Coneixeu algú que ho tingui fàcil?

El que em sorprèn és aquesta dèria de publicitar exageradament els fets de sang, els de la violència de gènere i les llargues llistes dels que es descasen, dels que trenquen, dels que pateixen les esquerdes d'aquesta societat.

Ja sabeu que no hi ha trencament que no comporti víctimes. Cal furgar les ferides? Creieu que aquesta nostra societat només té el remei de les mides policials i les de la judicatura i de la publicitat mediàtica de cada un d'aquests fets?

No teniu la impressió que algú ens vol fer creure que ja no queda cap matrimoni en peu i que només són "normals" els que fan els trencaments? Que pot ser les parelles estables hauran de demanar permís per mantenir-se?

Vull recordar-me del que em deia un jutge amic meu que ha intervingut en moltes separacions. Em deia que les parelles que se separen, casi totes li comenten: "Jo ho faig pels nens" i ell afegia que no és pas veritat, que si ho fessin pels nens el millor seria la continuïtat. Ho fan per les seves conveniències.

Sorprèn que gaire bé enlloc sents una sola paraula d'aplaudiment per als matrimonis o parelles que es mantenen estables i més aviat sembla que aquests siguin una mena de dinosauris del passat. 

Està bé que els governs trobin fórmules d'ajuda a les noves formes de convivència perquè en la societat ens hi hem de trobar tots. I tant que si! Però em fa l'efecte que la música (el que es capta) és que "com més trencaments, més progrés".  No sentiu vosaltres el mateix flaire?

Mentre estant ara ens passa les parells que esdevenen estables són les dels que arriben, amb força fils, de l'emigració. Vosaltres penseu que mantenir una estabilitat familiar i tenir fills és un desgràcia atribuïble només als emigrants per la seva ignorància?

No fa massa que vaig dir que em semblava (i em sembla) que publicar amb pèls i senyals les agressions i morts de la violència de gènere ho considero perillós perquè s'encomana com les notícies dels suïcidis en els pobles. Els que viuen en tensió pensen que ells podrien fer el mateix. No em veureu mai en una manifestació contra la violència de gènere perquè el destinatari o bé és mort o bé és a la presó. Les manifestacions són per moure els forts i els governants i no pas per convèncer un pobre i desgraciat empresonat. Tampoc no són per complaure'ns en el que pensem. Més aviat ens hem de preguntar que hem de fer nosaltres. El problema és nostre.

Els governs ja fan prou amb les seves policies i els seus jutges però inverteixen poc en  capacitat, medis i ànims de totes les expressions culturals del poble. Destinen molts recursos en el que munten ells mateixos. S'equivoquen i fan amb la cultura el que han vist que no es pot fer amb l'economia.  No miren les manifestacions culturals de tota mena que serien, al meu entendre, el millor antídot. Estalviarien presons i policies.

Poso un exemple: Com se'n sortirà més un mestre si té esverats els alumnes, posant policies dintre de l'aula o fent curset per veure com pot fer millor la classe? Oi que es veu de seguida? Les solucions policials són pobres de mires. I tothom reclamant més policies!

He dit al començar, que la gran dificultat de la convivència no ve d'ara sinó que s'ha donat en tots els temps. Per això entendreu que Jesús posava Déu per testimoni per animar a la fidelitat ja què la tendència dels homes i dones no era la de perseverar. Llavors, com ara, els costava la fidelitat. Jesús argumentava amb la fe. Deia: Què va dir Déu? (Mt 19,4-5) i afegia: Per això l'home deixarà el pare i la mare per unir-se a la seva dona i formaran un sol cos.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL QUE EN DIUEN JUSTÍCIA

 

Ha començat el gran judici contra els que són acusats d'haver organitzat el magne atemptat de Madrid en els trens. Veig que alguns representants de les víctimes demanen que es faci justícia.

Però en aquests casos la justícia no es veu per enlloc.

Els afectats, si volen cobrar alguna cosa, hauran de recórrer a l'administració de l'Estat perquè aquells que siguin declarats culpables, si haguessin de pagar els danys de manera justa, només podrien abonar una millonèssima part dels desperfectes.

Algú ha avaluat el que haurien de pagar els responsables de les bombes d'Hiroshima i Nagassaky?

Per altra banda, quants anys els queden de vida a aquests acusats? Trenta, seixanta? Doncs els volen condemnar a tretze mil anys o a una bestiesa semblant. Aquesta condemna només servirà per omplir planes de paper d'advocats i fiscals i per alimentar els diaris que ja estant fent l'agost amb els seus judicis paral·lels.

Davant de Déu és senzill d'explicar: El més just seria que aquesta gent es convertissin i volguessin destinar la seva vida a fer el bé i no a fer el mal. Però això no es pot avaluar perquè no tenim paràmetres per mesurar-ho.

Com veieu la justícia de les lleis, quan hi ha fets tant desproporcionats, no té res de justa.

La justícia de veritat, mirant-ho des de la fe seria preguntar-nos què vol Déu per a ells? Que no és pas el mateix que dir "deixem-ho estar". El que semblaria just des del Creador seria que aconseguir organitzar el món nostre de tal manera que hi cabéssim tots sense haver d'anar a cops de colze. I això no és gens fàcil perquè hi ha el pecat.

Ens trobem en un carreró sense sortida perquè si volem que el càstig sigui proporcionat ja veieu que no és possible. Ni matant-los no arreglaríem res. Si diem que no volem fer servir cap mena de violència contra ells ens podem trobar que demà hi hagi un altre atemptat semblant perquè no els hem aplicat cap pena proporcionada.

Què queda?

Els que creiem tenim un punt d'esperança que no prové pas de la nostra bondat sinó de la redempció del Crist. Mentre els jutges i els fiscals fan el seu camí (ja he dit que el judici mai no podrà ésser just) nosaltres ens els podem contemplar amb amor des de la fe. Què vol dir? Demanar a Déu per a ells, que els canviï el cor i, si és possible, un cop engarjolats, estimar-los com a presos fins que puguin dir com Pau als Filipencs que els agraïa les atencions de quan estava pres i els deia: Heu fet bé de solidaritzar-vos en la meva estretor (Fl 4,14) i continuava dient-los: Acuso la recepció de tot el que m'heu enviat (Fl 4,18).

Quan portin uns quants anys de presó i vegin que el seu món es va desentenent d'ells, es trobaran arraconats i, per més criminals que hagin estat, seran uns nous pobres que haurem d'acollir.

Aquest punt d'esperança és el que l'Evangeli en diu tenir vida de ressuscitats (Col 3,1).

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA MORT EN DIRECTE

 

Els que cerquen emocions i compren DVDs prohibits per rabejar-se contemplant assassinats amb directe, ho tenen bé. Només els caldrà connectar la tele i esperar les notícies referents a l'Iraq. No us serviran cap mort dels soldats occidentals. Aquestes les amaguen ni que siguin més de tres mil.

Endevinareu que em refereixo a l'espectacle denigrant que hem hagut de suportar quan ens han visionat   la mort a la forca del antic governant del país, amb les burles incloses. Sense que sigui cap sant, l'han convertit amb un altre Crist.

En el món ha passat de tot i ningú no està net. La mateixa església ha propiciat condemnes i assassinats públics en l'Edat Mitja. Vull dir també ens hem d'acusar nosaltres mateixos de les bestieses del passat i pot ser de les del present. Però cal que mirem endavant perquè no passin més aquestes coses. Ara som on som i hem de construir el món nou nosaltres i l'hem de deixar habitable per als que vénen.

La mort mata i això no és un joc de paraules.

Els de la ETA han de respondre davant de Déu de les seves morts però els governs establerts han de respondre encara més de les seves. Els que es vulguin manifestar contra la pena de mort han de tenir el coratge de condemnar-les totes. Ni s'havia de matar el dictador iraquí, ni els terroristes, ni ningú. Els governs i els jutges tenen recursos sobrats per conduir el poble sense haver de matar. I quan dic recursos, no penso únicament amb la policia, sinó també amb la promoció de tota mena de diàlegs i en afavorir tot aquell grup civil que promocioni persones.

Quan el que mata és el mateix govern (el cas de l'Iraq) i ens mostra sàdicament com es fa un assassinat des del poder, perd tota la credibilitat perquè s'està preparant la forca per a ells mateixos quan caiguin.  Ja es veu a venir que aquest serà un joc de mai acabar.

En la Bíblia hi trobem de tot perquè també hi ha molta violència però deixeu-me triar un raconet en els inicis de la creació on el Creador posa un senyal al primer homicida que era Caín perquè el que es trobi amb ell no el mati (Gn 4,15). Fins i tot aquest és protegit per Déu mateix.

Tota persona, encara que algú digui que mereix la pena màxima pot recuperar-se i pot donar-nos noves proves de la implicació en el mal, pot ser, dels mateixos que tantes ganes tenen de fer-lo desaparèixer.

I, podeu esta segurs que jo em poso als peus de Jesús condemnat a una mort pública i deploro aquella injustícia. Perquè us penseu que els cristians tenim tant als ulls la imatge del Sant Crist? Perquè, de contemplar-lo, ens convencem d'una vegada, del valor de la vida i joiosos per la resurrecció aprenem posar-nos al costat de morts i torturats sense haver de carregar contra els seus botxins. Aquests també hem d'aixecar perquè són igualment fills de Déu. Tot això només es pot fer des del convenciment que Déu és Pare de tots.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS