dimecres, de maig 23, 2007

LA LLENGUA DE FOC


Què és una llengua de foc?

La llengua de foc la tindran aquest diumenge d'eleccions els guanyadors de la contesa electoral doncs els cremarà la boca i correran a anunciar a l'un i a l'altre la seva victòria.

L'han tinguda també els afeccionats del Basquet-Manresa quan, aquesta setmana, l'equip ha recuperat l'ascens a la divisió d'honor, perquè han corregut a telefonar amics i coneguts i han sortit al carrer als fent sonar els clàxons dels seus vehicles.

La llengua de foc és aquella cremor interior que ens abrusa quan podem donar la notícia que l'interlocutor encara no la coneix i sabem que li interessarà.

Quan en el llibre dels Fets dels Apòstols diu que aquests tenien unes llengües com de foc no vol pas dir allò que la majoria dels pintors ens han presentat (unes llengües pel damunt del cap). Res d'això! El relat ens vol dir que aquells deixebles de Jesús, desalentats pel fracàs de la seva detenció i mort, es van convèncer que Aquell, que havien seguit, tenia raó i van sentir una veu del Pare del cel acreditant el crucificat que ressonava molt fort en el seu interior.

Van perdre la vergonya i començaren a comunicar la notícia que havien descobert a tots els que s'acostaven al seu cenacle. Aquella Bona Nova (que Jesús era el Senyor i que Déu l'havia acreditat) era tan sorprenent que molta gent que havia acudit a Jerusalem per la festa aquella es van sentir atrets, com qui és endut per una ventada, i s'acostaven al lloc on aquells apòstols parlaven.

L'anunci era ben senzill. Pere només donava testimoni de la seva experiència amb aquestes paraules: Déu ha enaltit aquest Jesús (que vosaltres vareu crucificar) i Ell ha rebut l'Esperit Sant promès per a tots nosaltres... Això és el que vosaltres veieu i sentiu (Ac 2,32-33).  Li cremava la boca per dir allò que tenia al cor. Aquell dia s'afegiren a la comunitat unes tres mil persones que devien ésser molts dels que havien plorat de veritat la desolació del Calvari.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 16, 2007

EL CONTROL DE SOCIETAT

 
Quan les coses no van gaire bé molta gent sospira per tenir un governant (si és en política) o un bisbe (si és en religió) que estableixi controls. És la tendència, recurrent en la societat, que consisteix en augmentar els controls d'inspecció a tota mena d'institucions i posar videocàmeres fins i tot a la mateixa policia, als caixers, als mercats, i aviat a dins de les nostres pròpies cases convertint el món en una mena de "Gran Hermano". Això entusiasma tant a la gent que quan una empresa ha fet una enquesta demanant quin és l'espanyol del segle, de poc que els surt un dels guanyadors d'un d'aquests concursos de control. Quina vergonya, oi?

Una societat vigilada es converteix en un gran internat i jo, que he viscut tretze anys en un internat, ja sé que és això de viure dues vides, la de mentida i la de veritat. Al cap d'un temps tots sabíem on i quins controls teníem i com escapolir-los. Costa molt que en surti gent lliure de societats organitzades d'aquesta manera. Que us penseu que els policies no sabran aviat on hi ha les càmeres que els vigilen? Veureu amb desconcert com ascendiran en el cos els més llestos que les sàpiguen esquivar.

No ens val l'excusa que països com la majoria dels àrabs encara el control és molt més gran i els comunistes també.

Quan una societat vol funcionar sense valors l'Estat s'ha de fer càrrec de les consciències de la gent i la manera de resoldre problemes és posar molts lleis i molts inspectors i molt control. Això ocasiona despeses enormes a l'erari públic.

Però la societat no és pas l'única de caure en aquesta temptació. També l'església s'hi pot entrebancar perquè costa molt anunciar l'evangeli sense tenir eines per obligar res a ningú. L'església també ha tingut la temptació d'establir controls (de consciència, però controls). Us posaré un exemple que molts dels que em llegireu això haureu viscut.

Si dius al cristià que peca mortalment si no va a Missa al diumenge i que s'ha de confessar quan hi ha faltat, estàs establint un control ben diferent que si li expliques que en la Missa ens trobem per pregar junts, escoltar la paraula i menjar el mateix pa i que, els que hi participen, no sols en treuen profit sinó que animen als altres amb la seva presència.

En el primer cas (amb l'amenaça del pecat) eduques creients timorats i febles però generalment més nombrosos.

Els que viuran la segona manera de parlar seran molts menys, que és el que ara està passat, ja que no tenen l'espasa del càstig damunt del cap, però la seva trobada (la Missa dominical) lliure s'assemblarà molt més a la d'aquells que van seguir Jesús seduïts pel que feia i deia i no pas per por del que els podia passar. Són els que, com Pere, poden exclamar "Només Vós teniu paraules de vida eterna" (Jn 6,68).

Podeu estar segur que els cristians tenim molt a dir en la nostra societat, sobre tot si fugim de les coses obligatòries i tenim el coratge d'anunciar el que creiem i animar-nos des de la llibertat. Gràcies a Déu molts dels que se senten propers a l'església del nostre poble estan presents en festes, mogudes i celebracions que es van fent arreu de l'any en tota mena d'institucions. Per actuar d'aquesta manera no es necessita cap mena de control i fent-ho així podem parlar bé els uns dels altres i animar així una societat de concòrdia.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 08, 2007

COM ENS REPARTIM EL PA ?


Quan els polítics afinen el seu discurs aviat arriben al punt clau que és la següent pregunta: Com ens repartim el pa?

Les respostes sempre són semblants als comicis anteriors. Uns diuen que s'ha de fer amb tota llibertat (lliurement que vol dir de manera lliberal) i els altres diuen que el pa s'ha de repartir per a tothom (si ha d'arribar a tothom anem cap a la igualtat).

Per totes dues bandes hi ha una gran dificultat perquè si dones la llibertat (que és el que propugnen els més dretans) el més fort es menja el petit. Si el que vols és aconseguir la igualtat (el que demanen sobre tot els partidaris de l'anomenada esquerra) has de muntar una societat amb molt de control i això asfixia a qualsevol.

No us penseu que tinc una vareta màgica per donar una resposta a aquesta problemàtica tan difícil. No busqueu solucions a l'Evangeli perquè aquest ha de poder conviure amb totes les opcions i de fet, gràcies a Déu, hi ha creients a totes bandes.

La veritat és que sempre haurem de fer equilibris i, aquest és l'avantatge de la democràcia, anar canviant el sentit del vot quan els uns fan massa control de societat o quan els altres afavoreixen massa els potentats en el seu discurs sobre la llibertat.

Com que estem a les portes d'eleccions només voldria donar-vos un missatge de tranquil·litat i serenor. Si guanyen els que promouen les llibertats no passarà res i si són majoritaris els que pretenen una societat més igualitària no passarà res tampoc. Ja hem aprés a conviure amb els uns i amb els altres.

Dels únics que us heu d'apartar és dels apocalíptics: aquells que us anunciïn grans desgràcies si guanya el contrari perquè si alguna cosa podem aportar els cristians, en un conflicte de poder com aquest, és l'anunci de la pau interior. Les paraules repetides de Jesús dient que "no tinguem por" han d'ésser les que hem d'anar repetint a cada moment a qualsevol que ens pregunti a veure qui ha de votar. Aquest missatge, fixeu-vos-hi, va ni a favor de la dreta ni de l'esquerra perquè les opcions dels uns i la dels altres és igualment legítima però sempre incomplerta. Com també seria incomplert aquell partit que pretengués convèncer-nos que vol seguir l'Evangeli fil per randa. No us el cregueu perquè si donem prioritat a l'amor als altres (que seria el que pretén el cristianisme) sempre caldrà que surti algú que ens organitzi la societat i aquest és el polític. Jesús no ens va ensenyar a muntar una societat per més que l'església ho ha intentat fer en molts moments de la història, sinó a estimar-nos, visquem en el model de convivència que visquem.

Recordeu a més a més que en tots temps l'església ens ha recomanat de pregar pels nostres governants (també els més propers del municipi) perquè la tasca que porten (siguin del color que sigui) és sempre difícil i risca molt de desencaminar-se. No és gens fàcil navegar en el mar de les ambicions, del poder i dels privilegis que els envolta. Per això preguem sincerament per a ells i més especialment en les vigílies de les eleccions.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog