Comentaris d' actualitat: d’octubre 2008

dijous, d’octubre 23, 2008

HEM INAUGURAT UNA NOVA PRESÓ

Molts dels que fa poc cridaven "No a la presó!" divendres passat estaven, a cops de colze, per posar-se ben al costat del qui tallava la cinta de la nova presó dels Lladoners al Bages.

No és cap bona notícia saber que hem inaugurat una nova presó encara que és bona notícia tenir-la prop de casa encara que aquest va ésser el motiu de la controvèrsia de fa dos o tres anys.

No és bona notícia que el nostre país està a 150 presos per cada 100.000 habitants (quan la mitja europea és de 90).

No és bona notícia que, segons un anàlisi del Consell d'Europa, Espanya té l'índex de més durada de presó entre 48 països.

No és bona notícia que una presó acabada d'estrenar com la nostra, per Nadal, hostatjarà molts més presos dels que està programada per tenir (això és el que ens han dit els mateixos responsables).

No és bona notícia que els nostres congressistes eliminessin a l'any 2003 la possibilitat de redempció de penes per treball. Es veu que des dels seus escons ben pagats ni tan sols endevinen què passa a dins les presons. No saben el que és tenir escletxes d'esperança.

No és bona notícia que la gent critiqui les coses modernes que hi ha a les noves presons, ni que sigui una piscina. Si tan bé s'hi està demaneu per residir-hi. Us trobareu que el 75% de les persones d'allà dins no té acabats els estudis elementals, que un 40% tenen problemes associats a les drogues i que en tota Espanya i hi ha engarjolats més de dos mil discapacitats físics i molts presos de més de 65 anys. No és cap paradís viure amb aquests, entre els quals cada vegada hi ha més estrangers.

Els diaris cada setmana ens recreen amb la notícia d'algun delicte espectacular. Això els dóna audiència. Però no diuen que les presons, a l'hora de la veritat, són selectives ja que acaben castigant els que menys tenen i els més vulnerables de la societat.

No oblideu que els cristians tenim davant dels ulls aquell programa que Jesús proclamava a la sinagoga de Natzaret que deia: "He estat enviat ... per alliberar els presos" (Lc 4,19). No serà que fiquem massa gent a la presó i que així no s'arreglen els problemes?

Ja em direu què hi fa a la presó un home que ha anat a una excessiva velocitat. En tindria prou que li fessin netejar cunetes perdent uns quants dies de treball i veuria com passen rebents i perillosos els cotxes dels altres.

Ni la multa (que se la queda el govern) ni la presó (que ens els treu de sobre) no són respostes adequades a la majoria dels delictes. Les multes fan riure els que tenen medis per pagar-la i deixen sense recursos els que viuen amb sous de misèria.

Els diners públics serien molt més profitosos destinant-los a la societat civil que promou tota mena de grups per promoure gent encara que no de manera indiscriminada. Els governs que prometen destinar més diners a les polítiques socials el que fan sovint és destinar més funcionaris a programar polítiques socials. Resultat que aquestes no arriben a la gent. Com si l'Estat fos l'únic capaç de pensar i com si no sabéssim que els voluntaris que provenen de l'administració acaben cobrant; per tant ja no son tals. Vull dir que no són pas aquestes les polítiques socials que redimiran els joves i evitaran l'entrada de gent a les presons sinó les que responen als grups reals que hi ha a la societat.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

dijous, d’octubre 16, 2008

ELS GESTOS SIGNIFICATIUS

Posem-ne un de positiu i un de negatiu.

Un home que portava uns quants anys amb la malaltia de la leucèmia i sentia com li aminoraven les forces digué a ple estiu al seu metge: "Doctor, el que més lamento és que no podré veure el casament del meu fill per Nadal". Aquell metge va tenir una intuïció i li va receptar: "Facis un traje!". Aquestes paraules van reviscolar el malalt que no sols va veure el casament del seu fill pel Nadal sinó també el de la seva filla a l'estiu següent. No es va guarir però va viure un nou temps amb esperança.

Un altre fet també d'una dona malalta que demanava un barnús (albornoz) perquè sovint anava a l'hospital. La filla va contestar que aprofités els que tenia perquè – afegia – "total al final ho cremarem tot".

Tots dos fets són històrics i ambdós molt significatius. El que està en joc és si val la pena una despesa per tant poca cosa.

Doncs bé, la nostra vida està plena de petits gestos significatius i són els que ens donen vida o mort mentre encara respirem.

Els infants petits reben desenes de missatges (petons, carícies, paraules, joguines amb forma de pelutxes...) cada dia. Els difunts també, quan ja no els necessiten. Amb tot els poms i les corones fan companyia als familiars encara que tothom sap que al cap de poc més d'una setmana ja no s'aprofitaran. No hi fa res. Són signes.

Aquests signes de poca durada ens fan més humans perquè no ens farà cas un gat o un gos d'unes flors ni tampoc d'un collar nou que no sabrà distingir del que ja tenia.

Aquestes coses tenen més valor quan el qui les rep sap endevinar-les i descobrir-les i encara mes si és capaç de donar alguna resposta agraïda.

Val la pena contemplar un episodi que trobem en l'Evangeli on Jesús és obsequiat amb el perfum que una dona aboca als seus peus.

Llegim-lo: Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.» I la censuraven. Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet.» (Mc 14,3-9).

Com veieu Jesús pren l'obsequi com l'anticipació de les uncions que es feien per la sepultura. I ho agraeix!

Aquell que, quan és obsequiat amb un gest d'aquesta mena, és capaç d'agrair-lo comença ja a tastar la "vida permanent" que tots anhelem.

No oblidem el gran gest de Jesús que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. "Mengeu-ne". Dóna la vida per als que ell estima.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.