Comentaris d' actualitat: de febrer 2011

dimecres, de febrer 23, 2011

PODER I AUTORITAT

En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d’autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s’aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.

Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d’inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l’Estat no tingui diners, com s’ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l’estat o els governs disposen de riquesa.

He començat parlant de la manca d’autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d’autoritat i l’excés de poder? No és el mateix l’autoritat que el poder.

Per entendre’ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

Autoritat ve d’autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l’altra. Això s’aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d’acord. I d’aquestes cada vegada n’hi ha menys.

Ara els medis de comunicació que s’han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el “gran Hermano” de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referent al matrimoni, a l’eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l’església... són coses que surten a l’atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l’anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni amb qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca l’autoritat; només hi ha el poder: El poder dels “medis”, el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l’òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s’està desmuntant) als països àrabs del nord de l’Àfrica.

En els països de l’òrbita capitalista, que son els nostres, també s’esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s’adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d’explicitar que no queda res.

Quan una societat entra en crisi necessita al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de febrer 16, 2011

ÉS DIFÍCIL ESTIMAR ELS ENEMICS ?

Estimar l’enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que “vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm) cercar que aquell que t’ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s’apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d’una ofensa és dir: “Oblidem-ho” encara no hem entès el perdó cristià com tampoc no te res a veure allò de “perdono però no oblido”.

Ens pot servir de gran exemple la contemplació de Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l’havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava en mig dels turments.

És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.

Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d’ells perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l’episodi del paralític que acabo de mencionar observareu com Jesús identifica el perdó amb l’aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.» Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant.» (Mc 2,10-12).

Quina sort quan veiem, en moltes famílies algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.

El qui perdona no perd sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d’algú que, allà dintre, té una gran capacitat d’aguantar.

Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l’Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:

Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d’infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vogueu i continuarem estimant-vos. No podem en consciència obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l’esgotament per la nostra capacita de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències un crida tal que us haurem atret mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria. (M.L.King. La força d’estimar. Ed. Proa. Col·lecció: La mirada. Barcelona 76).

Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de febrer 09, 2011

QUAN PARLEM DE NOSALTRES MATEIXOS, MALAMENT!

Un locutor que transmet un partit de futbol es rebaixa quan parla d’ell mateix en comptes de dir-nos el que passa al camp, i mira que passa sovint! També un predicador que parla d’ell en comptes d’anunciar Jesucrist. Això mateix ho podem dir d’un polític o d’un cantant. El servei als altres és la principal tasca d’un locutor, d’un predicadors, d’un polític o d’un cantant. Ens enganyem quan veiem tot de gent rient les gràcies al rei, a un bisbe, a un polític o un famós qualsevol. Els que riuen les gràcies són aduladors , que mai no en falten, i enganyen perquè converteixen els famosos en més cregut i per altra banda aquests són poc estables perquè demà aniran al darrere de l’altre figureta que els posin al davant. Si llegiu l’Evangeli us adonareu que Jesús mai no parla d’ell com no sigui per remarcar les funcions que li han estat encomanades. Diu “jo sóc el pa” per remarcar que no fa altra cosa que respondre a la paraula del Pare (Jn 6,32), per això es fa pa; diu “jo sóc el pastor” per remarcar que ell té a funció de guiar-nos (Jn 10,11); diu “jo sóc la porta” perquè per ell podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9) i ens fa lliures en la religió. Sobre tot en l’evangeli de Joan Jesús no parla mai d’ell mateix. O bé escolta el Pare o bé respon al Pare i referent a la gent o bé escolta la gent o bé respon a la gent. Ell està com desaparegut. Els cristians quedem embedelits davant aquest Jesús que viu només per als altres i que s’adona que aquesta és la seva vida més pregona. Si descobrim aquest Jesús haurem entès què vol dir ésser cristians. Sant Pau que no havia conegut personalment a Jesús havia assimilat molt bé aquesta funció de viure per als altres quan diu que “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi” (Ga 2,20). Ens pot servir, per entendre això, aquella paràbola de les deu noies, la funció de les quals era fer llum en la negra nit quan arribés l’espòs a la festa. Les que no havien entès que la seva feina principal i no havien preparat les seves làmpares amb l’oli abundant per poder cremar en el moment que s’havien d’encendre, ja que la seva funció era fer llum, quedaren excloses de la festa de noces (Mt 25,1-13).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dijous, de febrer 03, 2011

ES REVOLTES DELS POBLES

Un poble de qualsevol nació o estat no es revolta ni es tira al carrer quan va més malament encara que semblaria així. El poble es revolta quan, estant malament, veu una escletxa de llibertat i alguna possibilitat de canvi i, sobretot, quan alguns més agosarats han donat uns primers i tímids passos cap a la llibertat.
Per això els dictadors més conspicus (que no vull pas dir bones persones) saben que, com més oprimit està el poble, menys possibilitat hi ha de revolta. I també saben que, quan el poble aconsegueix unes poques llibertats, demanarà totes les altres amb el perill de fer destrosses humanes i culturals; i el que és pitjor, demanarà el cap dels que governen i de tots els que se’n han aprofitat. Ja en tenim prou experiència en els darrers anys de la nostra república i amb la guerra civil que produí tantes destrosses humanes (afusellaments) i culturals (cremes d’edificis, d’arxius...).
Si teniu memòria quan el català estava més vetat a tots nivells oficials (fins i tot en l’escola algun mestre ens havia demanat que parléssim en castellà a l’hora del pati) és quan menys reivindicacions hi havia; aquestes han vingut quan s’han albirat les llibertats.
Ara vivim l’aixecament d’alguns països àrabs que tenen dues finestretes obertes, al meu entendre, que fan que la gent es mogui fent revoltes populars: Una és la quantitat d’emigrats que han tastat una altra mena de vida en els països occidentals i una altra és la informació que poden captar via internet que cap govern no pot aturar ja que sempre hi haurà jovent entès que trobarà la manera d’entrar a la xarxa internacional per més que la vulguin controlar.
Però el problema, a llarg termini, és molt més fort. Aquests països saben el que no volen però no tenen gent preparada per governar ni tampoc els que pugin a fer-se càrrec de les trames complicades del govern. Molts entraran en el cercle de la corrupció només de tenir poder, prestigi i privilegi. I, si fan govern democràtics, encara estaran més febles davant del poble, perquè es detecten més fàcilment les corrupteles.
Des de l’Evangeli ens cal saber desterrar el “maligne” com diem en la darrera petició del parenostre. Les millors receptes les trobem en la proclamació de les benaurances i aquestes receptes valen per governants i súbdit:
«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: perquè seran consolats!
Feliços els humils: perquè posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: perquè seran saciats!
Feliços els compassius: perquè seran compadits!
Feliços els nets de cor: perquè veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: perquè seran anomenats fills de Déu!
Feliços els perseguits a causa de la justícia: perquè d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5,3-12)
Tot plegat vull dir que el canvi de governants i governats ha d’ésser una conversió de cor, un canvi interior. Si no és així, qualsevol govern que enderroqui una altre ja porta a dintre les llavors de la corrupció que l’ha de fer caure i, en pocs anys tornarà a les mateixes.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.