El nostre ambient polític està molt enrarit. No costa gaire enumerar uns quants fets que el fan especialment tens: La crema de fotos del monarca i els contraris que demanen grans càstigs als qui han comès tal acció; la diferent manera de contemplar l'autonomia del nostre país i els mots insolents s'envien els polítics l'un a l'altre (això si, amb micròfons al davant) parlant d'aquest tema; les emissores de ràdio que menyspreen tots els que pensen diferent que ells mateixos; també la recent fundació de nous partits més radicals pel cantó dret de la gama parlamentària... i a nivell mundial mentre aquí els nostre "medis" lloaven el Dalai Lama perquè la seva religió no es fica amb política, contemplem, als països on ja ha els seus monjos vestits de color butà, sortint al carrer i jugant-se la vida per causes polítiques. Total una barrija-barreja.
Fins aquí només he posat fets que tothom ha pogut contemplar. No em toca a mi definir-me sinó que el que vull és fer una lectura cristiana. I aquesta és molt senzilla: En qualsevol d'aquests opcions polítiques hi podem reconèixer gent que creuen en el Crist perquè el cristianisme ha d'ésser acceptador (no dic englobador) de tota mena de postures.
Parlant de manera senzilla: un cristià pot ésser monàrquic i republicà. Aquí els bisbes més significatius es diuen monàrquics, cosa impensable a la veïna França. Doncs que s'ho pensin.
Un cristià pot acollir com a germà el que crema imatges del monarca tot i que el fet és incòmode i alhora donar la comunió al que rebutja tals accions. Com podeu comprendre el pecat no es manifesta precisament en aquestes coses. En tot cas hi haurà culpa dictaminada per les lleis del moment i, si hi ha culpa, també hi podrà haver càstig. Però seran els tribunals civils els que ho dictaminaran. Les lleis varien molt. No fa tants anys era delicte exhibir una senyera.
Un budista pot anar pel món predicant la no ingerència i uns altres budistes es manifesten de manera ostentosa pels carrers. Qui s'equivoca? Probablement ningú perquè cada un fa el que pot per defensar els drets del seu poble. Tot amb tot convé que no ens equivoquem perquè la majoria dels joves vestits en túniques de color butà no són exactament monjos sinó estudiants i no és gens estrany que els estudiants (com passa a tots els països) siguin molt més sensibles a les grans injustícies i la seva mateixa joventut els fa més lliures i temeraris.
Us vull conduir una mica per l'Evangeli per entendre millor aquest batibull. Jesús té uns zelotes (dels més revolucionaris) entre els seus seguidors (vegeu Simó Zelota a Lc 6,15) i alhora confraternitza i es deixa invitar per un que és tot el contrari, un centurió dels romans (vegeu Mt 8,5-12) i Pere fa el mateix amb el centurió Corneli (Ac 10,34).
Jesús va al temple (Jn 7,1-3) i alhora increpa els que fan servir el temple per negocis i opressió dels pobres (Mc 11,15-17).
Fa un elogi d'un jueu que compleix els ritus de pe a pa, com era Nicodem (Jn 1,47) i alhora acull i escolta una cananea (estrangera) que li implora per la seva filla. Jesús és antimonàrquic quan Rei Herodes el vol fer agafar (Lc 13,31-32) i alhora té a Joana muller de Cusa de la casa del rei Herodes (Lc 8,3), entre els seus seguidors.
I, com es fa per acollir la gent d'opcions tan diferents sense fer-se mal? No ho sé perquè Ell s'hi va fer mal ja que uns i altres el van condemnar i abandonar a la seva sort però, un cop ressuscitat, els seus seguidors van reconèixer que aquest camí que Ell havia establert era el que més semblava al pla de Déu i el van seguir. I el camí passa per contemplar qualsevol d'aquests fets des del Pare que estima cada un dels fills.
Un capellà amic del país basc em diu: "Jo tinc gent aberzale que em venen a la Missa i també del Partit Popular i els dono a tots la comunió".
Deixem les condemnes als tribunals civils i nosaltres acollim tota mena de gent.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS