LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?

Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.

Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.

Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.

Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.

Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.

Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare. (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.

La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’empobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.

Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos ... i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 1,52).

No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom (Ap 22,20-21).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA MORT DELS INNOCENTS

Si la factura de la llum està equiparada a un país europeu i els salaris i l’atur és semblant a un dels pobles subsaharians ja es veu que el resultat serà la mort de molts innocents. Com que seran moltes les famílies que no podran pagar, o bé hauran de viure abrigats amb mantes o bé, encara pitjor, se’ls tallarà el subministrament. Les respostes dels governs són molt senzilles (per a ells, és clar). Per una banda un decret que no es talli el subministrament a l’hivern als més necessitats, però aquest remei només acumula deutes perquè, si ara deuen cent, d’aquí quatre mesos deuran quatre cents i els serà encara més difícil de pagar. L’altra resposta és encara més còmoda: que les entitats benèfiques paguin els deutes dels més pobres, com si aquesta problemàtica no fos una de les primeres obligacions dels governs.

La constitució, que tant invoquen, diu que tot espanyol té el deure i el dret de treballar i que tot espanyol té dret a una vivenda. I d’aquests articles no en fan cas.

Si en temps de la infància de Jesús hi havia un Herodes a qui tant li feia de la vida dels innocents, ara tenim uns altres Herodes que han posat el subministrament elèctric (que és bàsic) en mans d’unes companyies foranes que es regeixen amb lleis d’altres països i que només han vingut per treure un profit que serà la suma del que pujarà la factura de cada família. Com que són de fora, els propietaris d’aquestes companyies, encara veuen menys els efectes perniciosos en els més afectats dels nostres pobles. Senzillament, els costa més de veure’ls. Algun govern dels nostres els va posar en safata aquest projecte i, ara, que ho paguin les famílies.

Aquests nous “Herodes” han decretat, ni que sigui indirectament, que tant els fa que morin la quitxalla i els més pobres del país. És la “llei de la jungla” en la qual els animals més forts mengen els més febles i no en tenen cap remordiment. Els nostres governs han fet una evolució al revés i fan com els animalets que no es preocupen ni dels seus mateixos i permeten que tinguin fam i es morin, de manera que, quan passen al seu costat, els miren de manera indiferent.

Ha oblidat aquelles paraules del Senyor  quan deia que el Nostre Pare dels cels no vol que es perdi ni un d’aquests petits (Mt 18,14) i aquelles altres que diuen: mireu de no menysprear cap d’aquests petits perquè us asseguro que, en el cel, els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare del cel (Mt 18,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

UN BEBE NASCUT EN UNA PASTERA

 

El relat que ens ha arribat del naixement de Jesús segurament que és molt diferent del que succeiria en la realitat. No sabem si va néixer en una cova, ni sabem si era hivern, ni tampoc el dia ni l’any. Els escrits i les tradicions que ens han contat els nostres avis tenen molta càrrega simbòlica

Doncs que celebrem?

Des dels començaments del cristianisme (sense saber quin dia havia nascut Jesús) van triar el 25 de desembre que coincidiria amb la festa d’hivern (avui la passaríem un parell de dies abans) Ells es basaven amb la simple vista, quan el sol tornava a allargar el dia ni que fos una mica mica. Els romans ja celebraven aquesta festa i els cristians van pensar que aquest dia (que avui anomenem solstici) era molt adient per commemorar el naixement del nou sol que ens il·lumina que és Jesús.

Celebrem el Nadal que és la festa de Déu Pare. ENS HA DONAT EL FILL i, amb Ell, la possibilitat de poder ésser fills de Déu tots els que creiem en ell. Els relats que ens han arribat tant dels evangelis com dels sinòptics són molt diferents: Uns descriuen una casa on hi havia animals, altres una cova, el rebuig per part de la gent benestant i uns pastors que s’acosten. Tots coincideixen amb la insignificància d’aquella criatura que neix desconeguda i ignorada com li pot haver passat a una mare que hagi infant en el viatge d’una pastera.

Els cristians no sabem com va néixer Jesús encara que construïm coves i portals i molts altres símbols i ho continuarem fent. Però certament sabem que Déu Pare ens l’ha donat com a Fill de Déu i germà nostre i ha vingut al món de la manera més humil. Avui podríem dir que era un bebe nascut en l’accidentat viatge d’una pastera, mal rebut pels guardacostes i acollit per Càritas i Creu Roja. Avui, com va passar en aquell moment, tenim la temptació de dir: “què en vols esperar d’aquest infant?”.

No va néixer al palau d’Herodes, ni a la Roma imperial ni tampoc al centre cultural d’aquell moment que era Alexandria d’Egipte.

Déu se’ns ha manifestat en la petitesa i ens ha sorprès com diu Sant Pau: “Allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Per altra banda l’arribada d’un infant a una família, per pobra que sigui, és una font d’alegria i de rialles. Tots el volen veure i contemplar i se’l miren complaguts. El mateix passa en la commemoració del naixement de Jesús: Tots ens en alegrem i agraïm a Déu, Pare de tots, que se’ns hagi volgut manifestar d’aquesta manera tan plena de joia. Si ve de Déu d’aquesta manera, no hem de tenir pas por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS QUE NO PODEN PAGAR MULTES

Qui deu asseure´s als escons del congrés de diputats i del Parlament del nostre poble que tinguin tan poca consideració amb els pobres? Han decidit que el país s’arregla posant enormes multes. Enormes en comparació al que cobra la gent.

Els parlamentaris són majoritàriament mestres (o professors) advocats o, pitjor encara, funcionaris del mateix partit que els ha posat a la llista. En fi, que no saben el que és passar gana ni estar aturats.

Poseu un aturat de llarga durada que ja no cobra perquè no té els seixanta anys i que ha d’alimentar algú de la família. Per a aquests, els governs ja tenen la solució: que els alimentin les institucions benèfiques, com si no fos obligació de qui governa. Però si aquest home encara té cotxe i comet una infracció no gaire grossa, sabeu què són per a ell mil euros? Doncs els ha de pagar igual que si el que conduís el vehicle fos un alt funcionari o un militar retirat. D’on traurà tal quantitat?

Un altre exemple: a una família no els arriba per pagar la llum. Si estan aturats no és culpa d’ells sinó d’aquest pervers sistema que, com diu el papa Francesc, proposa posar remei als mals amb un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant nous exclosos [204]. Els diputats, com que tenen la factura del llum domiciliat, ni se n’assabenten. Però fan lleis permissives perquè, els que no tenen, es vagin escanyant. Ho torno a dir: els nostres representants han estat triats entre la gent que no passen gana. Són cecs que guien altres cecs que tots dos cauen al clot (Mt 15,14).

Ja no parlo de les multes milionàries per als que es manifestin davant el parlament o enfront la casa d’un alt càrrec. Per pagar-les els imputats hauran de recórrer a tot el que han guanyat en la vida. De fet hi ha encara un altre recurs que també han legislat els mateixos: omplir les presons a vessar més que cap altre país de la comunitat europea.

Després hem sabut que les grans empreses tenen assessors (que havien tingut càrrecs importants) que els orienten perquè no hagin de pagar tant. Així s’acompleix plenament el que diu el mateix Jesús de la gent del seu temps:

Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles  i digué: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès.  Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.  Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent (Mt 23,1-5).

I en un altre lloc:  

Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46).

Encara queda una altra pregunta que probablement ningú no sabrà respondre: què en fan dels diners de les multes? Certament no serviran per alimentar els que no tenen menjar perquè aquests, el dia que les institucions benèfiques s’aturin, ja poden comprar un nínxol al cementiri més proper. Els governs se’n desentenen. Són sobrers. Com a màxim premien alguna d’aquestes institucions, que és una manera de no col·laborar, perquè els premis no són diners sinó aplaudiments per fer-se veure de la gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO MATARÀS

DUBAI

Constructors ,esclaus de Dubai

El Papa Francesc ens ha donat un document del qual els mitjans de comunicació només han remarcat unes poques paraules (és un senyal clar que no se l’han llegit). Reprodueixo un dels paràgrafs que sorprèn perquè no estàvem acostumats a aquest llenguatge per part de les jerarquies eclesiàstiques dels darreres temps. Diu això:

Així com el manament de «no matar» posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir «no a una economia de l'exclusió i la desigualtat». Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer i sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa. Això és exclusió. No es pot tolerar més que es llenci menjar quan hi ha gent que passa fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, on el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d'aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball, sense horitzons, sense sortida. Es considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem donat inici a la cultura del «descart» que, a més, es promou. Ja no es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió, sinó de quelcom nou: amb l'exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual es viu, perquè ja no s'hi està a sota, a la perifèria, o sense poder, sinó que se n'està a fora. Els exclosos no són «explotats» sinó rebuigs, «sobrants».       Francesc

Fixeu-vos com diu que els pobres d’avui ja no són explotats sinó que són rebuigs (sobrants). Mentre els nostres governs van dient que ara l’economia ja repunta, nosaltres, que toquem de peus a terra, ens adonem que el nombre dels aturats augmenta. Ens podem preguntar si l’economia només es refereix als guanys de les grans empreses que fan créixer la diferència de benestar entre els que guanyen i els que són exclosos. Us heu fixat com les estacions d’esquí estan a vessar de gent (com mai)? No deuen ésser els aturats els qui hi van sinó aquells que poden permetre’s una despesa sobrant. Transcric un altre fragment d’aquest mateix document del papa Francesc.

Per poder sostenir aquesta enorme desigualtat (o entusiasmar-se amb aquest ideal egoista) s’ha desenvolupat la globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant dels clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos responsabilitat aliena que no ens incumbeix.

Us heu fixat com la pèrdua d’un partit de futbol per part d’un equip gran ocupa pàgines i pàgines, hores i hores del nostres mitjans de comunicació? Hem perdut el sentit de la mesura. Els aturats sense res no són notícia. I prepareu-vos ara que vindran les rifes del Nadal,  cap d’any i reis en les quals els guanys seran enormement magnificats. Ens convertirem en rucs ignorants de la realitat, com diu aquell poema del Salvat-Papasseit:  ens oblidarem dels pobres, tan pobres com som.

Quan refem la història i estudiem el temps dels grecs o dels romans ens mofem d’aquells magnats que tenien quantitat d’esclaus al seu servei, indiferents al patiment que aquells podien passar. Ara anem a pitjor perquè en aquell temps els esclaus i les esclaves menjaven, i ara (per llei dels governs) es llença més menjar que mai mentre hi ha gent que passa fam i hem de fer grans recol·lectes per poder repartir uns altres aliments bàsics a la població necessitada.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS