dimarts, de març 31, 2015

PASQUA DE RESURRECCIÓ !!


EL POBRE HUMILIAT TENIA RAÓ.  DÉU ES POSA AL SEU COSTAT

Els governs del centre (com els que s’han anat alternant en el nostre país) han generat una multitud de pobres ja que, uns i altres, han afavorit per una banda un liberalisme que ha permès riquesa i corrupció política i econòmica per part de les grans empreses i els seus principals treballadors, i per altra banda un empobriment cada vegada més cridaner dels més pobres que produeix grans cues en els lloc on reparteixen menjar.
Com que la misèria de la classe més baixa és tan pronunciada han permès unes polítiques d’ajudes (atur, vellesa, dotacions a les institucions caritatives...) que han paliat la situació, però que han continuat deixant sense treball ni recursos als més pobres. Ara diuen que “prou” i comencen a retallar també els subsidis. Tenim una gran massa d’aturats que no estan preparats ni tenen gaire perspectiva de treball a curt termini. Uns aturats que saben que quan tinguin edat de jubilació no els tocarà altra cosa que les sobres, perquè no han cotitzat en el temps oportú. Acudeixen a les institucions caritatives i fan les trampes que poden (mai, ni de bon tros, com les trampes dels que estan ben situats en el lloc més alt de l’escala social).
He parlat de governs de centre (que ja és ben benèvol el mot) perquè ara comencen a sortir, primerament a França i a altres països de l’Europa civilitzada, uns moviments amb una base social (vots) cada vegada més considerable, que reclamen:  prou ajudes als més empobrits i emigrats sense sortida. És l’extrema dreta que va creixent. Aquests partits ultres saben que els més pobres i els immigrants que no han tingut oportunitat fan nosa i proclamen, sense vergonya, als possibles votants, que s’expulsi aquells del país i que no se’ls doni unes ajudes que surten de les butxaques dels contribuents. Aquest discurs agrada.
O sigui que, primer els governs han creat deliberadament una gran quantitat d’empobrits i després venen uns altres que demanen que se’ls expulsi i que se’ls retallin les ajudes. Tot plegat s’ha produït en el joc del que en diem democràcia, perquè van tenint els vots d’una població entretinguda amb els grans esports, amb els elogis dels que han triomfat, també econòmicament, amb els programes del bon menjar i culte al cos i amb els agraciats de les loteries.
Aquest espectacle maligne i satànic ja es produïa en temps de Jesús i ell mateix en va ésser una víctima, d’aquella democràcia, quan la població majoritària de Jerusalem demanava a crits la crucifixió d’aquell home del qual primer els governants havien cuidat de dir i repetir que era un indesitjable (Jn 11,48).
Aquest és el secret d’aquests partits d’extrema dreta: dir i repetir que aquests empobrits són els causants dels enormes impostos i que ens prenen els diners amb les seves petites trampes i estratagemes.
Jesús també va ésser acusat de reunir entorn d’ell els més indesitjables (Jn 7,49) quan no eren altra cosa que les víctimes d’un sistema que no els permetia ni tan sols perdonar els pecats si no feien enormes ofrenes (mirant la seva empobrida butxaca) al temple i als seus representants.
Aquest tipus de gent, que anava delerosa darrere Jesús cercant una salvació, era el sector més manipulable de la societat i els que, a la curta o a la llarga, havien de vendre’s com esclaus o tirar-se a la muntanya assaltant les caravanes.
Jesús mor com a capdavanter de tots aquests, per escarmentar els seguidors.
Però es va produir un fenomen nou: no va prosperar aquella dita de “morta la cuca, mort el verí”, perquè Déu Pare el va ressuscitar i els seguidors, fins llavors acovardits, van proclamar que eren seguidors del crucificat i que Déu li havia donat la raó. Així va ésser el primer anunci de la resurrecció (1Co 1,23-25).
               

                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de març 25, 2015

RAONS DE LA CONDEMNA A MORT DE JESÚS


La imatge del Sant Crist (Jesús crucificat) és emblemàtica. La creu és un senyal per als cristians. Per què? Per les raons de la seva mort.
Jesús va anar a Jerusalem on no hi vivia habitualment perquè residia en una altra regió: va anar on hi havia el temple (l'únic del món jueu). Era el centre de decisions de tota mena:

* Religioses: Perquè allà dictaminaven qui era pecador i qui no n'era i com s'havia de fer per recuperar-se del pecat o de la impuresa.
* De les  decisions sanitàries: A manca d'hospitals o manicomis dictaven des del temple qui havia de viure fora de la ciutat, qui havia de vestir-se de malalt i, per tant,  de pecador.
* De les decisions educatives: És on es donava el títol de doctor o de mestre per ensenyar. Especificaven qui havia d'ensenyar i qui podia i qui no podia ser ensenyat.
* Centre del control racista: Fins el punt de detallar el vestit que havia de portar cada persona d'acord amb la puresa de la raça que tenia o si era d’una altra ètnia.
.* Era també el centre econòmic  més important del país: La sala del tresor feia de banca que guardava el diner, els objectes preciosos de les famílies adinerades i ho tenien tot a l'exposició (quasi a la veneració) de tot el poble. A més, la mateixa construcció del temple era escandalosament desafiant per l'or, la plata, les parets de marbre i la qualitat de la fusta de cedre. Això vol dir que en temps de Jesús els rics anaven tots al temple, ni que fos per veure si, a “la sala del tresor”, encara es guardava allò que ells hi tenien dipositat.
Els responsables del temple ja feia  mesos i mesos que enviaven espies on era Jesús (a Galilea, al nord del país) per analitzar el que feia i el que predicava, i li recriminaven cada vegada que ell trencava una llei emanada del temple, i observaven com
* Jesús perdonava els pecats sense fer les ofrenes corresponents al temple;
* Parlava de Déu dient que se'l podia trobar a qualsevol lloc i no únicament (com ells deien) darrera la cortina del lloc més Sant del temple;
* Tocava malalts per guarir-los quan era expressament prohibit fer-ho perquè havien estat declarats impurs;
* Ensenyava sense títol i ensenyava a tota mena de gent  i no només als que la llei indicava que podien ésser ensenyats;
* Veien astorats com feia elogis d'alguns pagans (gent que no era de raça pura i per tant no podien mai ésser elogiats);
* I s'escandalitzaven d'escoltar com Jesús deia que el diner no calia donar-lo al temple, sinó als pares necessitats o als pobres i que el diner guardat era una corrupció.

Jesús va a la boca del llop: al mateix temple que ell ha atacat. Expulsa compradors i venedors de xais i vedells i als canvistes de la moneda "sagrada". Amb aquesta mercaderia es comprava el perdó del pecat i de les impureses, els títols de sanitat, el prestigi d'ésser anomenat benefactor, i, si convenia, la mateixa puresa de raça. Aquests privilegis no arribaven a les "butxaques" de la gent pobre del país, que eren majoria: "els pobres de la terra". Així el temple esdevenia un centre de discriminació i no un lloc per a tots, ni per pregar. Ja no era la "casa del Pare" (Mc 11,17;  Jn 2,16).
No és estrany que quan Jesús estarà penjat a la Creu els seus adversaris, cofois de veure'l humiliat, li recriminen aquestes tres coses:
     . Que volia destruir el temple
     . Que volia salvar els altres.
     . Que confiava en Déu   (Mt 27,40-42).
     
                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

dimarts, de març 17, 2015

MOLTA CORRUPCIÓ I DESIGUALDAT


Ja fa dies que els treballadors públics, sobre tot els dels centres sanitaris, es manifesten contra les retallades. La pregunta és si hi a o no hi ha recursos.
Comparem amb un altre país: Suècia.
Un treballador de la SEAT paga un 75% més d’impostos que un treballador de la VOLVO.
En canvi aquest país té un 25% de la població en treballs públics (sanitat, ensenyament, policia...) mentre el nostre hi té el 9%.  Ells recapten molt menys i aprofiten molt millor els diners.
On van a parar aquests diners de més que no arriben per pagar els treballadors públics? Vol dir que molts diners (molts!!!) es queden pel camí i no arriben per satisfer les necessitats públiques bàsiques del nostre país. Això és la corrupció. Aquí està. Aquestes dades les he copiades d’una publicació anomenada “papers” de Cristianisme i justícia (suplement de quadern nº 178).
Si retrocedim al temps de Jesús veiem que la corrupció encara era més accentuada. Vol  dir que va bé veure què diu i què fa Jesús enfront la corrupció del seu entorn.
Em fixaré en dues coses:
Per una banda fa la denúncia i per altra banda es posa al costat dels marginats com un marginat més.
-. La denúncia: el llenguatge de Jesús contra la riquesa és molt dur. Al jove ric li suggereix que vengui el que té i ho doni als pobres (Mc 10,17-21). En la paràbola dels treballadors de la vinya acusa als grans sacerdots que s’han fet amos del temple com si fossin déus matant el fill per apoderar-se dels guanys i guals que els vinyaters (Mc 12,1-8) i ho diu de tal manera que els grans sacerdots van entendre que anava per ells (Mc 12,12). Avisa als rics que se’ls podriran les riqueses. També fa un anatema contra els que amunteguen riqueses i els diu:  No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben.  Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben (Mt 6,19-20).
-. Segona cosa que fa Jesús: la seva mateixa vida es posada al costat dels pobres i menyspreats de la societat. Mai no el veiem en connivència amb els sacerdots (els totpoderosos del temple) ni amb Herodes, el rei Jueu. És acusat de tenir els seguidors més desgraciats. Diuen els fariseus que només creuen en Jesús aquesta gentussa que ignora la llei i mereix la condemna (Jn 7,47-49). I encara una imatge que la posem per tot arreu: Un crucificat entre els més pobres i esclaus, impotent, sofrent i burlat.
Els que creiem en aquest ens sentim empesos a fer com ell i a denunciar, sense por, les causes de tanta desigualtat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

dimecres, de març 11, 2015

TOTHOM TÉ ALGUNA COSA BONA O MOLT BONA


Tothom té alguna cosa bona o molt bona, però n’hi ha que s’entesten a dissimular-ho. Molta gent viu amargada pel tracte que rep dels qui té al voltant: pares, avis, encarregats del treball o veïns. El més fàcil, i això ho fem tots, és adonar-nos dels defectes i anar-nos lamentant i sovint parlar-ne amb els amics.  Quasi tots tenim rarament la capacitat de veure les coses bones que estan amagades en els altres que ens envolten, i el periodisme en general fa molta llàstima perquè imiten aquella revista desgraciada que es deia “El caso” en la qual hi apareixien tots els morts, assassinats, robatoris....
Jo us invito a contemplar un fet de l’Evangeli sorprenent. Com que no és molt conegut el transcric:
Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula.  Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum  i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.  El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.»  Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa.» Ell li respongué: «Digues, mestre.»  «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta.  Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?»  Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «Has respost correctament.»  Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells.  Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus.  Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum.  Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.»  Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.»  Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»  Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.» (Lluc 7,36)
Jesús sorprèn remarcant allò que els altres no havien vist: la dona ha estimat i això és el més important.
Hi ha grups de creients que es reuneixen periòdicament i aprenen a fer el que ells en diuen “Quadern de vida”. Consisteix a trobar cada dia alguna cosa bona d’alguna persona i escriure-la mirant de trobar també algun fet o paraula evangèlica que ho corrobori. Els que fan això aprenen  a contemplar les persones en allò de bo que tenen i s’adonen que hi ha més bondat del que sembla.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de març 04, 2015

L’AUSTERIAT

 Durant la segona guerra mundial, en els moments més crítics per als aliats, una exemplar Simone Weil, que treballava en les oficines de la resistència francesa a Londres, es va autoimposar, en senyal de solidaritat, prendre la petita i exigua ració de menjar que ells feien arribar als membres de la resistència a l’interior de la França ocupada. Un fort sentiment de solidaritat  va fer que aquesta extraordinària dona assumís aquest grau d’autoexigència. Això podia haver influït en la seva mort de tuberculosi accelerada per una exigua alimentació.
De la mateixa manera vam veure com Mahatma Ghandi  mai no va fer excessos en el menjar, de manera que portava una frugal alimentació semblant a la del comú dels hindús del seu poble.
No ho proposo com a norma de vida, perquè tots tenim els nostres límits i la nostra salut, però em trenca l’ànima quan després que una persona ha vingut a cercar menjar a Càritas i se li donen productes que pot guardar al rebost (farina, sucre, oli, llet, galetes, llaunes de sardina o semblants...) em demana uns pocs euros per comprar pa del dia ja que no en té ni per això. Jo, com la majoria dels que generosament feu aportacions a Càritas, dono del que em sobra de manera que, un cop he fet un acte de generositat en favor dels necessitats, continuo menjant el que menjaria i comprant el que compraria. Dic això perquè no em puc pas posar com a model.
La quantitat excessiva de gent que demana menjar fa pensar que alguna cosa han fet molt malament les administracions polítiques perquè s’arribi a una situació que quasi és insostenible. Mentre escoltem els resultats anuals de les grans empreses (sovint subvencionades llargament per diners de l’Eestat que han sortit de les butxaques del poble) pensem que no hi deu haver govern capaç d’equilibrar aquestes injustes situacions. A la fi els mateixos pobres han de fer de suport als pobres amb petites donacions (moltes per cert) complint allò que Jesús recomana al jove que tenia cinc pans i als seus deixebles: Doneu-los vosaltres mateixos de menjar (Mc 6,37).
Això ha passat en tots els temps ja que rarament un ric dóna res, si no és per fer-se propaganda o per treure’s de sobre el que té en excés en el seu rebost (o en el seus diners no declarats).
Ara que estem en temps de quaresma, que és el temps de preparació a la Pasqua, és un moment idoni per parlar de l’austeritat. Els nostres avis eren molt respectuosos a guardar els dejunis i abstinències que prescrivia l’església. Han canviat els temps, però el valor de portar una vida austera encara l’hem de lloar.
Sant Pau, escrivint als cristians de la ciutat de Filips, els recomana que no converteixin en déu el seu ventre. Diu així:
Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist.  La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals (Fil 3,18-19).
En els canvis que ha sofert l’església sembla com si la penitència i l’austeritat hagin de desaparèixer. No és pas així. El que desapareix és aquella obligatorietat que era imposada per les jerarquies eclesiàstiques (dejunis i abstinències), però l’austeritat encara és un valor per aquell que és capaç de practicar-la. Cadascú se l’ha d’exigir i, si no arribem a tant, reconèixer el valor dels que la practiquen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog