dimecres, de maig 28, 2014

ET PAGUEN PER TREBALLAR

 


Ens fem un embolic quan parlem del treball. Per què?
Perquè en diem treball només quan en acabar et paguen uns diners (o te’ls ingressen al banc). Mirat només així resulta que les dones que carreguen amb la feina de la família (rentar roba, compra, cuinar, netejar els avis de casa, cosir la roba del nen...) fan feines no remunerades i no en podem dir treball?
Amb la crisi ha aparegut molta gent, i sovint gent jove, que s’han ofert de voluntaris per fer tasques en el repartiment o en l’ajuda als avis que tenen una necessitat a la casa. Aquests voluntaris no treballen? Tampoc no en podem dir treball?
Tampoc no treballen els avis que porten el nen a l’escola o agafen la criatura a les 5 del matí quan la mare se’n va a treballar?
La nostra societat és hipòcrita perquè només té memòria de cara a la jubilació d’aquells  que han fet treballs remunerats. Alguns ho trobaran tan normal, però és una anomalia. Si vivim com a germans en una gran família hauríem de saber imitar la vida familiar i deslligar els drets socials del treball assalariat. En una família, quan arriba l’hora de dinar, no pregunten pas qui ha treballat o qui no ha treballat. El plat a taula és per a tots.
Això és el que defensen aquells que voldrien garantir una renda a tothom pel fet d’ésser persona. D’aquest projecte en diuen la “renda mínima”.
Un cop assegurats aquests mínims haurem de canviar la mentalitat de la gent perquè no es conformi en viure precàriament amb el poc que asseguri aquesta renda mínima. S’haurà d’ensenyar una nova cultura del treball.
- Per una banda no acceptar treballs que denigrin la condició de l’home o de la dona
- i per altra banda animar que tota persona ha de viure en la societat fent alguna cosa útil als altres.
Mirant-ho des de l’empresa recordem allò que va escriure el papa Benet:  la gestió de l’empresa no ha de tenir en compte únicament l’interès dels propietaris, sinó també el de tots els altres que contribueixen a la vida de l’empresa: treballadors, clients, proveïdors de diferents elements de producció i l’entorn, val a dir, la comunitat de referència. (Caritas in veritate, 40).
Us semblarà molt utòpic i irrealitzable aquest projecte? També ho semblava dignificar les dones i crear una consciència d’igualtat i, encara que no és del tot realitzada, s’han donat passos importants en el nostre  món. Digueu a les àvies que ja no hi són, que un dia les dones serien metges, jutges, que conduirien cotxes igual que els homes. No massa anys enrere semblava irrealitzable, ens haguessin dit que això era massa difícil.
Cada dia hi ha més persones que veuen clar que en el món no tot és economia i que s’ha de valorar (encara que no sigui amb salaris) el treball social, començant pel que fan les mares de família i els responsables de moltes associacions.
Per això és bo que estigueu atents als moviments i partits que defensen això que anomenen “la renda mínima”.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de maig 20, 2014

"SI VOLS LA PAU"













Tots coneixem l’arquebisbe Desmon TUTU de Sudàfrica, un dels suports més clars de Nelson Mandela. Aquest home és evangèlic de denominació i creient en l’Evangeli en realitat.  Quin és el seu secret? Ho va dir fa  molt poc en una entrevista. Va dir: Si vols la pau parla amb l’enemic perquè si parles només amb els amics encara faràs més profunda la fossa que et separa dels altres.
Com s’assembla a aquella altra dita de Jesús que diu:
Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.  Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans?  I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? (Mt 5,44-47).
Immersos com hem estat en una campanya electoral en la que la majoria s’han limitat a parlar malament dels contrincants mentre eren aplaudits pels seus seguidors, podem pensar que, si l’axioma amb el que he començat de Desmon Tutu és veritat, estem preparant la guerra i no pas la pau. Ho fem tot al revés.
Aquest encreuament de missatges ofensius contra els adversaris ha desconcertat molta gent que no saben què han de fer i molts s’han desdit d’anar a votar.
Fixeu-vos amb el germà gran en la paràbola del “fill pròdig” (Lc 5,11-32). Quan sap que el seu germà ha tornat, ni tan sols el reconeix com a germà, sinó que li diu al seu pare: “ha tornat aquest fill teu”. N’hi havia per estar enutjat, certament, pel que havia fet el germà; però el pare li recorda que aquest era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’he retrobat.
La raó de l’advertiment que fa el Pare al fill gran és precisament dir-li que tots dos són fills i que se’ls estima tots dos i els vol veure a la mateixa festa.
Oi que defensem els negres afirmant que valen tant com els blancs? Oi que defensem els gais i lesbianes dient que valen el mateix que els heterosexuals? Doncs hem de saber dialogar encara més amb els enemics, perquè la majoria de les vegades només estan enemistats amb nosaltres els seus dirigents, i la gent del poble contrincant o els afiliats d’aquells partits que tenen una altra ideologia  sovint son veïns nostres que els saludem cada dia pel carrer.
Aquell altre axioma que deia nefastament: “Si vols la pau, prepara la guerra” era de Hitler, dels grans dictadors i de molts dels nostres governs anomenats democràtics que no estalvien diners a fi de posseir un arsenal armamentístic ben fornit. El nostre estat ha fabricat moltíssimes armes antipersona d’aquelles que han deixat sense extremitats els pobres del països pobres. Després el govern es desenten de guarir els esguerrats, deixant aquesta tasca a mans de les institucions benèfiques. En comptes de preparar la pau ha venut armament als països més febles del món.
D’això se n‘ha de dir irresponsabilitat.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 14, 2014

ESTEM CONNECTATS O ESTEM SOLS?


     Hi deu haver molt poques persones que no tinguin un aparell electrònic a la butxaca que possibilita cada vegada més connexions amb tota mena de gent. Hi ha professionals a qui els hi ha estalviat molts viatges, com els paletes, els transportistes...  Com tota nova tecnologia és un nou domini de l’home sobre la natura perquè les ones magnètiques també són natura.
Fa poc una nena em preguntava: “Com us ho fèieu abans sense mòbil?”. Resulta que cada nou invent, tot just estrenat, sembla que es torna imprescindible. Com que els nens i els joves són esponges, només que apareix una nova descoberta per comunicar-se, ja l’han apresa. Un dia criticaven una dona de fer feines pel mòbil que tenia i no entenien que la gent com ella, que viuen de treballs molt precaris, necessiten aquest artefacte per si algú els demana per fer algunes hores de treball en una casa.
Però quan fem els campaments del MIJAC, amb tendes de campanya, els nens han de prescindir d’aquest mitjà de comunicació perquè és una de les normes per inscriure’s. Hi estan deu dies i s’adonen que no passa res. Al revés, perquè es comuniquen entre ells de paraula, fan jocs i contemplen la natura.
Però passa una altra cosa que, per a mi, és molt remarcable, que l’excés de comunicació no ens treu la soledat. Estem més sols, per què? Perquè perdem la capacitat de posar-nos al costat d’un altre, escoltar-lo, sentir el que ell sent, compadir-lo o alegrar-nos dels seus èxits. Val la pena escoltar el que diu sant Pau als Corintis: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells. I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que Crist és la meva llei.  M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. (1C 9,20-22)
I encara una altra cosa: ens pensem que, amb tanta informació ja ho sabem tot, i perdem la capacitat d’estructurar el nostre pensament ja que ens ho donen tot fet.
Valgui com exemple una nena que em va dir:  “Mossèn, t’explicaré un xiste (acudit), però és en castellà; l’entens?”. El cúmul d’infomació els fa creure únics fins a no poder-se imaginar que altre gent també sap coses. Prou es queixen els avis que han acumulat experiència tota una vida i veuen que als seus no els importa res del que ells els podrien aconsellar.
Jo us invito a llegir aquell bell episodi de Jesús a casa de Marta i Maria on aquesta està als seus peus escoltant les paraules del mestre i és elogiada precisament per això. Diu el Senyor: Maria ha escollit la millor part i no li serà presa (Lc 10,38-42).
Resulta que la persona que està en contínua comunicació no és la que està més acompanyada sinó que és tot el contrari, ja que la que està més sola necessita dir moltes coses als altres o que se l’escoltin. No és estrany que molta gent cerqui moviments  o trobades de tipus oriental on el que el silenci i la contemplació els aparten una mica de tant soroll. És una bona manera de compensar.
El profeta Isaïes diu que una manera de guarir la gent és aquesta:
Diu el senyor: “Prou he vist per on anava! Tanmateix, jo el curaré, el guiaré i l'ompliré de consol, a ell i als qui ploren amb ell.  Faré brotar aquest fruit dels seus llavis: Pau, pau per a tots, els de lluny i els de prop! Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.» (Is 57,18-19).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de maig 08, 2014

HOMES I DONES COM SI FOSSIN MÀQUINES











Fa pocs dies la presidenta del “cercle d’empresaris” de Madrid ens va sorprendre amb una solució per fer pujar l’economia. Consisteix a pagar menys del salari mínim a tots aquells que no tenen formació. Resulta que al nostre desgraciat país tenim aturats  al voltant del 25% de la població activa. Aquests aturats, alguns de llarga durada, han anat fet el que se’ls demanava: un curset aquí, una sol·licitud allà... Han passat massa anys i molts d’ells no tenen cap formació (molts eren manobres de la construcció). Ara, com que els veuen com màquines que no serveixen, alguns empresaris, concretament la que he citat, han descobert que, si no serveixen, que cobrin menys.
D’aquesta manera el salari mínim ja no servirà perquè una família, amb empentes, pugui subsistir fins a fi de mes, sinó per premiar (quin premi, oi?) els que tenen una preparació laboral.
Jo recordo que, pels anys seixanta, alguns empresaris no volien pagar el sobrecost dels aprenents que s’apuntaven a escoles professionals per treure un grau laboral (es tractava de donar-los hores per poder estudiar). Deien: primer pago perquè es formin i, un cop preparats, van a una altra indústria. En aquell moment un director d’una escola professional (de Navàs) els contestava que això era una roda, perquè la seva indústria també buscava treballadors que els hagués preparat una altra empresa. Es tractava de tenir una mirada ampla i de donar dignitat (i estudis de formació) a tots els que es pogués. Ara el món ha rodat en una altra direcció i la majoria de les empreses no han preparat ningú. Fa molt riure quan llegeixes una oferta de treball que demana que “tinguin experiència laboral”. Si han estat tant de temps acomiadant treballadors sense donar-los opció, el normal és que avui tinguem una gran quantitat de candidats al treball sense cap experiència i també sense formació. Si se’ls paga menys del mínim, haurem d’ampliar els serveis de Creu Roja, Càritas i del Banc d’Aliments i acabarem tractant les persones com tractem els animals de la granja que no els cal cap preparació i cada dia reben el seu aliment fins el dia que els toca passar per l’escorxador.
No vull pas anar contra els empresaris, sinó contra aquells que estan cecs i no són capaços de veure  les lamentables situacions en què es troben tants aturats. Ni tampoc no vull dir que ells siguin els culpables d’aquesta situació. Si hem de buscar culpables comencem pels polítics que no saberen administrar l’economia, pels aprofitats que en temps de vaques grasses van aprofitar-se de la situació inflant factures, i pel sistema bancari mundial que de primer donava crèdits a tort i a dret i no advertia del que podia passar als que no poguessin retornar els diners prestats. Segurament entre els treballadors també hi ha culpables pel poc rendiment quan no hi havia gaire control.
Si estimem les persones com a fills de Déu i germans ens ha de preocupar que tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10). Vol dir que uns mínims els ha de tenir tothom i no per anar a l’escorxador com els animals, sinó per viure dignament amb família.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog