Ha començat el gran judici contra els que són acusats d'haver organitzat el magne atemptat de Madrid en els trens. Veig que alguns representants de les víctimes demanen que es faci justícia.
Però en aquests casos la justícia no es veu per enlloc.
Els afectats, si volen cobrar alguna cosa, hauran de recórrer a l'administració de l'Estat perquè aquells que siguin declarats culpables, si haguessin de pagar els danys de manera justa, només podrien abonar una millonèssima part dels desperfectes.
Algú ha avaluat el que haurien de pagar els responsables de les bombes d'Hiroshima i Nagassaky?
Per altra banda, quants anys els queden de vida a aquests acusats? Trenta, seixanta? Doncs els volen condemnar a tretze mil anys o a una bestiesa semblant. Aquesta condemna només servirà per omplir planes de paper d'advocats i fiscals i per alimentar els diaris que ja estant fent l'agost amb els seus judicis paral·lels.
Davant de Déu és senzill d'explicar: El més just seria que aquesta gent es convertissin i volguessin destinar la seva vida a fer el bé i no a fer el mal. Però això no es pot avaluar perquè no tenim paràmetres per mesurar-ho.
Com veieu la justícia de les lleis, quan hi ha fets tant desproporcionats, no té res de justa.
La justícia de veritat, mirant-ho des de la fe seria preguntar-nos què vol Déu per a ells? Que no és pas el mateix que dir "deixem-ho estar". El que semblaria just des del Creador seria que aconseguir organitzar el món nostre de tal manera que hi cabéssim tots sense haver d'anar a cops de colze. I això no és gens fàcil perquè hi ha el pecat.
Ens trobem en un carreró sense sortida perquè si volem que el càstig sigui proporcionat ja veieu que no és possible. Ni matant-los no arreglaríem res. Si diem que no volem fer servir cap mena de violència contra ells ens podem trobar que demà hi hagi un altre atemptat semblant perquè no els hem aplicat cap pena proporcionada.
Què queda?
Els que creiem tenim un punt d'esperança que no prové pas de la nostra bondat sinó de la redempció del Crist. Mentre els jutges i els fiscals fan el seu camí (ja he dit que el judici mai no podrà ésser just) nosaltres ens els podem contemplar amb amor des de la fe. Què vol dir? Demanar a Déu per a ells, que els canviï el cor i, si és possible, un cop engarjolats, estimar-los com a presos fins que puguin dir com Pau als Filipencs que els agraïa les atencions de quan estava pres i els deia: Heu fet bé de solidaritzar-vos en la meva estretor (Fl 4,14) i continuava dient-los: Acuso la recepció de tot el que m'heu enviat (Fl 4,18).
Quan portin uns quants anys de presó i vegin que el seu món es va desentenent d'ells, es trobaran arraconats i, per més criminals que hagin estat, seran uns nous pobres que haurem d'acollir.
Aquest punt d'esperança és el que l'Evangeli en diu tenir vida de ressuscitats (Col 3,1).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS