Comentaris d' actualitat: de novembre 2008

dimecres, de novembre 26, 2008

UNA MULTITUD MALMENADA I DESESPERANÇADA

Un dels moments culminants de l'Evangeli de Mateu és quan Jesús es topa amb la multitud malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Van al seu darrere pensant que aquest home el conduirà cap a un Regne nou i no pas corrupte com els que hi havia entre els governadors romans i els reis jueus.

Una multitud aquella com les nostres que se les disputen els grans espectacles esportius, els cantants famosos i els organitzadors de les grans loteries. Eren els anomenats "anabim" (els pobres) dels que tothom se'n aprofitava.

Un multitud que es deleix per veure i tocar les relíquies d'un gran jugador (la seva samarreta o al menys uns signatura en qualsevol drap), una multitud que sap que és manipulada i el dia de les eleccions va de passeig i no vol que li parlin de política, una multitud que cada dia rep desenes d'anuncis en els que se li recomana el culte al cos (productes pels cabells, per la pell, per les disfuncions sexuals...) i contínuament se li ofereixen objectes que li prometen la vertadera felicitat com un cotxe, o una habitació amb els millors matalassos i mantes per dormir.

Una multitud que ni troba la felicitat amb aquests productes ni tampoc assoleix la benaurança amb el culte al propi cos, per més que hi destini unes quantitats exorbitants de diners.

Què fa Jesús? Se'n compadeix i fa dues coses: Els parla llargament (Mc 6,34) i aconsegueix que uns donin aliment als altres dient-los: Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Mc 6,37). El menjar i la paraula, en l'Evangeli, no són dues coses, és la mateixa.

No cal esperar cap mena de solució màgica. La paraula els instrueix i el pa repartit els fa germans i aquestes dues coses donen la fermesa de la fe i la joia de la caritat.

En moments de crisi la gent tendeix a creure's més les promeses de felicitat (es compra més loteria), hom cerca mestres de la mentida, alguns dels quals ens diran fins i tot que la solució és la Bíblia.

No el cregueu. Ni en la Bíblia, ni en l'Església, ni tampoc en la Paraula del mateix Jesucrist no hi ha solucions i menys màgiques. En la fe i en l'Evangeli hi trobem allò que ens pot salvar que és molt diferent i que ho podem resumir amb tres camins dels que hem parlat moltes vegades:

- Amb la Paraula de Déu descobrim que tenim molt més del que ens pensàvem. Que posseïm un bagatge abundant per anar per la vida.

- Acostant-nos al Crist ens adonem d'aquelles persones necessitades que tenim, com ovelles sense pastor, a la vora del nostre camí. Persones a les que hem de donar la mà.

- Sabem veure l'Esperit que, en el nostre interior, ens dóna força per no defallir i ens fa anima a percebre que podem més del que ens pensàvem.

Per això Jesús, abans d'invitar-los a partir el pa, els parlava llargament, perquè aquella multitud trobés el sentit de la vida que això sí que s'albira en la Bíblia, en el missatge que l'església ens transmet i en la Paraula del Senyor.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

dimecres, de novembre 12, 2008

LA DESPROPORCIÓ DELS SALARIS

No faran públic on destinarà el govern l'ajuda a les entitats bancàries que estan en crisi que no tenen prou diners per respondre als seus clients perquè, si arriben a dir-nos quines han cobrat, nosaltres només comparant el que se'ls dóna i el salari del dos dels grossos d'aquella banca resultarà que l'ajuda (que paguem entre tots) serà per abonar-los just el seu sou.

Com més entrem en el món global més ens adonem de les desproporcions.

Algun dia ens haurem de ficar amb els sous dels esportistes d'èlit. Aquests poden mantenir els seus salaris i complements (més de tres milions de les antigues pessetes cada dia) perquè el poble es torna foll seguint les competicions. També els romans es tornaven folls per veure les lluites dels gladiadors i els assassinats al circ i això va durar fins entrat el segle IV. Avui ens fa vergonya de comentar-ho. Espero que aviat ens faci vergonya de comentar el que hem arribat a pagar a un esportista d'èlit. No pas de moment que encara s'apugen els sous i les clàusules de rescissió.

Encara hi ha un altre problema relacionat amb els salaris: les deslocalitzacions de les empreses. Les munten en altres llocs perquè rendeixen més. En aquests països ni tan sols han d'assegurar els treballadors i els poden acomiadar després d'anys de pagar-los sous de misèria.

Tot plegat ens porta a reflexionar sobre el diner (que són uns papers només simbòlics), la riquesa i els drets de les persones.

Hi ha una paràbola a l'Evangeli en la que Jesús es riu dels salaris i ens invita a fixar-nos amb les persones: És la dels treballadors de la vinya (Mt 20,1-16). El relat ens explica que un propietari va a la plaça a cercar treballadors a primera hora, a mig dia, a mitja tarda i cap el tard i que, quan és hora d'abonar-los el sou pel treball realitzat, dóna el mateix als que han treballat tot el dia (un salari just i convingut) que als que han treballat només la darrera hora. No els paga pel treball fet ni per la riquesa que han creat amb la feina de les seves mans, sinó per la resposta. Els que han respost que "si" a la crida cobren tots el mateix.

El sistema que en diem capitalista, que és l'únic que fins ara ha"funcionat," té com a centre el guany de diners. Els governs han fet unes quantes correccions, obligant a preveure assegurances de malaltia i de jubilació i han fet algunes lleis perquè els acomiadaments no es facin alegrement, però la base continua la mateixa: el rendiment de diners.

Què passarà? De la mateixa manera que el comunisme va caure quan les persones no eren tingudes en compte i els governs es tornaven ells mateixos capitalistes, el sistema global del capital, que és el que impera, haurà de petar en el moment que ho hi hagi més pobles pobres i indigents per exprimir sigui perquè els seus governs hauran posat les mateixes correccions que els dels països més avançats, sigui perquè ja no hi hagi més productes per robar-los.

Ara estem en un d'aquests límits i els que creiem en el valor de les persones iguals i lliures hem de somniar amb una estructura mundial semblant a la familiar en la que els pares no li demanen a l'avi o a l'infant si rendeix o no, sinó que tots seuen a la mateixa taula a l'hora de menjar.

Tenim dreta a somniar que això és creure en la resurrecció.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.