Temps d’Advent

LA SEGONA VINGUDA DEL “FILL DE L’HOME”

Aquest llenguatge sovint ens intriga i se’ns acut una mena de cataclisme o pot ser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l’altra.

Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d’espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre’ns la pau dient i repetint que “no tinguem por” i que “la pau sigui amb vosaltres”. És la primera vinguda de Jesús.

Però ens va anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè “el nostre alliberament s’acosta” (Lc 21,28).

Quina és aquesta segona vinguda del “fill de l’home”? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim “vingui nosaltres el vostre Regne”.

Diem que “el fill de l’home” ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l’Equador, del països subsaharianes, de l’Europa de l’Est) portades a la nostra Espanya on encara hi ha una gran demanda.

La segona vinguda del “fill de l’home” serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d’aquest món car ells molt sovint estan molt més nets de poder, de privilegi i de prestigi.

Sembla una tasca gaire bé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s’unirien en un “mercat comú” que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d’unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l’Atlàntica no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l’hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l’home (Mt 24,44). El moment del fill de l’home serà aquest temps, que ja va arribant, en el que les persones siguin tan importants que la vida d’una sola persona valdrà més que els diners, la política, que els exèrcits i que la mateixa església.

Estem lluny encara de la pau mundial però l’Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquest dies del Nadal que “vingui ben aviat la nostra Redempció” que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS SAHARAUIS

El nostre govern diu que de cap manera no s’ha de parlar amb ETA i que l’única sortida és la militar: agafar-los a tots amb únics instruments policials. Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern que s’ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s’han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d’ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelites que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

L’opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Mortss d’un i altre cantó perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

L’altra opció, la de conversar, és molt difícil del que sembla perquè ja s’ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s’enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen “NO LA GUERRA” també haurien de dir “No a la repressió policial” però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogut (probablement és el cas de l’Ernest Lluch) i amb això s’hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són molts més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la que els morts més nombrosos i, en el món actual, són majoritàriament civils.

Trobaríem alguna llum en l’Evangeli?

Probablement si: Jesús mateix va ésser una víctima d’aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s’apunten a cap mena d’armament.

Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat els estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s’aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Si. Perquè la denúncia també és diàleg i l’acolliment dels pobres també.

El seu final va esdevenir un testimoni d’una manera valenta de fer que excloïa la violència però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots fins i tot per als que ens han ofès.

Sant Pau que coneixia bé el projecte de Jesús ens ho diu d’aquesta manera:

Més aviat, “si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap”. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?.

Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

Quina és la nostra història, cultura, festes, ...

I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (pot ser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant del atur, de la indústria, del treball ... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

Agradi o no els problemes aquests són importants tan en temps de la prosperitat com en el de les vaques flaques.

Voleu un exemple?

El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s’hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l’album amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l’escalf del veí que vivim a toca a casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feina a fer arribar el pressupost, les àvies han de cuidar dels nets sinó no s’arriba. I els politics han de fer per resoldre’ls però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d’identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre més important com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important però sense la identitat no som res.

Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l’anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i sobre tot la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

Amb la religió van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VERITABLE ALEGRIA

Després del desplegament de medis per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams el Senyor Jesús va haver d’encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

No penso pas que nosaltres haguem de morir però si que haurem d’aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t’es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

Ja deia Sant Francesc d’Asís que la vertadera alegria no consistia pas en “que vinguéssin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes o també que vinguessin el rei de França i el d’Anglaterra”. Sant Francesc d’Asís sabia el que es deia.

Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius) ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions. Hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

Gràcies a Déu entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara en trobem entre la gent de la dreta mediàtica premsa molt anticlerical.

Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres ja que el manament de l’amor no caduca però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d’un determinat partit i classificar d’ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

La paràbola de blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

Però tornem a la vertadera alegria de la que ens parla Sant Francesc i de la que també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix en haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no els hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents sinó perquè el manament de l’amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu com nosaltres fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: “No estàs lluny del Regne del cel” (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi cabessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

D’ací pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprobables. També l’Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l’abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars o dictadors. Ens agradi o no els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

En fulls anteriors ja he dit el que em semblava dels pros i els contres de la vinguda del Papa.

Ara toca rebre’l i rebre’l bé perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.

La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sda. Família però si que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda als que està al cap de munt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).

Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l’església.

Acollim al impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.

Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.

Aprovem el representant d’una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s’ha posa al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l’ocupació de l’Iraq i a la guerra.

Però sobre tot admetem que el qui presideix tota l’Església i n’és el punt d’unió ens ha continuat donant l’Evangeli de Jesucrist a pesar de les deficiències i defectes d’aquesta institució. Sense l’Església l’Evangeli, aquest text preciós, no ens hagués arribat fins a nosaltres.

Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió perquè per seguir el camí de l’Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot anar canviant ja que al llarg de la història les coses ha estat molt diferents i no hi ha cap protocol i cerimònia que no pugui ésser modificada.

No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per aquell que també és alhora cap d’un estat (enderrocat però cap d’estat) i líder religiós ara diuen el contrari quan el que ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.

Escric això uns dies abans de l’esdeveniment però m’hauria d’equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran a bé al carrer o bé a la televisió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS