dimecres, de novembre 26, 2014

HAN HAGUT DE MORIR DOS OCCIDENTALS




Un missioner de la República Centroafricana, Juan José Aguirre, en unes pàgines a la revista “Catalunya Cristiana” lamenta que els cristians d’aquell país ho han perdut tot. Diu: “Ens ho han robat tot llevat la fe”. Lamenta que els occidentals no reaccionem ni amb la malaltia de l’ebola ni tampoc amb els saquejos, morts, violacions dels grups radicals contra els cristians.
Us imagineu que uns cristians cremessin una mesquita en algun lloc del món, com i de quina manera els diaris acusarien la barbàrie dels creients en Jesucrist! I tindrien raó. Però en les vexacions contra el poble africà i contra els cristians no reaccionem.
Si hem de fer cas de l’article de fons de Josep Lluís Serra Llansana a la mateixa revista diu que cada cinc minuts assassinen un cristià en el món pel fet d’ésser-ne.
Què tindrà la fe en Jesucrist que sigui el blanc dels atacs dels radicals islàmics i també el punt d’indiferència per part d’uns grups molt significatius del nostre poble?
Quan la fe en Jesucrist es porta amb alguna mena de radicalitat, sense obligar ningú, posa en evidència els que cerquen interessos. En canvi quan els creients es pleguen a les exigències dels més poderosos l’església és respectada i fins i tot manipulada.
Aquí hi ha un problema de fons perquè, mentre en el nostre país la religió, sovint confosa amb la jerarquia, gaudia de molts privilegis al costat dels diferents governants de torn, els atacs hi eren però no arribaven a la majoria de la gent. Sempre eren grups extremistes minoritaris. Precisament ara, que l’església va perdent l’aureola que tenia, rep les crítiques del que ha fet i esguerrat de l’Edat Mitjana cap aquí. Sovint coses certes, però que repercuteixen en la indiferència envers els perseguits de diferents països tant a l’Orient Mitjà com a l’Africa subsahariana.  Passem dels que sofreixen tant si són cristians perseguits com si són malalts o possibles infectats de la malaltia. Ells l’han de suportar, sense mitjans per aturar-la. En canvi, quan hi ha hagut algun occidental infectat l’acollim en hospitals preparats expressament, amb personal que cerca tenir totes les garanties, exagerant la vestimenta interplanetària quan alguna càmera de TV vol fer-los un reportatge.
Els africans més pobres són doblement burlats per nosaltres amb la nostra indiferència: ni ens preocupa la seva malaltia maleïda ni ens preocupa que siguin assassinats a centenars o que les noies hagin estat capturades.
Heu pensat d’on surten les armes dels que els ataquen? Us heu preguntat per què els nostres governs són tan insensibles? És que potser les seves armes són el nostre negoci? No val la resposta que les armes són venudes en  mercats de confiança  perquè, quan estan al mercat, les pot comprar i vendre qualsevol que tingui diners. No hi ha mercats de confiança quan el que s’hi juga són grans quantitats de diners.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 18, 2014

MIRAR CAP A FORA. MIRAR CAP A DINS






Quan un grup, de la mena que sigui (polític, religiós, educatiu...) entra en crisi, té la temptació de mirar cap a dins i fer reunions i reunions per veure quins problemes interns tenen. Això passa ara a l’església. Hi ha integrants que pensen com hem de fer millor la Missa, com hem de finançar-nos, com hem d’afavorir les vocacions. Tots són problemes interns que no interessen als de fora, aquells que hauríem d’escoltar i posar-nos al seu costat. Els que estan en aquesta preocupació intraeclesial descuiden allò que és principal: com hem de mirar el món que ens envolta? Els falta mirar cap a fora i veure els problemes dels pobres i del món que ens envolta: la manca de treball, l’escàndol del liberalisme econòmic, la corrupció (també la nostra), la manca de sostre (la gent que no té on viure i els que han rebut el decret de desnonament...), els que han de fer cua per rebre menjar. I veure també el rostre dels que pateixen aquestes conseqüències. Cal mirar-los.
Si féssim això últim la nostra pobra església caminaria per les sendes del “Mestre”  que s’aturava on hi havia cecs, paralitzats, estrangers mal vistos, viudes menyspreades, leprosos exclosos que havien de viure a la vora dels camins... És impensable seguir Jesucrist en la seva contemplació i en la mirada que tenia posada en el Pare sense  comprovar com s’aturava davant de qualsevol persona que sofria, plorava o no tenia el que necessitava per menjar. Ell va donar la màxima importància al manament de l’amor als altres com a segon manament i lligat al primer d’estimar Déu sobre tot dient:
«El primer manament és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic.  Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.»  (Mc 12,29-31).
L’amor a Déu, que era el primer i principal, el lligava amb l’amor als altres i això ho manifestava amb el que feia.
Poques vegades trobem a l’evangeli que Jesús s’aturi a parlar dels problemes del propi grup com no fos per dir-los que “van massa cansats i han de reposar una mica” (Mc 6,31) o per dir-los que deixin de banda les seves ambicions d’ésser el primer o el segon ja que el que vol entrar en el “regne” s’ha de fer  el servidor de tots (Mc 10,42-45).
Ara mateix alguns creients parlen als pobres i s’acosten a ells sense fer allò que en diem “beneficiència” i denuncien que els sous estan perdent capacitat adquisitiva, que una família determinada és obligada a deixar el pis per falta de pagament. Aquests que fan això es converteixen en “servidors dels pobres i dels desnonats” i són els que compleixen l’Evangeli. Quan es troben amb uns altres que estan fent el mateix  s’adonen que uns i altres responen a l’enviament de l’Esperit igual com Jesús també responia (Lc 4,16-19): ja són església vertadera. Ja trobaran la manera de reunir-se i contemplar per tal de no apartar-se de la voluntat del Pare que vol que “tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de novembre 12, 2014

NO PERDEM EL SOMRIURE



Conforme ens fem grans i anem coneixent els problemes de la política, els embolics de les famílies, les mentides dels governants... correm la temptació de viure  amb amargura. Quan tenim un objectiu per aconseguir quasi sempre resulta molt més difícil del que pensàvem que seria i correm el risc de desanimar-nos. Pensem erròniament que els temps passats eren millors perquè no coneixem la història passada plena de morts i traïcions.
Tant en el pla personal com en el de la família i els amics hem de fer com el que va en bicicleta, que li toca pedalar si no vol que l’aparell se li aturi. Hem de fer com quan conduïm un cotxe que, si algú t’avança, tu ja l’havies vist venir i tranquil·lament el deixes passar.
De vida només en tenim una i cal que la gaudim. Jesús ens dóna un  antídot que serveix per tot aquell que creu. Diu:
No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.  Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res.  Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor.  Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.  Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui.  Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los (Lc 12,32-37).
Tenim una raó per no posar-nos nerviosos, que és l’amor del nostre Pare del cel que està per nosaltres. Aquesta és la raó de la nostra joia. Per alguna cosa creiem en la mort i resurrecció del Senyor, que és també la nostra mort i resurrecció. Val a dir que no perdem l’esperança
En temps de convulsions polítiques com les que vivim en el nostre petit país no hem de perdre ni l’alegria ni la pau interior. Això no s’aconsegueix parlant amb ironia dels que ens volen emmordassar o són molt contraris a nosaltres perquè la ironia és com un dard enverinat que, si l’altre el rep, es veu amb el dret de tornar-te’n un altre, també ple de verí i entrem en la malèfica roda de la “llei del talió” de la que costa molt de sortir-ne. El final d’aquesta llei de tornar mal per mal sol ésser que el darrer a picar és el més fort. Per això Jesús mateix deia que per superar la llei del talió calia estimar els enemics dient: No tornis mal per mal (Mt 5,38-39)
No oblideu que els creients som (hem d’ésser) anunciadors de la joia de viure. Un anunci que el Papa actual té molt interès a recordar-nos. Per això hem d’ésser com infants que si bé semblen inconscients del món que els envolta transmeten alegria a tots els que estem al seu voltant. Nosaltres, com infants, transmetem joia tot i ésser conscients d’aquest món que ens envolta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 04, 2014

NO CONFONGUEM L’ESGLÉSIA AMB LA JERARQUIA

Ni tampoc confonguem els cristians amb els que van a Missa.
En una parròquia hi ha diferents cercles: un és el dels que es troben setmanalment en la Missa; un altre cercle és el de molts que són practicants d’una altra manera (treballen per Càritas, visiten malalts o presos, defensen el treball que fan les parròquies en bé dels necessitats...); i encara n’hi ha un altre que és el dels que ens miren amb simpatia, però no ho manifesten gaire i només apareixen algunes vegades en algun acte.
No diré pas que uns són millors que els altres, sinó que hi ha diferents maneres de participar. Si no hi hagués el nucli dels que participen amb molta freqüència en les celebracions de la comunitat (diguem-ne Misses) segurament faltaria el pal de paller, però això no vol pas dir que siguin millors que els altres. Si no hi hagués qui escombra, la casa seria bruta, però no vol pas dir que la persona que escombra sigui més bona. Entre tots fem les diferents funcions, però hi ha una cosa que no hem d’oblidar i és molt i molt important: l’atenció als pobres que, com diu el Papa Francesc els hem de mirar com de gran valor (EG 199) i com diu el mateix Jesús en l’Evangeli: Tot el que feu a un d’aquests més petits a mi m’ho feu (Mt 25,40).
I la jerarquia? El papa i els bisbes són els que ens coordinen i donen unitat a uns grups tan diferents (tots creients amb Jesucrist) com som. Molta gent es confon i pregunta: Què diu la Jerarquia? Pensen que el que diu tal o tal bisbe és la veu de l’església. Aquests troben a faltar la veu d’aquests, que parli de la corrupció (quan és una conversa del carrer amb qualsevol que parlem). Es troba a faltar, però la veu d’ells no és la de l’Església, sinó la d’ells mateixos i la dels que els han assessorat. Però no oblideu que hi ha molts creients en Jesucrist que ja parlen.
Les veus profètiques (les que diuen allò que realment pensa l’església) massa sovint resten amagades i, en el moment que diuen alguna cosa, només les senten i escolten uns pocs. Amb el temps hem de reconèixer que tenien raó i fins i tot la jerarquia eclesiàstica els puja als altars i els venera com a sants i vidents. Recordeu el que va passar amb Francesc d’Assís (mirat com un pobriçó que no valia la pena escoltar), amb el bisbe Romero de Guatemala (assassinat per sicaris i silenciat per l’alta jerarquia), amb Santa Caterina de Siena (que escrivia al mateix Papa sobre la divisió de l’església) o també amb Sant Joan de la Creu (empresonat pels mateixos carmelites). Tots ells i molts d’altres en el seu moment van ésser veus profètiques que van ésser menystingudes.
Quan Jesús denunciava que la corrupció estava en el mateix temple perquè s’havia convertit en una “cova de lladres” (Mc 11,17) molta gent es va fer enrere per por de represàlies i després es va veure que aquella institució havia esdevingut un lloc de privilegis, de poder i de prestigi en el qual ja no hi cabien els pobres. Tenia raó i la primera església va reconèixer el valor de les paraules de Jesús.
Tornant al començament, avui molta gent denuncia la corrupció que sembla generalitzada, però es troba a faltar la veu dels bisbes que, encara que no representen la veu de l’església, molta gent pensa que ho són.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog