dimecres, d’octubre 26, 2011

ARA TOTHOM PARLA DE VÍCTIMES



Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen amb les d’un bàndol i els altres amb de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.

Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.

Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.

Com tracten la resurrecció els evangelis?

Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).

Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: Cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: “la pau sigui amb vosaltres” (Jn 20,19.21) “A qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats (Jn 20,22) “Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu” (Rm 12,14) I en el Parenostre: Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem” .

On hi ha confusió amb la que s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.

Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit el les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.

Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Ves a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritats, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.

N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’ací obrir un camí nou com feu Pere en la segona de les predicacions quan diu: Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats (Ac 3,17-19).

Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa sinó el pecat no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 19, 2011

ELS MONESTIRS I ELS CAMPS DE REFUGIATS




Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.

No ha estat pas així en els orígens.

Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en lloc solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Imperi.

Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.

Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del s. V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’espantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.

Amb ocasió de segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui la ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que es reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.

Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés i que van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’anaven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei del abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí) van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en les que monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’octubre 13, 2011

LA DESTINACIO DELS DINERS


Els diners generalment no porten un full de ruta com passa a les famílies ben avingudes. Es posen en una capça o un moneder i es van gastant segons les necessitats. El govern central de Madrid fa el mateix: tant com rep ho posa en una caixa i ho destina on millor li sembla.

Quan algú del nostre poble reclama que els nostres diners no vagin a satisfer els andalusos o extremenys amb els seus “PER”s està demanant un destí impossible perquè van la gran caixa i els governants els van gastant on millor els sembla.

En la societat actual els diners són de mentida i no tenen res ni ningú que en respongui com passaria amb els tiquets d’un tómbola que si tu els presentes, els organitzadors t’han de donar el premi corresponent. Antigament les monedes d’or eren or i les de plata eren plata portessin la imatge del governador o rei que vulguessin. Tenien valor per elles mateixes.

Quan algú padrina un nen al tercer món, que no es faci il·lusions perquè els diners no són només pel nen apadrinat sinó que van a parar a la institució i amb ells vestiran i donaran menjar a tots.

Si la cosa és així mai no ens podrem fiar d’on van els nostres diners? Doncs casi mai. Per això cal no centrar-nos en els diners sinó ens les institucions i veure de quines ens podem fiar.

Els diners per ells mateixos son enganyosos (Lc 16,8) i per ells mateixos no salven res ni ningú perquè la vida de la persona, ni que nedi en l’abundància, no prové pas dels seus béns (Lc 12,15). Per tant a un govern, quan li hem donat (per impostos o multes) els nostres diners no li podem pas demanar que destini aquests que li hem donat a una cosa o a una altra. Ja he dit que la moneda no porta full de ruta i quan tornem uns diners que un amic ens ha deixat no li tornem els mateixos bitllets sinó uns altres del mateix valor. El que hem de demanar als administradors (siguin governs, siguin associacions de veïns...) que donin compte del conjunt de les despeses amb detall perquè un cop han entrat a la caixa de l’entitat o de l’Estat pul·lulen com els cigrons dins una olla i en sortiran quan li convingui al ecònom en la direcció que els governants els sembli millor.

Quan una persona arriba a l’edat de la jubilació que no s’imagini que el que ha anat pagant tota la vida li estan guardant per donar-li la paga corresponent. El govern haurà de cercar nous recursos perquè aquells diners ja se’ls ha gastat.

Els diners poden ésser maleïts o sagrats ja que per ells mateixos no tenen cap mena de valor. Seran maleïts si serveixen per promoure baralles entre les famílies i seran sagrats quan es té el coratge de destinar-los a la gent necessitada, començant pels que són de la teva família. Escoltem com ho diu Jesús en l’Evangeli: Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat (Lc 11,41).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 05, 2011

EL DÉU DE JESÜS

Jesús va trobar una societat molt estigmatitzada que estava atrapada pel temple, i les seves lleis i per uns conciutadans que es delataven els uns als altres. La gent del seu temps li tenien por a aquest Déu que (per boca dels grans sacerdots ) els podia condemnar a mort o marginar-los amb l’estigma de pecadors (ho duien en el vestit) davant de tota la societat.

Ell no volia aquest Déu però semblava que no n’hi havia d’altre.

En un procés lent va descobrint que aquest Déu és el “seu Pare”. Ho reivindica als dotze anys quan va al temple, se’n adona en el baptisme de Joan Baptista quan sent la veu que diu: “Aquest és el meu fill”, ho reflexiona en el desert quan rebutja les tres temptacions que comencen dient-li: “Si ets fill de Déu...”

Per això pren una postura decidida per un altra forma de religió que comença pel cor, com li diu a la samaritana amb aquestes paraules: Els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat (Jn 4). Com veieu el Déu de Jesús és un Déu sense religió.

Si Jesús elimina la religió de la seva fe, per què l’Església torna a organitzar-se com el temple del temps de Jesús?

Aquest és el perill. Una església seguidora de Jesús ha de renunciar a manar i s’ha de posar al servei de la gent donant al poble la Paraula i els Sagraments. Una església que cada dia ens torna a presentar la imatge de Jesús a qui intentem seguir. Una església sense poder sense prestigi i sense privilegis. No ha estat sempre així i s’han hagut de fer moltes rectificacions al llarg de la història.

Jesús es va trobar amb molta gent, sobre tot entre els que tenien poder i prestigi, que es posaren en contra d’ell. Això fou de tal manera que el portaren a la mort en creu.

En l’església actual, quan es proposem seguir Jesús més de prop, ens podem trobar amb els mateixos contradictors. Seria una bona senyal però difícil de pair per part dels creients. Seria un senyal que ens acostem al Déu de Jesús.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog