SOM MINORIA

No trobeu estrany si us dic de bona font que aquest any hi ha hagut 133 atacs contra centres de culte cristians a Europa (Zènit). No parlo de Nigèria on els han destruït del tot, ni tampoc dels llocs on l’Estat Islàmic ha penetrat a l’Orient Mig on han fet tota mena de bestieses no sols amb els llocs de culte eliminats i cremats sinó també amb la gent que han assassinat, segrestat i violat o els han fet fugir. Parlem d’Europa.

Això és un mal? Pels que hem de creure amb la creu del Senyor és una oportunitat. De què? De fer-nos càrrec d’una vegada que som minoria i de que ésser cristians no és el més normal del món com havia estat no fa tant, sinó que és una opció que no serà gaire acceptada. No us estranyeu si dic que a Jesús li va passar el mateix i pitjor.

Per això és tan important que els que us considerem cristians coneguem quin és el fonament de la vostra fe i rebem una formació adequada sigui amb la lectura de l’Evangeli sigui amb alguna instància formativa (Grups, cursets...).

Posem per cas que a Navarcles es bastís una Mesquita. Sabeu quina seria la proporció d’homes que hi practicarien?  Vuitanta-cinc homes islàmics per cada home cristià que assisteix a les celebracions de l’església. La proporció amb dones seria una mica diferent però amb majoria relativa islàmica. Som minoria.

Avui per avui els atacs contra els centres islàmics no s’han donat en el nostre país encara que hi ha hagut molt oposició a que es construeixin. I Déu vulgui que la violència no comenci perquè entraríem en una voràgine de venjances que no se sap com s’aturaria.  Veient les coses que passen avui, no trobareu gens estrany que en segles anteriors es produís la reconquesta i sortissin les ordres trinitàries i mercedàries per anar a rescatar captius de l’Islam. També és cert que en aquelles èpoques hi va haver bona entesa entre els savis musulmans i cristians (unes minories) però  en el nivell popular la cosa anava a mal dades amb ràtzies temibles com la d’Almansur a Barcelona o a Manresa.

Ara tenim l’avantatge de poder mirar les coses amb perspectiva veient el que ha passat en segles anteriors i coneixent més allò que sembla estrany: el cristianisme fa nosa i no pel poder que ha tingut (que ha estat real) sinó per la capacitat crítica enfront les injustícies.

A veure si hi ha cap empresa una mica important que, per felicitar el Nadal, faci servir el nom de Jesús. Se’n guardaran. Ara estem on havíem d’haver estat, en minoria. A quina empresa li agrada que parlem de perdó i de compassió envers els més desfavorits? O que li  diguem que tenim els ulls posats en el que Déu vol de nosaltres i no pas en el lucre?

Per nosaltres, els cristians que llegireu aquestes ratlles (molts lectors no en són pas) l’ADVENIMENT DE JESÚS ÉS LA RAÓ DE LA NOSTRA ESPERANÇA.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS I ELS PRIMERS CRISTIANS

Aquest dies de Nadal envoltats de llums, pessebres i estels dels mags, seduïts pels torrons, neules, cava i capons i embrutits amb les loteries (per compartir?) i els caganers, sovint descuidem allò que per als cristians és el principal: l’Adveniment de Jesús.

Ometem el nom de Jesús que, per als primers cristians era la raó de les seves reunions. Aquests, seduïts per ell, contemplaven les seus gestos i les seves paraules, s’identificaven amb la seva vida, mort i resurrecció i sentien que aquest Jesús donava sentit a la seva vida. Ell els donava força per “aixecar-se” i mantenir-se drets en mig d’un món tan aliè com el nostre.

Quan parlem del Naixement de Jesús ho fem alhora en passat i en present, de manera que diem “avui ens ha nascut el Crist” perquè la seva irrupció en el món encara és una sorpresa avui.

Va venir i encara ve, va predicar i encara predica, va morir i encara és mort i va ressuscitar i encara és ressuscitat.

El contemplem naixent entre els pobres i els emigrats com molts infants d’avui, escoltem una predicació mal rebuda per les autoritats del seu temps, com avui, lamentem la mort fruit del seu compromís com avui tants lluitadors per les llibertats  i rebem la seva resurrecció com esperó perquè nosaltres també ens aixequem sense por en mig del món que ens toca viure. Ens adonem que Ell forma part de la nostra existència, que vivim la seva vida, que compartim el mateix anhel de Justícia (Mt 5,6) que tenia Ell donat que enyorem un món millor que ell anomenava “el Regne de Déu” (Lc 17,20-21).

Científicament no podem precisar el dia ni el lloc on va néixer però si que podem celebrar que hagi vingut com un regal de Déu per la humanitat.  Amb el seu naixement celebrem la festa de Déu Pare que ha volgut donar-nos el Fill perquè tots fóssim igualment Fills de Déu. Passa igual quan neix un infant que només el mirem fascinats però felicitem els pares que l’han portat al món.

Com els primers cristians vivim seduïts per aquest Jesús que està en mig nostre i és vida de la nostra vida i diem com Sant Pau a la carta als Filipencs que, des de que hem conegut el Crist tots les altres atraccions ens semblen sobreres o coses perdudes comparades amb el coneixement de Jesucrist (Fil 3,7-8).

Que poca cosa és el Nadal si no mencionem el nom de Jesús que li ha donat la vida!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS CREIENTS NO HEM D’ESTAR LLIGATS

La formació i pràctica cristiana que hem rebut de petits ens lligava a unes pràctiques (anar a Missa, fer uns dejunis, la indissolubilitat del matrimoni, el respecte als llocs sagrats...) de manera que semblava que aquestes eren el centre de la nostra fe. Havíem arribat a tenir por de no complir-les pel càstig que podíem rebre. Les pràctiques ajuden, certament, com pot ajudar la regla d’un convent per conviure d’una determinada manera. Però la fe és una altra cosa i qui la troba entra en un món de llibertat.

Per entendre’ns, si algú et pregunta si tens fe no facis càlculs, perquè no tenen res a veure. Pregunta’t només si has rebut beneficis o ajudes, si has tingut la companyia d’alguna altra persona que et reconeix. Això és la fe, i aquesta mena de fe no et lliga a res més, com no sigui l’agraïment.

I la fe en Déu? És el mateix. No augmenta amb les pràctiques religioses per exigents que siguin. La fe en Déu és el reconeixement del que has rebut, de l’Evangeli que has tingut als dits i has pogut llegir, de la bellesa de Jesucrist que està atent als cecs, coixos, forasters, viudes ... que eren els marginats del seu temps i que no té cap por de criticar amb molta duresa aquell temple que encara feia més esclava la gent. Aquesta valenta postura li va costar l’animadversió dels potentats del seu moment que van decidir eliminar-lo. El que reconeix la vida d’aquest home, no està lligat a res que no sigui l’admiració i l’agraïment. En comptes de sentir-te com presoner d’una religió, et sents molt més lliure perquè, si ets agraït, no tens cap altra obligació que la que t’imposes tu mateix per retornar una mica del que has rebut.  A qui? Probablement als altres que es troben més mancats i estan al teu costat. Els donaràs perquè tu has rebut molt. I ho faràs lliurement

Si ets creient en Jesucrist i et decideixes a estimar més els altres és perquè t’has adonat que tu has estat estimat primer (1Jn 4,10), si et compadeixes dels necessitats que tens a la vora és per fer-te deixeble lliure d’Aquell que feia el mateix amb els marginats del seu temps. Sempre són respostes lliures que no han de complicar-te amb cap angoixa.

S’hauria d’acabar el temps en què els  creients van com afligits pel carrer preocupats per si no han complert tot allò que està manat. Aquests estan lligats i aquesta cadena no els serveix de gaire. En la carta als Colossencs hi ha unes paraules que ens poden ajudar a entendre el que he dit:

Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes.  Totes aquestes coses només són l'ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. ... Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús.  Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància (Col 2,16-23).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES GRANS RECAPTES

Quan una entitat potent, com TV3 amb les “maratons” o una altra amb el “Recapte d’Aliments” fan una campanya per aconseguir diners o aliments, com que tenen molta anomenada i els mitjans li van a favor, recullen quantitat de diners o d’aliments segons el que hagin demanat. Aquests mètodes són propis del nostre poble, que comença a tenir experiència en mobilitzacions d’aquesta mena.

Amb això s’aconsegueixen dues coses molt remarcables: una, que es recull molt i sovint moltes necessitats queden satisfetes perquè s’ha recollit quantitat i el repartiment sembla que es fa amb serietat; una altra, que pel sol fet de mobilitzar i conscienciar la gent vers un problema determinat, es fa una gran denúncia a les administracions estatals i autonòmiques perquè aquesta mena de feina, sobre tot la que es refereix al menjar que arribi per a tothom, els tocaria a ells fer-la i no a la societat.

Però hi ha unes qüestions que cal posar sobre la taula. La primera és aquesta mena d’afany de dir i repetir que s’ha recollit més que l’any anterior, que és una mena de concurs per veure qui és més maco que desmereix la finalitat desviant l’atenció cap els organitzadors. Però hi ha una altra qüestió, que és saber qui ha escoltat els pobres? Si haguéssim de definir una escala de valors, el principal de tot, hauria d’ésser escoltar el pobre. Els que ho fan no tenen gairebé cap audiència i les campanyes televisives ens poden enganyar presentant-nos uns pobres determinats que fan caure la llagrimeta i els han triat perquè faran commoure la gent. Per això, al costat d’un gran recapte hi hauria d’haver uns contemplatius que destinen el temps a parlar amb els necessitats. Una feina que no es pot comptabilitzar com les tones de menjar o quantitats de diner. Si només es reparteix, les persones queden en segon terme.  Encara hi ha una altra qüestió: la propaganda gratuïta que fem a les grans empreses de consum alimentari que, a sobre del profit que els ve de la venda de molts més productes, queden com uns benefactors sense haver donat ni cinc. Això ens hauria de fer pensar. Vol dir que no estem del tot encertats.

Per això jo personalment desconfio  força d’aquests grans recaptes que, encara que els aliments aniran a parar als necessitats, sens dubte, obliden allò que hauria d’ésser prioritari: escoltar el que té necessitat.

Els ajuntaments tenen els seus mecanismes d’assistència social i se’ls ha de felicitar, però resulten insuficients per la quantitat de gent necessitada, i es troba a faltar algú que destini molt temps gratuït al costat dels que ho passen més malament.

Si no tenim en compte aquestes coses haurem de recordar aquelles paraules del Senyor que ens diu:

Quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta,  perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.  I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa (Mt 6,3-5)

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HAN HAGUT DE MORIR DOS OCCIDENTALS

Un missioner de la República Centroafricana, Juan José Aguirre, en unes pàgines a la revista “Catalunya Cristiana” lamenta que els cristians d’aquell país ho han perdut tot. Diu: “Ens ho han robat tot llevat la fe”. Lamenta que els occidentals no reaccionem ni amb la malaltia de l’ebola ni tampoc amb els saquejos, morts, violacions dels grups radicals contra els cristians.

Us imagineu que uns cristians cremessin una mesquita en algun lloc del món, com i de quina manera els diaris acusarien la barbàrie dels creients en Jesucrist! I tindrien raó. Però en les vexacions contra el poble africà i contra els cristians no reaccionem.

Si hem de fer cas de l’article de fons de Josep Lluís Serra Llansana a la mateixa revista diu que cada cinc minuts assassinen un cristià en el món pel fet d’ésser-ne.

Què tindrà la fe en Jesucrist que sigui el blanc dels atacs dels radicals islàmics i també el punt d’indiferència per part d’uns grups molt significatius del nostre poble?

Quan la fe en Jesucrist es porta amb alguna mena de radicalitat, sense obligar ningú, posa en evidència els que cerquen interessos. En canvi quan els creients es pleguen a les exigències dels més poderosos l’església és respectada i fins i tot manipulada.

Aquí hi ha un problema de fons perquè, mentre en el nostre país la religió, sovint confosa amb la jerarquia, gaudia de molts privilegis al costat dels diferents governants de torn, els atacs hi eren però no arribaven a la majoria de la gent. Sempre eren grups extremistes minoritaris. Precisament ara, que l’església va perdent l’aureola que tenia, rep les crítiques del que ha fet i esguerrat de l’Edat Mitjana cap aquí. Sovint coses certes, però que repercuteixen en la indiferència envers els perseguits de diferents països tant a l’Orient Mitjà com a l’Africa subsahariana.  Passem dels que sofreixen tant si són cristians perseguits com si són malalts o possibles infectats de la malaltia. Ells l’han de suportar, sense mitjans per aturar-la. En canvi, quan hi ha hagut algun occidental infectat l’acollim en hospitals preparats expressament, amb personal que cerca tenir totes les garanties, exagerant la vestimenta interplanetària quan alguna càmera de TV vol fer-los un reportatge.

Els africans més pobres són doblement burlats per nosaltres amb la nostra indiferència: ni ens preocupa la seva malaltia maleïda ni ens preocupa que siguin assassinats a centenars o que les noies hagin estat capturades.

Heu pensat d’on surten les armes dels que els ataquen? Us heu preguntat per què els nostres governs són tan insensibles? És que potser les seves armes són el nostre negoci? No val la resposta que les armes són venudes en  mercats de confiança  perquè, quan estan al mercat, les pot comprar i vendre qualsevol que tingui diners. No hi ha mercats de confiança quan el que s’hi juga són grans quantitats de diners.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MIRAR CAP A FORA. MIRAR CAP A DINS

Quan un grup, de la mena que sigui (polític, religiós, educatiu...) entra en crisi, té la temptació de mirar cap a dins i fer reunions i reunions per veure quins problemes interns tenen. Això passa ara a l’església. Hi ha integrants que pensen com hem de fer millor la Missa, com hem de finançar-nos, com hem d’afavorir les vocacions. Tots són problemes interns que no interessen als de fora, aquells que hauríem d’escoltar i posar-nos al seu costat. Els que estan en aquesta preocupació intraeclesial descuiden allò que és principal: com hem de mirar el món que ens envolta? Els falta mirar cap a fora i veure els problemes dels pobres i del món que ens envolta: la manca de treball, l’escàndol del liberalisme econòmic, la corrupció (també la nostra), la manca de sostre (la gent que no té on viure i els que han rebut el decret de desnonament...), els que han de fer cua per rebre menjar. I veure també el rostre dels que pateixen aquestes conseqüències. Cal mirar-los.

Si féssim això últim la nostra pobra església caminaria per les sendes del “Mestre”  que s’aturava on hi havia cecs, paralitzats, estrangers mal vistos, viudes menyspreades, leprosos exclosos que havien de viure a la vora dels camins... És impensable seguir Jesucrist en la seva contemplació i en la mirada que tenia posada en el Pare sense  comprovar com s’aturava davant de qualsevol persona que sofria, plorava o no tenia el que necessitava per menjar. Ell va donar la màxima importància al manament de l’amor als altres com a segon manament i lligat al primer d’estimar Déu sobre tot dient:

«El primer manament és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic.  Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.»  (Mc 12,29-31).

L’amor a Déu, que era el primer i principal, el lligava amb l’amor als altres i això ho manifestava amb el que feia.

Poques vegades trobem a l’evangeli que Jesús s’aturi a parlar dels problemes del propi grup com no fos per dir-los que “van massa cansats i han de reposar una mica” (Mc 6,31) o per dir-los que deixin de banda les seves ambicions d’ésser el primer o el segon ja que el que vol entrar en el “regne” s’ha de fer  el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Ara mateix alguns creients parlen als pobres i s’acosten a ells sense fer allò que en diem “beneficiència” i denuncien que els sous estan perdent capacitat adquisitiva, que una família determinada és obligada a deixar el pis per falta de pagament. Aquests que fan això es converteixen en “servidors dels pobres i dels desnonats” i són els que compleixen l’Evangeli. Quan es troben amb uns altres que estan fent el mateix  s’adonen que uns i altres responen a l’enviament de l’Esperit igual com Jesús també responia (Lc 4,16-19): ja són església vertadera. Ja trobaran la manera de reunir-se i contemplar per tal de no apartar-se de la voluntat del Pare que vol que “tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO PERDEM EL SOMRIURE

Conforme ens fem grans i anem coneixent els problemes de la política, els embolics de les famílies, les mentides dels governants... correm la temptació de viure  amb amargura. Quan tenim un objectiu per aconseguir quasi sempre resulta molt més difícil del que pensàvem que seria i correm el risc de desanimar-nos. Pensem erròniament que els temps passats eren millors perquè no coneixem la història passada plena de morts i traïcions.

Tant en el pla personal com en el de la família i els amics hem de fer com el que va en bicicleta, que li toca pedalar si no vol que l’aparell se li aturi. Hem de fer com quan conduïm un cotxe que, si algú t’avança, tu ja l’havies vist venir i tranquil·lament el deixes passar.

De vida només en tenim una i cal que la gaudim. Jesús ens dóna un  antídot que serveix per tot aquell que creu. Diu:

No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.  Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res.  Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor.  Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.  Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui.  Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los (Lc 12,32-37).

Tenim una raó per no posar-nos nerviosos, que és l’amor del nostre Pare del cel que està per nosaltres. Aquesta és la raó de la nostra joia. Per alguna cosa creiem en la mort i resurrecció del Senyor, que és també la nostra mort i resurrecció. Val a dir que no perdem l’esperança

En temps de convulsions polítiques com les que vivim en el nostre petit país no hem de perdre ni l’alegria ni la pau interior. Això no s’aconsegueix parlant amb ironia dels que ens volen emmordassar o són molt contraris a nosaltres perquè la ironia és com un dard enverinat que, si l’altre el rep, es veu amb el dret de tornar-te’n un altre, també ple de verí i entrem en la malèfica roda de la “llei del talió” de la que costa molt de sortir-ne. El final d’aquesta llei de tornar mal per mal sol ésser que el darrer a picar és el més fort. Per això Jesús mateix deia que per superar la llei del talió calia estimar els enemics dient: No tornis mal per mal (Mt 5,38-39)

No oblideu que els creients som (hem d’ésser) anunciadors de la joia de viure. Un anunci que el Papa actual té molt interès a recordar-nos. Per això hem d’ésser com infants que si bé semblen inconscients del món que els envolta transmeten alegria a tots els que estem al seu voltant. Nosaltres, com infants, transmetem joia tot i ésser conscients d’aquest món que ens envolta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS