Comentaris d' actualitat: de juliol 2010

dimarts, de juliol 20, 2010

BENAURATS ELS POBRES

Quan diem pobres ens referim als pobres de tota mena. Els que no tenen diners ni possibilitat de tenir-ne, els exiliats, els deportats,, els malalts, els aturats que, per l’edat que tenen ningú no els donarà treball, ela avis que cobren poc i encara han de fer dinar per nets i sovint pels fills, aquell que tot i tenir treball no poden prendre cap decisió a dins l’empresa i sovint les mateixes dones per la seva condició en molts llocs i països. Són diferents classes de pobres.
Perquè Jesucrist diu que els pobres són benaurats? (Mt 5,3). Aquests no tenen diner, no tenen influència, no tenen poder, no tenen prestigi, no surten als diaris, no reben homenatges encara que es facin tips de treballar. Fins i tot la mateixa religió catòlica sembla que deixa a Càritas que es cuidi dels pobres però no sembla que els consideri benaurats com Jesús en l’Evangeli
Totes les religions parlen d’ajudar els pobres. També els jueus en el temps de Jesús que tenien en el temple una becina per posar diners per als pobres.
Però l’Evangeli diu una altra cosa. Diu que ells, els pobres, són els que tenen possibilitat d’alliberar la humanitat. Precisament perquè són lliures.
La realitat sembla que és tot el contrari perquè els forts i els poderosos faran els impossibles per tenir-los a sota i els fan passar per les creus de tota mena. Els mateixos pobres arriben a pensar que ells són els últims i, a causa de les patacades que reben, tenen por. Doncs bé. Ells tenen la força de l’Evangeli per seguir el camí de Jesús sense diners, sense prestigi i sense privilegis perquè tenen la força de l’Esperit per construir un món nou.
Ja he dit que massa sovint tenen por, se senten impotents i saben que estan sotmesos als grans i als potentats i temen que no se’n sortiran.
La tasca nostra, com a deixebles de Jesús, és convèncer-los que tinguin fe.
No parlo d’aquella fe que consistiria en acceptar una doctrina universal i vàlida per a tots. Amb una doctrina així no es pot convèncer ningú. La fe consisteix en creure que jo sóc capaç de seguir el camí de Jesús i de construir un món nou a pesar de la meva petitesa i de la meva feblesa. Aquesta mena de fe és molt difícil i molts que es diuen cristians no la tenen i s’estimen més aquella altra que consisteix en acceptar els dogmes que diu l’Església. Aquesta et fa un fidel de l’església però no un creient.
Si llegiu l’Evangeli veure les vegades que Jesús demanava la fe a tots els que guaria: Els deia la teva fe t’ha salvat, (Mc 5,34; 10,52) que es faci en tu segons has cregut...(Mt 9,29) Volia no sols guarir els malalts de les seves afectacions sinó també convertir-los en persones que saben que poden construir el món nou sense poder, ni privilegi ni prestigi. Per això encara en l’Evangeli veiem que Jesús diu i repeteix a tot moment que no tinguin por. Què més voldrien els poderosos que infondre aquesta por que fa més submisos els pobres!!! On hui ha por es perd la fe que vol que tinguem Jesús, el nostremestre.
Si voleu contemplar a Jesús mateix crucificat és un exemple d’un pobre que ha remogut el món.
Josep Escòs

dilluns, de juliol 12, 2010

ELS VALORS MANIPULABLES

Tan els mestres (quan avaluen els alumnes), els polítics (quan parlen del valors), els economistes (quan programen la societat) parlen de valors com si, amb aquest llenguatge ens poguéssim entendre.
Permeteu-me que els posi en qüestió amb alguns exemples:
Comencem per “la pau”. Els que s’armen fins a les dents diuen que ho fan per la pau. Els que han deixat indefensos fins a morir milions de rwandesos parlen de la pau mentre no els han donat armaments per defensar-se. Uns parlen de la pau pensant que aquesta ha de consistir en la igualtat i uns altres pensen que ha de consistir en la llibertat de mercat. No hi ha manera.
“La recerca de la veritat”. Quan jo era petit en el meu poble la falange espanyola era omnipresent i ens repetien una frase atribuïda a José Antonio: “la verdad no teme ni ofende” (una mentida com una casa). Ara els polítics es tiren els plats pel cap, no perquè vulguin cap mal a ningú, sinó per “trobar la veritat”. Com veieu estem on estàvem. Aquesta recerca és un valor que moltes vegades no val.
“L’Estat del benestar”. Els actuals governs han aconseguit la desmobilització de tota la societat. No cal que fem res. L’Estat o l’Ajuntament ens ho resoldrà tot. Nosaltres cada dia tenim més prohibit fer res ni tan sols hem de recollir una llauna pel carrer. Un mateix ajuntament que promou una monumental embrutada de les platges a l’endemà ja ha posat els seus funcionaris per deixar-nos-les netes. Igualment va passant amb el “botellon” o els balls de festa major. Només hem de pagar més funcionaris i ja està. És un valor aquest estat del benestar?
“La solidaritat”. Si hi ha accidents, tot seguit el cordó policial, l’equip de psicòlegs i els professionals de la medecina actuaran i els familiars dels damnificats no tenen dret a res fins que el “papa governant” els digui què i quan han de fer alguna cosa. La solidaritat ja ens la dictaran quan calgui. No cal que pensem ni que tinguem iniciatives. Ja ens donen pastada la solidaritat que hem d’exercitar. És un valor això?
“L’autonomia personal”. Igual com passa amb les “sectes” els nostres governants ens convencen que som autònoms i que fem el que volem. Això que per una banda ens fa tous (la noia tindrà totes les facilitats per avortar) per altra banda ens amaga allò que mai no havíem d’haver perdut: L’agraïment amb els progenitors i amb la societat. Som continuadors de la història i no pas els primers actors.
Quin mal tenen tots aquests valors que he posat com exemple? Que no són bons? I tant que si però els falta el fonament. Encara que no ens en adonem, al darrere de tots ells hi ha la prepotència dels governants (dretes i esquerres, tant se val!) que ens controlen, ens exigeixen i, quan convé fan veure que ens eixuguen les llàgrimes.
Hem oblidat el vertader valor, per damunt dels anomenats “valors” (parlo com a creient) que és el PARE del cel que hi ha darrere de tot i que aconsegueix, per als creients, tres grans fites:
. Que reconeguem a tots els altres, sense exclusió, com a germans (perquè ell és Pare de tots). És valor perquè hi ha el Pare al darrere.
. Que nosaltres, pel nostre compte, som capaços de descobrir quins són els necessitats (no els que ens diuen sinó els que veiem amb els nostres ulls). Ens hi empeny el Pare que no vol que es perdi ni un de sol dels seus fills.
. Que sabem reconèixer la força en el nostre interior per aixecar-nos perquè “veiem” els ulls il•lusionats del Pare que ens vol veure drets.
No hi ha qui el manipuli aquest Pare.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.