dimecres, de gener 19, 2011

NO HI HA RES D’AMAGAT QUE TARD O D’HORA NO SIGUI CONEGUT

En els darrers mesos hi ha hagut una explosió de secrets amagats que han sortit a la llum, pactes de governs, informes secrets dels ambaixadors (sobre tot dels Estats Units) i la majoria dels governs i els poderosos han quedat tocats. És el que en diuen Wiki-leaks.

Sembla com si aquell judici final de la fi dels temps es comencés a produir.

A mi no em preocupa gaire que les coses se sàpiguen perquè les coses amagades tard o d’hora refloren. El que em preocupa és que sembla que juguem al joc de “tot s’hi val” i divertint-nos mirant els altres no ens examinem a nosaltres mateixos.

Reconec que una de les avantatges de la democràcia és que molts secrets tard o d’hora es poden destapar i generalment, fora d’alguna dimissió o canvi de govern, no passa gran cosa. En les dictadures, en canvi, si algun dia hi ha una explosió social, aquesta es produeix amb molts morts i, quan esclata tot d’una, ningú sap com s’aturaran les coses. No costa gaire recordar els despropòsits de la fi del règim de Rumania o ara el de Tunísia.

El que vull subratllar davant d’aquests drapets al sol que estan sortint és la poca capacitat que tenim d’examinar-nos a nosaltres mateixos i quan sentim que un polític ha fet tal o qual disbarat ens sentim lliures de tota responsabilitat. Ens ho mirem de lluny oblidant aquell consell de Jesús que ens adverteix de la facilitat amb la que descobrim la brossa de l’ull dels altres i esdevenim incapaços de veure la biga que hi ha en el nostre ull (Lc 6,41-42).

Abans he mencionat el judici final que nosaltres erròniament el situem a la fi dels temps com si en Déu hi hagués present, passat o futur (2Pe 3,8). Es dóna en cada moment perquè tot allò que els altres i nosaltres diem i fem a la fosca, tard o d’hora es veurà a plena llum (Mt 10,26-27).

Insisteixo que nosaltres hem d’ésser els primers en adonar-nos dels errors de la nostra vida abans de recrear-nos en la dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de gener 11, 2011

CULPABLES O POBRES


En la nostra societat hi ha un munt de gent marginada, fracassada i empobrida. Càritas ho sap de sobres i s’estan fent actuacions a favor d’ells. Segur que no s’encerta el que millor es podria fer.

Quan parles amb algú d’aquesta qüestió (dels més pobres i fracassats) de seguida surt el mot “culpabilitat”. De qui és la culpa?

En les respostes s’hi endevina la manca de pensament per les simplificacions que fa la gent davant el problema de la pobresa.

- Uns diuen que la “culpa és dels rics i poderosos”. Els que diuen això ja encerten, ja; però viuen al dictat dels partits de les ideologies de progrés i, com que ja han trobat els culpables, no han de fer cap altra reflexió personal.

- Uns altres diuen que la pobresa és per culpa seva ja que no treballen ni en volen. Els que diuen això estan a l’altra banda de l’arc parlamentari i només acceptaran que es doni treball i acolliment als emigrats i pobres quan en falti de veritat, sobre tot si són de fora. També dient això s’estalvien de reflexionar encara que seran més propensos a fer pregàries “pels pobres”.

Ja sé que he fet una simplificació però de vegades va bé per explicar coses. No hi ha un entre mig? Doncs no.

La resposta, al meu entendre és clar, va del tot per un altre cantó i és que no serveix de gaire res cercar culpables. Aquest llenguatge embolica la troca i tira l’aigua al propi molí.

La pregunta alliberadora per a ells i per a nosaltres és demanar-nos quina responsabilitat tenim nosaltres envers el germà empobrit.

La serpent del paradís temptava Eva per dir-li que es tragués la culpa de sobre i de pas també li treia la responsabilitat. Fes el que vulguis i “sereu com déus” (Gn 3,5). Els fa tornar irresponsables primer a Eva, i a Adam després. Venia a dir-los que no havien de respondre davant de ningú en allò que es refereix al bé i al mal.

Aquest va ésser el seu pecat i el pecat nostre quan ens mirem els pobres i els fracassats com si no hi tinguéssim res a veure.

El pare del fill pròdig reclama al fill gran, que no volia saber res del germà, que no es fixi en la culpa sinó en el fracàs. Li diu que aquest germà teu que era mort ha tornat a la vida (Lc 15,32) i el Déu d’Abraham, en la paràbola del ric epuló, tampoc no cerca culpables sinó que recrimina al ric que no es fixés en el germà que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,19-26), amb altres paraules apel·la a la responsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de gener 04, 2011

LA DEPRAVACIÓ DEL LLENGUATGE



No podem donar lliçons de democràcia ja que nosaltres no som capaços d’entendre’ns quan parlem i hem depravat el llenguatge que havia de servir per conviure.

No sabem distingir i aclarir-nos.

Voleu exemples?

En comptes de parlar del dret dels pares a que els fills rebin l’ensenyament amb el propi idioma hauríem de dir que és qüestió de poder. Es tracta de veure qui pot més (amb lleis, constitucions, drets de les autonomies...) perquè si valgués el dret dels pares també el tindrien els xinesos, paquistanesos o els àrabs que també són pares. Ja sé que costa dir que és qüestió de poder. Parlar d’aquesta manera seria una premissa més real per poder-nos posar d’acord.

En comptes de parlar d’ideologies de progrés que ningú sap què cosa volen dir en referir-se al matrimoni i a la família, hauríem de parlar també de qüestions de poder (que vol dir imposar el llenguatge). Ningú no entén la defensa aferrissada de la família per part d’uns i les llicències extremes dels altres en anomenar matrimoni a qualsevol duo o trio que es formi. Ho trobareu estrany però amb la llei (que accepta com matrimonis tota mena d’unions) a la mà, la convivència de dos mossèns com és el cas de Navarcles en podríem dir matrimoni gai perquè la llei no mira pas en quin llit dormim. Fa riure, oi? però es troba a faltar és la precisió del llenguatge i el saber escoltar el que diuen els altres. Amb altres paraules hem de preguntar-nos quin respecte us mereix el matrimoni d’home-dona i quin respecte mereixen les parelles del mateix sexe que conviuen i reclamen alguns dels seus drets (testament, herència i obligacions envers l’altre que conviu amb tu). Dir-ne de tot matrimoni és una manera d’embolicar la troca i d’imposar llenguatges de poder que són per no posar-nos d’acord.

En comptes de dir que l’Ajuntament de Barcelona vol fer un homenatge al col·lectiu de gais i lesbianes que han sofert durant molt de temps i han esta ignorants haurien de dir que aquests ara estan en un moment de poder i estan en condicions de plantar un monument perquè si a l’ajuntament de Barcelona li interessessin aquells que han estat molt marginats també faria monuments al “sense papers”, a les dones que cuiden malalts, als avis ignorats, als aturats... i no ho fa. Per això seria d’agrair que aprenguéssim a parlar de manera adequada.

Això també val per les grans manifestacions a favor de la família que munta l’església, que no són precisament evangèliques perquè les coses que valen ja es defensen soles. També son expressions de poder. A veure qui pot més. Jesús més aviat defugia de les grans manifestacions de gent si no era per donar-los de menjar (Mc 8,2) i quan entra a Jerusalem, el que en diem la entrada triomfal, va acompanyat només d’uns pocs dels seus però aquella ciutat, el que és la majoria de la gent, es va inquietar, literalment diu que hi va haver un seisme a la ciutat (Mt 21,10) per la seva arribada. No li van fer cap altre monument que la crucifixió.

Es troba a faltar en el nostre món social, polític i religiós la gosadia de dir les coses pel seu nom. Això no impedeix pas que jo, personalment faci un gran elogi a les famílies establertes entre home/dona que han estat i seguiran bastint un gran puntal de la nostra societat. Això no exclou res ni ningú.

Tenim doncs una democràcia molt pobre precisament per manca de llenguatge que malament si volem que altres països la segueixin.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog