No fa tants anys que totes les festes
que se celebraven havien estat decretades per l’església i fins semblava
impossible una festa que no fos religiosa. Encara ara tenim un llenguatge fora
de temps, quan parlem de festes de precepte o les que no ho són, com si fossin
de segona.
L’església, al llarg dels temps, va
fer un gran servei a la societat posant festes que atemperaven el treball i
propiciaven trobades, càntics i visites entre famílies; i, sobre tot, descans
per als treballadors. En èpoques anteriors, en els dies festius, tot el poble
es trobava al redós d’una església.
Però va cometre un error, que encara
dura: que aquestes festes sempre estaven presidides per un o molts bisbes o
jerarques, i deixaven els laics molt enrere. Això s’ha vist amb les
canonitzacions dels papes de darrera hora. Una festa, la de la canonització de
dos papes, que tot i que era més sòbria que moltes anteriors, donava una
excessiva preponderància a sotanes i solideus, molt allunyada de l’evangeli,
perquè es crea una enorme barrera entre jerarquia i fidels que s’ho han de
mirar de lluny. Si repassem l’Evangeli ens adonarem que la vegada que Jesús va
presidir una multitud, era de gent que passava gana, per repartir-los el pa, i
encara els va organitzar en grups de cinquanta (Mc 6,39-42) perquè no fossin
una massa amorfa aplaudint el líder. Tampoc no va permetre que li fessin
homenatge (Jn 6,15).
La primera gran festa decretada des
de la laïcitat (ben entesa) fou el
primer de maig després dels lamentables incidents de Xicago el 1889 en què
van morir molts treballadors a causa d’unes vagues sufocades. En aquell moment,
als EEUU, s’aconseguí que els treballadors fessin només les vuit hores diàries.
No sols van morir molts per les bales i les bombes en aquelles manifestacions
sinó que hi va haver una farsa de judici en la qual condemnaren a mort uns
quants dels seus líders. Set anys més tard es va revisar aquell judici i es va
demostrar la injustícia que s’havia comès. Els treballadors del món,
organitzats en sindicats, van reaccionar introduint l‘1 de maig com a festiu en la major part de les nacions.
Com que era una festa no religiosa
l’església va provar de vestir-la amb el patronatge de Sant Josep Obrer, però l’intent no va reeixir i va haver de
renunciar-hi. Havia arribat tard a la realitat. Els governs més totalitaris
tant de dretes (el franquisme, el nazisme...) com els d’esquerres (tots els de
l’òrbita comunista...) van intentar fer-se seva la festa, muntant unes grans
parades amb molt de dispendi en les quals no sols desfilaven els soldats i els
guerrers, sinó que es feien unes coreografies de danses amb la participació
(mig obligada) de molts cantors i dansaires i amb la presidència del dictador
de torn. Tampoc no han reeixit tot i els diners que s’hi van abocar. Ja es veia
que no eren altra cosa que recolzaments al règim del moment.
Però anem a pams. He dit que no és
religiosa la festa de l’1 de maig i
probablement hauré de rectificar. No és eclesiàstica, perquè no la presideixen
bisbes ni capellans, però reivindica els drets dels homes i dones, sobre tot
els dels més empobrits, a tenir treball i a viure dignament. Això interessa o
no interessa al Déu de la vida? Si ho mirem així, és una festa religiosa que
els creients hem d’afavorir i, si ens hi fem presents, millor.
No oblidem aquelles paraules tan
repetides del concili Vaticà II: Les
joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobre
tot, i de tots els que sofreixen són també les joies, esperances, tristeses i
les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que
no hagi de trobar eco en els seus cors (GS 1).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
