EL CRISTIÀ SEMPRE SERÀ MARGINAL EN LA SOCIETAT

Si els seguidors de Jesucrist no argumenten contra “el sistema” s’aigualeixen i si són crítics amb el sistema (tots els sistemes) es trobaran que els deixaran al marge. Bona senyal!

Ara, per exemple, hi ha hagut un canvi de govern a la nostra nació. Que els cristians no es facin il·lusions perquè els seguidors de Jesucrist mai estarem tranquils amb l’organització econòmica que sigui. Sempre haurem d’anar recollint els desheretats i els fracassats de la societat: aturats per Càritas, presos i malalts pels nostres visitadors, infants per la catequesi... i sempre farem un treball a prou feines reconegut, sovint ni per la mateixa església (vull dir pels jerarques). Amb altres paraules, governi qui governi, mai no podrem dir “aquests són dels nostres” i malament si algú ho diu, perquè serà el senyal evident que ens haurem venut al poder, al prestigi i al privilegi.

Observeu com ens arriben les notícies: si es tracta de missioners poques vegades escoltarem l’elogi d’aquell home/dona que destinat la seva vida a viure entre la gent d’aquell país. Els nostres medis faran l’elogi dels que van amb grans caravanes portant aliments amb un rètols vistosos. Si es tracta de visita als presos no escoltareu pas l’elogi d’aquells que passen estones escoltant-los encara que a penes poden resoldre els seus problemes. Si es tracta de malalts mai no veureu premis de voluntariat als que destina mitja setmana a visitar-los. La feina dels creients en Jesucrist serà es pot resumir en aquesta dita de l’Evangelista Mateu

No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom (Mt 12,19-21).

Bé doncs, quan ens passen aquestes coses, només heu de saber que estem en el cristianisme més genuí. Però vull fer una advertència: Quan hom està en aquesta faceta de la que ara parlo, no vol dir pas que sigui millor que els altres. Encara que ho trobeu estrany, quan fem les coses segons el cor del Crist no vol dir que siguem bons. Precisament hem de saber reconèixer que els altres, els que fan coses diferents molt sovint empresos pel poder, pel prestigi i pel privilegi també són bons perquè la bondat ve de Déu i no de nosaltres. Només som testimonis. Reconeixem que Deu és bo i fem el possible per anar en la direcció que ell vol, reconeixent els malalts, els presos, els que tenen gana i els fracassats i no cercant altra cosa que allò que Jesús diu a l’Evangeli:

"Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25,34-36).

Quan aquestes accions en favor dels altres es fan amb molt premsa i fotògraf (dinars per als pobres amb regidors i periodistes) segur que reben els elogis d’aquells que tenen a les mans els medis de comunicació però no fan treball evangèlic perquè ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Les accions que valen seran sempre marginals en la societat i ja hi hem de comptar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS, EL SALVADOR

L’Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d’un INFANT.

Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

- Primer de tot hi ha els mals que ens venen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intens, calors sufocant, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d’ajudar-los, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l’aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i de les persones que ens envolten.

- Els mals que ens venen dels homes. Aquests són pitjors perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l’acumulació de béns d’uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s’arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de “l’ull per ull”(Mt 5,38-42). La sortida d’aquests conflictes és la vida: Es infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor perquè s’acaba abans. És allò de “si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure... (Rm 12,20).

-Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents perquè no ens adonem. Són l’afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat que tenir de parlar de les coses amb qui ens hauríem d’entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i transparents. El camí, com veieu passa per la bellesa.

Per això la contemplació de l’Infant que ens és donat pel Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí.

Per tant,

- Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts

- Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.

- Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s’aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CAL QUE SEMPRE SIGUI NADAL

Ha arribat Nadal i la nostra petita comunitat cal que renovi el compromís per un Nadal permanent.

Hem d’aplegar i unir tots els cristians de la nostra demarcació parroquial de Santa Maria de Valldaura en una veritable família, comunitat de fe, d’amor i de servei que superi la concepció d’una pràctica cristiana individualista i que es proposi posar a la pràctica la novetat que porta el projecte de Jesús.

No podem ser una església que fa la sensació, davant la nostra societat, que ja està tot dit, que no tenim camí, que som els guies d’un museu envellit, que estem esperant un enderroc, que l’Esperit Sant no hi era, al Vaticà II, que hem de tornar a la pràctica devocional d’una religió individualista. Hem d’acceptar el repte que som llevat per al món que ens envolta i no ser només practicants d’una religió per salvar la nostra animeta.

Allò que s’espera de nosaltres aquest Nadal no és “més del mateix”. Cal fer un Nadal permanent, cal fer present Jesús i el seu projecte amb l’esforç diari, sense defallir, il·lusionats malgrat les dificultats.

Si ho fem així sempre serà Nadal.

Any rere any, esperem que arribarà un dia en què haurem vençut una pràctica religiosa individualista, massificada, heretada del passat, on la calidesa i acolliment d’una comunitat-família sigui punt de partença de tota evangelització.

Tots esperem que arribarà el dia que la nostra petita comunitat incipient esdevingui sagrament de la vida nova, curulla de joia i felicitat.

Tots esperem poder ser el punt de referència, malgrat les nostres mancances i petiteses per tots el qui caminen sense destí.

Hem de saber presentar el projecte de Jesús, engrescador com la gran esperança a un món que viu en la increença i decebut de la situació present. Malgrat tot, les persones no han perdut una confosa esperança que “un altre món és possible”. Amb ells coincidim en la decepció però podem clarificar la seva esperança. Hem de ser la consciència que vagi transformant aquest nostre món. Des del Nadal hem començat a conèixer el projecte de Jesús. Els veritablement convençuts el faran possible.

Que la senzillesa de Betlem ens captivi i que comprenguem que el nostre poder està en la feblesa; o sigui, des del nostre testimoni joiós i esperançat, amb la confiança posada en Jesús, amo i Senyor del món i de la història, que s’ha revelat des de Betlem a la Creu i en la resurrecció. Bon Nadal.

Josep Torras Bacardit prev

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

Temps d’Advent

Amb l’article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la “confessió” sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. En cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

- Els pecats de privilegi sobre tot referits a les riqueses: i, sobre tot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. No tanca la porta als rics sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible “perquè per Déu tot és possible”

- Uns altres pecats són els de manca de compassió com l’acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa e, ric epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) l’abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que “El fill de l’home” jutjarà els que no han vist el que tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).

- També fustiga els pecats de privilegis atacant els que cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix en aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).

- Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se’ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15) o es que han construït la casa sobre la sorra i se’ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

Però quan Jesús té la persona al davant no l’ataca sinó que es mostra compassiu. Així veiem que crida contra els “mestres de la llei” però, quan en té un al davant que diu coses enraonades, li contesta que “no està pas lluny del Regne del cel” (Mc 12,28-34).

Quan es troba al davant un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres en fa un gran elogi dient-li que “també és fill d’Abraham” (Lc 19,1-10).

És tal la compassió de Jesús que tot just els mateixos apòstols s’han discutit entre ells a veure quin seria primer en el mateix lloc que és al cenacle on hi fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s’asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel (Lc 22,24-30).

Amb això es veu amb quin d’amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora de amb quina contundència havia recriminat el pecat.

Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l’Evangeli són bastant diferents dels que sovint s’airegen en els medis de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d’optar per la llista de Jesús, oi?

Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això d’ésser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves resostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguart de Déu.

Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: Els teus pecats et són perdonats (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera que l’envia dient-li: Ves i no pequis més (Jn 8,1-11).

No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè ve els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que,quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

Valgui com exemple l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior: Jesús commina l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).

Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): El publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple del que Jesús diu que se’n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14), el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vos” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21) i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al que Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

Així ens hem de preparar pel Nadal on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ADVENT

Amb l’acabament de novembre comença el nou any litúrgic per als catòlics. Aquest proper diumenge, dia 28, estrenarem la Corona d’Advent encenent el primer ciri que ens indica el començament del camí cap a Nadal. Els ornaments morats de la litúrgia ens assenyalen la conversió que els creients hem de fer. L’austeritat serà trencada, tan sols, per la Festivitat de la Puríssima Concepció de Maria, amb un esclat de blanc –potser també de blau- i de flors a l’altar.

La paraula “Advent” té per a mi un sentit preciós, que fa reflexionar. Des d’una determinada perspectiva filosòfica (els filòsofs veuen les coses del dret i del revés –si un veu blanc, l’altre negre-), el futur (el futurus llatí) és allò que serà, comptant amb el que ja és; en canvi, l’advent-Advent (l’adventurus llatí) és allò que vindrà, que ens cau a sobre d’una manera completament nova. El temps d’Advent és doncs preparació per a rebre aquest regal de la gràcia de Déu que és el vessament del seu Amor fins a l’extrem de fer-se persona com nosaltres, perquè puguem conèixer com realment És. És la preparació per a rebre Aquell qui gratuïtament ens guiarà pel camí de salvació.

I quina actitud hem de prendre, doncs, els creients, davant el desafiament joiós a què ens repta l’Advent? Hauriem d’entendre que aquest temps és alguna cosa més que la preparació ritual –i ara sobre tot comercial- del Nadal. L’Advent està molt vinculat a una virtut teologal força oblidada, l’esperança. Hores d’ara, el deure dels catòlics és estar oberts a Aquell Amor que fou vessat per Déu en Jesucrist per a tots nosaltres i ser intruments –i això només passarà si li obrim el cor- perquè el seu Regne estigui cada cop més a prop nostre. Creiem que hi haurà un segon Adveniment, a la fi de la història, però hem de ser conscients que, mentrestant, nosaltres també som –i creem- història. Som en el món oberts a escollir –dins de les nostres circumstàncies- el camí que hem de seguir. Cada pas que fem queda incorporat al nostre ésser, i aquest serà l’únic tresor – sobre tot l’amor que hem donat i l’amor que hem rebut- que podrem oferir a Déu.

Així, hem de ser conscients que nosaltres també formem part d’aquest adveniment del Regne; que som constructors del Regne cada cop que reeixim en fer el món una mica millor. També hem de ser conscients que les nostres petites lluites de cada dia, les nostres esperances, es poden frustrar, sinó, ja no serien esperances. Els determinismes, la predestinació, són moviments filosòfics i religiosos que porten a la passivitat i a l’acceptació de l’status quo. Per a nosaltres l’Advent ha de ser esperó per a la revolta, per a un mai no en tenim prou en la lluita per la dignitat de la persona i del món. Hem de saber posar, en definitiva, la nostra llibertat en mans de Déu –Ell ens l’ha regalada- perquè el seu Regne sigui una realitat cada cop més palpable en aquest món. Si actuem així, de ben segur el seu Amor sabrà tapar quan arribi el moment aquelles mancances que haguem tingut. En això creiem i això esperem.

Que tingueu bon Advent.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.