LES DONES AL CONGO

Parlo del Congo Kinshasa i de la part oriental d’aquest enorme país on hi ha les mines de l’or i diamants i on es troba darrerament un mineral anomenat coltan (molt cotitzat per elaborar components microelectrònics tan sol·licitats en l’actualitat).

Què els passa amb les dones?

- Que hi ha els “rebels hutus” de Rwanda escampats i exiliats per aquella zona des d’aquella guerra de fa una llarga dècada que no poden tornar al seu país; embrutits de viure del pillatge i marcats internacionalment amb l’etiqueta de “genocides” com si fossin els únics que van matar i assassinar. Aquests roben, envaeixen i malmeten les dones de la zona.

- També hi ha els soldats “regulars” de l’exèrcit del Congo que tenen la capital Kinshassa a centenars de quilòmetres que, a falta de sous dignes, han d’abastir-se igualment del pillatge i tampoc no respecten les dones del lloc.

- Més poderosos que aquests són els soldats de l’exèrcit regular de Rwanda, que han travessat la frontera i també patrullen per la zona, protegint els que s’aprofiten d’aquelles mines que són grans “lobbis” occidentals. Aquests soldats se senten guardians de la zona i poden “netejar” (matar) a tot aquell que no sigui de la seva corda.

- Encara no he acabat. En la zona hi patrullen els “cascos blaus” de la ONU, jovenalla d’extracció subsahariana que prové molt sovint d’una gran pobresa i ha descobert la possibilitat de fer negocis passant de contraban els minerals que es recullen en la zona. Aquests soldats, que haurien de defensar els pobres, s’obliden d’ells i deixen que els comerciants de minerals preciosos facin la feina bruta. També s’aprofiten de les noies dels poblats. Diuen els missioners que els habitants de la regió demanen que marxin aquests cascos blaus. Serà per alguna cosa.

- Darrerament s’han afegit a la festa els militars d’Uganda que han decidit sortir cap el país veí per aprofitar-se de les riqueses de la zona. Aquests entren creant pànic a la població per fer-se un lloc. Com? Assassinant les víctimes més innocents que son les noies i la gent del país. Tot exèrcit que vol fer-se pas necessita que els nadius els donin aliments i noies per subsistir, per això crea pànic a la població amb moltes morts. D’aquesta manera serà ben rebut pels pobres supervivents aterrits.

Imagineu les dissortades dones de aquest desgraciat territori envoltades de soldats de tota mena, de cinc exèrcits diferents, famèlics de femella, violant, matant sàdicament a tota fembra que se’ls resisteix.

La comunitat internacional les ha oblidat i ens fa mirar cap a Iran, Afganistan... i tanca els ulls als dos principals causants de tanta desgràcia: Les grans empreses occidentals (d’EEUU i dels grans capitals) que realitzen, sense haver-ne demanat permís als nadius, les extraccions d’aquests minerals tan cotitzats i l’injust govern de Rwanda que ha marginat la majoria hutu que deambula exiliada, formant escamots aterridors per terres del Congo, ja que no pot retornar al país.

I nosaltres què hi tenim a veure? Doncs que els nostres mòbils i ordinadors, els jocs electrònics dels nostres infants i multitud de peces de minerals més preciosos que lluïm en els anells o collarets, estan tenyits de tota aquesta sang i molls amb aquestes llàgrimes. Les dones torturades, assassinades i violades són el preu del nostre benestar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

REFLEXIÓ

Si tu fossis un pare/una mare que viu en una altra dimensió on tot és vida i felicitat, i per altra banda tinguessis en el país mes abandonat de la terra un fill segrestat, torturat, maltractat, humiliat, sense esperança de ser alliberat... no diries “Ja n’ hi ha prou, que me’l maltracteu així!”?

Tardaries molt de temps a fer servir tota la ¨màgia¨per alliberar-lo i portar-lo al teu costat?

Això passa tot sovint.

COMUNICAT DE CARITAS DIOCESANA , VIC

INMIGRANS

Aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació, i també la gent al carrer, han parlat molt de la decisió de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic sobre l’empadronament.

Hi ha comentaris i enfocaments molt diferents: polítics, econòmics, organitzatius, culturals,... que mostren valors ben contraposats, alguns força racistes.

És molt important el to que hi donem i hi hem de donar des de Càritas, des de l’Església. No hi podem fer el sord, ni deixar-nos portar per raons que passen per alt el centre del problema. Per això us fem aquestes ratlles. La nostra anàlisi ha de ser d’un altre tipus, davant d’aquest fet i d’altres de semblants:

- Al centre del fet hi ha el futur de les persones més pobres i necessitades, sovint sense feina, sense recursos, sense protecció, i aquest fet central s’oblida.

- Des de Càritas no podem mirar mai si tenen papers o no, si procedeixen d’una regió o d’una altra. No seria una mirada cristiana perquè no posaria al centre la persona i la seva necessitat.

- Aquesta polèmica endegada pot enfrontar grups socials, dividir les nostres comunitats, també la comunitat cristiana, i crear animadversió vers els nouvinguts. Ja ho ha començat a fer. No hi hem de col·laborar, sinó donar-hi un altre enfocament.

- Ha estat una declaració política, segurament de conseqüències greus, on s’accentua la desprotecció dels més necessitats.

- Una mirada des de Càritas i des de l’evangeli ens recorda allò que és central:

Veniu, beneïts del meu Pare perquè era foraster i em vau acollir (Mt, 25,34-35).

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre considereu-lo com un de

vosaltres. Estima’l com a tu mateix (Lv 19,33-34).

No ens oblidem d’aquest to, essencial per un creient en Jesucrist.

Us hem adjuntat el comunicat que vàrem signar diferents entitats.

LA NOVETAT DE JESÚS

Ens pot semblar normal que Jesús parli de Déu com a Pare però aquesta era la novetat. Quan moltes religions accentuen el compromís d’uns dejunis, d’unes pregàries en uns moments determinats, d’unes cerimònies i benediccions per obtenir el perdó o la gràcia Jesús va sorprendre els del seu temps dient una cosa tan senzilla com que Déu és el “seu Pare”. Aquesta mirada de Déu fa que comprenguem que res no alegra tan a Déu com que l’home se salvi segons diu un autor antic anomenat Gregori Nacianzè.

Això sembla molt simple però té moltes conseqüències.

Vol dir que si Déu és Pare el perdó el podem obtenir sense cerimònies en qualsevol moment; vol dir que si Déu és Pare no té cap mena d’importància que les noies portin o no portin un vel al cap o que un govern posi o tregui imatges de les escoles. El problema és cultural i no religiós, i els problemes culturals són importants.

La novetat de Jesús està en la importància que dóna a qualsevol persona sense mirar si és jueva, estrangera o pecadora. Tan li fa perquè, en tots i cada un, hi veu la imatge del Pare que se’ls estima. Mentre els seus contemporanis miren la religió (a veure si compleix el sàbat, a veure si és fidel a la raça, a veure si es purifica abans dels menjars,...) Jesús es fixa en la persona i la mira amb els ulls de Pare. Observa si és una persona fracassada i cal donar-li una mà o si té la més mínima possibilitat de salvació com aquell endimoniat de Gerasa que mentre tots el donaven per acabat, Jesús encara li pot dir que es vesteixi, que vagi amb els de casa seva i els expliqui el que Déu ha fet amb ell (Mc 5,15-18). El recupera i el fa missatger i apòstol.

Això que sembla tan senzill i que representa una religió que pot il·lusionar la gent no va agradar i els habitants d’aquella regió van demanar que Jesús se’n anés d’aquell territori. Per quê? Que tenien por? De qui?

No es estrany que Jesús ha de dir i repetir a la gent que no tinguin por, que Déu és un Pare que ens estima, que les infraccions que podem cometre en qualsevol religió no posen nerviós al Déu de la vida i que el que vol que siguem, en esperança hereus de la vida permanent i plena (Tt 3,7).

Això té conseqüències per la nostra vida actual. Imagineu-vos que un home/dona d’una altra religió s’interessa pel cristianisme. Què li hem de dir? Doncs lo principal: que descobreixi la bellesa de la vida de Jesús i que amb Jesús s’adoni que Déu és un Pare que ens estima. Si, un cop descobert això, vol continuar portant un vel al cap o fer les pregàries a les dotze del mig dia de cara a La Meca, tan és. Si per a ell era important fer una pregària amb els peus creuats a l’estil oriental o evitar menjar uns menjars determinats que té per impurs, tan és. N’hi ha prou que no escandalitzi ningú (Rm 14,15). Amb la descoberta del Déu que és Pare ja té allò que és principal de la novetat de Jesús.

Les nostres cerimònies (Misses, pregàries, temps del Nadal o de la Pasqua) ens han de servir per fer millor la descoberta d’aquest Jesús i del Pare que ell ens ha presentat. Per això ens trobem setmanalment . I la comunió freqüent, que val la pena que la redescobrim, ens ha de valdre per sentir-nos més a prop d’aquest Jesús i dels altres que són germans i que cerquen, com nosaltres, el mateix Déu Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL SÍNDROME D’ESTOCOLM

Tots el patim. Quan una persona porta molt temps segrestada arriba que s’identifica amb el pensament dels segrestadors fins a defensar-los i ajudar-los. Recordeu aquella pel·lícula el “Pont sobre el riu Kwai” en la que els mateixos presoners, capaços d’ingeniar i construir, basteixen un pont a favor dels que els retenen. El film acaba malament com podien haver-lo fet acabar bé.

El nostre país va ésser dominat a sang i a foc pels romans i al cap d’uns quants anys (bastants per cert) la cultura llatina l’hem considerat com a nostra. Tota l’època medieval estava impregnada del llatí. Ara ens trobem amb una agressiva entrada de la cultura anglesa i nordamericana i molta gent, sobre tot jove, la tenen com a pròpia en els cants, balls i en el món informàtic. No fa tants anys una ballada de sardanes reunia mig poble i ara, de vegades, hi ha feina a reunir una colla de balladors (entre la gent gran i prou). Estem en un canvi continu que es pot palpar només amb una generació. Ens convertim en amics dels que ens dominen.

En el nostre país hi ha els que voldrien mantenir les essències catalanes i els que es deixen arrossegar per la introducció dels dominadors. Tots tenen raó però cal veure on hi ha els joves que són els grans del demà.

Quan Sant Pau va intentar anunciar l’Evangeli als grecs (Èfes, Corint, Antioquia,...), tot i que ell era de cultura i raça jueva que havia mamat de petit, va adoptar una manera de parlar i fer dels grecs perquè ell sabia que tots formem un sol cos. Diu: Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,13). Per damunt de les races i dels pobles hi ha un sol Senyor i un mateix Déu i Pare. Deia també Sant Pau: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Quan arriben els deportats foren arossegats cap a Babilònia es trobaren desposseïts de tot (Sl 137,1-4) menys de les seves tradicions i de la fe en Jahvèh. Un profeta els diu que han de lluitar per la prosperitat del país, han de construir cases i cuidar camps perquè ells, a la llarga participaran d’aquest progrés: Els diu: «Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. (Jr 29,4-7). A més a més van mantenir el sàbat per renunir-se setmanalment llegint els rotlles que havien salvat i refent, amb la memòria, el que havien perdut en el trajecte. Encara que vençuts tenien a mirada posada en Jahvèh. Van fer les dues coses. Per una banda es van identificar amb el poble que els tenia dominats i d’ells van adquirir la llengua aramea (ells que abans parlaven l’hebreu) i per altra banda no van perdre el lligam amb el seu Déu Jahvèh en les reunions setmanals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PASTORETS

Molta gent del nostre poble ha vist els pastorets. Encara que repeteixin any rere any, tenen un encant i una tendresa que no fa res tornar a veure’ls i escoltar-los.

Vull remarcar dues coses: Per una banda el guió de qui en fou l’autor i la referències històriques que tenim i els elements simbòlics per l’altra.

- El guió accentua unes coses que molt segur que no passaren d’aquella manera. Maria i Josep hem d’imaginar-los com un matrimoni jove (molt jove) ja que les noies es casaven als dotze anys, que tota la relació que haurien tingut seria com la del personatge Jeremies que li han assignat la noia i es casen sense haver-se conegut abans. Per tant l’escena del temple i el sacerdot i la vara que floreix ja se sap que és un relat molt posterior (dels apòcrifs). Això no li treu que sigui una escena molt bonica. Maria molt probablement aniria com les altres noies del seu temps amb la cara tapada i a set passes darrere del marit.

L’escena del naixement, si és verídica la versió de l’Evangelista Lluc, seria a la part baixa d’una casa on hi ha els animals ja que al pis de dalt no hi havia lloc (pot ser per l’excés de gent que pernoctava). En aquest cas, per infantar, el lloc més adient (sense el brogit de la gent) seria en el silenci dels animals i amb una menjadora per posar-hi el bebe. La cova, que és una imatge molt entranyable, no té cap fonament ni en els evangelis ni en els apòcrifs. Això no vol dir que no l’haguem de continuar posant. La tradició també val.

El guió distingeix molt bé els dos pastors protagonistes que, en somni, s’endinzen dos mil anys enrere. Una ficció literària ben aconseguida.

- Elements simbòlics: Els àngels i els dimonis i l’espera del Messies. Quasi totes les representacions dels pastorets solen tenir dimonis i àngels en escreix. És un llenguatge imaginatiu (imatges d’àngels i dimonis) per dir el que els passava pel cap en aquell gent. És com si la presència d’un mateix es fes persona mig visible. Hi ha una cosa però, absolutament desproporcionada que és la gran condemna a les “calderes del Pere Botero” per un atac de gola (menjar l’entrepà d’un altre) o per un desig de cobdícia de diners. A la fi tot acaba com una novel·la rosa amb el triomf del bé sobre el mal que deixa l’espectador molt satisfet sobretot els infants que, casi hi participen quan el “Rovelló” els demana l’opinió.

L’expectació del Messies segur que hi era en aquell temps i en aquell indret pel que sabem però, com que el poble estava molt dominat i amb molt misèria, esperaven un Messies alliberador; una mena de Xe Guevara o un guerriller que es tirés a la muntanya i els salvés de les urpes econòmiques (impostos) i dels terribles càstigs (com la crucifixió) que imposaven els romans. Molt segur que els que van viure el naixement d’aquell infant pobre d’una família de pas, no es podien imaginar que aquell Nen seria un dels personatges que més marcaria la història i menys que seria l’Ungit de Déu.

L’escena final en la que els pastors, Maria Josep i l’infant es converteixen en estàtues d’un pessebre vivent és d’una gran bellesa i probablement una creació navarclina. Llàstima que l’aplaudiment final sigui per una figura que evacua en un racó del pessebre i fa distreure l’atenció al centre que és el coval amb les tres figures centrals. Tan bé com acaba i ens conformem amb la mitjania.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS