ELS POBLES INFORMATS ES REVOLTEN

Alguna cosa important està passant amb les noves tecnologies: la informació. Una notícia amagada que abans corria de boca en boca ara es desplaça a la velocitat de la llum per la xarxa de comunicació que passa, sobre tot, pels anomenats telèfons mòbils.

Una convocatòria de reunió o de gran trobada en un indret de la ciutat arriba de manera instantània als destinataris i, al cap de poc, milers de persones es presenten al lloc. Un secret d’una vida privada inconvenient que tenia alguna persona pública apareix esbombat, amb fotos incloses, de manera que molta part de la població se n’assabenta.

No sempre són verídiques les informacions rebudes perquè la majoria de les vegades ens arriben anònimes i vés a saber qui ho ha dit.

Tot amb tot, això canvia la vida de molta gent. Ara no n’hi ha prou a comprar un periodista perquè calli o a posar un guarda a l’entrada perquè ningú no sàpiga que estàs allà dins.

Ara, segons quins partits polítics, han de posar tota mena de barreres en el lloc on es reuneixen per evitar que qualsevol vianant, amb un trist mòbil, certifiqui el que han dit o fet.

També nosaltres, els anomenats ciutadans que anem a peu, estem investigats i no serveix de res que ens diguin que hi ha lleis de protecció de dades. Només tenim la imaginació que, de moment, està protegida. Una paraula dita en veu baixa qualsevol dia la proclamaran en els terrats com va predir el mateix Jesús en l’Evangeli amb aquestes paraules:

Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats (Lc 12,3).

No són solament les paraules que se senten i es reprodueixen. La nostra cara i els nostres gestos d’amabilitat o de menyspreu també poden ésser abastament coneguts. Aquesta setmana hem vist reproduïda la cara de conqueridors satisfets de la seva (dubtosa) victòria en els membres d’un partit que ha hagut de reunir-se, aïllat de tota mena de gent, per dir-nos que encara ens trepitgen i que ho continuaran fent.

En pocs mesos hem sofert en veure revoltes a molts pobles i els governs no tenen mecanismes per aturar-les (Ucraïna, Síria, Egipte, ...). El món ha canviat molt i la gent està més informada, però tot això es paga a preu de sang de les persones més indefenses que han de fugir a refugiar-se fora del lloc del conflicte sense saber cap on van. Mai no hi havia hagut tants camps de refugiats.

Pot servir-nos aquella mirada esperançada de Jesús que, després d’anunciar moltes calamitats (Lc 21,7-24) diu que arribarà la “vinguda del fill de l’home” amb gran poder i majestat (Lc 21, 26) que traduït al nostre llenguatge actual ve a dir que arribarà el moment que les persones  (cada persona) estaran en el lloc més alt. Més important serà un nen que una escola i més important un malalt que un hospital i no cal dir que qualsevol persona val més que tot l’Estat del poder. Això també ha de valer per la fe que professem en la qual cada persona val més que tota l’església.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA MAJORIA DE VOTS

La democràcia es fonamenta en la majoria de vots per veure qui ha de governar i quines lleis s’han d’establir. No hem de confondre’ns, perquè la majoria de vots no vol dir, ni de bon tros, la veritat. És un sistema de governar i de legislar perquè no ens matem els uns als altres. Ni la constitució, ni cap de les lleis no són pas  dogmes de fe.

Posaré un exemple de l’antigor i dos de l’actualitat.

En temps antic, quan hi havia esclavitud, les lleis establien les condicions dels esclaus, quines obligacions tenien i quins càstigs havien de rebre en cas d’haver fet algun delicte (llegiu el codi d’Hamurabi i la mateixa Bíblia). Avui ens repugnarien aquelles lleis que donaven per fet que l’esclavitud havia d’existir. Perquè hi eren? Perquè la majoria de la gent les donava com a bones.  Ja es veu que la democràcia és molt feble perquè va variant d’un temps a l’altre.

Ara dos exemples de l’actualitat.

Un és el del tractament que han de tenir els membres d’ETA. Si el legislador fos cristià de cor, fonamentaria les actuacions amb el perdó i la reconciliació i en canvi les lleis són extremadament punitives i no volen sentir parlar de recuperar persones, ni tampoc del perdó, que sempre ha de passar per aixecar el caigut (d’una i altra banda) i reconciliar els enemics. Les lleis estan molt allunyades del que creiem els que volem seguir l’Evangeli. Jo personalment em sento molt a contracor quan veig que una majoria de la població estaria per acabar de destruir les persones que pertanyen o tan sols han col·laborat amb el grup etarra. Repeteixo que el perdó i la reconciliació no consisteixen a treure’ls de la presó com molts es pensen. Fins i tot em lamento que molts eclesiàstics descuidin l’Evangeli i se sumin al desig d’aplicar càstigs.

L’altre exemple és el del tractament legal de l’avortament. Des de l’Evangeli i l’amor a la vida, que tant defensen els partits d’esquerres, l’avortament és una bestiesa. També des de l’Evangeli la llibertat de la dona i la seva garantia psicològica són uns dons preuats. Una altra cosa és la sensibilitat de la població del nostre país molt favorable a l’avortament, que vol que els legisladors el permetin (i alguns fins i tot que el fomentin). El cristià ha de saber parlar sense rotunditat, ja que no estem mai segurs del que defensem i la veritat qui sap qui la té, però ha de saber dir que, triar per triar, s’hauria de salvar la vida del nadó i la llibertat i la salut de la mare. Tots dos valors: l’un i l’altre. Un creient ha de saber dir que una cosa no ha d’excloure l’altra.  El debat arriba a fer riure quan els fonamentalistes de dretes només veuen la vida del nadó i els fonamentalistes d’esquerres només veuen la llibertat de la dona. La confrontació seguirà mentre hi hagi aquests fonamentalismes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HOMENATGES I MÉS HOMENATGES

La mateixa desigualtat avui que es va produint en l’economia, que els que tenen cada dia els va més bé i els que no tenen cada dia han d’estrènyer més el cinturó, es dóna en la proliferació d’homenatges.

Qui són els que els reben? Un mateix jugador en pot rebre un d’una revista, un altre d’una entitat i un altre d’una federació. Quan ens ensenyen les festes i els vestits dels que participen en aquestes festes ens adonem que el diner va sobrat i que els mateixos invitats que són gent coneguda en els mitjans de comunicació, van a unes i a altres festes.

M’explicava el meu pare, que era ferroviari, que un company d’ell va rebre de la companyia ferroviària una medalla d’or per haver treballat cinquanta anys a la mateixa empresa. L’home homenatjat tot cofoi va indagar a casa d’un argenter si la medalla rebuda era del material que li havien dit i li van contestar que no era pas or allò. Quan el pobrissó va reclamar a la companyia, un funcionari va respondre-li que “a veure si posarem or de veritat a un treballador!”. L’or i l’argent es dóna als que van sobrats i reconeguts i no pas els que han treballat més.

Hi ha una dita de Jesús que és ben aclaridora. Diu: “Com podeu creure, vosaltres que accepteu els honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?” (Jn 5,44). Si analitzeu les paraules, us adonareu que els que cerquen els honors els uns dels altres no creuen, o millor dit no poden creure. Per què? Perquè ja tenen la recompensa. No els cal altre déu si ells mateixos ja han acceptat de posar-se al capdamunt del pedestal.

Això també val pels eclesiàstics que han muntat una església en la qual sembla que els uns estan per damunt dels altres, com si capellans, bisbes i papa fossin més que els creients de qualsevol petita comunitat. Els esportistes i els cantants reben premis d’or i d’argent, els polítics reben més alts càrrecs com homenatge, i molts eclesiàstics reben un honor aparentment espiritual que no tenen ni han de tenir perquè no estan per damunt de ningú. Els títols de “santedat”, “d’eminència” o “excel·lència” ja fa temps que haurien d’haver desaparegut del argot eclesiàstic perquè Jesús mateix els va rebutjar. Pareu atenció en un episodi que ens relata l’Evangeli de Marc. 

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?»  Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. (Mc 17,17-18).

També en una ocasió Pere, quan un centurió va voler prosternar-se als seus peus, va dir-li també que no corresponia rebre aquells honors.

Pere i els seus van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava.  Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus.  Pere el va fer aixecar dient-li: «Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu.» (Ac 10,24-26).

Com he dit al començament es dóna la contradicció que, com més misèria hi ha a la població, més homenatges es fan als famosos i als que els van al darrere. I així omplim les pàgines dels diaris.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ SÓN ELS VALORS?

Encara que ho trobeu estrany ningú no sap què són els valors, encara que se’n parla molt. Parlem de la solidaritat i en diem valor, de la justícia i en diem valor. En les escoles avaluen els alumnes per valors, a més dels coneixements de les assignatures.

Els valors no valen res (i perdoneu la redundància) si no hi ha algú que els encarna.

Un home o una dona quan cerquen parella no poden pesar els valors sinó que, un cop decidits, es troben amb una persona que, com tots nosaltres, té unes coses bones i unes dolentes. El que val de veritat és cada una de les persones. Un mateix gest pot llegir-se de maneres diferents segons sigui qui el contempla.

Poso un exemple ben conegut pels que heu llegit l’Evangeli: quan Jesús és a casa d’un fariseu i, mentre esta estirat i recolzat (no hi havia cadires), una dona va als seus peus i plora, l’eixuga amb els cabells i li fa petons als peus. El fariseu que ho contempla només veu uns valors negatius pensant que, si Jesús sabés qui és aquesta dona (una tinguda per pecadora) no permetria que fes el li està fent.  Reacció de Jesús: no mira ni el valor ni el contravalor. Només veu una dona que ha estimat molt i diu que ella té molta fe (Lc 7,36-50). La fe no és un valor sinó una virtut, que és tota una altra cosa.

Per què he dit que els valors no valen res? Perquè ens els podem muntar a la nostra mida. Estàs en una avaluació d’alumnes i parlem d’una noia que tot el dia va darrere el professor. Segons qui la jutja diu que és una alumna aplicada i col·laboradora i un altre mestre dirà que és una llepaculs i una escaladora. Quin  dels dos professors té raó? Cap, perquè els valors no existeixen, ja que ens els fem nosaltres i pots donar la qualificació que vulguis a cada gest, en canvi la noia existeix amb totes les contradiccions que tenim tots i cadascun de nosaltres. Per això és important mirar la persona tal com és.

Amb la nostra fe passa el mateix. Si tu dius que no saps si creus amb Déu i afirmes que creus amb uns valors és que no creus amb res perquè vol dir que el déu ets tu mateix i et fabriques la fe a la teva manera. En canvi si creus en Jesús de Natzaret et trobes davant d’algú de qui pots parlar que, quan el vas contemplant, descobreixes noves sorpreses i t’adones de les raons que té per fer el que fa. Contemples la seva actitud envers aquells que sofreixen, com s’hi atura i els compadeix. Un mateix gest de Jesús avui el veus d’una manera i un altre dia descobreixes un aspecte que no havies vist abans. Llegint l’Evangeli o comentant-lo amb algú altre vas caminant amb Jesús, te l’estimes i el fas company de viatge. Fent això vas pel camí d’ésser cristià, en canvi  fonamentant-te en els teus “valors” et tanques dintre de tu mateix i faràs allò que se’t passi pel cap.

Amb aquet article no condemno ningú, perquè entre els que no són cristians (que no fonamenten la seva vida en la fe en Jesucrist) hi ha molt bona gent i molt sovint millor que els que intentem seguir aquest camí de l’Evangeli. Només dic que no són cristians, i no passa res.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ EN SABEM DE L’ESTEL?

Res. No en sabem res; i hem de tenir el coratge de no barrejar la ciència amb les intuïcions religioses.

No cal que els astrònoms cerquin si per casualitat en els anys aproximats al naixement de Jesús hi hagué algun senyal estrany en el cel. Tampoc no ens ha de preocupar si era un estel o un cometa, perquè el que rebem de l’Evangelista Mateu, quan parla de la infància de Jesús, sembla que no és altra cosa que un ressò del que havia d’ésser aquell infant.

Diu l’Evangeli de Mateu que eren uns mags i tot fa pensar que no eren de raça jueva. Una manera de fer-nos veure que Jesús és intuït i reconegut per gent d’altres llocs i poblacions fora del clos tancat que era el judaisme del seu temps.

També diu l’evangeli que el cercaven a Jerusalem entre els reis. Els lletrats d’aquell temps van indicar que el millor lloc del naixement d’aquell Infant seria d’on procedia el gran rei David, que és el poble de Betlem. Evidentment, el nen que cercaven no estava entre els reis ni tampoc a la ciutat santa. Aviat aquells forasters s’adonaren que, en aquell palau i en aquell temple, aquest infant hi feia nosa, perquè havien arribat a la ciutat amb la pregunta sobre el rei que buscaven i la ciutat es va inquietar. El mateix Mateu dirà que quan Jesús, de gran, entrà a Jerusalem la ciutat també es va inquietar. Literalment: va tenir com un sisme (Mt 21,10). La ciutat santa va rebre malament Jesús i el va crucificar penjant en la creu el rètol burleta que aquell ajusticiat era un rei (Mt 27,37). Aquell que en la vida adulta no va ésser rebut com a rei tampoc en la infància és rebut com a rei, sinó que és rebutjat per Herodes i perseguit a matar.

Els mags surten de la ciutat i tornem a veure l’estel que havien perdut i aquest fet els produeix una gran alegria. Fixeu-vos que, quan les dones han anat al sepulcre i no han trobat el Senyor que buscaven, un àngel els diu que han de sortir de Jerusalem i un cop n’han eixit tenen una gran alegria (Mt 38,8). Anem veient com l’estel dels mags i el ressuscitat són una mateixa cosa. La llum d’aquest estel (simbòlic) és el mateix Jesús i ells han de sortir de la ciutat del rei i del temple per recuperar l’alegria i per veure finalment el nen amb la seva mare.

Els relats de la infància, en aquest cas el dels mags, són, sobre tot, el ressò del que li passarà a aquest Nen quan vulgui anunciar el Regne de Déu en el recinte de la ciutat de Jerusalem.

Encara que ens sembli al revés, el que en diem la història dels reis mags es va escriure quan ja sabien el que havia fet i predicat Jesús i com havia estat rebut. Perseguit a mort per Herodes com ho va estar per un altre Herodes i Pilat.

Un cop mort Jesús i posat en el sepulcre, els soldats que el custodiaven s’adonen del terratrèmol i la pedra remoguda i provoquen una gran reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 38,12).  També l’arribada dels mags a Jerusalem amb la pregunta sobre la possible vinguda de Jesús provoca una reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 2,4).

Tots els detalls que envolten el relat dels reis mags són un ressò del que li passarà a Jesús en la seva predicació, mort i resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS