Aquest titular "Religió de segona mà" no és meu sinó del J. A. Pagola però m'ha semblat que podria ésser aclaridor.
Què vol dir? Tenen aquesta religió de segona mà aquells cristians que viuen, creuen i practiquen pel que els han dit (els seus propis pares, el Papa, els bisbes, els capellans, els catequistes...) i fan el que han trobat fet. Són, el que en podríem dir, fidels.
Però què els passa? Que en aquest moment, en el que la comunicació té tanta importància, aquesta gent que rep tota mena de crides, de valoracions i d'ofertes es troba indefensa en el món actual que es troben confosos de tanta informació i no saben quina és la seva fe.
Què té de dolent la religió de segona mà? Res. Només que, com que no ha estat experimentada (o pot ser ha estat poc experimentada) és molt feble i no ha servit per transmetre-la a la generació que els ha seguit.
Què vol dir experimentar? No hem de confondre això amb el sentiment com aquell que deia que no anava a Missa perquè no li agradava. No va per aquí l'experiència cristiana. Tan és que t'agradi o que no t'agradi.
Donaré alguns elements en els que es pot fonamentar la nostra experiència cristiana.
- Primer de tot el coneixement de Jesucrist i la contemplació de la seva bellesa. El qui ha descobert la seva capacitat de perdonar, d'evitar tota venjança, de fiar-se dels seus que havien estat covards, de transmetre la pau i la serenor, s'ha trobat amb Ell.... Aquest Crist que rebem en l'Eucaristia i del que escoltem la Paraula en les celebracions, en la lectura dels Evangelis i en els silencis, consolida aquella fe dels nostres pares, capellans... que vàrem rebre. L'hem pogut fer nostra quan agraïm el que hem vist per nosaltres mateixos. La convertim en fe de primera mà.
- El cristià que té els ulls i la mirada oberta als necessitats i els sap contemplar com imatges reals del mateix Crist, continuarà tenint la disposició cap els pobres encara que alguns d'aquests l'hagin enganyat. Haurà vist per ell mateix com són de febles les persones del voltant i, seguint com he dit, l'exemple de Jesús (el que feia amb cecs, coixos, paralítics, estrangers...) anirà destinant la seva vida en favor de tots aquests. Això també és experiència cristiana.
- Tot això no és gens fàcil i sovint tenim la temptació de deixar-ho estar i defallir. Molt sovint el cristià haurà de treure força del seu interior per tornar a començar. Fins aquí encara no és experiència. Ho serà en el moment que el cristià, que ets tu, s'aturi a contemplar que l'Esperit de Déu li ha donat forces per tornar a començar. Seguirà els passos del ressuscitat que, després del fracàs de la creu s'anava apareixent als seus per dir-los que la mort no té la darrera paraula, que valia la pena tornar a perdonar, tornar a començar perquè l'Esperit de Déu estava en tots ells.
El que sap descobrir tots aquests elements d'experiència que he mencionat farà creïble la seva fe i podrà animar els altres que facin el que fa i creguin el que creu. Serà un testimoni i no un mer transmissor. I això es pot fer malgrat els pecats i la feblesa.
Sembla que la nova societat ja no serà més cristiana tota ella com ho havia estat perquè ha canviat molt. Tot sembla indicar que el canvi va per ací.
En un futur no gaire llunyà les parròquies seran d'uns poquets que es troben per compartir aquestes experiències. Espero que hi haurà gent nova que, atrets per aquestes novetats s'interessin pel que diuen els que creuen en Jesucrist.
Deixeu-me dir que ja hi comença a haver entre nosaltres gent que comparteix aquestes experiències i que són testimonis de la fe.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS