L’ASCENSIÓ I EL CULTE A LES RELÍQUIES

Tots tenim alguna relíquia dels nostres pares, amics, fills... i sobre tot guardem algun record dels difunts que han estat especialment entranyables per a nosaltres. De vegades són fotos, una carta, una peça de roba o algun objecte significatiu. Recordo una viuda que tenia a casa la urna de les cendres del seu marit (que, per cert, li van resultar molt incòmodes a la pròpia casa).

Totes aquests coses són relíquies.

En els temps no gaire llunyans l’església donava molta importància a les relíquies de sants. Encara en alguns llocs ho fan.

En els últims temps (pocs anys) els organitzadors de la societat han promogut un fam (fins i tot fal·lera) per les relíquies dels guanyadors dels trofeus del futbol (una pilota o una samarreta signada, una foto de l’equip, un bufanda..) Això ja passava en temps anteriors però ara s’ha exagerat molt. Tant que em sembla que entrem en una espiral d’alienació. Només cal veure qualsevol partit dels grans equips on la majoria dels espectadors porten signes d’identitat (bufanda, samarreta, banderoles...) que molt sovint els han comprat a preus molt cars. Això sorprèn que augmenti precisament en temps de crisi. Algú ha descobert que això dóna molt diner i els clubs fan l’exercici de canviar sovint el disseny de la samarreta. No s’amaguen pas de dir-nos les quantioses entrades de diner per aquest concepte.

Això fa mal? Depèn de si ens fa lliures o esclaus. Seríem esclaus si gastem enormes dispendis en això o si ens alterem quan el nostre equip perd un partit. Ens tornem esclaus quan ja no som nosaltres sinó que vivim immersos en el club. El perill de l’alienació hi és sempre perquè estem tan abocats al “déu equip” o al “déu cantant”, que deixem d’ésser nosaltres i aquests es converteixen en opi del poble (el nostre opi) com en ocasions s’hi ha convertit la mateixa església quan ha sectaritzat fent fanàtics en comptes de cristians.

Us ajudarà a veure la cosa en profunditat si fem una reflexió teològica mirant enrere, en el temps dels primers cristians que ens van parlar d’aquella experiència que avui en diem “Ascensió”. Com els ho hem d’agrair! Quan Jesús, a qui havien venerat i estimat de veritat va morir, unes dones anaren al sepulcre per embalsamar-ne el cos amb tants ungüents com podien portar. Volien conservar el que en quedava del cadàver. L’Evangeli de Joan parla de trenta quilos d’espècies (Jn 19,39). Però què va passar? Que les dones i els deixebles trobaren el sepulcre buit. No van poder venerar les relíquies i quan se’ls aparegué el Senyor el volien retenir; però els digué “no us agafeu a mi” (Jn 20,17) i experimentaren com se’ls allunyava i pujava al cel dient: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare i al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,18-19) i s’adonaren que ni en tindrien les relíquies ni tampoc el tindrien a Ell. Hauran de comportar-se com adults i no com infants. En tindran prou en saber que Ell està present en el pa que es reparteixen entre ells i amb els pobres. És l’Eucaristia, que és la millor manera de no viure de relíquies de presències, ni d’aparicions perquè ens fa adults en la fe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PROFETES DE COSES PASSADES

No costa gaire, quan ha acabat un partit de futbol, afirmar que “ja es veia venir que guanyaria aquest”. El que costa és dir les coses abans que passin.

El mateix ha passat ara, acabades les eleccions hi ha massa savis que saben perquè ha guanyat un i ha perdut l’altre i omplen planes i planes per no dir res que no sapiguem.

Les paraules que valen són aquelles que, quan passa el temps, t’adones que eren encertades en el moment que es van dir. Aquesta és la feina dels intel·lectuals (no dels que se’n fan dir i ocupen els seients de les tertúlies).

Aquest és el valor de les paraules que sovint trobem en els evangelis. Paraules que tenen validesa en els segles.

Recordem-ne algunes paraules del Senyor que semblen dites per avui i fa dos mil anys que es van pronunciar: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.» (Lc 21,8-9). Amb aquestes paraules denunciava el que ha anat passant en tots els temps, que molts polítics es presenten com a salvadors i defensors atribuint-se el remei de tots els mals.

Mirant-ho des d’una altre punt de vista, els que arriben al poder, com ha passat ara en les eleccions, comencen dient que “governaran per a tothom”. També ho fan els que arriben a manar per un cop d’estat. És el que toca dir i fa molt riure perquè no costa gaire dir-ho (que seran de tots) des del poder. El mèrit és dir-ho, com Jesús des de la impotència de la creu, quan els que aconseguien escoltar-lo entre gemecs de dolor, s’adonaven que suplicava perdó a favor d’ells al Pare. Patia per a tots i els estimava tots. Això és sublim. Això és el contrari del que hem sentit en tota la campanya en la que els uns i altres clamaven contra els que consideraven contraris i els desitjaven tota mena de mals. Els uns contra els de dretes amenaçant-nos que qui sap que ens passaria si governaven aquests, i uns altres contra els immigrants com si no fossin les víctimes que ens hem fabricat nosaltres mateixos. Uns immigrants que els vam fer venir perquè els necessitàvem i ara diem que són un destorb.

En canvi un cop guanyen van dient i repetint que “governaran per a tots”.

Encara podem donar un pas més per comprendre Jesús i el seu coratge i entendrem l’Eucaristia: Jesús, quan està lluny del poder (és un moment en el que uns el cerquen per matar-lo, altres el trairan o el negaran) agafa el pa, el parteix i els el dona dient que ell dóna la vida per a tots. Ho fa amb les conegudes paraules que fan: Això és el meu cos entregat per a vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Per això els que creiem en ell, ens inclinem plens de respecte i podem pensar: “Ens convé un rei com aquest que no ens vol a tots quan mana, sinó que ens estima a tots quan el traïm i el neguem com diu la carta als romans: Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. (Rm 5,8-10).

Si heu entès l’article us adonareu que l’Evangeli és tota una altra cosa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES ELECCCIONS DEL NOSTRE PAÍS I DELS ALTRES PAÏSOS

El full d’avui coincideix amb el dia de les eleccions municipals. No passa res perquè tampoc no em posicionaré a favor o en contra de cap partit.

Encara que la campanya, com totes les precedents, ha estat mordaç i agressiva, sobre tot a nivells mediàtics (no tant a nivell de poble), encara que sovint hem escoltat frases de mal educats, un cop fetes les eleccions tothom dóna per bo el resultat i la nostra gent acorda d’acceptar aquells que han estat triats pel poble. Tampoc no hi ha gaire perill que es facin trampes en el recompte perquè els observadors de diferents partits ja cuiden que això no passi. Fins i tot quan sentiu a dir que una família ha portat un avi despistat per sumar vots per un partit determinat el fet és insignificant perquè hi ha avis per alimentar els vots dels partits més variats. Les petites trampes es compensen.

Però aquest sistema que a nosaltres ens funciona mitjanament bé, és un engany en segons quins països en els que les trampes són enormes. Un observador arriba a un col·legi electoral al matí i li diuen que “”la urna era oberta dels de les 4 de la nit”. Ves a saber quants vots abultats hi han afegit amb tantes hores (Rwanda).

També hi ha hagut unes eleccions a Costa d’Ivori, acabades les quals han dit i repetit que el president perdedor (per pocs vots) no volia deixar la poltrona. En realitat els anomenats “rebels”, amb l’ajuda de França i EEUU van manipular tota mena d’urnes i ara, que estan al poder, jutjaran el president sortint per uns crims molt menys nombrosos que els que van cometre ells per arribar a manar. Com que tenen la benediccions de les grans potències, tot s’amagarà. Es donarà el cas que els bons (que no van manipular el vot) passaran per delinqüents i seran jutjats pels que apareixeran com els bons, com aquells que es faran anomenar benefactors i seran els jutges del bé i del mal.

Pensant en les urnes d’aquests països fraudulents ens podrem fer la mateixa pregunta angoixada que feia el salmista de la Bíblia quan pregava a Jahvè així:

Mira, els malvats ja tiben l'arc, tenen la fletxa posada a la corda per tirar des de la fosca a l'home bo; que si els fonaments del món s'esfondren, el just, pot fer-hi res? (Sl 11,2-3).

Però també un altre salm anima a obrar rectament dient-nos:

No t'exasperis pel triomf dels dolents, no envegis els qui obren malament. S'assecaran ben aviat com l'herba, es marciran com l'herbei dels prats (Sl 37,1-2) perquè a la fi els malvats són destruïts i foragitats per uns altres malvats.

En aquests països que obren d’aquesta manera amb enganys, no sols estafen els pobres que no saben qui els enreda, sinó que el resultats és nefast pels més febles perquè hi ha molts morts sobre tot entre els més indefensos. A la llarga, però, un poderós n’enderroca un altre i els pobres esdevenen espectadors de les lluites pel poder. Però la realitat és que aquest món de lluites pel poder no s’acaba.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM TAN POBRES?

Mentre nosaltres alcem el crit al cel per les retallades hauríem d’estar assabentats del que passa en els països realment pobres. Posem per exemple a Cuba on hi ha estat fa molt poc uns amics que m’han escrit el següent:

Ara són les 9 del vespre del dissabte dia 7 de maig.
Com esteu?
Val a dir que ens esperàvem veure pobresa, però no ens ha deixat de sorprendre el que hem estat veient. Trini tenies tota la raó; la gent és molt pobra, et demana bolígrafs, sabó, roba per la mare, menjar, fins i tot la guia que ens acompanyava el primer dia per Santiago li vam donar dues revistes que havíem comprat a l' aeroport de Madrid i un bolígraf de l'hotel.
Quan veus aquells cotxes vells que fan tant fum, aquells autobusos tant rònecs sense pintar i sobretot, aquells camions plens de gent a dalt a la caixa que fan de transport públic, és que no t'ho creus.
Són molt pobres però s'ajuden molt i s'estimen molt entre ells, són molt senzills. Hi ha molts carros amb cavalls per la carretera, bicicletes, toros, gallines, cabres... i gent que va a peu i et fa auto stop perquè no tenen ni una bicicleta.
Ara estem tres dies en un complex d'aquest ple d'anglesos i canadencs que els porten en un avió i no es mouen de la platja, a Guardalavaca. És una pena perquè aniran a casa sense haver vist els pobres.
Nosaltres marxarem demà passat a l'Habana i ens hi estarem tres dies per tornar després cap a casa.
Suposo que tornaré a veure misèria. No vull viure enganyat com els que són al meu voltant aquí. Ramon i Sílvia

Llegint això entendreu que el nostre debat polític és fals. Encara omplim estadis de futbol i recintes de cantants perquè tenim diners; encara hi h molta gent que pot anar a esquiar i els avis disposen de moltes cobertures socials. Pot ser ens vindrà la misèria com la que tenen a Cuba i llavors podrem alçar el crit al cel.

Però va creixent una nova classe necessitada, els pobres de la ciutat. Un dels capellans africans que hi ha per ací va dir-me: “Els pobres de les ciutats són més pobres que els de l’Àfrica”. Per què ho veu així? Perquè aquí els que han quedat sense treball ni cobertura social no tenen ni tan sols la possibilitat que tenen els africans d’anar a un plataner i menjar-se un plàtan.

Un dirigent de Creu Roja ha dit aquesta setmana que, des de la crisi, han augmentat la recaptació. El mateix podem dir de Càritas però on arribem? A uns pocs.

Com ho farem per dir-los que d’ells és el Regne del cel? (Mt 5,3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DAVID I ABSALON (Obama i Osama)

Absalon era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalon que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Escoltem el relat que no te pèrdua.

Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell.» El rei va preguntar: «¿Està bé Absalom, el meu noi?» El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal.» Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!» Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. (2Sa 18,31-19,8).

Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.

Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.

Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).

Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: “S’ha fet justícia”, com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.

Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ (al Papa de Roma)

Pot ser m’equivoco però em sembla que el Papa de Roma va caure en la trampa quan li van oferir respondre preguntes de la gent sobre qualsevol qüestió. Encara que el tema era sobre Jesús (del que n’és especialista) li van preguntar sobre molts coses com ara el sofriment, sobre el Japó...

El Papa és bisbe de Roma però hi ha llocs molt diferents de Roma. A Alasca hi ha els cristians esquimals i al Japó els japonesos; vull dir que els problemes i les qüestions que es poden plantejar són molt diferents perquè l’Evangeli, com que és vida i no preceptes, té respostes diferents en cada lloc. No fa gaire el bisbe catòlic de Trípoli (a Líbia) ens va sorprendre dient-nos que els anomenats “rebels” amb l’ajuda de les forces occidentals feien massacres i morts de civils i que un dictador no es podia combatre amb les mateixes armes (menyspreant la població). Això ho pot dir ell perquè viu en el lloc i coneix la situació. El Papa (ni el mateix Jesucrist) no té per què saber de tot ni tampoc conèixer la situació de cada país per respondre com si fos l’únic il·luminat del món.

La confusió augmenta quan els periodistes ho interpreten en clau dogmàtica. Fa pocs dies un titular de la Vanguàrdia deia que el Papa havia decidit que “El darrer sopar” de Jesús amb els apòstols havia estat en dimarts i no en dijous. Resulta que el tema fa anys que els estudiosos l’estant discutint i que el Papa (com estudiós eminent) li sembla més plausible aquesta opinió que va manifestar. Això el Papa ho ha dit amb un llibre que ha escrit i no pas en una encíclica o amb cap document oficial. La qüestió, com que és històrica, queda en mans dels historiadors que, amb el temps, aniran aportant més dades. Res de decrets ni decisions. En tot cas el Papa podria, amb l’assessorament dels liturgistes, canviar el dia de la festa però el que no pot decidir és com va succeir històricament perquè no és la seva feina. Tampoc no és la seva feina respondre a tota mena de qüestions.

Tan poc que costaria fer com feia el mateix Jesucrist que, quan es trobava amb gent que no eren del seu poble els remetia a la seva casa i amb els seus. Li diu a la samaritana: Ves amb els teus (Jn 4,39). Li diu a l’endimoniat de Gerassa: Ves amb els teus (Mc 5,19). Li diu a la Cananea que tampoc no era jueva: Ves amb els teus (Mc 7,30). Li diu al centurió que era romà: Ves a casa teva (Mt 8,13).

Ni el Papa té totes les respostes del món, ni els bisbes les tenen totes en els seus bisbats, ni tampoc els rectors les tenen a la seva parròquia.

Aquesta temptació, de aparentar que se sap de tot, la tenen els polítics molt sovint quan es posen a explicar coses que les detallaria amb molta més solvència qualsevol funcionari dels seus departaments tècnics.

Què pot i ha de fer el Papa, els bisbes, els rectors i qualsevol fidel? Des de la Jerarquia pot i ha de fer el servei de coordinar tots els creients i des de la fe donar testimoni del que creu i del que ha rebut de Déu en la seva vida. Encara pot fer una altra cosa important arreu del món: donar a conèixer a Jesucrist a fi que la gent interpreti, en cada lloc, el que millor cal fer per fer-se’n seguidors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA CONDICIÓ DE POBRES I LA CONDICIÓ DE RICS

Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.
Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?
Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.
Té les grans condicions de pobresa que són les següents:
- No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
- El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: “Jo sóc el pa”. Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres. Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6,38).
- El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat. Quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.
Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acaben igual, que els que han enderrocat es tornen, amb dos dies, tant poderosos i impresentables com havien estat abatuts.
Queda prou clar el que fa Jesús: la denuncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.
La denuncia por ésser de paraula com ho feia Jesús (Lc 6,24-26) o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau:. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.


JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Web de la Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ

Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
Sembla també que la rapidesa amb que els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col•laboradors. Els més dignes morien.
En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). L’historiador jueu d’aquell temps, que es deia Flavius Josefus, no ens ha deixat casi res d’especial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les que els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus en van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou sobre tot racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients amb Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell “havia passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava que la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
Nosaltres avui cantem moltes “al•leluies” en temps de Pasqua però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
web:Parròquia Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS QUE ENS DOMINEN

Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riques global (Revista Iglesia viva nº 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.
El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.
Parlo dels països més avançats com el nostre que cada dia deixen al carrer més gent sense treball sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.
Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.
Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “les destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.
Quines armes tenim?
Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.
Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).
Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre el diner i sobre el coratge.
El diner és enganyós (Lc 16,11); no podem servir alhora a Déu i al diner (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la que Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se el pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà com el governador, els reis com Herodes coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No el tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS MERCENARIS DE LÍBIA

Quan ens informen del declivi de les forces de l’exèrcit de Gadafi no ens diuen quines són les noves víctimes.
Les primeres eren la gent del seu mateix poble atacada amb tota mena d’artilugis militars (artilugis que serveixen per matar) i tot anava tan bé que semblava que seria un passeig triomfal.
Però la cosa ha canviat (només ho constato sense fer cap judici al menys de moment) quan la unió d’una quants països ha decidit intervenir (diuen per evitar els morts de la població civil).
Amb el canvi, els que queden atrapats i caçats com conills són els partidaris del Coronel. Els uns engabiats dins els tancs envoltats de rebels i altres conduint cisternes de combustible, que són els “blancs” més fàcils d’encertar per la foguerada que emetran. Sabeu qui són aquests soldats atrapatas com rates a la ratonera mentre intenten la retirada? Libis? No pas. Són els “mercenaris” d’atres països més pobres, sovint subsaharians, que els van prometre l’oro i el moro per enrolar-se a l’exèrcit i ara, en la retirada, els situen en els llocs estratègics; vull dir en el lloc on més fàcilment poden morir o caure presoners dels que anomenem “rebels”.
Per tant en la derrota dels soldats de Gadafi no queden pas estesos i morts a terra en llocs desconeguts els seus partidaris i fanàtics i menys encara els oficials de l’exèrcit sinó aquests pobrissons que havien anat a la guerra enlluernats per uns salaris molt superiors als que tenien en els seus lloc d’origen. Justament aquests, que no els va ni els ve la guerra ni tampoc saben contra qui lluiten, són les víctimes principals. Per tant hem d’estar atents a les notícies i quan ens diguin que una colla de soldats han quedat atrapats (morts o presoners) pels rebels penseu que no són els generals ni els oficials sinó aquests pobrets mercenaris ubicats en llocs on fàcilment es poden convertir en “blanc” de l’enemic. Si cauen presoners poden donar gràcies al seu Déu perquè, de caure ferits, qui s’interessarà per guarir-los? I si moren, ni ells ni els familiars no sabran quina mena de causa defensaven. Són els perseguits a causa de la justícia (Mt 5,10) dels que ens parla el sermó de la muntanya de l’Evangeli de Mateu.
Quan Jesús va ésser crucificat, els que van fer la feina bruta (els que li clavaven els claus,...) eren també mercenaris perquè els romans quan havien de dominar un poble, allà hi deixaven uns pocs oficials i amb els diners que havien de treure del poble contractarien mercenaris dels pobles veïns, això sí, tots vestits amb l’uniforme de romans.
Què diu Jesús que ho puguin sentir aquests assalariats que el martiritzaven? Diu: Pare, perdona’ls que no saben el que fan (Lc 23,34) . Realment tampoc no sabien que aquell desconegut Jesús no era ni de bon tros, un enemic a batre. Treballaven assalariats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DIU LA SERPENT: “SEREU COM DÉUS”

Un dels mites més coneguts i entranyables és el del Paradís terrenal en el que Adam i Eva, posats per Déu saben que no poden menjar del fruit del arbre del coneixement del bé i del mal.
Estem mal acostumats amb els artistes que ens pinten Eva i Adam amb una poma mossegada als dits però si teniu la Biblia a la mà veureu com no parla de cap mena de fruita en concret (Gn 3,6) sinó de la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Per entendre el significat d’aquell mite escolteu el que els diu el temptador per boca de la serp: Si en mengeu sereu com déus. Com deia Mossèn Ballarin en un article a l’Avui la setmana passada. Deia que pel sexe hi ha hagut uns pocs morts però la multitud de morts han vingut perquè els governants han cregut que eren déus.
Les grans mortaldats dels països han vingut quan un dels governants (dictador o emperador...) s’ha cregut que era déu i així ha pogut disposar de la vida de la gent sobre tot dels pobres i desemparats.
Algun cosa d’aquestes passa a Líbia (encara que ningú no ens assegura que el qui el substituirà no es pensi també que és déu). Passava a Alemanya amb els nazis, a Rússia amb els deportats i assassinats a Sibèria per Stalin (es parla de vint milions), a Cambotja amb Pol Pot... i hi podríem afegir una llarga llista de déus (dictadors que s’han cregut que ho eren) que han fet el que ells en diuen “neteges ètniques”. Han disposat a plaer de la vida dels altres.
Segurament que aquesta mena de falses divinitats que el poble adora quan governen faran molts altres abusos econòmics, sexuals, tindran palaus esplendorosos,... però el mal radical és el que el llibre del Gènesi denuncia explicant en forma senzilla quan la serpent (que era el temptador) els va oferir la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal dient-los que si en menjaven serien com déus. De fet estem massa acostumats a veure Eva amb una poma mossegada i ningú no ens explica el vertader significat d’aquella temptació que és la mateixa que es va repetint al llarg dels temps. Encara avui ara hi ha gent que es posen en el lloc de Déu i són les persones vertaderament perilloses tan si són polítics, com si són sindicalistes, potentats de la banca o eclesiàstics.
I això per què?
Perquè aquell que s’ha cregut que és com déu comença, des de que s’ho creu, a disposar la vida de la gent.
En la mateixa bíblia, en el capítol següent Caín, fill d’Adam i Eva va disposar de la vida del seu germà Abel i el va matar.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

VIVIM DELS MITES I NO ENS ADONEM

Les festes més celebrades a casa nostre es fonamenten en mites (alguns ancestrals) sense els quals les festes perdrien el seu encant. Per això és tan important conèixer els mites que han configurats la nostra vida.

- Quan pels Reis (6 de gener) es fan grans cavalcades i ens obsequiem amb regals els uns als altres fins a poder dir: “te, aquest paquet l’han deixat el reis a casa meva!”, estem rememorant inconscientment un relat ancestral d’uns mags que qui sap d’on vingueren a portar or, encens i mirra a Jesús. Perquè és mite? Perquè ningú no discuteix aquella nebulosa història i tothom ho celebra avui.

- Quan per Sant Jordi ens obsequiem amb roses i comprem un llibre tots tenim en el subconscient aquell valent que muntat a cavall va vèncer el drac i l’hem fet patró de la nostra terra (també els anglesos i els russos). Ho continuarem celebrant sense preguntar-nos què o qui era el drac i sense saber si l’heroi va existir. El mite dóna suport a la festa.

- Quan pel Nadal mengem turrons i neules, anem a la Missa del Gall o fem un dinar en el que ajuntem tota la família mentre altres en la nit anterior canten sense parar, també ens fonamentem en dos mites molt diferents, tots dos bíblics. Per una banda el Naixement de Jesús (que ningú sap el dia que va néixer, tant se val!) i per altra banda en el gran relat de bíblic de la creació en el que diu que Déu, el quart dia, creà el sol, la lluna i els estels per senyalar els dies i les festes. Aquest darrer mite és el que els laïcistes els agrada anomenar “el solstici d’hivern”. És el mateix perquè el nom no fa la cosa.

- El mateix origen té la celebrada festa de Sant Joan amb verbena i coca, ja que celebrem l’altre solstici, el d’estiu, amb el mateix origen que l’anterior, que és l’ordre que el Creador va posar en el sol la lluna i els estels. Les fogueres provenen d’un altre anterior al cristianisme en el que els nostres avantpassats cremaven allò acumulat durant l’hivern que calia purificar. Aquí hi podeu afegir les altres fogueres de les èpoques primaverals.

- Quan pels dies de la carnestolta ens disfressem amb caretes i fem tota mena de danses responem a dos mites, els dos religiosos però anteriors al cristianisme: Per una banda el record d’aquells ancestres que, en arribar la primera lluna vella de la primavera, es posaven cendra a l’entrada de la cova de l’os per desvetllar-lo amb danses i suscitar, amb la seva revifalla, el ressorgiment de tota la florida de la primavera. Carnestolta sempre cau en lluna vella, menys quan els governants, per conveniències que no lliguen amb la tradició, en canvien les dates.

- L’altre mite que sustenta la festa mencionada eren els menjars rituals que es feien per aquestes dates que sovint consistien en un ritual de purificació que era abstenir-se de segons quines carns per purificar-nos dels abusos de grasses que s’havien fet en les llargues vetlles a la vora del foc a l’hivern. Era com un comiat de menjar carn (que més tard el cristianisme també va adoptar però el seu origen era anterior i ancestral).

Encara podria mencionar les processons de Setmana Santa que tenen un origen híbrid, mig pagà i mig cristià que també eren ritus de purificació com els menjars o les fogueres.

En canvi les festes que no tenen el suport mític com ho són les que he mencionat, només s’aguanten mentre els governants les subvencionen com el primer de maig, el 6 de desembre o l’aniversari del rei o president de torn.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

COM DIALOGAREM AMB ELS ISLÀMICS ?

De poc ens serveix pensar-nos que nosaltres tenim la raó, si és que algú s’ho pensa.

Mirem què són i el què fan.

Ells ens miren com si tots fóssim ateus perquè no ens veuen pregar pel carrer, com ells, ni gairebé en cap lloc.

A més a més tenen el que no tenim nosaltres: la majoria d’ells han estat educats i configurats amb les seves tradicions i amb el que en podríem dir els seus grans relats (diguem-ne l’Alcorà). Això els uneix molt com a poble siguin on siguin perquè els dóna un llenguatge en comú. Els seus infants, en els pobles on poden organitzar-se, van el diumenge a les escoles alcoràniques en les que aprenen de memòria aquest seu llibre. Això ja ho estan fent a casa nostra, vull dir que no parlo pas del Marroc. Els homes tenen també una trobada setmanal que la fan, quan poden, el divendres en la que s’ajunten molts (els que no treballen aquesta hora) agenollant-se i prosternant-se de cara a la Meca en unes hores determinades. Molts practiquen això mateix cada dia de la setmana i, si poden, en espais vistosos.

Encara més: mantenen contacte amb els seus no sols pels imams que venen (enviats pels seus governs i no per la religió) sinó amb les antenes parabòliques que els possibiliten connectar les emissores del seu país.

Totes aquestes coses fan que mantinguin la seva identitat. No cal dir l’idioma que parlen a casa seva. Els seus nens parlen a més a més, perfectament el català, castellà i l’altre idioma que els ensenyaran a l’escola.

Els nostres joves i nens en canvi, que seran els homes/dones del demà, no reben cap dels grans relats (en el nostre cas haurien d’ésser els bíblics). Fins i tot molts mestres d’escola sembla que ningú no els hagi ensenyat a distingir un mite d’una història i, si es refereixen als grans relats de la Bíblia, se’n riuen com si d’història es tractés, quan són els eixos de la nostra cultura.

Els nostres joves i nens, que seran els homes/dones del demà, no saben què és una trobada espiritual en comú (encara que uns pocs cerquin espiritualitats pel seu compte). Els islàmics, en canvi, si que les tenen quan preguen en comunitat.

Si un dia, algú dels nostres es proposa parlar amb ells per trobar punts en comú i per cercar les diferències (si cal), la nostra gent es trobarà sense paraules per manca de coneixements d’allò que és fonamental en la nostra civilització i per manca d’experiència d’haver conreat una espiritualitat en comú.

I què passarà? Probablement aquell dels nostres que no tingui paraules, recorrerà a la violència i a la burla. Recursos molt pobres com podeu comprendre! No ens en quedarà cap altre.

Ens refiem que els europeus som tecnològicament més forts i econòmicament també. Però veureu com, poc a poc, aniran posant comerços i faran les mateixes carreres universitàries que els nostres i no tardaran gaires anys a ésser i valer com nosaltres però ells mantindran una cohesió que no tenim nosaltres.

M‘admira que els nostres intel·lectuals no vegin a venir tot això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’EVANGELI I LA DIGNITAT DE LES PERSONES

Quan parlem del que haurien de fer els països àrabs (islàmics) revoltats, els recomanem i ens pensem que haurien d’anar cap la democràcia. Em sembla que ens equivoquem perquè aquesta (la democràcia) no ens ha anat gaire bé ni tampoc a nosaltres.

La democràcia no ens ha anat gaire bé i d’això en tenim prou experiència els països com el nostre, en els que les diferències entre rics i pobres han augmentat molt i on hem magnificat unes noves divinitats a les que els oferim víctimes i gran afluència com són el menjar (mireu com proliferen i augmenten els enlairaments dels cuiners i com reben tota mena de lloances per part dels medis); l’esport, sobre tot el futbol (mireu com ens fan combregar d’aquest esport a totes hores i com s’omplen els estadis i es paguen barbaritats per poder-los veure); i els grans festivals (mireu la quantitat de gent que agrupen i les costosíssimes gales per premiar els que són considerats millors amb unes exuberàncies de vestimentes que ofenen als que no es poden vestir). Tot això en plena democràcia. Aquest és el model que demanem que copiïn els països que fugen de les dictadures?

Alguna cosa falla molt perquè la mateixa església, que és propagadora de l’Evangeli no sembla que en vulgui ésser seguidora en la seva organització externa, la que es veu, vull dir. Encara que no és veritat que bisbes i altres jerarques guanyin molts diners ni tampoc que el Vaticà s’enriqueixi, ja que és, en molt, l’estat que dóna en grans (molt grans) quantitats d’ajuda als països del Tercer Món, el cert és que la seva estructura externa, el que es veu, sembla que estigui protagonitzant un retorn a l’Edat medieval en l’apariència de sumptuositat i en l’organització piramidal. Sembla que el papa sigui a dalt de tot (quan hi ha d’haver Jesucrist) i que els fidels siguin a baix quan ells són “els comensals de la taula”.

Per tant no tenim models gaire visibles per oferir als països islàmics que es revolten contra els seus dictadors tremendament enriquits.

La seva religió (l’Islam) tan vertical, propicia que venerin els seus governants com si fossin divinitats i aquests, sense cap mena de control s’apoderen del poble. I això els ha passat més quan són governants que han sortit d’unes urnes aparents que quan provenen d’una reialesa històrica. Per tant les eleccions no han estat bones per a ells.

La nostra religió (per ells tots som cristians) que, des de l’Evangeli, hauria de donar valor a cada una de les persones sobre tot dels més petits (Mt 18,1-6) i hauria de convertir-nos en contemplatius del Pare del cel que vol la vida de cada un dels més insignificants (Mt 18,10) no dóna aquesta imatge per les divinitzacions de els que he parlat del menjar, de l’esport i dels festivals; ni tampoc per l’estructura de l’església jeràrquica que aparenta que tingui més valor el papa i els bisbes que cada un dels fidels, ja que hem confós la fe amb l’afiliació a l’estructura de l’església de la que en fugen molts.

No tenim models per exportar com no sigui la lectura i la contemplació del mateix Evangeli.

Només els que creuen en la dignitat de les persones

. com a fruit de la fe en Déu Pare que ens evitar anar darrere els privilegis,

. com a seguiment de Jesús que es compadia dels pobres i els petits

. i com a fruit de l’Esperit que està en tots, i també en els insignificants

(i són uns pocs ni tampoc els veureu en els medis de comunicació) serien aquells “petits i pobres” capaços de donar esperança al món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PODER I AUTORITAT

En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d’autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s’aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.

Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d’inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l’Estat no tingui diners, com s’ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l’estat o els governs disposen de riquesa.

He començat parlant de la manca d’autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d’autoritat i l’excés de poder? No és el mateix l’autoritat que el poder.

Per entendre’ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

Autoritat ve d’autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l’altra. Això s’aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d’acord. I d’aquestes cada vegada n’hi ha menys.

Ara els medis de comunicació que s’han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el “gran Hermano” de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referent al matrimoni, a l’eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l’església... són coses que surten a l’atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l’anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni amb qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca l’autoritat; només hi ha el poder: El poder dels “medis”, el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l’òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s’està desmuntant) als països àrabs del nord de l’Àfrica.

En els països de l’òrbita capitalista, que son els nostres, també s’esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s’adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d’explicitar que no queda res.

Quan una societat entra en crisi necessita al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ÉS DIFÍCIL ESTIMAR ELS ENEMICS ?

Estimar l’enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que “vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm) cercar que aquell que t’ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s’apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d’una ofensa és dir: “Oblidem-ho” encara no hem entès el perdó cristià com tampoc no te res a veure allò de “perdono però no oblido”.

Ens pot servir de gran exemple la contemplació de Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l’havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava en mig dels turments.

És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.

Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d’ells perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l’episodi del paralític que acabo de mencionar observareu com Jesús identifica el perdó amb l’aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.» Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant.» (Mc 2,10-12).

Quina sort quan veiem, en moltes famílies algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.

El qui perdona no perd sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d’algú que, allà dintre, té una gran capacitat d’aguantar.

Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l’Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:

Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d’infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vogueu i continuarem estimant-vos. No podem en consciència obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l’esgotament per la nostra capacita de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències un crida tal que us haurem atret mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria. (M.L.King. La força d’estimar. Ed. Proa. Col·lecció: La mirada. Barcelona 76).

Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUAN PARLEM DE NOSALTRES MATEIXOS, MALAMENT!

Un locutor que transmet un partit de futbol es rebaixa quan parla d’ell mateix en comptes de dir-nos el que passa al camp, i mira que passa sovint! També un predicador que parla d’ell en comptes d’anunciar Jesucrist. Això mateix ho podem dir d’un polític o d’un cantant. El servei als altres és la principal tasca d’un locutor, d’un predicadors, d’un polític o d’un cantant. Ens enganyem quan veiem tot de gent rient les gràcies al rei, a un bisbe, a un polític o un famós qualsevol. Els que riuen les gràcies són aduladors , que mai no en falten, i enganyen perquè converteixen els famosos en més cregut i per altra banda aquests són poc estables perquè demà aniran al darrere de l’altre figureta que els posin al davant. Si llegiu l’Evangeli us adonareu que Jesús mai no parla d’ell com no sigui per remarcar les funcions que li han estat encomanades. Diu “jo sóc el pa” per remarcar que no fa altra cosa que respondre a la paraula del Pare (Jn 6,32), per això es fa pa; diu “jo sóc el pastor” per remarcar que ell té a funció de guiar-nos (Jn 10,11); diu “jo sóc la porta” perquè per ell podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9) i ens fa lliures en la religió. Sobre tot en l’evangeli de Joan Jesús no parla mai d’ell mateix. O bé escolta el Pare o bé respon al Pare i referent a la gent o bé escolta la gent o bé respon a la gent. Ell està com desaparegut. Els cristians quedem embedelits davant aquest Jesús que viu només per als altres i que s’adona que aquesta és la seva vida més pregona. Si descobrim aquest Jesús haurem entès què vol dir ésser cristians. Sant Pau que no havia conegut personalment a Jesús havia assimilat molt bé aquesta funció de viure per als altres quan diu que “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi” (Ga 2,20). Ens pot servir, per entendre això, aquella paràbola de les deu noies, la funció de les quals era fer llum en la negra nit quan arribés l’espòs a la festa. Les que no havien entès que la seva feina principal i no havien preparat les seves làmpares amb l’oli abundant per poder cremar en el moment que s’havien d’encendre, ja que la seva funció era fer llum, quedaren excloses de la festa de noces (Mt 25,1-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ES REVOLTES DELS POBLES

Un poble de qualsevol nació o estat no es revolta ni es tira al carrer quan va més malament encara que semblaria així. El poble es revolta quan, estant malament, veu una escletxa de llibertat i alguna possibilitat de canvi i, sobretot, quan alguns més agosarats han donat uns primers i tímids passos cap a la llibertat.
Per això els dictadors més conspicus (que no vull pas dir bones persones) saben que, com més oprimit està el poble, menys possibilitat hi ha de revolta. I també saben que, quan el poble aconsegueix unes poques llibertats, demanarà totes les altres amb el perill de fer destrosses humanes i culturals; i el que és pitjor, demanarà el cap dels que governen i de tots els que se’n han aprofitat. Ja en tenim prou experiència en els darrers anys de la nostra república i amb la guerra civil que produí tantes destrosses humanes (afusellaments) i culturals (cremes d’edificis, d’arxius...).
Si teniu memòria quan el català estava més vetat a tots nivells oficials (fins i tot en l’escola algun mestre ens havia demanat que parléssim en castellà a l’hora del pati) és quan menys reivindicacions hi havia; aquestes han vingut quan s’han albirat les llibertats.
Ara vivim l’aixecament d’alguns països àrabs que tenen dues finestretes obertes, al meu entendre, que fan que la gent es mogui fent revoltes populars: Una és la quantitat d’emigrats que han tastat una altra mena de vida en els països occidentals i una altra és la informació que poden captar via internet que cap govern no pot aturar ja que sempre hi haurà jovent entès que trobarà la manera d’entrar a la xarxa internacional per més que la vulguin controlar.
Però el problema, a llarg termini, és molt més fort. Aquests països saben el que no volen però no tenen gent preparada per governar ni tampoc els que pugin a fer-se càrrec de les trames complicades del govern. Molts entraran en el cercle de la corrupció només de tenir poder, prestigi i privilegi. I, si fan govern democràtics, encara estaran més febles davant del poble, perquè es detecten més fàcilment les corrupteles.
Des de l’Evangeli ens cal saber desterrar el “maligne” com diem en la darrera petició del parenostre. Les millors receptes les trobem en la proclamació de les benaurances i aquestes receptes valen per governants i súbdit:
«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: perquè seran consolats!
Feliços els humils: perquè posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: perquè seran saciats!
Feliços els compassius: perquè seran compadits!
Feliços els nets de cor: perquè veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: perquè seran anomenats fills de Déu!
Feliços els perseguits a causa de la justícia: perquè d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5,3-12)
Tot plegat vull dir que el canvi de governants i governats ha d’ésser una conversió de cor, un canvi interior. Si no és així, qualsevol govern que enderroqui una altre ja porta a dintre les llavors de la corrupció que l’ha de fer caure i, en pocs anys tornarà a les mateixes.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

NO HI HA RES D’AMAGAT QUE TARD O D’HORA NO SIGUI CONEGUT

En els darrers mesos hi ha hagut una explosió de secrets amagats que han sortit a la llum, pactes de governs, informes secrets dels ambaixadors (sobre tot dels Estats Units) i la majoria dels governs i els poderosos han quedat tocats. És el que en diuen Wiki-leaks.

Sembla com si aquell judici final de la fi dels temps es comencés a produir.

A mi no em preocupa gaire que les coses se sàpiguen perquè les coses amagades tard o d’hora refloren. El que em preocupa és que sembla que juguem al joc de “tot s’hi val” i divertint-nos mirant els altres no ens examinem a nosaltres mateixos.

Reconec que una de les avantatges de la democràcia és que molts secrets tard o d’hora es poden destapar i generalment, fora d’alguna dimissió o canvi de govern, no passa gran cosa. En les dictadures, en canvi, si algun dia hi ha una explosió social, aquesta es produeix amb molts morts i, quan esclata tot d’una, ningú sap com s’aturaran les coses. No costa gaire recordar els despropòsits de la fi del règim de Rumania o ara el de Tunísia.

El que vull subratllar davant d’aquests drapets al sol que estan sortint és la poca capacitat que tenim d’examinar-nos a nosaltres mateixos i quan sentim que un polític ha fet tal o qual disbarat ens sentim lliures de tota responsabilitat. Ens ho mirem de lluny oblidant aquell consell de Jesús que ens adverteix de la facilitat amb la que descobrim la brossa de l’ull dels altres i esdevenim incapaços de veure la biga que hi ha en el nostre ull (Lc 6,41-42).

Abans he mencionat el judici final que nosaltres erròniament el situem a la fi dels temps com si en Déu hi hagués present, passat o futur (2Pe 3,8). Es dóna en cada moment perquè tot allò que els altres i nosaltres diem i fem a la fosca, tard o d’hora es veurà a plena llum (Mt 10,26-27).

Insisteixo que nosaltres hem d’ésser els primers en adonar-nos dels errors de la nostra vida abans de recrear-nos en la dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CULPABLES O POBRES

En la nostra societat hi ha un munt de gent marginada, fracassada i empobrida. Càritas ho sap de sobres i s’estan fent actuacions a favor d’ells. Segur que no s’encerta el que millor es podria fer.

Quan parles amb algú d’aquesta qüestió (dels més pobres i fracassats) de seguida surt el mot “culpabilitat”. De qui és la culpa?

En les respostes s’hi endevina la manca de pensament per les simplificacions que fa la gent davant el problema de la pobresa.

- Uns diuen que la “culpa és dels rics i poderosos”. Els que diuen això ja encerten, ja; però viuen al dictat dels partits de les ideologies de progrés i, com que ja han trobat els culpables, no han de fer cap altra reflexió personal.

- Uns altres diuen que la pobresa és per culpa seva ja que no treballen ni en volen. Els que diuen això estan a l’altra banda de l’arc parlamentari i només acceptaran que es doni treball i acolliment als emigrats i pobres quan en falti de veritat, sobre tot si són de fora. També dient això s’estalvien de reflexionar encara que seran més propensos a fer pregàries “pels pobres”.

Ja sé que he fet una simplificació però de vegades va bé per explicar coses. No hi ha un entre mig? Doncs no.

La resposta, al meu entendre és clar, va del tot per un altre cantó i és que no serveix de gaire res cercar culpables. Aquest llenguatge embolica la troca i tira l’aigua al propi molí.

La pregunta alliberadora per a ells i per a nosaltres és demanar-nos quina responsabilitat tenim nosaltres envers el germà empobrit.

La serpent del paradís temptava Eva per dir-li que es tragués la culpa de sobre i de pas també li treia la responsabilitat. Fes el que vulguis i “sereu com déus” (Gn 3,5). Els fa tornar irresponsables primer a Eva, i a Adam després. Venia a dir-los que no havien de respondre davant de ningú en allò que es refereix al bé i al mal.

Aquest va ésser el seu pecat i el pecat nostre quan ens mirem els pobres i els fracassats com si no hi tinguéssim res a veure.

El pare del fill pròdig reclama al fill gran, que no volia saber res del germà, que no es fixi en la culpa sinó en el fracàs. Li diu que aquest germà teu que era mort ha tornat a la vida (Lc 15,32) i el Déu d’Abraham, en la paràbola del ric epuló, tampoc no cerca culpables sinó que recrimina al ric que no es fixés en el germà que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,19-26), amb altres paraules apel·la a la responsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA DEPRAVACIÓ DEL LLENGUATGE

No podem donar lliçons de democràcia ja que nosaltres no som capaços d’entendre’ns quan parlem i hem depravat el llenguatge que havia de servir per conviure.

No sabem distingir i aclarir-nos.

Voleu exemples?

En comptes de parlar del dret dels pares a que els fills rebin l’ensenyament amb el propi idioma hauríem de dir que és qüestió de poder. Es tracta de veure qui pot més (amb lleis, constitucions, drets de les autonomies...) perquè si valgués el dret dels pares també el tindrien els xinesos, paquistanesos o els àrabs que també són pares. Ja sé que costa dir que és qüestió de poder. Parlar d’aquesta manera seria una premissa més real per poder-nos posar d’acord.

En comptes de parlar d’ideologies de progrés que ningú sap què cosa volen dir en referir-se al matrimoni i a la família, hauríem de parlar també de qüestions de poder (que vol dir imposar el llenguatge). Ningú no entén la defensa aferrissada de la família per part d’uns i les llicències extremes dels altres en anomenar matrimoni a qualsevol duo o trio que es formi. Ho trobareu estrany però amb la llei (que accepta com matrimonis tota mena d’unions) a la mà, la convivència de dos mossèns com és el cas de Navarcles en podríem dir matrimoni gai perquè la llei no mira pas en quin llit dormim. Fa riure, oi? però es troba a faltar és la precisió del llenguatge i el saber escoltar el que diuen els altres. Amb altres paraules hem de preguntar-nos quin respecte us mereix el matrimoni d’home-dona i quin respecte mereixen les parelles del mateix sexe que conviuen i reclamen alguns dels seus drets (testament, herència i obligacions envers l’altre que conviu amb tu). Dir-ne de tot matrimoni és una manera d’embolicar la troca i d’imposar llenguatges de poder que són per no posar-nos d’acord.

En comptes de dir que l’Ajuntament de Barcelona vol fer un homenatge al col·lectiu de gais i lesbianes que han sofert durant molt de temps i han esta ignorants haurien de dir que aquests ara estan en un moment de poder i estan en condicions de plantar un monument perquè si a l’ajuntament de Barcelona li interessessin aquells que han estat molt marginats també faria monuments al “sense papers”, a les dones que cuiden malalts, als avis ignorats, als aturats... i no ho fa. Per això seria d’agrair que aprenguéssim a parlar de manera adequada.

Això també val per les grans manifestacions a favor de la família que munta l’església, que no són precisament evangèliques perquè les coses que valen ja es defensen soles. També son expressions de poder. A veure qui pot més. Jesús més aviat defugia de les grans manifestacions de gent si no era per donar-los de menjar (Mc 8,2) i quan entra a Jerusalem, el que en diem la entrada triomfal, va acompanyat només d’uns pocs dels seus però aquella ciutat, el que és la majoria de la gent, es va inquietar, literalment diu que hi va haver un seisme a la ciutat (Mt 21,10) per la seva arribada. No li van fer cap altre monument que la crucifixió.

Es troba a faltar en el nostre món social, polític i religiós la gosadia de dir les coses pel seu nom. Això no impedeix pas que jo, personalment faci un gran elogi a les famílies establertes entre home/dona que han estat i seguiran bastint un gran puntal de la nostra societat. Això no exclou res ni ningú.

Tenim doncs una democràcia molt pobre precisament per manca de llenguatge que malament si volem que altres països la segueixin.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS