ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la que van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu que era la imatge de unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

També vull remarcar algun element negatiu.

Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tant sols anaven contra l’església sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

Tot amb tot l’Església no hauria ps durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

Si el que hagués vingut fora el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’haurien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient mal educat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

15M.”versus” JMJ ?

Yago de la Cierva , màxim responsable de l’organització de la JMJ, va reconèixer que "molts dels temes que defensen els in-dignats són compartits; per exemple, la situació incòmoda en què es troba el país, no tan sols des del punt de vista econòmic, sinó també de crisi de valors, de crisi política, de corrupció".

Va aclarir que alguns catòlics no comparteixen el tractament dels problemes amb el moviment del 15-M perquè, encara que adverteixen que els "indignats" tenen raó per la manera com descriuen la realitat, pensen que la posició cristiana no és la de protestar, sinó la de preguntar-se què cal fer per sortir de les dificultats. Alguns creiem que els integrants del 15-M basen les seves assemblees en veure i jutjar, i després vindrà l'actuar. Primer cal saber i concretar el “què”, després s’haurà de procedir a analitzar el “com”.

Que es produeixi el canvi profund per al nostre món que somnien uns i altres no és fàcil, ni es farà d'un dia per l’altre.

Tant de bo pogués haver-hi una bona intercomunicació de valors entre la JMJ i els indignats del 15-M. Per ara, a uns i altres els falta una dimensió. Als uns, tocar més de peus terra; als altres, mirar els valors que els pot donar l'Evangeli.

No creiem que hi hagi d'haver enfrontaments; la situació és dura, però hi ha d'haver sortida. Uns i altres han de vetllar per lliurar-se d’infiltrats i manipuladors. La Jornada Mundial de la Joventut i els indignats del 15-M cal que convisquin en pau o es complementin perquè això comportaria una gran esperança .

Haurà passat alguna cosa aquest agost, o tot seran focs artificials? Josep.T.B.

ELS JOVES D’ALTRES LLOCS DEL MÓN

A Madrid, els dies 16 d’agost en endavant, s’hi trobaran joves cristians de tots els indrets del món. Els que vindran a Navarcles el diumenge dia 14 quedaran astorats de veure que no hi ha cap jove (o casi cap) que participi de la Missa del diumenge.

És que aquí som dolents i en altres loocs més bons? No va per ací la cosa.

Quan hi ha una deserció quasi massiva de tots els joves no podem córrer a distingir les causes. Segurament el primer que hem de fer és adonar-nos del trist paper que la nostre església ha fet en les dues anteriors dictadures (la del Primo de Rivera i la del Franco). Els actuals dirigents de la societat (mestres, periodistes, polítics) estan majoritàriament marcats per aquella connivència Església-Estat i, seguint la llei del pèndol, que es dóna en tantes coses de la vida, ara toca apartar-se, fins i tot els que són amics de la parròquia. Els joves que estan a la que salta dels canvis de la societat de seguida s’han apuntat a l’allunyament. Això es nota fins i tot amb els infants que, a l’escola, si diuen que el diumenge han fet d’escolans, se’ls en enriuen. Per això els pares que sincerament voldrien que els seus fills s’acostessin a l’església es troben amb la resistència del mateix fill. Un nen o un jove difícilment pot nedar tot sol a contracorrent.

Però això no passa pas a tot arreu. En el títol de l’article he posar “els joves d’altres parts del món” perquè hi ha països que ha succeït justament el contrari que aquí. Els règims que han governat han estat contraris o molt contraris a l’església fins a perseguir-la (com en el cas de Mèxic i els pobles de òrbites comunistes). Molts joves actuals d’aquests països senten l’orgull de manifestar-se cristians.

Amb això vull dir que un llarg temps d’església massa triomfant ha tingut conseqüències nefastes pel futur que ara vivim. Probablement hi ha altres causes d’aquesta situació però ens passa que els que vivim el moment actual no tenim tan fàcil analitzar el que passa com ho podran fer d’ací a trenta o cinquanta anys.

I què passarà? Ja he advertit en articles anteriors que aquests joves sense gens ni mica de formació religiosa no seran capaços de donar respostes als principals reptes de la vida enfront d’aquells altres, àrabs sobretot o també joves d’extrema dreta, que porten des de la infància un adoctrinament.

Diran pot ser que són partidaris de l’Evangeli sense haver-se’l llegit mai ja que les escoles recomanaran tota mena de clàssics menys l’Evangeli. Estaran buits d’una formació elemental per entendre la civilització que ens ha vist créixer i que ha marcat els valors que defensen fins i tot els ateus de la nostra societat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

LES COMPETICIONS

Sort que dintre de cada família no es fan competicions. Seria un desastre! L’avi i l’àvia perdrien totes les curses de córrer, els nens perdrien la competició de veure qui guanya més diners, ... Gràcies a Déu la gent de la mateixa família són molt poc iguals i això els fa complementaris. Els aguanta l’amor que es tenen entre ells.

Si jutgéssim el que ens està donant la societat, els medis, els premis, sembla que només existeixen els campions (de futbol, de natació, de ciclismes, de cantants que reuneixen enormes quantitats de gents al concert...) i tots els altres que som nosaltres som uns caps de llúpia que ens limitem a adorar els grans líders que se’ns proposen. Sembla que només hem estat posats en aquest món per fer de comparses. Ja no parlo dels sous enormes que cobren aquests ídols al costat dels diners molt limitats que cobra la majoria de la població (uns per subsidi d’atur i altres per treballs sovint precaris i altres, ni que siguin funcionaris veuen com els retallen els sous que semblava, fins ara, que tenien assegurats).

Es van accentuant les diferències entre els que estan al cap de munt de tots i els que estan a baix.

Si en aquest món hem de destinar mitja vida a adorar i venerar els que ens presenten com a guanyadors reculem al temps dels gladiadors i dels circs romans on els emperadors distreien la gent i convertien el poble en inútil. Com més venerem els triomfadors més sensació d’incapacitat tindrem nosaltres.

Aquest mateix error de fer-nos viure de les imatges dels grans sants, l’havíem tingut a dins la nostra mateixa església quan ens proposaven homes i dones molt bons ben ornats d’unes aureoles que ens els feia inassequibles. I això ens ha fet mal perquè oblidem la nostra pròpia dignitat. Jesús lluitava contra la veneració que tenien els jueus dels profetes o dels reis quan deia als que l’escoltaven que no es quedessin amb el gran profeta Jonàs perquè aquí hi ha algú més que Jonàs (Mt 12,41) i no es quedéssin admirant el ran Salomó perquè fins les flors del camp vesteixen millor que aquell rei (Lc 12,27) i aquí hi ha algú més que el rei Salomó (Mt 12,42).

I d’on li venia la dignitat a Jesús? Del mateix lloc d’on ens ve la nostra: Els creients la trobem en el Pare del Cel que és Pare de cada un de nosaltres i ens reconeix a cada un pel nostre nom (Jn 10,3) i està atent a les nostres febleses a punt de rebre’ns perquè fins i tot els àngels dels més petits estan contemplant-lo cara a cara (Mt 18,10).

La fe en el Pare del cel ens fa iguals i ens ajuda a no tenir cap mena de complexes ni per la nostra manca de forces, ni pels nostres errors. El Pare ens reconeix i ens estima tal com som. No ens cal anar darrere els ídols, les figuretes, els campions o els famosos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉ

El diumenge dia 10 de juliol ens ha+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉS deixat Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·luminaven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident els que vivia de la contemplació de la natura.

Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT

La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’equena sobre l’abrigall. Allà m’embriago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.

No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.

Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredad? No ho sé però n’he fet la meva teoria personal

He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.

Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.

Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).

Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.

Ignasi RIBAS PRUNÉS.

Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidaven la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Web Parròquia de Valldaura de Manresa

EL TRANSVALS DEL SOCIALISME

Fa uns quants anys quan algú ens explica va com els grans poderosos de la terra ens dominaven pensàvem : - Un dia u altre vindrà el “socialisme” i les coses s’equilibraran. El fracàs estrepitós del 1989 (la caiguda del mur de Berlin) va ésser l’inici d’un esfondrament que es va augmentant dia a dia. Ara mateix estan lluny d’aglutinar ni tan sols els moviments de protesta dels “indignats” com ara que, encara que repeteixen els mateixos slogans que els socialistes dient “no a les retallades” no s’identifiquen ni es volen identificar amb els partits anomenats tradicionalment socialistes. Fa uns quants anys el gran referent era Moscou i es notava una sintonia generalitzada perquè havien accentuat tant la igualdat que tots repetien els mateixos pensaments, les mateixes respostes (avortament, separacions, eutanàsia...). Era inimaginable trobar un socialista de qualsevol rama (psuc, iniciativa, psc...) que tingués un pensament propi en aquestes qüestions. Els que passaven per intel·lectuals tampoc no el tenien. Però seguien essent una alternativa a l’aposta per la llibertat acaparada pels grans potentats del món, que ens fan ballar al so que volen. Una alternativa (la socialista) que ha aconseguit, després de l’inici de la democràcia, governar en estats, nacions (com Catalunya) i molts ajuntaments.

Casi tot se’n ha anat en orris i el pitjor és que l’alternativa que queda que és la que s’anomena “llibertat” (el capitalisme o, si voleu el lliberalisme) ha creat unes diferències com mai entre els que tenen molt i molt i els que no tenen casi res. Estem en mans de desconeguts que governen els governs. Dic desconeguts perquè, quan llegim la llista dels més rics del món (revista Forbes) no n’hem de fer cas; aquests són els que es veuen, però els vertaders amos del món estan amagats i són molt més rics i poderosos. A més saben que no hi ha l’alternativa, que eren els diferents socialismes, amb totes les seves ramificacions que casi no se’ls veu per enlloc i és llàstima.

Així com els socialistes (els més radicals) es posaven per damunt de Déu i les fotografies dels seus líders omplien les façanes i els edificis (fomentant el culte a la personalitat) i amb això s’allunyaven molt de l’Evangeli oblidant que Déu està per damunt de tots nosaltres, els nous lliberals (els més radicals) encara estan més lluny de l’Evangeli quan s’aparten d’aquella recomanació de Jesús quan deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? (Lc 9,22-25). Per això ens advertia que «cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.» És a dir que el “fill de l’home” (és a dir tota persona) patiria molt en mans dels potentats de cada moment quan aquests volen guanyar tot el món. És el que ha anat passat en tots temps.

Necessitem recuperar el valor de cada persona per damunt del guany i del diner. I això qui ho pot fer? nosaltres? Doncs la recomanació de Jesús, després que ha fustigat els qui reuneixen tresors només per a ells mateixos (Lc 12,21), és diàfana: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? (Lc 12,22-25). Començar per nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

parroquia Santa Maria de Valldaura de Manresa

EL PREU DELS ESCLAUS D’AVUI

Aquests dies hem vist curses de motos en les que els corredors han caigut estrepitosament. No hi fa res ni tampoc importa el mal que es facin; pagarem el que sigui per passar-los per quiròfan i a delectar la gent, que per això són els nostres esclaus. Només que aquests cobren tant que també són esclaus del diner. En són doblement. Aquesta setmana hem sabut d’un motí a una presó de Veneçuela (Rodeo II) en el que hi ha desenes de morts. Uns altres esclaus. A dins la presó hi ha trobat un arsenal d’armes entrat per gent que han cobrat molt per fer aquesta feina. Uns altres esclaus (del diner) i nosaltres d’espectadors!

Una altra notícia és que la lliga de futbol començarà amb molts clubs de primera a punt de la suspensió de pagaments. La causa? Els fitxatges astronòmics que fan els clubs que poden; entre altres el nostre club de la Ciutat comtal que llueix una propaganda en la samarreta d’un país dels emirats que té molts esclaus. Ningú sembla que hi faci escarafalls. Són els esclaus dels altres.

Esclaus els clubs en fallida, esclaus els que depenen dels diners i tots els que han caigut en alguna dependència.

I això és pecat?

I tant! Ens han parlat tant del pecat com una cosa lletja que, quan ens ve envoltat de diner i de prestigi, no li sabem endevinar la cara. Ens passa com a la gent del temps de Jesús que no l’entenien que, quan el volien fer rei, ell anava a cercar el silenci de la muntanya per pregar. Fugia d’un esclavatge tant per ell com per els altres.

Per què és pecat? Perquè ofèn Déu. Déu s’ofèn quan muntem un món en el que la gent queden atrapats per una dependència; Déu s’ofèn quan aquests diners, que generosament permetem que s’aboquin per mantenir o comprar jugadors d’algun esport, els escatimem als pobres que diàriament moren de fam. Déu s’ofèn quan no ens preocupa la salut i les lesions dels esportistes amb tal que puguin tornar a competir. Déu s’ofèn quan en el nostre poble desenes de famílies han de cercar menjar a Càritas per complementar una dieta. Si passa això és perquè alguna cosa molt mal feta fan els governs i no estan en el seu lloc. Quan Càritas es converteix en la gran botiga gratuïta del poble és que alguna cosa s’està fent molt malament.

Déu s’ofèn quan augmenten el pobres i els privilegiats són uns pocs. Contemplem Jesús identificat amb els encadenats i sofrents, pobre i insignificant posat al front dels poderosos d’aquell moment. Us imagineu aquelles escenes de Jesús (sense bossa ni sarró) que només tenia la Paraula, amanillat davant d’Herodes, aquell que en una festa havia fet assassinar Joan Baptista (Mc 6,14-29), davant de Pilat que havia fet degollar uns Galileus al mateix altar els temple (Lc 13,1-2), Jesús burlat davant de Caifàs (el gran sacerdot) que el va condemnar a mort quan Jesús li anunciava la preeminència del “fill de l’home” assegut a la dreta del Pare (Mt 26,63-65) perquè dir això significava la disminució del poder d’aquel magnífic i sumptuós temple. No costa gaire entendre perquè Déu el va ressuscitar per fer palesa davant els homes la seva opció a favor d’Aquell que no va voler ésser esclau ni del diner ni dels títols d’honor ni de la covardia davant els magnats que el van condemnar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PERILL QUE ENS TORNEM BOJOS

Cada setmana llegim alguna notícia que fa esfereir. Un dia han matat per l’esquena una colla de policies que no volien disparar contra el seu poble (Síria), un altre dia una nena de 9 anys que i han posat una armilla plena d’explosius amb la indicació que premi un botó quan es trobi davant dels guàrdies (Paquistan), l’altre dia els aldarulls de Grècia que probablement és el país de la “nostra unió” que ho passarà més malament per les enormes retallades (les nostres fan riure al costat de les gregues). Aquestes bestieses s’han donat en tot temps però la humanitat no para de fer coses que semblen de bojos.

Això, de les coses que sabem, però n’hi ha que no les sabem i no són notícia; com la quantitat de condemnats a mort pel règim de Cuba (parlo dels actuals, no dels passats; gent que desapareix) o els rwandesos que veuen destruïdes les seves cabanyes precàries pels agents del govern sabent que no tindran recursos per bastir-se una casa com la volen els que manen; aquesta família defallirà de misèria però abans perdrà tot el que té. Aquesta notícia tampoc no arribarà a la premsa occidental. Ja no parlo dels reclosos en presons de molts països del Tercer món on l’únic aliment que reben és l’arròs bullit que, per manca de proteïnes, és el preludi d’una mort anunciada en poc més d’un any a no ser que la família els porti complements alimentaris.

Nosaltres ara patim una altra marginació que, al meu entendre, és la causa de tant enrenou (dels “indignats”) que és la manca de treball i la manca de futur per una quantitat de gent. Els nostres joves, preferentment universitaris i sovint gent que ja tenen treball, es manifesten amb raó. Dic amb raó perquè són la veu dels “sense veu”. Els més afectats no tindrien esma per manifestar-se. Comparat amb els desastres de països com el que hem mencionat el nostre problema és petit però té el mateix component, el menyspreu envers la persona. Els indignats expressen d’una o altra manera la protesta que ve a dir: “la gent no comptem res”.

A cap persona una mica conscient no li agrada que no la tinguin per res, mentre veu que els governs destinen grans quantitats de diners o bé amb la policia i la repressió o bé ara amb l’assistència social. No és gens agradable que famílies normals hagin d’anar a Càritas i dir en veu baixa que mai no s’havien imaginat que haurien de raure-hi. Alguna cosa important falla quan la gent és tractada d’aquesta manera, per això no és estrany que hi hagi manifestacions. Al meu entendre la perspectiva que s’albira és que la riuada de descontents augmentarà.

Els treballs que estaven més ben remunerats (dins la classe obrera) eren els especialitzats però ara ho fan les màquines. Els seguien ben pagats els funcionaris, però el país no es pot permetre tal quantitat de funcionariat. Ara, els que aniran trobant treball, seran mileuristes i encara inestables. Qualsevol dia l’empresa els dirà que no n’hi ha feina per a tots i que s’estima més llogar, al seu lloc, uns de més joves amb menys remuneració.

Què hi ha al fons de tot això? El menyspreu a la persona que es troba desesperada en aquesta societat. S’està tancant el futur i això és molt i molt greu.

Que lluny estem d’aquell desig de Jesús quan deia que la persona havia de posar-se al lloc més alt, al costat del Pare en els núvols del cel (Mt 24,30) o quan afirmava que no ens hem de preocupar pel diner (capital) i pel vestit (empresa comercial) sinó del Regne (Mt 6,25-33) que consisteix en bastir un món segons el voler de Déu que ens mima com un petit ramat (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANedas

EL CARRER ÉS DE TOTHOM

Llegim a l’Evangeli de Joan que Annàs va interrogar Jesús sobre la seva doctrina i sobre els seus deixebles i que Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit.» (Jn 18,20-21). Entendreu que en el seu temps ja era un acte de valentia parlar en veu alta pel carrer sobre el que ell creia important. Això li costà una sonora bufetada (Jn 18,22). Vol dir que l’interlocutor es va ofendre. De què? De la valentia.

De qui és el carrer? Sens dubte dels valents perquè, a la més petita que passi en qualsevol dictadura, el primer que es prohibeix és que hi hagi grups de vàries persones parlant pel carrer. Perquè? Perquè qualsevol règim totalitari sap que els valents que donen la cara al carrer faran trontollar el sistema.

El carrer és dels valents però de vegades se’n apoderen els poderosos.

Com es coneix si són els valents o els poderosos els que es fan amos del carrer? Molt fàcil, mirant amb qui s’alia el que pren el carrer.

Quan el que es fa amo de la plaça és un dictador fa unes lleis que regulen les reunions i en fa el control que pot. I amb qui s’alia? amb les forces policials que són un altre poder.

Però ara ens podem preguntar què passa quan un munt de gent s’han apropiat la plaça de Catalunya. Són valents o dictadors? Doncs les dues coses. Són valents els primers que hi ha anat i que han estat capaços de dialogar sobre el que pretenen; en canvi són poderosos (encara que les seves instal·lacions siguin una porqueria) aquells que s’alien amb algun poder, en aquest cas la premsa que magnifica els seus actes. Llavors no és estrany que alguns ni en volen marxar ni volen parlar com no sigui amb ells mateixos. Se saben protegits pels medis que els van al darrere.

Vull dir que hi ha ocupadors (no en dic “ocupes” per la provisionalitat) que són tan dictadors com aquell famós polític que deia “la calle es mía”. Però n’hi ha uns altres, probablement majoritaris, que han tret a fora allò que tenien a dintre: aquella ànsia per la justícia de la que parla també el Senyor quan diu: Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de justícia: perquè seran saciats! (Mt 5,5-6).

En tots els temps hi ha hagut gent insatisfeta amb el govern però molt sovint o no han tingut oportunitat de manifestar-se, no han tingut prou valentia o no han tingut prou suports. L’avantatge d’ara és que han sigut molts i la unió anima els més febles. Però s’ha de dir també que han tingut els diaris, les emissores i la TV al se costat i de quina manera! Això fa decantar una mica la valoració ja que, amb tant recolzament, es tornen més poderosos que valents encara que no els agradarà de sentir-ho.

Tot amb tot, les raons que els han mogut estan en els ànims de molts i sobre tot dels més masegats, que precisament no eren a la plaça. Vull dir que, en certa manera, aquests manifestants representen els més pobres de la nostra societat, aquells que no gosen piular.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

VENIU, ESPERIT SANT!

Quan el president d’un club esportiu, després d’obtenir èxits clamorosos, es queixa que la premsa no se’n fa prou ressò, és que li manca l’Esperit.

Quan una dona ha destinat abnegada la major part de la seva vida a favor dels seus i des altres, es queixa que no li fan prou homenatges, és que li manca l’Esperit.

Quan uns cristians han dedicat hores i hores als pobres, als indigents, a Càritas o també a la visita als malalts, es lamenten que no hi hagi gaire reconeixement de totes aquestes activitats, és que hi ha poc Esperit en el seu interior.

Per què parlem de la manca l’Esperit si totes aquestes persones han fet una feina ben feta i molta dedicació als altres? Perquè necessiten, com els infants, el reconeixement, que és com la lleteta. Encara no són adults.

En canvi a la gent que rep tota mena d’homenatges i reconeixements i surt als mitjans, els passarà que, quan més reconeixements públics rebin, menys Esperit tindran en el seu interior ja que els consumirà l’anhel de rebre poder, privilegis i prestigi. Com que els vindrà tot de fora, el seu interior s’anirà buidant i s’aniran tornant com criatures consentides. És el que diu Jesús: Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2c).

L’Esperit doncs, és una mica invisible perquè, quan es fa veure gaire, tot se’n va en l’exterior. La màxima expressió de la presència de l’Esperit és el perdó (Jn 20,22-23) perquè hom ha de pouar la força del seu interior; perdonar és jugar a perdre el poder que hom té sobre l’altre. Perdonant et fas petit i fas créixer l’altre, perdonant no et preocupes de qui tenia la raó i vas realitzant allò que el “Pare del cel” voldria per a tu i per a l’altre. Perdonar és tornar l’Esperit a aquell que no el tenia, encara que fos per culpa pròpia o pel seu mal cap.

Si hem entès això no trobarem pas estrany aquell episodi del diaca Felip, que feia signes i prodigis i rebia els elogis de la gent de Samaria (Ac 8,1-8); que va quedar desconcertat quan Pere i Joan anaren a dir-li que no tenia l’Esperit Sant (Ac 8,15-17). El senyal de la manca de l’Esperit fou que Simó el Mag volia fer el mateix que ell, amb molts diners. Va haver d’anar al desert a reflexionar i s’adonà del seu error quan s’acostà a l’eunuc de Candace que li demanava que interpretés el passatge de l’Escriptura del “Quart càntic del Servent” de profeta Isaïes (Ac 8,27-35). Es va adonar que, a Samaria, hi havia hagut massa gent que l’havia elogiat.

Us haureu fixat que tan aviat parlo de l’esperit de cada persona per no dependre dels elogis com de l’Esperit Sant. És que és el mateix perquè, quan una persona té molt Esperit de Déu (és el mateix que en diem Esperit Sant) no anirà darrere els “reconeixements” i, de tenir-los, s’hi trobarà incòmode.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’ASCENSIÓ I EL CULTE A LES RELÍQUIES

Tots tenim alguna relíquia dels nostres pares, amics, fills... i sobre tot guardem algun record dels difunts que han estat especialment entranyables per a nosaltres. De vegades són fotos, una carta, una peça de roba o algun objecte significatiu. Recordo una viuda que tenia a casa la urna de les cendres del seu marit (que, per cert, li van resultar molt incòmodes a la pròpia casa).

Totes aquests coses són relíquies.

En els temps no gaire llunyans l’església donava molta importància a les relíquies de sants. Encara en alguns llocs ho fan.

En els últims temps (pocs anys) els organitzadors de la societat han promogut un fam (fins i tot fal·lera) per les relíquies dels guanyadors dels trofeus del futbol (una pilota o una samarreta signada, una foto de l’equip, un bufanda..) Això ja passava en temps anteriors però ara s’ha exagerat molt. Tant que em sembla que entrem en una espiral d’alienació. Només cal veure qualsevol partit dels grans equips on la majoria dels espectadors porten signes d’identitat (bufanda, samarreta, banderoles...) que molt sovint els han comprat a preus molt cars. Això sorprèn que augmenti precisament en temps de crisi. Algú ha descobert que això dóna molt diner i els clubs fan l’exercici de canviar sovint el disseny de la samarreta. No s’amaguen pas de dir-nos les quantioses entrades de diner per aquest concepte.

Això fa mal? Depèn de si ens fa lliures o esclaus. Seríem esclaus si gastem enormes dispendis en això o si ens alterem quan el nostre equip perd un partit. Ens tornem esclaus quan ja no som nosaltres sinó que vivim immersos en el club. El perill de l’alienació hi és sempre perquè estem tan abocats al “déu equip” o al “déu cantant”, que deixem d’ésser nosaltres i aquests es converteixen en opi del poble (el nostre opi) com en ocasions s’hi ha convertit la mateixa església quan ha sectaritzat fent fanàtics en comptes de cristians.

Us ajudarà a veure la cosa en profunditat si fem una reflexió teològica mirant enrere, en el temps dels primers cristians que ens van parlar d’aquella experiència que avui en diem “Ascensió”. Com els ho hem d’agrair! Quan Jesús, a qui havien venerat i estimat de veritat va morir, unes dones anaren al sepulcre per embalsamar-ne el cos amb tants ungüents com podien portar. Volien conservar el que en quedava del cadàver. L’Evangeli de Joan parla de trenta quilos d’espècies (Jn 19,39). Però què va passar? Que les dones i els deixebles trobaren el sepulcre buit. No van poder venerar les relíquies i quan se’ls aparegué el Senyor el volien retenir; però els digué “no us agafeu a mi” (Jn 20,17) i experimentaren com se’ls allunyava i pujava al cel dient: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare i al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,18-19) i s’adonaren que ni en tindrien les relíquies ni tampoc el tindrien a Ell. Hauran de comportar-se com adults i no com infants. En tindran prou en saber que Ell està present en el pa que es reparteixen entre ells i amb els pobres. És l’Eucaristia, que és la millor manera de no viure de relíquies de presències, ni d’aparicions perquè ens fa adults en la fe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PROFETES DE COSES PASSADES

No costa gaire, quan ha acabat un partit de futbol, afirmar que “ja es veia venir que guanyaria aquest”. El que costa és dir les coses abans que passin.

El mateix ha passat ara, acabades les eleccions hi ha massa savis que saben perquè ha guanyat un i ha perdut l’altre i omplen planes i planes per no dir res que no sapiguem.

Les paraules que valen són aquelles que, quan passa el temps, t’adones que eren encertades en el moment que es van dir. Aquesta és la feina dels intel·lectuals (no dels que se’n fan dir i ocupen els seients de les tertúlies).

Aquest és el valor de les paraules que sovint trobem en els evangelis. Paraules que tenen validesa en els segles.

Recordem-ne algunes paraules del Senyor que semblen dites per avui i fa dos mil anys que es van pronunciar: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.» (Lc 21,8-9). Amb aquestes paraules denunciava el que ha anat passant en tots els temps, que molts polítics es presenten com a salvadors i defensors atribuint-se el remei de tots els mals.

Mirant-ho des d’una altre punt de vista, els que arriben al poder, com ha passat ara en les eleccions, comencen dient que “governaran per a tothom”. També ho fan els que arriben a manar per un cop d’estat. És el que toca dir i fa molt riure perquè no costa gaire dir-ho (que seran de tots) des del poder. El mèrit és dir-ho, com Jesús des de la impotència de la creu, quan els que aconseguien escoltar-lo entre gemecs de dolor, s’adonaven que suplicava perdó a favor d’ells al Pare. Patia per a tots i els estimava tots. Això és sublim. Això és el contrari del que hem sentit en tota la campanya en la que els uns i altres clamaven contra els que consideraven contraris i els desitjaven tota mena de mals. Els uns contra els de dretes amenaçant-nos que qui sap que ens passaria si governaven aquests, i uns altres contra els immigrants com si no fossin les víctimes que ens hem fabricat nosaltres mateixos. Uns immigrants que els vam fer venir perquè els necessitàvem i ara diem que són un destorb.

En canvi un cop guanyen van dient i repetint que “governaran per a tots”.

Encara podem donar un pas més per comprendre Jesús i el seu coratge i entendrem l’Eucaristia: Jesús, quan està lluny del poder (és un moment en el que uns el cerquen per matar-lo, altres el trairan o el negaran) agafa el pa, el parteix i els el dona dient que ell dóna la vida per a tots. Ho fa amb les conegudes paraules que fan: Això és el meu cos entregat per a vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Per això els que creiem en ell, ens inclinem plens de respecte i podem pensar: “Ens convé un rei com aquest que no ens vol a tots quan mana, sinó que ens estima a tots quan el traïm i el neguem com diu la carta als romans: Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. (Rm 5,8-10).

Si heu entès l’article us adonareu que l’Evangeli és tota una altra cosa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES ELECCCIONS DEL NOSTRE PAÍS I DELS ALTRES PAÏSOS

El full d’avui coincideix amb el dia de les eleccions municipals. No passa res perquè tampoc no em posicionaré a favor o en contra de cap partit.

Encara que la campanya, com totes les precedents, ha estat mordaç i agressiva, sobre tot a nivells mediàtics (no tant a nivell de poble), encara que sovint hem escoltat frases de mal educats, un cop fetes les eleccions tothom dóna per bo el resultat i la nostra gent acorda d’acceptar aquells que han estat triats pel poble. Tampoc no hi ha gaire perill que es facin trampes en el recompte perquè els observadors de diferents partits ja cuiden que això no passi. Fins i tot quan sentiu a dir que una família ha portat un avi despistat per sumar vots per un partit determinat el fet és insignificant perquè hi ha avis per alimentar els vots dels partits més variats. Les petites trampes es compensen.

Però aquest sistema que a nosaltres ens funciona mitjanament bé, és un engany en segons quins països en els que les trampes són enormes. Un observador arriba a un col·legi electoral al matí i li diuen que “”la urna era oberta dels de les 4 de la nit”. Ves a saber quants vots abultats hi han afegit amb tantes hores (Rwanda).

També hi ha hagut unes eleccions a Costa d’Ivori, acabades les quals han dit i repetit que el president perdedor (per pocs vots) no volia deixar la poltrona. En realitat els anomenats “rebels”, amb l’ajuda de França i EEUU van manipular tota mena d’urnes i ara, que estan al poder, jutjaran el president sortint per uns crims molt menys nombrosos que els que van cometre ells per arribar a manar. Com que tenen la benediccions de les grans potències, tot s’amagarà. Es donarà el cas que els bons (que no van manipular el vot) passaran per delinqüents i seran jutjats pels que apareixeran com els bons, com aquells que es faran anomenar benefactors i seran els jutges del bé i del mal.

Pensant en les urnes d’aquests països fraudulents ens podrem fer la mateixa pregunta angoixada que feia el salmista de la Bíblia quan pregava a Jahvè així:

Mira, els malvats ja tiben l'arc, tenen la fletxa posada a la corda per tirar des de la fosca a l'home bo; que si els fonaments del món s'esfondren, el just, pot fer-hi res? (Sl 11,2-3).

Però també un altre salm anima a obrar rectament dient-nos:

No t'exasperis pel triomf dels dolents, no envegis els qui obren malament. S'assecaran ben aviat com l'herba, es marciran com l'herbei dels prats (Sl 37,1-2) perquè a la fi els malvats són destruïts i foragitats per uns altres malvats.

En aquests països que obren d’aquesta manera amb enganys, no sols estafen els pobres que no saben qui els enreda, sinó que el resultats és nefast pels més febles perquè hi ha molts morts sobre tot entre els més indefensos. A la llarga, però, un poderós n’enderroca un altre i els pobres esdevenen espectadors de les lluites pel poder. Però la realitat és que aquest món de lluites pel poder no s’acaba.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM TAN POBRES?

Mentre nosaltres alcem el crit al cel per les retallades hauríem d’estar assabentats del que passa en els països realment pobres. Posem per exemple a Cuba on hi ha estat fa molt poc uns amics que m’han escrit el següent:

Ara són les 9 del vespre del dissabte dia 7 de maig.
Com esteu?
Val a dir que ens esperàvem veure pobresa, però no ens ha deixat de sorprendre el que hem estat veient. Trini tenies tota la raó; la gent és molt pobra, et demana bolígrafs, sabó, roba per la mare, menjar, fins i tot la guia que ens acompanyava el primer dia per Santiago li vam donar dues revistes que havíem comprat a l' aeroport de Madrid i un bolígraf de l'hotel.
Quan veus aquells cotxes vells que fan tant fum, aquells autobusos tant rònecs sense pintar i sobretot, aquells camions plens de gent a dalt a la caixa que fan de transport públic, és que no t'ho creus.
Són molt pobres però s'ajuden molt i s'estimen molt entre ells, són molt senzills. Hi ha molts carros amb cavalls per la carretera, bicicletes, toros, gallines, cabres... i gent que va a peu i et fa auto stop perquè no tenen ni una bicicleta.
Ara estem tres dies en un complex d'aquest ple d'anglesos i canadencs que els porten en un avió i no es mouen de la platja, a Guardalavaca. És una pena perquè aniran a casa sense haver vist els pobres.
Nosaltres marxarem demà passat a l'Habana i ens hi estarem tres dies per tornar després cap a casa.
Suposo que tornaré a veure misèria. No vull viure enganyat com els que són al meu voltant aquí. Ramon i Sílvia

Llegint això entendreu que el nostre debat polític és fals. Encara omplim estadis de futbol i recintes de cantants perquè tenim diners; encara hi h molta gent que pot anar a esquiar i els avis disposen de moltes cobertures socials. Pot ser ens vindrà la misèria com la que tenen a Cuba i llavors podrem alçar el crit al cel.

Però va creixent una nova classe necessitada, els pobres de la ciutat. Un dels capellans africans que hi ha per ací va dir-me: “Els pobres de les ciutats són més pobres que els de l’Àfrica”. Per què ho veu així? Perquè aquí els que han quedat sense treball ni cobertura social no tenen ni tan sols la possibilitat que tenen els africans d’anar a un plataner i menjar-se un plàtan.

Un dirigent de Creu Roja ha dit aquesta setmana que, des de la crisi, han augmentat la recaptació. El mateix podem dir de Càritas però on arribem? A uns pocs.

Com ho farem per dir-los que d’ells és el Regne del cel? (Mt 5,3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DAVID I ABSALON (Obama i Osama)

Absalon era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalon que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Escoltem el relat que no te pèrdua.

Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell.» El rei va preguntar: «¿Està bé Absalom, el meu noi?» El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal.» Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!» Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. (2Sa 18,31-19,8).

Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.

Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.

Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).

Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: “S’ha fet justícia”, com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.

Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ (al Papa de Roma)

Pot ser m’equivoco però em sembla que el Papa de Roma va caure en la trampa quan li van oferir respondre preguntes de la gent sobre qualsevol qüestió. Encara que el tema era sobre Jesús (del que n’és especialista) li van preguntar sobre molts coses com ara el sofriment, sobre el Japó...

El Papa és bisbe de Roma però hi ha llocs molt diferents de Roma. A Alasca hi ha els cristians esquimals i al Japó els japonesos; vull dir que els problemes i les qüestions que es poden plantejar són molt diferents perquè l’Evangeli, com que és vida i no preceptes, té respostes diferents en cada lloc. No fa gaire el bisbe catòlic de Trípoli (a Líbia) ens va sorprendre dient-nos que els anomenats “rebels” amb l’ajuda de les forces occidentals feien massacres i morts de civils i que un dictador no es podia combatre amb les mateixes armes (menyspreant la població). Això ho pot dir ell perquè viu en el lloc i coneix la situació. El Papa (ni el mateix Jesucrist) no té per què saber de tot ni tampoc conèixer la situació de cada país per respondre com si fos l’únic il·luminat del món.

La confusió augmenta quan els periodistes ho interpreten en clau dogmàtica. Fa pocs dies un titular de la Vanguàrdia deia que el Papa havia decidit que “El darrer sopar” de Jesús amb els apòstols havia estat en dimarts i no en dijous. Resulta que el tema fa anys que els estudiosos l’estant discutint i que el Papa (com estudiós eminent) li sembla més plausible aquesta opinió que va manifestar. Això el Papa ho ha dit amb un llibre que ha escrit i no pas en una encíclica o amb cap document oficial. La qüestió, com que és històrica, queda en mans dels historiadors que, amb el temps, aniran aportant més dades. Res de decrets ni decisions. En tot cas el Papa podria, amb l’assessorament dels liturgistes, canviar el dia de la festa però el que no pot decidir és com va succeir històricament perquè no és la seva feina. Tampoc no és la seva feina respondre a tota mena de qüestions.

Tan poc que costaria fer com feia el mateix Jesucrist que, quan es trobava amb gent que no eren del seu poble els remetia a la seva casa i amb els seus. Li diu a la samaritana: Ves amb els teus (Jn 4,39). Li diu a l’endimoniat de Gerassa: Ves amb els teus (Mc 5,19). Li diu a la Cananea que tampoc no era jueva: Ves amb els teus (Mc 7,30). Li diu al centurió que era romà: Ves a casa teva (Mt 8,13).

Ni el Papa té totes les respostes del món, ni els bisbes les tenen totes en els seus bisbats, ni tampoc els rectors les tenen a la seva parròquia.

Aquesta temptació, de aparentar que se sap de tot, la tenen els polítics molt sovint quan es posen a explicar coses que les detallaria amb molta més solvència qualsevol funcionari dels seus departaments tècnics.

Què pot i ha de fer el Papa, els bisbes, els rectors i qualsevol fidel? Des de la Jerarquia pot i ha de fer el servei de coordinar tots els creients i des de la fe donar testimoni del que creu i del que ha rebut de Déu en la seva vida. Encara pot fer una altra cosa important arreu del món: donar a conèixer a Jesucrist a fi que la gent interpreti, en cada lloc, el que millor cal fer per fer-se’n seguidors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA CONDICIÓ DE POBRES I LA CONDICIÓ DE RICS

Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.
Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?
Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.
Té les grans condicions de pobresa que són les següents:
- No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
- El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: “Jo sóc el pa”. Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres. Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6,38).
- El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat. Quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.
Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acaben igual, que els que han enderrocat es tornen, amb dos dies, tant poderosos i impresentables com havien estat abatuts.
Queda prou clar el que fa Jesús: la denuncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.
La denuncia por ésser de paraula com ho feia Jesús (Lc 6,24-26) o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau:. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.


JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Web de la Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ

Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
Sembla també que la rapidesa amb que els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col•laboradors. Els més dignes morien.
En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). L’historiador jueu d’aquell temps, que es deia Flavius Josefus, no ens ha deixat casi res d’especial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les que els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus en van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou sobre tot racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients amb Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell “havia passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava que la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
Nosaltres avui cantem moltes “al•leluies” en temps de Pasqua però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
web:Parròquia Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS QUE ENS DOMINEN

Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riques global (Revista Iglesia viva nº 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.
El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.
Parlo dels països més avançats com el nostre que cada dia deixen al carrer més gent sense treball sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.
Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.
Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “les destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.
Quines armes tenim?
Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.
Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).
Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre el diner i sobre el coratge.
El diner és enganyós (Lc 16,11); no podem servir alhora a Déu i al diner (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la que Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se el pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà com el governador, els reis com Herodes coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No el tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org