JA HI TORNEM A ÉSSER!

JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNIA EPISCOPAL ESPANYOLA.

La Conferència episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptàvem, però un comunicat de bisbes en temps campanya dels gallecs i els bascos i de pre-campanya electoral a Catalunya és una manera de dir als ciutadans que han de votar que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral,la qual cosa és força greu.

A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge reial) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ésser catòlic en altres situacions que la política ens condueixi.

Fa poc vaig llegir una estadística, que no sabria dir d’on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

De les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no hi troben altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9) que era dels romans que dominaven aquella terra i per altra crida, entre els seus deixebles, uns denominats zelotes (Lc 6,15).  Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feien amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que ha arribat l’hora del fill de l’home (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28).  Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES

Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere una requitzella d’esclaus.

Avui vivim empodegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, que els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.

Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.

Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.

Les cues de gent cada vegada son a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta casi impossible. Mots aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.

Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.

La multitud dels aturats corren el perill d’anar al darrere del que els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta que molesta tant a Déu, que no oblidarà mai el que fan (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.

També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguien com ovelles sense pastor i què fa Jesús?  Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.

Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: “Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist”. Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop que, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten,  han de començar a compartir del poc que tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’Islam, són fonamentalistes.  Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: Culpa d’ells.

I nosaltres?

Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA de 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.

Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-te de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.

Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?

Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix en dir “deixem-ho estar” sinó en tenir un esperit fort amb el que lluitaràs sense haver de fer mal al que te’n ha fet, però cercaràs medis perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’economia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.

Voldria dir que hi ha molta mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molta mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por en reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.

Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS GERMANS MUSULMANS

Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.

Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.

Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens /nenes de l’església com no sigui per fer la primera comunió, els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix en aprendre l’Alcorà (el seu llibre) de pe a pa.

En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tots és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, els ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés a catòlic. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.

Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.

El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius pels que s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és un imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme. (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).

En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els medis van magnificar.

Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, el món islàmic té una altra manera de protestar ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUÈ ÉS EL QUE MOBILITZA TANTA GENT?

La majoria de la gent de mitjana edat en avall ha rebut una formació acadèmica primària i secundària en la que el “pensament” va quedar relegat.

Primer van començar fent mofa de les assignatures anomenades “maries”, després va perdre llocs la filosofia i la literatura. Molts dels nous analfabets escriuen correctament l’ortografia però no entenen el que llegeixen com no siguin les indicacions per fer funcionar un aparell electrònic. No han après a llegir llibres. Les assignatures anomenades tècniques o principals, com la matemàtica, la fisica-química van bandejar les de pensament i el resultat és una generació que no llegeix però sap utilitzar a la perfecció cada nou aparell de comunicació que li cau a les mans. Ara encara diuen que volen augmentar una hora les matemàtiques.

Una generació perfectament manipulable en la que molts polítics no saben parlar i acaben els discursos, sense argument, fent uns “fervorins” que indiquen als seus incondicionals quan han de fer grans aplaudiments. Tan és que no s’hagi entès res del que deien, com no sigui que l’adversari és malèfic.

També els assistents a un programa televisiu reben la indicació de quan han d’aplaudir i en fan cas i els diputats d’un parlament no fan servir el cap per pensar sinó que n’hi ha prou que estiguin atents al senyal que els dirà què han de votar. Els és igual si han captat o no allò del que s’està parlant. Cobren per escalfar la cadira i no per pensar, per això hi ha una reacció en contra d’ells quan diuen que amb cinc mil euros no en tenen prou. Han rebut una formació matemàtica i no pas filosòfica.

Dit això entendreu que una gran manifestació no indica precisament què pensa la gent sinó també qui els ha sabut moure i convèncer ja que la gent és molt manipulable.

Molts polítics, fidels  la seva incapacitat de dir res coherent, acabada una gran manifestació faran el mateix que quan finalitzen unes eleccions: Intentaran convèncer-nos que ells tenien raó i que la manifestació els la dóna.  Els seus incondicionals ho celebraran i uns pocs intel·lectuals contemplaran amb molta pena tanta poca capacitat de pensament tant pels que, a manca de capacitat de lideratge es volen convertir en sagrats (i es fan presents on hi ha gent i festes per fer-se veure), com per part dels seguidors que omplen estadis, fan l’onada que els diuen que la facin i piquen de mans  en el moment suggerit.

Tot plegat indica que el nostre poble encara no està preparat per assolir cap mena d’independència ja que caldrien líders i pensadors que, com Jesús, en el moment que tots el volien tocar i masegar, no els permet que en facin propaganda i s’allunya a un lloc solitari. Escoltem-lo:

Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.  De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.» (Mc 1,33-38).

No es troben líders que, com Jesús, no van darrere la gent i sàpiguen parlar sense la recerca del protagonisme.  Ells ja saben que faran el que en voldran de la majoria de la població que ha rebut una formació sense pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UN 11 DE SETEMBRE ESPECIAL?

Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?

Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.

Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.

La Sant Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.

Com podeu imaginar, per l’església catalana, això no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.

Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels medis de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.

Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.

Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home si. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit on els més obres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren per que cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: La teva fe t’ha salvat!

Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de  la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalisi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13)  que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons la opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TEMPS D’APROPIAR-NOS DEL MENJAR?

 La “doctrina social de l’Església” sempre ha dit, de vegades amb la boca massa petita, que el famolenc té dret a apropiar-se de menjar per poder subsistir. Els governs el podran agafar i condemnar però no és pecador davant Déu. Quedi ben clar això per començar.

No és cap secret que cada vegada hi ha més pobres necessitats de menjar aquí i a Andalusia i també a Sudan i Etiopia i a molts altres llocs del món.

Posades aquestes premisses seria lògic aprovar que s’ocupin supermercats per prendre aliments i donar-los als pobres, oi?

Però aviat ens adonem que alguna cosa falla i no pas a nivell de principis.

Ho explicaré fent  servir el llenguatge històric de les esquerres, que per altra banda sempre han estat més sensibles amb l’obrer i el pobre: el que falla és la “dictadura del proletariat”. Amb altres paraules, qui és el maco que es posa davant dels pobres amb el dret d’ocupar els supermercats i les finques? Aquest nou amo (el nou dictador del nou proletariat) de seguida rep l’aplaudiment de seguidors incondicionals. Però sobre ell i els que l’acompanyen recau una triple pregunta:

- Quins rics han d’ésser expoliats?

- Quins pobres han d’afavorir?

- I qui controlarà els seus seguidors que, de pas, s’aprofitaran de productes pel seu propi interès?

Com veieu és molta responsabilitat la que recau sobre els que s’han posat al davant. Per això és molt sà que nosaltres aprenguem a dubtar sense fer judicis ràpids. El qui dubta senyal que es intel·ligent.

Si mirem el que feu Moisès en temps de fam en el desert ens adonarem que era una situació semblant quan es va autoproclamar dirigent dels pobres i va comminar que ningú no guardés res per l’endemà (Ex 16,15-18). Molts no van fer cas i es van aprofitar de la situació, Què va passar? qu Moisès va haver de recórrer a la violència i en un sol dia moltíssims van quedar estesos en el desert (Nm 25,1.9). L’aventura del desert no va reeixir i així ho va denunciar Jesús (Jn 6,58) que, en canvi, va defensar aquells famolencs que, sense que cap dirigent els conduís, anaven espigolant blat d’un camps, que no eren el seus, per calmar la gana (Mc 2, 23-26).

Si la cosa és així, quin serà el millor camí? Sempre és difícil aplicar receptes però molts sabreu que les Càritas i els responsables dels ajuntaments estan desbordats de peticions de menjar.

Cal denunciar els governs (aquest i els anteriors) que han permès que els bancs fossin els principals causants de la situació i ara seran els primers beneficiaris de les ajudes exteriors. Però com que lo d’altres països arribarà en forma de prèstec s’haurà d’anar pagant a base de retallar els pobres en les seves pensions, en les prestacions d’atur, en els medis escatimats per atendre la salut i l’educació...

Així els bancs, que tant impunement van fer signar a molta gent gran uns papers sense advertir-los des riscos i van convertir els dipòsits en accions que ara no podran disposar-ne, aquests bancs, rebran les ajudes en forma de prèstec que els haurem d’anar pagant entre tots.

Mentre estant les grans fortunes (A Espanya hi ha 16 persones que ells sols tenen aproximadament 60.000 milions) podran continuar amagant els seus diners fora del país. Assaltar un supermercat pot ésser cosa dolenta però és molt pitjor el que fa el govern amb els pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS POBRES NO SÓN CULPABLES

La nostra societat no és pas gaire diferent de la dels temps antics de la que sabem que els esclaus estaven sotmesos als seus amos. Els esclaus aviat es conformaven amb la seva sort i, després d’un temps d’inseguretats i de càstigs infligits als que no acceptaven el que els amos volien, se sotmetien com si ells fossin els culpables.

Els passava com aquell mestre malèvol que imposa un càstig a un alumne i encara li diu: “Veus, per culpa teva, el que t’ha passat”? O com aquells terroristes que segresten una persona i amenacen en liquidar-lo si els seus allegats no compleixen unes certes condicions. Converteixen en culpables els familiars i amics del segrestat dient-los: “Per culpa vostra l’hem hagut de matar”.

Doncs ara ens està passant el mateix. El planteig de fons és el següent: Crear un clímax d’inseguretat econòmica i de pobresa fins i tot amb aquells que mai no s’haguessin pensat que els passaria això. La gent agafa por. Els governs (sotmesos als grans poders econòmics) van de cul desmentint el que ahir prometien i això encara crea més inseguretat a la ciutadania.

Amb aquest ambient s’aconsegueix fer culpables els pobres. Se senten frases com aquestes:

“Per culpa dels emigrants la seguretat social no arribarà a tothom”

“Per culpa d’aquests  el menjador escolar només és per a ells”.

“Les ajudes als aturats encara creen més vagància”.

Els partits més dretans fomenten encara més aquesta fòbia contra els culpables de que tot vagi malament (els pobres) som si la culpa no fos justament dels altres, els que els han reduït a la misèria.

Si m’heu seguit entendreu l’enorme valor que té la primera “benaurança” de Jesús en el sermó de la muntanya quan diu: Feliços els pobres!! (Mt 5,3)

En aquella situació els que tenien medis (els rics) anaven a fer grans ofrenes al temple (portaven xais o vedells i donatius considerables) i sortien amb el títol de benefactors. Els que governaven, sobre tot els grans sacerdots que tenien la paella pel mànec, evidentment  els felicitaven i els venien a dir: “Feliços els rics (que podeu fer quantioses i bones ofrenes pel manteniment d’aquest temple)”. I els prometien: “Si vols ésser perfecte ves, ven el que tens i ho diposites al temple”. Jesús sorprèn el jove ric amb una paràfrasi dient-li: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.» (Mt 19,21).

Encara és més sorprenent la valentia de Jesús quan, en l’evangeli de Lluc afegeix: “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol”! (Lc 6,24)

Aquestes paraules de Jesús anaven destinades a tots els temps. Era com dir als pobres: No us cregueu que vosaltres sou els culpables de la situació actual. Els culpables són uns altres, els que us han fet pobres a vosaltres, encara que rebin tots els honors de la societat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA CRISI ÉS ÈTICA

Quan un germà li arrabassa a l’altre germà el que tocava repartir en herència la crisi no és precisament econòmica sinó ètica. El fonament no és l’economia sinó la manca de respecte de l’un envers l’altre. Manca ètica. Manca el principi elemental de germandat. La conseqüència és econòmica: Que un s’ha enriquit i l’altre s’ha quedat amb poca cosa. Però les conseqüències a mig i llarg termini tornen a ésser ètiques perquè desapareix l’harmonia entre germans que pot arribar fins a que l’un ni tan sols vagi a l’enterrament del propi germà. Aquest és un problema ètic.

S’entén, oi?

Doncs en la nostra trista societat els problemes de fons són ètics perquè uns pocs han aconseguit enriquir-se de tal manera que la diferència entre els que tenen i els que no tenen va en augment. I això passava també en els temps de les vaques grasses, quan tothom guanyava molt i hi havia treball per a tothom fins el punt que vam haver d’obrir la porta a molts immigrants per ocupar els llocs de treball que la gent del nostre país menyspreava.

Ara no hi ha treball (i sovint no hi haurà vivendes per a tothom pels embargaments) però uns quants guanyen més que mai. Ara amb els diners de tots (que és l’estat) salvem unes empreses de la seva ensorrada, mantenim unes jubilacions daurades per als que tant el feia endeutar l’empresa. Unes jubilacions cbntrasten amb els que ni tenen ni cobren res. La gent d’aquesta manca d’ètica en diu una altra cosa: en diu: “No tenen vergonya”.

Quan ens queixem de la manca d’ètica d’alguns petits sectors de la societat (els que roben pisos, els que prenen carteres al metro, els que roben ferros o peces d’aram de les vivendes i altres de semblants) ens enfadem perquè ens toca de prop però aquests robatoris no són res comparat amb els que fan els grans organitzadors de la societat que arriben a negar fins i tot els diners que honrats treballadors havien dipositat en forma d’estalvis dient-los que hi ha una clàusula que els permet actuar d’aquesta manera. Aquests (que no són els petits empleats de les caixes, que fan el que els manen) podran passejar-se pels carrers i la llei no permetrà que els jutgin. Per què? Perquè les lleis les han fet ells mateixos aconseguint que els diputats d’un partit determinat votin aquestes mancances d’ètica.

El profeta Isaïes ens dóna una pauta de la nova ètica que ha de regir en les nostres relacions quan diu:

El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor (Is 58,6-8).

Si no fonamentem les relacions humanes amb l’amor al germà (tots som fills del mateix Pare que és al cel) ens matarem els uns al altres i els més forts acabaran esclafant els petits i els humils.

Jesús, en la paràbola dels treballadors de la vinya ens presenta la figura de Déu Pare com aquell propietari que li preocupa que no li falti res ni al que ha treballat tot el dia ni tampoc a aquell que ha estat cridat a darrera hora (Mt 20,1-14) i  a més reclama el valor ètic. Si jo sóc generós no et faig cap mal (Mt 1,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

VEURE, ESCOLTAR I MIRAR

Aquesta és una norma que el fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loyola,  animava a practicar: Veure, escoltar i mirar.

No és el mateix “veure” que “mirar”. Mirem només quan parem atenció sobre el que diu o fa alguna persona. Mirar és fixar-nos-hi.

La majoria de nosaltres jutgem, jutgem i jutgem. Quan veiem una persona massa vegades ja tenim l’opinió formada, que és el mateix que dir que ja l’estem jutjant.

Alguns dels que són de dretes ja tenen el judici format contra tot el que es d’esquerres i alguns dels d’esquerres fan el mateix amb el que és de dretes.

Generalment no sabem veure, ni escoltar ni mirar.

Alguns entre els anomenats feixistes actuals fins i tot s’entesten en negar el genocidi de la segona guerra mundial pensant que, negant-lo, no haurà existit mai. Alguns nacionalistes espanyols neguen, sense haver estat aquí ni haver vist què som i què fem, la identitat nacional catalana o basca, per exemple. Criden contra els nacionalistes quan ells encara ho són més per la incapacitat de veure altre cosa que el propi melic.

Uns neguen els altres per no haver vist, per no haver escoltat i per no haver mirat.

Poso un exemple que ara està calent. Alguns quan parlen dels afusellaments  de l’estiu del 1936 parlen de tots els anarquistes com a culpables quan eren uns quants anarquistes incontrolats. Jo he conegut antics anarquistes que mai no havien participat en cap afusellament ni ho haguessin fet mai. Altres afirmen que mataven feixistes quan no hi ha cap constància de judici. Si no hi ha judicis no sabem la causa. En tot cas llegim el “Diario de un anarquista” i veurem que diu que el que buscaven amb els afusellaments és diners i tresors. Tampoc no devia ésser l’única raó però és la seva versió.

Torno al començament.

Ens cal veure, escoltar i mirar.

Quan Jesús critica els fariseus i els mestres de la llei no els menciona tots sinó només els que fan això o allò (Mt 23) però quan un mestre de la llei li dóna una resposta encertada Jesús li reconeix dient-li que no és lluny del Regne del cel (Mc 12,34). Jesús sap distingir els uns dels altres.

Ens pot ajudar la contemplació de la paràbola del blat i el jull. La paràbola diu que quan els jornalers de l’amo s’adonen que al camp hi ha la mala llavor demanen a l’amo que els permeti arrancar-la perquè quedi únicament el blat bo (Mt 13,28). És a dir que volen eradicar els dolents de la terra  i que només quedin els bons.

La resposta de l’amo dels sembrats és: “Deixeu que convisquin junts el bons i els dolents i a la fi dels temps Déu i els seu àngels ja separaran quan es faci el judici definitiu (Mt 13,41-43)

Mentrestant hem d’aprendre a conviure amb la gent del nostre temps ja que no en tenim d’altra i haurem d’aprendre a veure’ls, escoltar-los  i mirar-los, no fos cas que ens equivoquéssim fent un judici massa ràpid.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LES REIVINDICACIONS LABORALS I NACIONALS

Massa sovint sembla que l’església estigui lluny de les reivindicacions. Això sembla i això és veritat en molts casos. Però en la Bíblia he eren i ben remarcades. Déu estava al costat d’aquestes reivindicacions. Contemplem la Bíblia.

Què és l’ÈXODE?

Tot ell és una reivindicació laboral i social. Perquè els israelites a l’Egipte estaven en unes condicions infrahumanes. Vegeu el que diu:

El Faraó  va imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament (Ex 1,11-14).

I què diu Déu? En l’episodi de la bardissa que cremava i no es consumia Jahvèh li diu a Moisès:

«He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo (Ex 3,7-8).

Per tant aquella pasqua dels israelites que va consistir en un “pas” de l’esclavatge a la llibertat I de la mort a la vida passant pel desert, va ésser fruit d’una reivindicació laboral. I Déu era amb ells. 

Aquesta reivindicació laboral va convertir-se en un episodi nacional. Vull dir que aquells fugitius de l’esclavatge de l’Egipte van anar formant-se com un poble i després d’un llarg recorregut pel desert arribaren a la terra definitiva (en deien la “terra promesa”) amb totes les característiques d’una nova nació. Tenien llengua pròpia, costums i festes pròpies i uns llaços familiars fortíssims perquè es casaven entre ells. Dos-cents anys més tard de la seva arribada a la terra , sota el guiatge d’una gran rei anomenat David, aquella gent que ja eren nació pel que he dit, es van consolidar com un estat (una reialesa) que va aguantar uns vuitanta anys fins que, al acabar el regnat de Salomó, fill de David, el poble es va dividir per no reunificar-se mai més com estat, perquè els deportats a Assíria (els del Regne del nord anomenat Israel) ja no retornarien  la terra.

Encara hi ha un altra episodi que és la DEPORTACIÓ DE BANILÒNIA. El rei Nabucodonosor de Babilònia, al veure la resistència del poble jueu, que no acceptava l’ocupació, va saquejar el temple (Jr 52,12-23) i va deportar els homes de Judà (jueus) cap a Babilònia.

Diu així la Bíblia:

La gent de Judà que Nabucodonosor va deportar foren 3023 l'any setè del seu regnat, i 832 de Jerusalem, l'any divuit.  Nebuzaradan, cap de la guàrdia, en va deportar 745 de Judà l'any vint-i-tres del regnat de Nabucodonosor. El total dels deportats va ser de 4600. (Jr 52,28-30).

Qui eren aquests deportats? Els millors artesans, escribes i la gent que podien produir en la nova terra on anaven destinats.

Quan cinquanta anys més tard un altre rei, Cir rei de Pèrsia, els permeté tornar a la terra de la que havien estat deportats els israelites interpretaren que Déu estava en ells. Era una reivindicació nacional beneïda per Déu. Ho cantaven dient:

Sortiu de Babilònia, fugiu d'entre els caldeus. Amb crits d'alegria anuncieu aquesta nova, feu-la arribar fins a l'extrem de la terra. Digueu: «El Senyor ha alliberat el poble de Jacob, el seu servent.» (Is 48,20).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

JESÚS DIU: EL “MEU PARE”

A nosaltres ens diu poca cosa aquesta expressió, pot ser acostumats com a estem a resar el Parenostre de manera rutinària. En el cas de Jesús era un “crit de guerra”.

Dir-li a Déu “el meu Pare” suposava una nova manera de relacionar-se amb Déu, del tot revolucionària.

El règim religiós dels jueus era semblant al d’alguns països en l’actualitat on pertànyer a una religió era obligatori i qualsevol infracció comportava un càstig sovint sever. Recordeu la condemna a mort de la dona per adúltera (Jn 8,1-12), el menyspreu dels religiosos envers les viudes (Mc 12,40), la obligatorietat de passar pel temple fent costoses ofrenes per perdonar el pecat fins a considerar una blasfèmia donar el perdó fora de les cerimònies (Mc 2,7), el control de les malalties considerades pecat per part dels sacerdots del temple (Mc 1,44) i moltes altres pràctiques i costums que arribaven a l’aberració de no haver d’ajudar els pares necessitats i els diners eren guardats en el temple que actuava de banca (Mc 7,11-12).

Com ho fa Jesús per trencar tots aquests maleficis que pesaven com una llosa religiosa sobre les espatlles dels més pobres? Invoca el Pare.

Des del moment que, en el bateig del riu Jordà Jesús sent la veu del cel en la que li diu que Ell és “Fill de Déu” (Mc 1,11) se sent alliberat i alliberador. Ve a dir que no pot ésser que Déu carregui sobre els pobres tots aquests fardells feixucs. Des d’aquest moment mirarà Déu com a Pare.

Per això, en el començament de la seva missió, multituds de pobres i desheretats el seguien adonant-se que els alliberava. Però, quan van veure que, seguir Jesús suposava un trencament tan fort amb el temple i amb els que “tenien la paella pel mànec”, les multituds que el seguien a la primaria es van espantar i el van deixar sol. I no sols aquests sinó que els mateixos deixebles (pot ésser no tots) van desconfir d’aquella doctrina que els parlava del Déu que ens estima.

Molts dels que el seguien s’haguessin estimat més un home fort aixecat en armes contra els que els volien oprimir. Per això, a l’hora d’haver d’escollir entre ell i Barrabàs davant Pilat es van estimar més salvar la vida dels guerriller i deixar que condemnessin a mort a Jesús (Mc 15,7-13).

Un cop ressuscitat, els que el van veure i entendre, es van adonar que la contemplació de Déu Pare portava a la reconciliació pel perdó i a l’amor als altres. Era una altra mena d’arma més excel·lent i el van seguir.

Nosaltres avui en dia correm el perill de creure que només les bones obres (donar menjar al qui te fam, visitar el malalt i el presoner, acollir el immigrant...) ens salven i són certament un senyal de l’amor de Déu en el nostre món. Però no hem d’oblidar allò que diu Pere en el anomenat Concili de Jerusalem parlant de Jueus i pagans. Diu: Creiem que tant nosaltres com ells hem estat salvat per la gràcia de Jesús el Senyor (Ac 15,11). Sense aquest reconeixement agraït de tot el que hem rebut de Déu Pare ens faltaria el fonament i la nostra casa riscaria molt d’esfondrar-se.

Jesús tenia molt clar aquest fonament, que era el reconeixement de Déu com a Pare, per això tenia tant coratge en la defensa dels pobres del seu temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EL RESSUCITAT MENJA AMB ELS SEUS

 Les aparicions del ressuscitat desconcerten aquells que pretenen trobar coses exactes. Per una banda es presenta en mig d’ells estant les portes tancades i per altra banda menja amb ells.

Si entrem en el llenguatge simbòlic és el mateix dir que se’ls apareix estant les portes tancades com que se’l van trobar caminant amb ells mentre sortien de Jerusalem. Sempre es tracta que s’escau que el tenen al costat sense que ells l’anessin a buscar i que no l’esperaven. Més aviat ho donaven tot per perdut.

No es tracta doncs que algun deixeble espavilat que digues: “Ara el farem present en mig nostre”. No.  Les aparicions es donen en diferents llocs i amb diferents persones. Sempre és la mateixa experiència, una experiència inesperada en la que els deixebles no han tingut cap iniciativa.

Això per una banda. Però hi ha una espècie de contradicció: que menja amb ells. Si quan parlem de l’aparició inesperada i no buscada diem que el llenguatge és simbòlic, també ho ha d’ésser quan parlem que menja amb ells. El menjar és pa en l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,30) és peix qquan es toba amb els onze (Lc 24,41-43) i, en l’Evangeli de Joan l’àpat és de peix i pa a la vora del llac (Jn 21,9). No trobeu que hi ha molta coincidència amb els sis relats (dos de Mateu i Marc i un en els evangelis de Lluc i Joan) que en diem la “multiplicació dels pans i els peixos?

En tots aquests relats hi ha la proclamació del manament de l’amor.

- Per una banda el ressuscitat menja (no s’aparta) amb els que l’han negat i traït i els dóna el perdó i el poder de perdonar.

- Per altra banda en els relats dels pans (el que en diem la multiplicació) també hi ha el manament de l’amor quan li diuen “aquí hi ha un que té uns pans i uns peixos”: Doncs que els porti i els donarem a tothom sense distincions.

Al revés de Moisès, que va convertir el “mannà” en un repartiment obligatori que quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc (Ex 16,18) el menjar de Jesús va ésser abundant per a tots  ja que tothom en menjà tant com volgué (Mc 6,42).

El mannà de Moisès no els va aprofitar perquè els diu Jesús que els “nostres pares” que van menjar-lo van morir (Jn 6,58) ja que era una llei obligatòria i va causar una gran divisió entre ells  per la seva desobediència i manca de fe (He 3,18-19) van morir a milers (Nm 25,1-9). Es mataven entre ells per l’obligatorietat.

El pa que Jesús dóna és ell mateix. Es fa pa i diu “Jo sóc el pa”. Aquesta nova actitud només pot portar vida. Per això hem contemplat al començament d’aquest article que, en els relats de la resurrecció, hi ha tres vegades que Jesús menja amb ells. És l’àgape de l’amor.

En diem menjar quan donem a la gent que no tenen aliment ni vestit, en diem menjar quan visitem un malalt o un pres, en diem també menjar quan vestim el despullat i quan ens aturem a escoltar un persona que, afligida, ens vol explicar el motiu dels seus sofriments. En aquest cas complim aquell manament del Senyor que diu que, quan entrem en una casa mengem i bevem del que ells tinguin (Lc 10,7), és a dir que els escoltem.  Això és el que fa el ressuscitat amb els deixebles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUAN EL POBLE S’ESVERA...

Darrerement hem tingut episodis del poble esverat. Els del 15M com ara i els que anaven amb la vaga (encara que no fossin precisament els vaguistes)... És veritat que són una minoria els que actuen de manera violenta però tenen el suport tàcit de molts altres. Quan es donen unes condicions més difícils, quan la gent perden privilegis o drets aconseguits a base d’anys, quan hi ha molt atur, quan el fills han de viure de la trista subvenció que reben els pares jubilats... hi ha més probabilitats que els més violents actuïn. Aquests senten que tenen el suport tàcit de tanta gent que diu “Això no pot continuar així”. És a dir que, quan la situació és tensa els més violents se senten legitimats. No dic pas que jo els legitimi sinó que presento una cosa que sol succeir d’aquesta manera. Fixeu-vos quan surt a la tele el poble palestí. No hi ha només la protesta contra Israel sinó que la majoria dels que van en massa als enterraments i que tiren rocs contra la policia israeliana són aturats de llarga durada sense perspectives de solució. Van a cop de rocs com en el temps de Jesús tot i haver passat dos mil anys (Jn 8,59).

Aquestes situacions de revolta i de trencadissa les hem vist en la història cada vegada que hi ha hagut situacions insostenibles. La Revolució Francesa amb tot els caps tallats per la guillotina, la Revolució Industrial amb totes les deportacions del comunisme i la revolta de les masses, la nostra Segona República amb els assassinats d’un cantó i de l’altre, els xinesos amb Mao, els cambotjans (uns i altres amb milers de morts)... i molts etcéteres.

Costa molt mirar serenament aquests episodis de violència perquè, si som dels afectats per la situació, pensem “Mira, d’una manera o altre s’ha d’arreglar” i si ens perjudiquen les destrosses dels agressius  demanaríem un govern fort que els engarjolés a tots. Però cap d’aquestes dues postures no serveix gaire de res.

No diré el que hem de fer perquè hi ha moltes maneres d’actuar igualment vàlides però em sembla que puc donar alguna orientació des del punt de vista creient.

Primer de tot no caiguem en la temptació de cercar massa ràpidament els culpables de la situació ni entre els governants ni entre els violents. Tots som una mica culpables  o bé perquè ens deixem arrossegar per les inèrcies que els governants ens deparen com el futbol i les propagandes o bé perquè sabent que ens informen malament ens creiem el Primer que crida.

Segona cosa: si no reflexionem una mica, un dia estarem al costat dels que protesten i l’altre dia demanant el càstig contra els que ho han fet. Dic això perquè normalment som molt inestables i no ens en adonem.

Tercera cosa: La contemplació de Jesús crucificat i ressuscitat. Sense haver estat entre els violents va ésser condemnat com a violent i la gent cridava demanant la seva mort (Jn 19,15) perquè els homes/dones massa sovint ens sembla que sacrificant una víctima tot quedarà arreglat. Ho deia el director d’una pel·lícula violenta: “Jo els dono la violència de ficció i així s’estalvien de fer-la en la realitat”. No sé si tenia raó en el sentit de satisfer la gent però reconec que molts cerquen agressivitat i, jo m’hi incloc, ens apuntaríem a fer d’espectadors de l’espectacle d’una crucifixió. Per això he dit que és molt perillós cercar culpables no fos cas que estiguéssim condemnant els innocents i satisfent els nostres inconfessables desitjos. No fos cs que estiguéssim condemnant per segona vegada el Senyor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

Pasqua!!! QUÈ VOL DIR RESSUSCITAR?

Tornaré al que deia en articles anteriors. Esborrem la idea que tenim d’ànima i cos. Ho diré amb paraules de José Antonio Pagola:

Com que tenim una visió dualista (molt grega) no ens costa imaginar que la persona està composta d’ànima i cos. Encara que ara ha entrat en crisi el dualisme grec encara continuem imaginant que, en la persona, hi ha una part tangible i física que és la corporeïtat però que hi ha un altre element que ja no està en el cadàver que en diem l’ànima, l’esperit o l’alè. Aquest era el contingut dels catecismes que hem estudiat nosaltres. Ens deien, des d’aquest visió dualista: Què passa quan mor la persona? Que se separa l’ànima i el cos i ‘ànima s’escapa. I ens deien: Què passa amb la resurrecció de Jesús? Que es tornen a unir cos i ànima (i afegíem: per mai més morir).

Aquesta no era pas la manera de pensar i d’expressar-se dels primers cristians ja que ells no distingien pas l’ànima del cos ja que tenien una visió unitària de la persona dons imaginaven que, quan una persona és mor, mor del tot, mor tot el que és ell i va al món de la mort en el que no hi ha vida. Per tant mai podien imaginar la resurrecció com una operació biològica en la que es retorna a la unió de l’ànima amb el cos. Imaginaven que la resurrecció és un acte creador de Déu que introdueix Jesús a la seva pròpia vida encara que no entenien ben bé què volien expressar amb això.

Tampoc no confonen la resurrecció amb una espècie de permanència de Jesús com si fos en el record. S’ha dit que el que va passar en aquell moment és que es va despertar la fe dels deixebles (Bultmann). Llavors el que hauria ressuscitat seria la seva imaginació. Però no. El qui va ressuscitar va ésser Jesús. Els deixebles creuen que ha d’estar viu i es resisteixen a creure que és mort. Nosaltres podem pensar el que en vulguem dels textos que hem rebut però tots, sense fisura, parlen de la resurrecció com quelcom que va  succeir al mort Jesús i no com alguna cosa que es produís dins la seva imaginació o dins la seva consciència. No són els textos de la subjectivitat dels deixebles ni tan sols de la seva fe. Creuen que el qui ha ressuscitat és Jesús. Una cosa diferent és que creguem o no creguem però, quan ells parlen de la resurrecció, es refereixen a allò que va succeir al mort Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que després es va despertar la fe dels deixebles.

Podem, doncs, dir de manera positiva com imaginaven ells la resurrecció? Ho diré de manera el més senzilla possible: Observem, en les primeres comunitats que no fan servir gaire el mot de Jesús ressuscitat. Aquesta és una expressió que apareix més tard perquè un mort no es pot ressuscitar a si mateix. Entenen la Resurrecció com una intervenció del Déu Creador. Diuen que ha estat ressuscitat per Déu. Per dir-ho amb paraules que avui entendrem millor ells imaginen que, amb la mort, Jesús s’ha trobat amb Déu, en la mateixa mort (en l’interior de la mateixa mort). Déu l’estava esperant per alliberar-lo de la destrucció per donar-li vida i per introduir-lo en la Seva pròpia vida.

Jose Antonio PAGOLA

EL VATICÀ I L’EVANGELI

Sovint els medis ens recreen amb notícies sobre el Vaticà. Moltes deuen ésser certes, altres agafades de gairell. No tenim tota la informació i podem pensar que ens donen gat per llebre.

Fa pocs dies (el   17-03-12) el periodista (o escriptor) Carles Mulas ens va obsequiar amb un article, en el diari de la nostra comarca, en el que parla de les intrigues entre cardenals i alts dignataris del Vaticà. En tot govern n’hi ha, però el que no es pot fer és escriure sense aportar cap mena de prova. Diu coses tan gruixudes com que hi ha un complot per matar el Papa. Pot ser si, però afirmar això és molta responsabilitat, no us sembla?

Es veu que en aquesta mena de diaris, quan es va contra el Vaticà, val tot!

Tot amb tot, en aquest mateix article demostra que el Papa tot i la seva ancianitat vol fer que un sector de cardenals no progressi i en tria uns més afins al que ell pensa. Això té molta importància de cara a l’elecció del futur papa. Això és normal que passi. Tothom tira aigua al propi molí.

Però em vull aturar en una altra cosa que és més fonamental, que és afirmar que el que aguanta l’església no és el Papa ni el Vaticà sinó la fe en l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist.

Quan veus que de l’Eucaristia de cada poble en surten els  que treballen a Càritas, els visitadors dels malalts i de les presons, i venen a pregar gent senzilla que no es creuen millors que els altres perquè han après a estimar i s’han cregut allò que diu Sant Pau: “No us tingueu per més del que sou” (Rm 12,3), t’adones que l’església te vida per estona, hi hagi qui hi hagi al Vaticà i sigui quin sigui el bisbe.

Aquests (Vaticà i bisbes) no són pas el fonament de l’església sinó els coordinadors de la vida cristiana que es dóna en les comunitats de cada poble i de cada grup creient.

Aquests coordinadors de l’església, poden funcionar de molt diferents maneres. Ara mateix en el món protestant ningú fa escarafalls perquè un pastor de l’església sigui president d’Alemanya. Per altra banda els que coordinen l’església catòlica mai no ens han negat quin és el fonament de la comunitat dels creients que és l’evangeli i el coneixement de Jesucrist. L’Església no són ells ni de bon tros.

La vertadera força de l’església, d’abans i d’ara són, segons el mateix Pau en la carta als Roman, els profetes i els servidors molt abans que els que presideixen (Rm 12, 6-8).

Profetes avui són que tenen el coratge de parlar d’acord amb la Paraula de Déu denunciant injustícies, animant els febles  i amonestant els grans destructors de la terra iparlant de Déu com a Pare.

Servidors són aquells altres que donen pa al qui te fam, visiten malalts i presos, vesteixen el despullat... (Mt 25,31ss).

Mentre l’església tingui profetes i servidors que no es complaguin amb poder sinó que ho facin amb el coratge de saber que no tenen cap poder, l’Evangeli de Jesucrist seguirà viu en el món, governi qui governi l’església.

Una alta cosa que és de menor importància, encara que no ho sembli, és preguntar-nos quins canvis hauria de tenir el govern (la coordinació) de l’església. Aquesta pregunta ja se la va fer Joan Pau II al començament del seu pontificat però ja es va veure que coneixia massa poc els racons i raconets del Vaticà (ell venia de Polònia) que va acabant fent de missioner voltant territoris mentre la salut li va permetre i va deixar pels seus successors la reforma que sembla que l’actual papa intenta de fer. 

EL COS I L’ÀNIMA DELS MORTS

La setmana passada vam tenir moltes defuncions. Un rècord trist, però un rècord. Del  meu record cap altra setmana n’hi havia hagut tants. A cada defunció, sobre tot si és d’un amic creient en Déu ens plantegem una pregunta: “Què se’n fa de l’ànima i del cos? De petits ens han donat la versió massa infantil dient-nos que l’ànima vola cap a Déu i el cos espera la resurrecció. No entenem ni una cosa ni l’altra. La segona, el cos, ja veiem com es podreix i es fa mal bé i la primera, l’ànima, no sabem si va amunt o avall. Algun cirurgià ateu havia dit que no havia vist cap ànima i té raó.

Primer de tot no es tracta de parlar del binomi cos-ànima sinó de tres elements: El cos, l’ànima i l’esperit.

Expliquem-ho. El cos som cada un de nosaltres amb tot el que ens envolta. El cos del bombers, el cos dels funcionaris, el cos dels creients (que és el Cos de Crist). Per això tots els assistents a un funeral (i al previ velatori) són part d’aquell cos de carn que ha deixat de funcionar. I la mort afecta a tots, sobre tot als més propers sobre tot per l’amor (els que l’han estimat).

És el mateix quan diem cos en la comunió que no mengem el cos de Jesús sinó que combreguem el Cos de Crist i no ens podem aïllar com si no ens adonéssim de tots els que combreguen amb nosaltres. Per tant, en la mort física, el “cos” encara està present en la comunitat dels que et vindran a veure i dels que pregaran en el nostre funeral i, quan al cap d’un temps es fa algun record del difunt encara hi ha el seu cos present. No prlem per tant del cos físic sinó del cos de gent del que formem part.

L’ànima és tot allò que ha sortit de bo de nosaltres. Quan algú ha ajudat els altres part de la seva ànima ha passat als beneficiats. Tots els que tenen alguna cosa per agrair amb el que ha acabat la vida, formen part de la seva ànima. Són part de la nostra ànima els que han rebut es nostres visites, els que hem escoltat, els que han rebut alguna mena de caritat nostra. Recordo haver vist en algun enterrament ex-drogaaddictes, ex-presos i pobres reconeguts a primera fila d’un enterrament. Aquests són els més representatius de l’ànima del que ha començat el nou viatge cap a l’eternitat. No cal mencionar els fills del que ha mort que certament tenen molt a reconèixer dels seus pares. Aquest són ànima d’una manera especial.

L’esperit és la força interior que ha fet que uns i altres seguíssim endavant en front de les dificultats de la vida. També l’esperit del difunt està present en tota l’assemblea que el venen a acomiadar. L’esperit fa que tots sentim que formem part d’un mateix cos i fa també que ens trobem units els beneficiats i agraïts.

Parlant amb aquest llenguatge podem dir que la presència del cos, ànima i esperit del difunt està en mig de tots nosaltres i podem dir, en qualsevol eucaristia que el cos de Crist encara és present i el combreguem amb el símbol del pa eucarístic que mengem.

Abundant en aquest llenguatge, vull afegir encara que, quan escoltem que Jesús ens dóna el Cos per menjar i la Sang (pels jueus la sang és l’ànima) per beure, no ens costarà gens d’entendre que la seva presència en mig nostre és molt forta tal com va dir ell mateix: Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà  perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»  (Mt 18,19-20). I l’Esperit? Doncs és el que invoquem quan fem l’Eucaristia perquè faci que tots els que participem del Cos i la Sang de Crist formem un sol cos i una sola ànima.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS CULPABLES DE LA CRISI

Els sindicats diuen que no són culpables ja que ells només han defensat els treballadors. Segurament tenen bona part de raó. Els partits polítics diuen que no tenen la culpa perquè la situació se l’han trobada. Segurament tenen bona part de raó encara que sovint s’ataquen els uns als altres.

Els bancs diuen que l’aixeta del crèdit els l’han tancada de més amunt i que no saben com tapar els forats impagats. Segurament tenen part de raó.

Semblaria que només hi ha víctimes i no culpables. Però les vertaderes víctimes, els que pateixen molt fort les conseqüències són els de baix de tot. Aquests certament no tenen pas la culpa. Són els aturats de llarga durada, els immigrants que van venir cridat per nosaltres perquè els necessitàvem, els entrampats amb hipoteques que no poden pagar de cap manera.... i un llarg etcètera.

Com ho podem mirar?

En altres llocs i en altre temps en els nostres àmbits (no fa tant) hi havia els dictadors que han robat, han matat sense pietat, han deixat pobles en la misèria o pitjor encara que  han fet arrasar pobles amb els habitants inclosos. Mentre governaven rebien tota mena d’homenatges i es feien anomenar benefactors (Lc 22,26). Amb el temps el poble ha sabut que no eren pastor d’ovelles sinó llops devoradors (Mt 7,15).

Ara el món ha canviat i cap dels països anomenats occidentals tenen dictador però hi són igual perquè hem caigut en mans d’uns grans enganyadors (Mt 24,5.11.24) que amaguen el rostre, dominen la banca, disposen dels polítics que tenen les mans lligades i es riuen dels sindicats. Tard  d’hora se sabrà qui són (Mt 10,27), només que quan se’ls pugui acusar ja en sortiran uns altres desconeguts que pot ser seran pitjors que ells.

Ara la gent que s’adona que estem en mans de cínics s’indigna (els indignats!!) però no acaba d’encertar cap on cal disparar les denúncies. Alguns més exaltats i mes joves trenquen vidres mentre que aquests grans enganyadors van tranquils pensant que mai no seran descoberts i pensen que podran fer com els anteriors que, qualsevol dia, es faran agrair com si fossin els nostres benefactors.

Què podem fer?

Tres coses podem fer des del pensament cristià.

- Primer de tot la denúncia. No acabem de veure qui són ni tampoc on són però si que podem presentar l’espectacle desolador dels aturats, dels acomiadats, dels que no saben com tornar els diners d’hipoteques fetes  a causa de les grans promeses dels creditors. Denunciar els enganys com aquell Jesús que retreia, sense por, els que devoraven els béns de les viudes fingint pregàries (Mc 12,40).

- Segona cosa que hem de fer: auxiliar les víctimes. Donar vestit al despullat, visitar el malalt i el presoner, donar pa al qui te fam i escoltar-los. Sobre tot escoltar-los.

- Tercera cosa: En cap cas, mai, perdre el respecte a les persones que, per opressors que siguin, són fills de Déu ja que nosaltres creiem fermament que tots poden convertir-se. Per més que costi, la llei de l’amor està per damunt de tot. Critiquem les estructures però sempre  hem de tenir com a fills de Déu els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS