QUÈ ENS APORTA EL NADAL?

Un dibuixant (Cortés) feia unes vinyetes amb aquest títol: Que bueno que hayas venido!

La vinguda de Jesús ha canviat el signe de moltes coses de la humanitat. Ha vingut a portar-nos una Bona Nova. Una nova manera de viure en la qual “el perdó” i la decisió de “fer-se pa per als altres” ocupa un lloc important en la vida del creient. No us confongueu rememorant pel·lícules en els quals es veu Jesús envoltat de gent (això va durar molt poc en la seva vida) o muntanyes coronades amb la imatge de Jesús com el Corcobado o el nostre Tibidabo. Jesús passava desapercebut entre els poderosos del seu moment. Si en parlaven era per eliminar-lo. En el seu temps i en el nostre els polítics no parlen ni realitzen cap altre perdó que no sigui per acabar de conquerir el que es proposen. Per això un home (Jesús) que aixecava els pobres, no confraternitzava amb els politics ni els sacerdots poderosos del seu temps, no cercava protagonisme, va quedar sol progressivament fins a morir odiat pels que més podien i abandonat covardament pels seus seguidors. En la seva mort a la creu no tenia cap incondicional. Diu l’Evangeli de Lluc que els seus ho miraven de lluny (Lc 23,49).

Els relats del Naixement de Jesús, que no són gaire històrics, reflecteixen en la infància allò que ell va fer en la vida adulta. Diuen de l’Infant allò que serà de gran.

Si de gran va ésser condemnat a mort, en la infància Herodes el cerca per matar-lo;

si de gran no va ésser ben acollit, en els relats de la infantesa Maria (amb Josep) no troben lloc on poder infantar un part amb una certa dignitat (el pessebre dels animals);

Si de gran molts tenien por en veure’l ressuscitat i l’àngel els dirà que no tinguin por, en el somni de Josep i en les paraules de l’arcàngel Gabriel escoltarem les mateixes paraules: No tinguis por;

Si de gran desautoritzarà el temple i la corrupció que hi ha en aquell lloc, en la infància estarà per damunt dels sacerdots i lletrats parlant en el temple;

Si de gran el cec i els que el reben a Jerusalem el proclamen fill de David (que era betlemita) de petit els evangelis de Mateu i Lluc faran que neixi a Betlem;

Si de gran morirà en la més gran pobresa (la mort en creu era per als pobres), el seu naixement  serà com el d’un immigrat acabat d’arribar;

Si de gran només els pobres i els senzills el reconeixen, en el pessebre seran els pastors, que vivien al ras, els que aniran a veure aquella família que acaba d’infantar;

Si de gran l’arribada de Jesús a Jerusalem va causar commoció als habitants de la ciutat, els mags, quan entren a la ciutat preguntant per aquell que ha nascut també causaran inquietud a la mateixa ciutat.

Amb això vull explicar que tots el relats de la infància de Jesús no són gaire històrics però prefiguren amb molta candidesa i joia el que serà Aquell que ha vingut a canviar la vida del món.
Per això els cristians, tot i saber que ens trobem amb unes narracions més prefigurades que històriques, celebrem totes aquestes coses: el Naixement, la vinguda dels mags amb la gran alegria que tingueren quan retrobaren l’infant amb la seva mare, l’anunci de l’àngel a Maria (que ja li diu que aquell infant que tindrà serà anomenat “Fill de Déu”) i ella respon amb aquell “tant de bo!” es realitzin aquestes paraules.

Si el nostre poble afegeix complements que no es troben en cap evangeli com la cova, el bou i la mula, i un paisatge amb molsa, cases com les nostres i rius amb paper de plata, llums de colors i tot d’estels, vol dir que interioritza la celebració i la fa pròpia. Millor que millor, mentre no perdem de vista el missatge d’Aquell que perdonava  i es feia pa al servei dels altres que era l’eix central en la vida de Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES RECOLLIDES D’ALIMENTS

Escolteu bé: ni els rècords d’atenció a gent de Càritas ni les recollides de molts aliments no són cap èxit. Són més aviat la constatació d’un enorme fracàs dels governants. A ells sembla que ja els està bé i fins i tot afavoreixen aquesta enorme beneficència que s’està generant en la nostra societat. Fa tot l’efecte que els governs han programat aquesta desgràcia dient: “La gent d’aquest poble, si els neguem tot i els deixem sense res, se sabran espavilar; que muntin campanyes de tota mena per donar menjar a les cada vegada més nombroses famílies”.

Estan sortint articles a la premsa estrangera preguntant-se com és que no hi ha una revolta amb tanta gent aturada i és que de moment ho aturen les grans campanyes d’aliments i els avis (i àvies) que estan fent un gran paper d’assistència als fills i néts necessitats.

Perdoneu la meva gosadia però els que teniu el meu llibre podeu veure que en l’article que vaig escriure el 18 de març de 2001 (pàgina 102), quan ja s’entreveia la voracitat dels potentats que volen guanyar cada vegada més, em vaig aventurar a fer un pronòstic: que aquesta mà negra que domina el món s’atreviria a ficar la mà als comptes bancaris de la gent senzilla per prendre’ls els diners que hi tenen dipositats. Ho vaig encertar, perquè primer va passar a l’Argentina amb l’anomenat “corralito” i ara passa aquí amb les anomenades “preferents” que ja estan anunciant que moltes no es podran recuperar pas senceres. Han ficat la mà en els comptes bancaris dels pobres. Els polítics estan desconcertats perquè no controlen aquest enorme robatori i, de moment, no veuen altra solució que apuntalar els bancs amb enormes despeses i mirar amb bons ulls les campanyes que es munten per donar menjar a la gent. Molt trist, tot plegat, perquè Càritas i el Banc d’Aliments només haurien de donar als pocs que, per malaltia o incapacitat, han de recórrer, i encara excepcionalment, a pidolar.

Aquesta feblesa i impotència dels governants ja es donava en temps de Jesús. Podríem recordar el que Jesús diu d’Herodes, que també era una marioneta a mans dels vertaders amos, que eren els romans. L’anomena “canya sacsejada pel vent” i “home vestit amb vestits refinats” (Mt 11,7-9). Va tenir la valentia de denunciar la feblesa d’aquest jueu polític (Herodes) que era un rei titella, que depenia del dictat del poderosos del seu temps i va demostrar la seva covardia cedint als encants d’una ballarina que li demanà el cap de Joan Baptista en una safata (Mc 6,22-28).

Però Jesús va fer també una altra cosa: es va compadir de les multituds famolenques generant una solidaritat dins la llibertat. Quan es troba amb la multitud que errava com ovelles sense pastor (Mc 6,34) diu al jove que tenia cinc pans que es reparteixin entre la gent asseguda (Jn 6,9-11), sense exigir que els que en guardaven amagat en el sarró el traguessin a la vista i també el repartissin. Es va generar una solidaritat en la llibertat semblant a la que diu Sant Pau:

A propòsit d'això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l'any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d'acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat (2Co 8,10-13).

Aquests ensenyaments indiquen que tan Jesús com Sant Pau van viure episodis de molta fam al seu entorn. Les campanyes actuals tenen encara un risc que hauríem d’evitar: Que els que donen es facin veure i es facin felicitar. Compte, que això està passant! Aquests ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

VINDRÀ EL “FILL DE L’HOME”

Quan llegim el llenguatge de la bíblia sovint ens tornem dualistes. Què vull dir? Que imaginem els de dalt (Jesús i els seus) i els de baix (que seríem nosaltres). I tenim la temptació de quedar-nos com arraconats davant d’un cel molt allunyat de la terra. Doncs bé aquesta manera de contemplar aquests misteris (mira que dir-los misteris) no ens ajuda gens.

Dic això perquè a l’Evangeli d’avui apareix una frase solemne que diu que veuran el Fill de l’Home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Si tenim al cap que Jesús és a dalt i nosaltres a baix no entendrem aquest escrit. Doncs com l’hem de mirar?

Molt més senzill. El Fill de l’home és Jesús i el fill de l’home som també nosaltres. Ell  va començar proclamant que qualsevol persona, començant per ell mateix valia més que el gran temple perquè ell seria el nou temple (Jn 2,21). Doncs aquest text de la majestat i els núvols l’hem de llegir amb la mateixa simplicitat dient que nosaltres, com ell, valem més que qualsevol temple perquè la presència de l’Esperit està en nosaltres.  Per això, fent un analogia podem dir que nosaltres també som unes persones que estem al costat de Déu Pare i per tant, com ell, estem en una vida nova. Així entendreu que podem estar “drets” davant del fill de l’home (Lc 21,36) perquè valem el mateix que ell i podem fer les mateixes obres que ell va fer i també de més grans (Jn 14,12). La Carta als Colossencs diu que som ressuscitats! (Ef 3,1) i per tant no hem d’esperar l’altra vida per tenir la dignitat reial com la de Jesús. Ja la tenim ara.

Recordareu que, quan el summe sacerdot jutja Jesús en el moment que està detingut, després de l’episodi de l’Hort de Getsemaní, li preguntà: Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?  Jesús li donà aquesta resposta: - «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.» (Mc 14,62).

Jesús ens dóna una nova manera de presentar-nos davant Déu que consisteix en posar-nos al seu costat sabent que som estimats. Contemplem un Déu Pare que fins i tot es preocupa dels més petits (Mt 18,10) perquè si Jesús és fill de l’home que ve a salvar els que es perden (Mt 18,11).

Vist tot això, aquesta proclamació que diu que “vindrà el Fill de l’home sobre els núvols del cel” no sols no ens ha de fer por sinó que ens ha d’infondre molta confiança. Nosaltres ens podem posar al costat de Déu i ens sentim estimats perquè ens té al seu costat. Molts pensadors  actuals en diuen “autoestima”. Els creients sabem que ens ve donada i no pas per un gran esforç sinó pel que hem rebut de dalt i l’agraïm.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DEPÈN DEL COSTAT QUE T’HO MIRIS

Posem per cas una família que compra un pis. Paga dotze mil euros d’entrada i acorda una hipoteca de cinc-cents al mes. Al cap de quatre anys ha pagat els dotze mil més vint-i-quatre mil de les quotes. Però marit i muller perden el treball i queden a l’atur. No poden seguir pagant. L’entitat financera se’ls queda el pis i els continuarà demanant quotes cada mes perquè el deute era molt més gran.

Aquest pis entra en subhasta i un individu el compra per  trenta mil i es converteix automàticament en propietari.

Contemplem el fet des de tres punts de vista.

- Des de l’entitat financera: ha cobrat els dotze mil de paga i senyal més els vint-i-quatre mil de les quotes del temps que la família ara desnonada ha anat pagant, més els trenta mil de la subhasta, més el que els desnonats hauran de continuar abonant.

- Des de l’individu que ha pujat en la subhasta: sap com entrar en aquests afers i aconsegueix el pis només per trenta mil i queda seu.

- Des de la família hipotecada que ha abonat les dotze mil de paga i senyal més les quotes de quatre anys de bonança que són vint-i-quatre mil més: ja ha pagat més que el que valdrà el pis en la subhasta però el perd i encara haurà de continuar pagant el deute al banc.

Quin  és el problema des de la mirada cristiana? El punt de mira.

Ni l’entitat financera, ni els governs de torn del color que siguin, ni l’individu que s’ha quedat amb avantatge un pis econòmic en una subhasta, no veuen aquesta injustícia contra el més perjudicat (el més pobre) que ha pagat més que el preu de la subhasta, i que es queda sense el pis i encara l’ha de continuar pagant. Les lleis s’han fet mirant els bancs i no pas mirant la gent senzilla.

Nosaltres però, hem de fixar la mirada en aquell que ningú no s’atura a mirar; hem d’escoltar el seu lament quan reclama un dret davant Déu i no davant les lleis i ningú no el té en compte.

Contemplem l’Evangeli per imbuir-nos de les mirades de Jesús:

- Quan tothom mirava les quantioses ofrenes que la gent portava a la sala del tresor (Mc 12,41-43) i es feien tocar la trompeta perquè la gent els felicités (Mt 6,2) Jesús s’atura i fa que els seus deixebles mirin l’ofrena de la viuda pobra que ha donat del que li falta mentre els altres  han donat del que els sobra.

- Quan la gent felicitava els que havien tingut sort de rebre una ajuda quan les aigües es removien a Siloè, Jesús mira aquell que fa molts anys que no ha tingut ningú al costat (Jn 5,1-7) i ha quedat relegat entre els més marginats.

Per això els creients en Jesucrist han de saber mirar atentament els desnonats i no pas els beneficis dels que han cobrat dues vegades el pis o dels que l’han obtingut en unes condicions avantatjoses. No ens hem de deixar enganyar per unes lleis injustes que acrediten que l’operació ha estat legal. Legal sí, però no cristiana.

Ens cal eixugar les llàgrimes dels desposseïts i denunciar aquells que han fet unes lleis que perpetuen aquesta mena d’injustícies.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?

Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.

Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.

Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i  no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.

Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia...)

Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten  més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.

Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.

Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:

- Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.

- Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre;  de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.

Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JA HI TORNEM A ÉSSER!

JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNIA EPISCOPAL ESPANYOLA.

La Conferència episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptàvem, però un comunicat de bisbes en temps campanya dels gallecs i els bascos i de pre-campanya electoral a Catalunya és una manera de dir als ciutadans que han de votar que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral,la qual cosa és força greu.

A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge reial) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ésser catòlic en altres situacions que la política ens condueixi.

Fa poc vaig llegir una estadística, que no sabria dir d’on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

De les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no hi troben altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9) que era dels romans que dominaven aquella terra i per altra crida, entre els seus deixebles, uns denominats zelotes (Lc 6,15).  Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feien amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que ha arribat l’hora del fill de l’home (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28).  Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES

Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere una requitzella d’esclaus.

Avui vivim empodegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, que els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.

Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.

Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.

Les cues de gent cada vegada son a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta casi impossible. Mots aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.

Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.

La multitud dels aturats corren el perill d’anar al darrere del que els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta que molesta tant a Déu, que no oblidarà mai el que fan (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.

També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguien com ovelles sense pastor i què fa Jesús?  Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.

Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: “Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist”. Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop que, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten,  han de començar a compartir del poc que tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’Islam, són fonamentalistes.  Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: Culpa d’ells.

I nosaltres?

Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA de 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.

Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-te de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.

Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?

Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix en dir “deixem-ho estar” sinó en tenir un esperit fort amb el que lluitaràs sense haver de fer mal al que te’n ha fet, però cercaràs medis perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’economia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.

Voldria dir que hi ha molta mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molta mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por en reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.

Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS GERMANS MUSULMANS

Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.

Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.

Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens /nenes de l’església com no sigui per fer la primera comunió, els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix en aprendre l’Alcorà (el seu llibre) de pe a pa.

En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tots és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, els ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés a catòlic. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.

Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.

El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius pels que s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és un imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme. (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).

En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els medis van magnificar.

Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, el món islàmic té una altra manera de protestar ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUÈ ÉS EL QUE MOBILITZA TANTA GENT?

La majoria de la gent de mitjana edat en avall ha rebut una formació acadèmica primària i secundària en la que el “pensament” va quedar relegat.

Primer van començar fent mofa de les assignatures anomenades “maries”, després va perdre llocs la filosofia i la literatura. Molts dels nous analfabets escriuen correctament l’ortografia però no entenen el que llegeixen com no siguin les indicacions per fer funcionar un aparell electrònic. No han après a llegir llibres. Les assignatures anomenades tècniques o principals, com la matemàtica, la fisica-química van bandejar les de pensament i el resultat és una generació que no llegeix però sap utilitzar a la perfecció cada nou aparell de comunicació que li cau a les mans. Ara encara diuen que volen augmentar una hora les matemàtiques.

Una generació perfectament manipulable en la que molts polítics no saben parlar i acaben els discursos, sense argument, fent uns “fervorins” que indiquen als seus incondicionals quan han de fer grans aplaudiments. Tan és que no s’hagi entès res del que deien, com no sigui que l’adversari és malèfic.

També els assistents a un programa televisiu reben la indicació de quan han d’aplaudir i en fan cas i els diputats d’un parlament no fan servir el cap per pensar sinó que n’hi ha prou que estiguin atents al senyal que els dirà què han de votar. Els és igual si han captat o no allò del que s’està parlant. Cobren per escalfar la cadira i no per pensar, per això hi ha una reacció en contra d’ells quan diuen que amb cinc mil euros no en tenen prou. Han rebut una formació matemàtica i no pas filosòfica.

Dit això entendreu que una gran manifestació no indica precisament què pensa la gent sinó també qui els ha sabut moure i convèncer ja que la gent és molt manipulable.

Molts polítics, fidels  la seva incapacitat de dir res coherent, acabada una gran manifestació faran el mateix que quan finalitzen unes eleccions: Intentaran convèncer-nos que ells tenien raó i que la manifestació els la dóna.  Els seus incondicionals ho celebraran i uns pocs intel·lectuals contemplaran amb molta pena tanta poca capacitat de pensament tant pels que, a manca de capacitat de lideratge es volen convertir en sagrats (i es fan presents on hi ha gent i festes per fer-se veure), com per part dels seguidors que omplen estadis, fan l’onada que els diuen que la facin i piquen de mans  en el moment suggerit.

Tot plegat indica que el nostre poble encara no està preparat per assolir cap mena d’independència ja que caldrien líders i pensadors que, com Jesús, en el moment que tots el volien tocar i masegar, no els permet que en facin propaganda i s’allunya a un lloc solitari. Escoltem-lo:

Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.  De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.» (Mc 1,33-38).

No es troben líders que, com Jesús, no van darrere la gent i sàpiguen parlar sense la recerca del protagonisme.  Ells ja saben que faran el que en voldran de la majoria de la població que ha rebut una formació sense pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UN 11 DE SETEMBRE ESPECIAL?

Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?

Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.

Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.

La Sant Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.

Com podeu imaginar, per l’església catalana, això no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.

Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels medis de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.

Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.

Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home si. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit on els més obres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren per que cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: La teva fe t’ha salvat!

Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de  la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalisi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13)  que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons la opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TEMPS D’APROPIAR-NOS DEL MENJAR?

 La “doctrina social de l’Església” sempre ha dit, de vegades amb la boca massa petita, que el famolenc té dret a apropiar-se de menjar per poder subsistir. Els governs el podran agafar i condemnar però no és pecador davant Déu. Quedi ben clar això per començar.

No és cap secret que cada vegada hi ha més pobres necessitats de menjar aquí i a Andalusia i també a Sudan i Etiopia i a molts altres llocs del món.

Posades aquestes premisses seria lògic aprovar que s’ocupin supermercats per prendre aliments i donar-los als pobres, oi?

Però aviat ens adonem que alguna cosa falla i no pas a nivell de principis.

Ho explicaré fent  servir el llenguatge històric de les esquerres, que per altra banda sempre han estat més sensibles amb l’obrer i el pobre: el que falla és la “dictadura del proletariat”. Amb altres paraules, qui és el maco que es posa davant dels pobres amb el dret d’ocupar els supermercats i les finques? Aquest nou amo (el nou dictador del nou proletariat) de seguida rep l’aplaudiment de seguidors incondicionals. Però sobre ell i els que l’acompanyen recau una triple pregunta:

- Quins rics han d’ésser expoliats?

- Quins pobres han d’afavorir?

- I qui controlarà els seus seguidors que, de pas, s’aprofitaran de productes pel seu propi interès?

Com veieu és molta responsabilitat la que recau sobre els que s’han posat al davant. Per això és molt sà que nosaltres aprenguem a dubtar sense fer judicis ràpids. El qui dubta senyal que es intel·ligent.

Si mirem el que feu Moisès en temps de fam en el desert ens adonarem que era una situació semblant quan es va autoproclamar dirigent dels pobres i va comminar que ningú no guardés res per l’endemà (Ex 16,15-18). Molts no van fer cas i es van aprofitar de la situació, Què va passar? qu Moisès va haver de recórrer a la violència i en un sol dia moltíssims van quedar estesos en el desert (Nm 25,1.9). L’aventura del desert no va reeixir i així ho va denunciar Jesús (Jn 6,58) que, en canvi, va defensar aquells famolencs que, sense que cap dirigent els conduís, anaven espigolant blat d’un camps, que no eren el seus, per calmar la gana (Mc 2, 23-26).

Si la cosa és així, quin serà el millor camí? Sempre és difícil aplicar receptes però molts sabreu que les Càritas i els responsables dels ajuntaments estan desbordats de peticions de menjar.

Cal denunciar els governs (aquest i els anteriors) que han permès que els bancs fossin els principals causants de la situació i ara seran els primers beneficiaris de les ajudes exteriors. Però com que lo d’altres països arribarà en forma de prèstec s’haurà d’anar pagant a base de retallar els pobres en les seves pensions, en les prestacions d’atur, en els medis escatimats per atendre la salut i l’educació...

Així els bancs, que tant impunement van fer signar a molta gent gran uns papers sense advertir-los des riscos i van convertir els dipòsits en accions que ara no podran disposar-ne, aquests bancs, rebran les ajudes en forma de prèstec que els haurem d’anar pagant entre tots.

Mentre estant les grans fortunes (A Espanya hi ha 16 persones que ells sols tenen aproximadament 60.000 milions) podran continuar amagant els seus diners fora del país. Assaltar un supermercat pot ésser cosa dolenta però és molt pitjor el que fa el govern amb els pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS POBRES NO SÓN CULPABLES

La nostra societat no és pas gaire diferent de la dels temps antics de la que sabem que els esclaus estaven sotmesos als seus amos. Els esclaus aviat es conformaven amb la seva sort i, després d’un temps d’inseguretats i de càstigs infligits als que no acceptaven el que els amos volien, se sotmetien com si ells fossin els culpables.

Els passava com aquell mestre malèvol que imposa un càstig a un alumne i encara li diu: “Veus, per culpa teva, el que t’ha passat”? O com aquells terroristes que segresten una persona i amenacen en liquidar-lo si els seus allegats no compleixen unes certes condicions. Converteixen en culpables els familiars i amics del segrestat dient-los: “Per culpa vostra l’hem hagut de matar”.

Doncs ara ens està passant el mateix. El planteig de fons és el següent: Crear un clímax d’inseguretat econòmica i de pobresa fins i tot amb aquells que mai no s’haguessin pensat que els passaria això. La gent agafa por. Els governs (sotmesos als grans poders econòmics) van de cul desmentint el que ahir prometien i això encara crea més inseguretat a la ciutadania.

Amb aquest ambient s’aconsegueix fer culpables els pobres. Se senten frases com aquestes:

“Per culpa dels emigrants la seguretat social no arribarà a tothom”

“Per culpa d’aquests  el menjador escolar només és per a ells”.

“Les ajudes als aturats encara creen més vagància”.

Els partits més dretans fomenten encara més aquesta fòbia contra els culpables de que tot vagi malament (els pobres) som si la culpa no fos justament dels altres, els que els han reduït a la misèria.

Si m’heu seguit entendreu l’enorme valor que té la primera “benaurança” de Jesús en el sermó de la muntanya quan diu: Feliços els pobres!! (Mt 5,3)

En aquella situació els que tenien medis (els rics) anaven a fer grans ofrenes al temple (portaven xais o vedells i donatius considerables) i sortien amb el títol de benefactors. Els que governaven, sobre tot els grans sacerdots que tenien la paella pel mànec, evidentment  els felicitaven i els venien a dir: “Feliços els rics (que podeu fer quantioses i bones ofrenes pel manteniment d’aquest temple)”. I els prometien: “Si vols ésser perfecte ves, ven el que tens i ho diposites al temple”. Jesús sorprèn el jove ric amb una paràfrasi dient-li: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.» (Mt 19,21).

Encara és més sorprenent la valentia de Jesús quan, en l’evangeli de Lluc afegeix: “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol”! (Lc 6,24)

Aquestes paraules de Jesús anaven destinades a tots els temps. Era com dir als pobres: No us cregueu que vosaltres sou els culpables de la situació actual. Els culpables són uns altres, els que us han fet pobres a vosaltres, encara que rebin tots els honors de la societat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA CRISI ÉS ÈTICA

Quan un germà li arrabassa a l’altre germà el que tocava repartir en herència la crisi no és precisament econòmica sinó ètica. El fonament no és l’economia sinó la manca de respecte de l’un envers l’altre. Manca ètica. Manca el principi elemental de germandat. La conseqüència és econòmica: Que un s’ha enriquit i l’altre s’ha quedat amb poca cosa. Però les conseqüències a mig i llarg termini tornen a ésser ètiques perquè desapareix l’harmonia entre germans que pot arribar fins a que l’un ni tan sols vagi a l’enterrament del propi germà. Aquest és un problema ètic.

S’entén, oi?

Doncs en la nostra trista societat els problemes de fons són ètics perquè uns pocs han aconseguit enriquir-se de tal manera que la diferència entre els que tenen i els que no tenen va en augment. I això passava també en els temps de les vaques grasses, quan tothom guanyava molt i hi havia treball per a tothom fins el punt que vam haver d’obrir la porta a molts immigrants per ocupar els llocs de treball que la gent del nostre país menyspreava.

Ara no hi ha treball (i sovint no hi haurà vivendes per a tothom pels embargaments) però uns quants guanyen més que mai. Ara amb els diners de tots (que és l’estat) salvem unes empreses de la seva ensorrada, mantenim unes jubilacions daurades per als que tant el feia endeutar l’empresa. Unes jubilacions cbntrasten amb els que ni tenen ni cobren res. La gent d’aquesta manca d’ètica en diu una altra cosa: en diu: “No tenen vergonya”.

Quan ens queixem de la manca d’ètica d’alguns petits sectors de la societat (els que roben pisos, els que prenen carteres al metro, els que roben ferros o peces d’aram de les vivendes i altres de semblants) ens enfadem perquè ens toca de prop però aquests robatoris no són res comparat amb els que fan els grans organitzadors de la societat que arriben a negar fins i tot els diners que honrats treballadors havien dipositat en forma d’estalvis dient-los que hi ha una clàusula que els permet actuar d’aquesta manera. Aquests (que no són els petits empleats de les caixes, que fan el que els manen) podran passejar-se pels carrers i la llei no permetrà que els jutgin. Per què? Perquè les lleis les han fet ells mateixos aconseguint que els diputats d’un partit determinat votin aquestes mancances d’ètica.

El profeta Isaïes ens dóna una pauta de la nova ètica que ha de regir en les nostres relacions quan diu:

El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor (Is 58,6-8).

Si no fonamentem les relacions humanes amb l’amor al germà (tots som fills del mateix Pare que és al cel) ens matarem els uns al altres i els més forts acabaran esclafant els petits i els humils.

Jesús, en la paràbola dels treballadors de la vinya ens presenta la figura de Déu Pare com aquell propietari que li preocupa que no li falti res ni al que ha treballat tot el dia ni tampoc a aquell que ha estat cridat a darrera hora (Mt 20,1-14) i  a més reclama el valor ètic. Si jo sóc generós no et faig cap mal (Mt 1,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

VEURE, ESCOLTAR I MIRAR

Aquesta és una norma que el fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loyola,  animava a practicar: Veure, escoltar i mirar.

No és el mateix “veure” que “mirar”. Mirem només quan parem atenció sobre el que diu o fa alguna persona. Mirar és fixar-nos-hi.

La majoria de nosaltres jutgem, jutgem i jutgem. Quan veiem una persona massa vegades ja tenim l’opinió formada, que és el mateix que dir que ja l’estem jutjant.

Alguns dels que són de dretes ja tenen el judici format contra tot el que es d’esquerres i alguns dels d’esquerres fan el mateix amb el que és de dretes.

Generalment no sabem veure, ni escoltar ni mirar.

Alguns entre els anomenats feixistes actuals fins i tot s’entesten en negar el genocidi de la segona guerra mundial pensant que, negant-lo, no haurà existit mai. Alguns nacionalistes espanyols neguen, sense haver estat aquí ni haver vist què som i què fem, la identitat nacional catalana o basca, per exemple. Criden contra els nacionalistes quan ells encara ho són més per la incapacitat de veure altre cosa que el propi melic.

Uns neguen els altres per no haver vist, per no haver escoltat i per no haver mirat.

Poso un exemple que ara està calent. Alguns quan parlen dels afusellaments  de l’estiu del 1936 parlen de tots els anarquistes com a culpables quan eren uns quants anarquistes incontrolats. Jo he conegut antics anarquistes que mai no havien participat en cap afusellament ni ho haguessin fet mai. Altres afirmen que mataven feixistes quan no hi ha cap constància de judici. Si no hi ha judicis no sabem la causa. En tot cas llegim el “Diario de un anarquista” i veurem que diu que el que buscaven amb els afusellaments és diners i tresors. Tampoc no devia ésser l’única raó però és la seva versió.

Torno al començament.

Ens cal veure, escoltar i mirar.

Quan Jesús critica els fariseus i els mestres de la llei no els menciona tots sinó només els que fan això o allò (Mt 23) però quan un mestre de la llei li dóna una resposta encertada Jesús li reconeix dient-li que no és lluny del Regne del cel (Mc 12,34). Jesús sap distingir els uns dels altres.

Ens pot ajudar la contemplació de la paràbola del blat i el jull. La paràbola diu que quan els jornalers de l’amo s’adonen que al camp hi ha la mala llavor demanen a l’amo que els permeti arrancar-la perquè quedi únicament el blat bo (Mt 13,28). És a dir que volen eradicar els dolents de la terra  i que només quedin els bons.

La resposta de l’amo dels sembrats és: “Deixeu que convisquin junts el bons i els dolents i a la fi dels temps Déu i els seu àngels ja separaran quan es faci el judici definitiu (Mt 13,41-43)

Mentrestant hem d’aprendre a conviure amb la gent del nostre temps ja que no en tenim d’altra i haurem d’aprendre a veure’ls, escoltar-los  i mirar-los, no fos cas que ens equivoquéssim fent un judici massa ràpid.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LES REIVINDICACIONS LABORALS I NACIONALS

Massa sovint sembla que l’església estigui lluny de les reivindicacions. Això sembla i això és veritat en molts casos. Però en la Bíblia he eren i ben remarcades. Déu estava al costat d’aquestes reivindicacions. Contemplem la Bíblia.

Què és l’ÈXODE?

Tot ell és una reivindicació laboral i social. Perquè els israelites a l’Egipte estaven en unes condicions infrahumanes. Vegeu el que diu:

El Faraó  va imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament (Ex 1,11-14).

I què diu Déu? En l’episodi de la bardissa que cremava i no es consumia Jahvèh li diu a Moisès:

«He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo (Ex 3,7-8).

Per tant aquella pasqua dels israelites que va consistir en un “pas” de l’esclavatge a la llibertat I de la mort a la vida passant pel desert, va ésser fruit d’una reivindicació laboral. I Déu era amb ells. 

Aquesta reivindicació laboral va convertir-se en un episodi nacional. Vull dir que aquells fugitius de l’esclavatge de l’Egipte van anar formant-se com un poble i després d’un llarg recorregut pel desert arribaren a la terra definitiva (en deien la “terra promesa”) amb totes les característiques d’una nova nació. Tenien llengua pròpia, costums i festes pròpies i uns llaços familiars fortíssims perquè es casaven entre ells. Dos-cents anys més tard de la seva arribada a la terra , sota el guiatge d’una gran rei anomenat David, aquella gent que ja eren nació pel que he dit, es van consolidar com un estat (una reialesa) que va aguantar uns vuitanta anys fins que, al acabar el regnat de Salomó, fill de David, el poble es va dividir per no reunificar-se mai més com estat, perquè els deportats a Assíria (els del Regne del nord anomenat Israel) ja no retornarien  la terra.

Encara hi ha un altra episodi que és la DEPORTACIÓ DE BANILÒNIA. El rei Nabucodonosor de Babilònia, al veure la resistència del poble jueu, que no acceptava l’ocupació, va saquejar el temple (Jr 52,12-23) i va deportar els homes de Judà (jueus) cap a Babilònia.

Diu així la Bíblia:

La gent de Judà que Nabucodonosor va deportar foren 3023 l'any setè del seu regnat, i 832 de Jerusalem, l'any divuit.  Nebuzaradan, cap de la guàrdia, en va deportar 745 de Judà l'any vint-i-tres del regnat de Nabucodonosor. El total dels deportats va ser de 4600. (Jr 52,28-30).

Qui eren aquests deportats? Els millors artesans, escribes i la gent que podien produir en la nova terra on anaven destinats.

Quan cinquanta anys més tard un altre rei, Cir rei de Pèrsia, els permeté tornar a la terra de la que havien estat deportats els israelites interpretaren que Déu estava en ells. Era una reivindicació nacional beneïda per Déu. Ho cantaven dient:

Sortiu de Babilònia, fugiu d'entre els caldeus. Amb crits d'alegria anuncieu aquesta nova, feu-la arribar fins a l'extrem de la terra. Digueu: «El Senyor ha alliberat el poble de Jacob, el seu servent.» (Is 48,20).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

JESÚS DIU: EL “MEU PARE”

A nosaltres ens diu poca cosa aquesta expressió, pot ser acostumats com a estem a resar el Parenostre de manera rutinària. En el cas de Jesús era un “crit de guerra”.

Dir-li a Déu “el meu Pare” suposava una nova manera de relacionar-se amb Déu, del tot revolucionària.

El règim religiós dels jueus era semblant al d’alguns països en l’actualitat on pertànyer a una religió era obligatori i qualsevol infracció comportava un càstig sovint sever. Recordeu la condemna a mort de la dona per adúltera (Jn 8,1-12), el menyspreu dels religiosos envers les viudes (Mc 12,40), la obligatorietat de passar pel temple fent costoses ofrenes per perdonar el pecat fins a considerar una blasfèmia donar el perdó fora de les cerimònies (Mc 2,7), el control de les malalties considerades pecat per part dels sacerdots del temple (Mc 1,44) i moltes altres pràctiques i costums que arribaven a l’aberració de no haver d’ajudar els pares necessitats i els diners eren guardats en el temple que actuava de banca (Mc 7,11-12).

Com ho fa Jesús per trencar tots aquests maleficis que pesaven com una llosa religiosa sobre les espatlles dels més pobres? Invoca el Pare.

Des del moment que, en el bateig del riu Jordà Jesús sent la veu del cel en la que li diu que Ell és “Fill de Déu” (Mc 1,11) se sent alliberat i alliberador. Ve a dir que no pot ésser que Déu carregui sobre els pobres tots aquests fardells feixucs. Des d’aquest moment mirarà Déu com a Pare.

Per això, en el començament de la seva missió, multituds de pobres i desheretats el seguien adonant-se que els alliberava. Però, quan van veure que, seguir Jesús suposava un trencament tan fort amb el temple i amb els que “tenien la paella pel mànec”, les multituds que el seguien a la primaria es van espantar i el van deixar sol. I no sols aquests sinó que els mateixos deixebles (pot ésser no tots) van desconfir d’aquella doctrina que els parlava del Déu que ens estima.

Molts dels que el seguien s’haguessin estimat més un home fort aixecat en armes contra els que els volien oprimir. Per això, a l’hora d’haver d’escollir entre ell i Barrabàs davant Pilat es van estimar més salvar la vida dels guerriller i deixar que condemnessin a mort a Jesús (Mc 15,7-13).

Un cop ressuscitat, els que el van veure i entendre, es van adonar que la contemplació de Déu Pare portava a la reconciliació pel perdó i a l’amor als altres. Era una altra mena d’arma més excel·lent i el van seguir.

Nosaltres avui en dia correm el perill de creure que només les bones obres (donar menjar al qui te fam, visitar el malalt i el presoner, acollir el immigrant...) ens salven i són certament un senyal de l’amor de Déu en el nostre món. Però no hem d’oblidar allò que diu Pere en el anomenat Concili de Jerusalem parlant de Jueus i pagans. Diu: Creiem que tant nosaltres com ells hem estat salvat per la gràcia de Jesús el Senyor (Ac 15,11). Sense aquest reconeixement agraït de tot el que hem rebut de Déu Pare ens faltaria el fonament i la nostra casa riscaria molt d’esfondrar-se.

Jesús tenia molt clar aquest fonament, que era el reconeixement de Déu com a Pare, per això tenia tant coratge en la defensa dels pobres del seu temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EL RESSUCITAT MENJA AMB ELS SEUS

 Les aparicions del ressuscitat desconcerten aquells que pretenen trobar coses exactes. Per una banda es presenta en mig d’ells estant les portes tancades i per altra banda menja amb ells.

Si entrem en el llenguatge simbòlic és el mateix dir que se’ls apareix estant les portes tancades com que se’l van trobar caminant amb ells mentre sortien de Jerusalem. Sempre es tracta que s’escau que el tenen al costat sense que ells l’anessin a buscar i que no l’esperaven. Més aviat ho donaven tot per perdut.

No es tracta doncs que algun deixeble espavilat que digues: “Ara el farem present en mig nostre”. No.  Les aparicions es donen en diferents llocs i amb diferents persones. Sempre és la mateixa experiència, una experiència inesperada en la que els deixebles no han tingut cap iniciativa.

Això per una banda. Però hi ha una espècie de contradicció: que menja amb ells. Si quan parlem de l’aparició inesperada i no buscada diem que el llenguatge és simbòlic, també ho ha d’ésser quan parlem que menja amb ells. El menjar és pa en l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,30) és peix qquan es toba amb els onze (Lc 24,41-43) i, en l’Evangeli de Joan l’àpat és de peix i pa a la vora del llac (Jn 21,9). No trobeu que hi ha molta coincidència amb els sis relats (dos de Mateu i Marc i un en els evangelis de Lluc i Joan) que en diem la “multiplicació dels pans i els peixos?

En tots aquests relats hi ha la proclamació del manament de l’amor.

- Per una banda el ressuscitat menja (no s’aparta) amb els que l’han negat i traït i els dóna el perdó i el poder de perdonar.

- Per altra banda en els relats dels pans (el que en diem la multiplicació) també hi ha el manament de l’amor quan li diuen “aquí hi ha un que té uns pans i uns peixos”: Doncs que els porti i els donarem a tothom sense distincions.

Al revés de Moisès, que va convertir el “mannà” en un repartiment obligatori que quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc (Ex 16,18) el menjar de Jesús va ésser abundant per a tots  ja que tothom en menjà tant com volgué (Mc 6,42).

El mannà de Moisès no els va aprofitar perquè els diu Jesús que els “nostres pares” que van menjar-lo van morir (Jn 6,58) ja que era una llei obligatòria i va causar una gran divisió entre ells  per la seva desobediència i manca de fe (He 3,18-19) van morir a milers (Nm 25,1-9). Es mataven entre ells per l’obligatorietat.

El pa que Jesús dóna és ell mateix. Es fa pa i diu “Jo sóc el pa”. Aquesta nova actitud només pot portar vida. Per això hem contemplat al començament d’aquest article que, en els relats de la resurrecció, hi ha tres vegades que Jesús menja amb ells. És l’àgape de l’amor.

En diem menjar quan donem a la gent que no tenen aliment ni vestit, en diem menjar quan visitem un malalt o un pres, en diem també menjar quan vestim el despullat i quan ens aturem a escoltar un persona que, afligida, ens vol explicar el motiu dels seus sofriments. En aquest cas complim aquell manament del Senyor que diu que, quan entrem en una casa mengem i bevem del que ells tinguin (Lc 10,7), és a dir que els escoltem.  Això és el que fa el ressuscitat amb els deixebles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS