OLOR D’OVELLES – OLOR D’ENCENS

El nou bisbe de Roma, Francesc, ens sorprèn amb metàfores i paraules que surten del perfeccionisme al que estàvem acostumats. L’altre dia parlant a capellans  (i bisbes?) va dir que, si eren pastors, havien de fer “olor d’ovelles”.

I quina és actualment l’olor d’ovelles? Per una banda saber escoltar els abatuts que, cansats de cercar feina, han desistit pensant que és una tasca impossible per a ells.  No sols no troben feina, sinó que saben que els tocarà una minsa jubilació per no haver cotitzat els darrers vint o trenta anys.  Sentir l’olor és compadir-se d’aquesta gent enganyada, perquè es van hipotecar amb un pis que ara, sense treball, no el poden pagar i veuen que perdran pis i diners, perquè probablement hauran de continuar pagant.

També és olor d’ovelles compadir-se dels milers i milers de soldats perfectament organitzats de Corea del Nord que ja han perdut la capacitat de prendre cap decisió pel seu compte i saben que els altres familiars seus no tenen ni el més mínim per menjar.

En el nostre país els creients ens trobem immersos en un ambient (dic ambient, no pas lluita) en què parlar del Déu que estimem no troba cap mena d’eco i sobre tot no interessa a una part important de la població. Som també ovelles en el desert que, al mateix temps, tenim l’obligació d’estimar tots els altres, fins i tots els que ens menyspreen.

I també qui havia de dir que, a casa nostra, tantes famílies haurien d’acudir a institucions de caritat a cercar menjar (no els arriba ni per menjar)? Una felicitació a tots els que se’n preocupen. Es posen en la pell de les ovelles més febles del ramat.

En canvi massa sovint, quan escoltem alguns programes religiosos (no tots, naturalment) ens adonem que fan olor d’encens, allunyats de la realitat que ens toca viure. No només per les celebracions en què es parla d’un Déu Totpoderós que sembla que no s’adona de les afliccions del poble, sinó també perquè el llenguatge moralitzador (amb el qual es renya la gent pel que fa) recorda més un Déu Jutge que un Déu Pare. Es l’olor d’encens.

El Déu de Jesucrist l’empenyia a trobar, en el seu temps, l’olor de les ovelles, i això es palesava quan es posava al costat dels que sofrien, fos qui fos qui patís. Jesús feia olor d’ovella quan no li importava fer-se amic d’un publicà que recaptava impostos per a l’odiat emperador (Mc 2,13-17), o s’aturava davant d’una vídua que tothom veia com castigada per Déu en perdre el seu únic fill (Lc 7,11-16). Aquest Jesús es compadia d’un centurió romà que era el més eximi representant dels dominadors, quan aquest home, entristit, li suplicava pel criat malalt (Mt 85-13) i Jesús es lamentava d’un paralitzat que des de feia trenta-vuit anys estava postrat al costat d’un estany a la Porta de les Ovelles de Jerusalem. Aquest darrer devia fer olor d’ovella de veritat perquè, si estava a “la porta de les ovelles” el terra estaria ple de cagallons (Jn 5,1-8).

Quan Jesús va fer aquesta opció sabia que es quedaria sol perquè la gent, a la curta, s’interessa més per qui mana i posa ordre a la societat que no pas per qui es posa al costat dels indigents.

Jesús va fer una opció clara i definida.

Els que el volem seguir hauríem d’intentar caminar pel mateix camí i reconèixer que massa sovint ens hem equivocat fent només olor d’encens.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PASQUA DE RESURRECCIÓ

Contemplant Jesús ressuscitat ens refermem en l’esperança que tota mort pot ésser vençuda.

ELS DEUTES I ELS TERMINIS

Ara resulta que els pobres de Xipre de poc que amb els seus petits estalvis als bancs han de pagar el deute que els mateixos bancs havien contret amb els organismes internacionals. Es veu que els terminis, quan s’acaben, s’han de pagar. Però això de complir els terminis només va de dalt a baix i no de baix a dalt. Perquè el que té més força, quan no vol pagar canvia la llei i santes pasqües.

Els bancs quan s’han compromès amb un pobre de guardar-li els diners poden fer el que volen:  retenir-los, tornar-los a llarg termini o bé poden fins i tot quedar-se els diners dels pobres.

Això indica que les lleis són diferents per a uns i per als altres.

Quan en comptes de fonamentar-nos en la llei de l’amor, ens fonamentem en el “guany” sempre hi surt amb avantatge qui més té i en surt perdent qui menys té.

Quan el pobre ha signat un compromís (posem per cas un préstec) ja es pot preparar si no el pot complir perquè, en el món de les finances, no hi ha misericòrdia per al petit.

Jesús fa una denúncia en forma contundent contra els forts del seu temps. Els diu que “molt mirar de complir les petites lleis però els manquen les tres grans virtuts. No tenen  justícia, ni misericòrdia ni fidelitat” (Mt 23,23).

No tenen justícia perquè no es just que siguin els més pobres els que acabin pagant  les disbauxes dels que han estat prop del poder. No és just que les presons estiguin plenes de pobres com si aquests fossin els més infractors. Ja sabem que no és pas així, però als altres no hi ha manera que els empresonin.

No tenen misericòrdia perquè, quan han fet les lleis, no es fixen si la persona que està aturada o endeutada, ha d’aguantar els ingressos d’una família o si no compleixen perquè estan malalts. Si tinguessin misericòrdia no permetrien que tanta gent estigués a l’atur. Si tinguessin misericòrdia s’adonarien del drama que suposa que tanta gent hagi d’anar a manllevar menjar a les institucions benèfiques.

No tenen fidelitat perquè no responen a Déu, sinó als homes. Si tinguessin fidelitat s’adonarien que els diners són per administrar, no pas per acumular. El qui amassa fortunes  està ofenent a Déu Pare que vol que els germans ens estimem i no pas que uns tinguin molt i altres res. Sant Pau diu en la segona carta als Corintis:   

En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc” (2Co 8,14-15).

Hem de lamentar que els actuals dirigents d’Europa i dels grans països (també dels organismes econòmics internacionals) siguin gent sense entranyes. I això ve de lluny. Recordeu que no fa tants anys va passar a l’Argentina i a Xile: ara es destapen les desenes de milers d’assassinats perpetrats en diferents països d’Amèrica llatina i ara es va veient de quina manera menyspreaven la vida de la gent i els feien desaparèixer. També va ésser una gran operació sense entranyes, sense misericòrdia però amb molts assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

MOMENTS DE CANVIS EN L’ESGLÉSIA?

L’elecció del nou Papa genera expectatives perquè molts estem expectants, com ho estaven els israelites per la vinguda del Messies.

Segurament haurem d’esperar i deixar passar un temps per veure si, després dels canvis  en la figura del bisbe de Roma, comencem a veure novetats.

Què esperem?

Hi haurà qui no espera res pensant que ja li està bé com va la cosa.

Jo espero molt perquè aquests dies, quan les televisions enfocaven gent a la plaça de Sant Pere, es veia una colla de gent mig histèrica (sovint monges) que presagiaven una veneració molt desviada de la figura del bisbe de Roma. No és cap bon presagi veure els ulls plorosos de gent excessivament depenent de la figura del Papa. Això recorda aquell episodi de l’Evangeli, al començament de la predicació de Jesús, en què se li tiraven al damunt per poder-lo tocar (Mc 3,9-11)  i que, per desempallegar-se d’aquella multitud, va demanar una barca perquè no el seguissin tocant i masegant i seguidament va pujar a la muntanya a pregar. També em vénen a la memòria aquelles arribades d’alguns equips de futbol als aeroports rebuts per uns “fans esbojarrats”. Aquestes escenes en temps de Jesús van durar molt poc perquè, quan la multitud es va a adonar del contingut de la predicació, el va abandonar  i es va quedar amb els dotze i algun més que el seguien, intuint que tenia paraules de vida eterna (Jn 6,68) però sense entendre’l.

Em pregunto si aquest nou bisbe de Roma que, en paraules d’ell, el van anar  a buscar a l’altra banda del món, farà els possibles per eradicar la “papolatria”, que vol dir una veneració de la persona com si es tractés d’un déu.

Molta gent, per desgràcia,  necessita adorar ídols i  els mitjans de so i visió (radio i TV) ens en van servint promovent-ne cada dia de nous: ara un jugador, ara un cantant, ara un papa que viatja,... Molts d’aquests s’hi presten fent gestos opulents o signant autògrafs, altres en defugirien i no saben com fer-ho.

Els cristians ja tenim l’Eucaristia que és la fe en la presència de Crist en el pa en cada celebració. No es tracta, és clar, d’una presència física sinó que, com  diu Sant Agustí, els que creiem, hi sabem veure, en el que mengem, el que som: El Cos de Crist i per tant ja no necessitem altres figures. Els capellans, els bisbes i en especial el bisbe de Roma són servidors d’aquest pa i de la paraula però no són figuretes per adorar. Per això desitgem que el nostre bisbe i el bisbe de Roma presideixin totes les altres esglésies en la caritat i siguin servidors.

En la carta als Hebreus hi trobem la recepta. Ja som prou adults com per no necessitar uns ídols (com els bisbes i el Papa) sinó guies i conductors. Es tracta que deixem d’ésser infants com diu la carta esmentada: Els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal (He 5,13-6,1). 

Val a dir que alguns gestos del nou bisbe de Roma sembla que van en aquest nou sentit de servei i apropament de la gent. Tant de bo!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

FRANCESC I (primer) EL NOU PAPA

Una sorpresa per les novetats.

Primer Papa jesuïta. Això li dóna connexions arreu del món perquè els jesuïtes es troben i coordinen i, per tant, coneixen el món. Més encara, generalment estan molt ben formats.

Primer papa de llatinomèrica ja que és argentí Jorge Mario BERGOGLIO però, com hem vist, parla perfectament l’italià ja que té cognom italià que es llegeix Bergollo.

De l’Argentina han sortit els moviments més tradicionals (congregacions religioses que tenim per ací) i també la teologia del Tercer món que està a les antípodes d’aquests moviments. Per tant haurà hagut de dialogar amb uns i altres.

D’aquest nou bisbe de Roma ja n’havíem sentit a dir que era excel·lent com a bisbe de Buenos Aires i no sortia en les travesses per la seva edat (76 a., segons diuen).

Quan ha saludat la multitud no ha dit pas que fos el papa en cap moment. Només ha recordat que és bisbe de Roma.

Hi ha dues coses que fan especialment important aquesta elecció. Una de fora: que hi ha hagut grans campanyes contra l’església, moltes amb fonament, però que han estat demolidores ens segons quins mitjans. Una altra cosa és que els que estem a dintre i ens sentim església, sospirem perquè als nivells més alts del Vaticà es produeixin canvis importants.

Des de fora (els que fan campanyes contra l’església) tot fa preveure que la cosa anirà en augment. Per què? Perquè quan ha desaparegut el comunisme organitzat, els manipuladors ocults d’aquest món, els que fan passar fam a tanta gent, ja no necessiten l’església i més aviat els farà molta nosa. Jesús, d’aquests, en diu “el príncep d’aquest món” (Jn 14,30) i també diu que aquest serà vençut si s’adona que Jesús estima el Pare i ens estima a nosaltres.

Si parlem dels de dintre (els que ens considerem d’església) el Cardenal Martini, que fa poc va morir, ja deia que l’església va dos-cents anys endarrere. Què hi havia fa dos-cents anys? El barroc. Quan veiem l’església de Sant Pere del Vaticà amb aquelles columnes barroques de Bernini i ens fixem que les cerimònies són d’estil semblant pensem que “a aquesta gent  se’ls ha aturat el rellotge”. Tothom aguanta, un dia, una llarga cerimònia com passa als pobles el dia que ve el bisbe. Fins i tot li diuen que els ha agradat molt, però el diumenge següent no tornen. No es veu, en la majoria de les celebracions (Misses i altres cerimònies) que els problemes del poble apareguin en la pregària com no sigui allò de “preguem pels pobres”...

Fixeu-vos d’on surten els visitadors de malalts i de presons, els que treballen a Càritas, els catequistes... Gairebé tots han vingut a la pregària del dissabte o del diumenge. Amb això vull dir que es troba a faltar un gran canvi en la litúrgia i les celebracions: que les Misses tinguin una forma tal que hi vegem reflectides aquelles activitats.

Acabo dient que aquest Francesc I que ha sortit elegit, serà el punt d’unió i de referència per a totes les esglésies del món i això no cal canviar-ho. Mentre defensi la centralitat de Jesucrist i de l’Evangeli ens trobarà units al seu costat. Per tant, benvingut el nou Bisbe de Roma.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS POLÍTICS TENSEN LA CORDA

Vivim i viurem en els propers temps uns moments especialment complicats. Els polítics de tots els colors tensen la corda, que és com una goma elàstica que, quan sembla que ja no es pot estirar més, encara la tensen més. El pobre votant està desconcertat per les amenaces que rep de cada banda. “Ai si votes independentisme!” “Ai si votes el contrari!” El gran objectiu d’aquesta mena de polítics és fer-nos venir por. Espantar-nos.

Com que de vida només en tenim una hem de saber viure-la en pau interior. Voteu lliurement el que millor us sembli perquè, si ara paguem impostos, vingui la situació que vingui, en continuarem pagant. Les amenaces, quan ha passat un temps, només fan riure. Tot sembla indicar que la situació de pobresa generalitzada anirà en augment però estarem molt lluny de la misèria del pobles del tercer món.

Quina va ésser la reacció de Jesús enfront els polítics?

Davant d’Herodes Jesús va demostrar palesament que no li tenia pas cap mena de por. Escolteu aquest relat de l’Evangeli de Lluc

En aquell mateix moment, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar.»  Ell els respongué: «Aneu a dir a aquella guineu: "Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme. Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem." (Lc 13,31-33).

Segons m’han explicat entesos en les escriptures la paraula “guineu” significava en aquell moment: “covard”. No li té por.

En una altra ocasió, Jesús, ja pres, és portat davant d’Herodes i torna a demostrar-li que no té cap por: És un nou relat ben significatiu:

Pilat, en sentir això, preguntà si aquell home era galileu. Quan va saber que pertanyia a la jurisdicció d'Herodes, que també es trobava aquells dies a Jerusalem, li va enviar Jesús. Herodes es va alegrar molt de veure'l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia a parlar d'ell i esperava veure-li fer algun prodigi. L'anà interrogant llargament, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei, que també hi eren presents, l'acusaven amb força. Finalment, Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà i, per escarnir-lo, li va posar un vestit llampant i el tornà a enviar a Pilat. Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren (Lc 23,6-12).

Tampoc no li té por.

Trobareu estrany que els polítics, que tenen certament el poder de fer-nos mal, tremolin més que nosaltres. Sempre van envoltats de policies que els vigilen i no són lliures d’anar on vulguin. Fins i tot els que han fet molts diners saben que qualsevol dia, per una denúncia, els poden perdre i quedar humiliats davant del poble com a malversadors dels fons públics. Viuen amb una pau més precària que la majoria de la gent.

Pensant amb nosaltres recordem que la por no serveix per a res i per això Jesús mirava enlaire (com dient a Déu: “ jo segueixo endavant”) i deia als seus: No tingueu por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’ESGLÉSIA TÉ CAPACITAT PER PA RLAR D’ECONOMIA? 

El Papa Pius XIIè quan feia discursos parlava de tot. De medecina amb els metges, d’enginyeria amb els enginyers... Va venir Joan XXIII i humilment reconeixia que no entenia de tot, i parlava de Jesucrist a totes les audiències. També sabia dir que fessin un petó els seus nens en arribar a casa de part del Papa. Parlava de Jesús i estimava la gent.

Una cosa semblant passa ara amb l’economia. Els bisbes diuen que és massa complicada per parlar-ne. I callen. Però no saben fer un petó i una protesta a favor de la família que té els membres amb atur o situar-se decididament  al costat dels desnonats. En realitat, sembla que els fa por parlar de Jesucrist i estimar la gent. Quan hi ha tant gent lacerada per la crisi, l’església potser  no sabrà donar receptes (encara que en dóna en un tema tan complicat com la bioètica),  però es pot posar al costat dels que sofreixen i fer allò que era una constant en l’evangeli: posar-se sempre, com Jesús, al costat del que sofria tant si era pecador, com si era jueu o estranger. Aquesta postura va ésser tan entenedora que els opressors del seu moment es van donar per assabentats (Mc 12,12) i decidiren eliminar-lo.

Ja sabem que no és tan fàcil jutjar segons quines postures. Conten que el dictador Idi Amin va anar a Roma i va ésser rebut pel Papa (Pau VI), però també conten que li va dir que si no el rebia moririen dos missioners a Uganda.

En aquest cas la pressió venia per raons vitals (hi anava la vida de missioners),  però massa sovint les pressions perquè els bisbes callin vénen per raons econòmiques, i en això hi ha molt a dir, com podeu imaginar.

De fet, es troben a faltar unes paraules no sols de compassió envers els aturats, els desnonats, els afectats per aquestes crisis, sinó també d’exigència sobre els governants perquè, a l’hora de destinar recursos tinguin compassió (com Jesús) i no callin quan algun ministre diu frases com aquesta “sabemos lo que tenemos que hacer y lo haremos” que està a les antípodes del tarannà democràtic que esperaríem d’ells perquè, encara que no som entesos per donar receptes, sí que som una mica entesos en humanitat i els podríem dir que una mica dels recursos que destinen a salvar entitats bancàries els podrien posar per pal·liar els efectes nefastos de la recessió entre els desnonats, els aturats i tots aquells que viuen sense esperança.

A més a més, no s’ha d’ésser gaire savi per entendre que, a base de deixar la majoria de gent sense res a mercè de les entitats benèfiques, l’estat tampoc no tindrà d’on recaptar impostos. Recordeu el que deia Henri Ford “Si els nostres treballadors tenen un sou adequat, amb els seus diners compraran els cotxes que nosaltres produïm”. Ara passa a l’inrevés perquè ja em diran qui és el savi que ha inventat una societat en la qual la gent va quedant (amb retallades) sense recursos. Quin altre futur s’espera com no sigui la misèria sobre la misèria. Quin futur li espera al govern sense on poder recaptar?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA COMUNITAT CRISTIANA VIVA COMPROMESA AMB EL
PROJECTE  DE JESÚS TE UNA PARAULA PER L'ECONOMIA
D' UN MÓN COMPLETAMENT NOU.  

LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?

Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.

Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.

Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.

Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.

Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.

Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna.  ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare. (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.

La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’empobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.

Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos ... i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 1,52).

No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom (Ap 22,20-21).

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUÈ ENS APORTA EL NADAL?

Un dibuixant (Cortés) feia unes vinyetes amb aquest títol: Que bueno que hayas venido!

La vinguda de Jesús ha canviat el signe de moltes coses de la humanitat. Ha vingut a portar-nos una Bona Nova. Una nova manera de viure en la qual “el perdó” i la decisió de “fer-se pa per als altres” ocupa un lloc important en la vida del creient. No us confongueu rememorant pel·lícules en els quals es veu Jesús envoltat de gent (això va durar molt poc en la seva vida) o muntanyes coronades amb la imatge de Jesús com el Corcobado o el nostre Tibidabo. Jesús passava desapercebut entre els poderosos del seu moment. Si en parlaven era per eliminar-lo. En el seu temps i en el nostre els polítics no parlen ni realitzen cap altre perdó que no sigui per acabar de conquerir el que es proposen. Per això un home (Jesús) que aixecava els pobres, no confraternitzava amb els politics ni els sacerdots poderosos del seu temps, no cercava protagonisme, va quedar sol progressivament fins a morir odiat pels que més podien i abandonat covardament pels seus seguidors. En la seva mort a la creu no tenia cap incondicional. Diu l’Evangeli de Lluc que els seus ho miraven de lluny (Lc 23,49).

Els relats del Naixement de Jesús, que no són gaire històrics, reflecteixen en la infància allò que ell va fer en la vida adulta. Diuen de l’Infant allò que serà de gran.

Si de gran va ésser condemnat a mort, en la infància Herodes el cerca per matar-lo;

si de gran no va ésser ben acollit, en els relats de la infantesa Maria (amb Josep) no troben lloc on poder infantar un part amb una certa dignitat (el pessebre dels animals);

Si de gran molts tenien por en veure’l ressuscitat i l’àngel els dirà que no tinguin por, en el somni de Josep i en les paraules de l’arcàngel Gabriel escoltarem les mateixes paraules: No tinguis por;

Si de gran desautoritzarà el temple i la corrupció que hi ha en aquell lloc, en la infància estarà per damunt dels sacerdots i lletrats parlant en el temple;

Si de gran el cec i els que el reben a Jerusalem el proclamen fill de David (que era betlemita) de petit els evangelis de Mateu i Lluc faran que neixi a Betlem;

Si de gran morirà en la més gran pobresa (la mort en creu era per als pobres), el seu naixement  serà com el d’un immigrat acabat d’arribar;

Si de gran només els pobres i els senzills el reconeixen, en el pessebre seran els pastors, que vivien al ras, els que aniran a veure aquella família que acaba d’infantar;

Si de gran l’arribada de Jesús a Jerusalem va causar commoció als habitants de la ciutat, els mags, quan entren a la ciutat preguntant per aquell que ha nascut també causaran inquietud a la mateixa ciutat.

Amb això vull explicar que tots el relats de la infància de Jesús no són gaire històrics però prefiguren amb molta candidesa i joia el que serà Aquell que ha vingut a canviar la vida del món.
Per això els cristians, tot i saber que ens trobem amb unes narracions més prefigurades que històriques, celebrem totes aquestes coses: el Naixement, la vinguda dels mags amb la gran alegria que tingueren quan retrobaren l’infant amb la seva mare, l’anunci de l’àngel a Maria (que ja li diu que aquell infant que tindrà serà anomenat “Fill de Déu”) i ella respon amb aquell “tant de bo!” es realitzin aquestes paraules.

Si el nostre poble afegeix complements que no es troben en cap evangeli com la cova, el bou i la mula, i un paisatge amb molsa, cases com les nostres i rius amb paper de plata, llums de colors i tot d’estels, vol dir que interioritza la celebració i la fa pròpia. Millor que millor, mentre no perdem de vista el missatge d’Aquell que perdonava  i es feia pa al servei dels altres que era l’eix central en la vida de Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES RECOLLIDES D’ALIMENTS

Escolteu bé: ni els rècords d’atenció a gent de Càritas ni les recollides de molts aliments no són cap èxit. Són més aviat la constatació d’un enorme fracàs dels governants. A ells sembla que ja els està bé i fins i tot afavoreixen aquesta enorme beneficència que s’està generant en la nostra societat. Fa tot l’efecte que els governs han programat aquesta desgràcia dient: “La gent d’aquest poble, si els neguem tot i els deixem sense res, se sabran espavilar; que muntin campanyes de tota mena per donar menjar a les cada vegada més nombroses famílies”.

Estan sortint articles a la premsa estrangera preguntant-se com és que no hi ha una revolta amb tanta gent aturada i és que de moment ho aturen les grans campanyes d’aliments i els avis (i àvies) que estan fent un gran paper d’assistència als fills i néts necessitats.

Perdoneu la meva gosadia però els que teniu el meu llibre podeu veure que en l’article que vaig escriure el 18 de març de 2001 (pàgina 102), quan ja s’entreveia la voracitat dels potentats que volen guanyar cada vegada més, em vaig aventurar a fer un pronòstic: que aquesta mà negra que domina el món s’atreviria a ficar la mà als comptes bancaris de la gent senzilla per prendre’ls els diners que hi tenen dipositats. Ho vaig encertar, perquè primer va passar a l’Argentina amb l’anomenat “corralito” i ara passa aquí amb les anomenades “preferents” que ja estan anunciant que moltes no es podran recuperar pas senceres. Han ficat la mà en els comptes bancaris dels pobres. Els polítics estan desconcertats perquè no controlen aquest enorme robatori i, de moment, no veuen altra solució que apuntalar els bancs amb enormes despeses i mirar amb bons ulls les campanyes que es munten per donar menjar a la gent. Molt trist, tot plegat, perquè Càritas i el Banc d’Aliments només haurien de donar als pocs que, per malaltia o incapacitat, han de recórrer, i encara excepcionalment, a pidolar.

Aquesta feblesa i impotència dels governants ja es donava en temps de Jesús. Podríem recordar el que Jesús diu d’Herodes, que també era una marioneta a mans dels vertaders amos, que eren els romans. L’anomena “canya sacsejada pel vent” i “home vestit amb vestits refinats” (Mt 11,7-9). Va tenir la valentia de denunciar la feblesa d’aquest jueu polític (Herodes) que era un rei titella, que depenia del dictat del poderosos del seu temps i va demostrar la seva covardia cedint als encants d’una ballarina que li demanà el cap de Joan Baptista en una safata (Mc 6,22-28).

Però Jesús va fer també una altra cosa: es va compadir de les multituds famolenques generant una solidaritat dins la llibertat. Quan es troba amb la multitud que errava com ovelles sense pastor (Mc 6,34) diu al jove que tenia cinc pans que es reparteixin entre la gent asseguda (Jn 6,9-11), sense exigir que els que en guardaven amagat en el sarró el traguessin a la vista i també el repartissin. Es va generar una solidaritat en la llibertat semblant a la que diu Sant Pau:

A propòsit d'això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l'any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d'acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d'haver igualtat (2Co 8,10-13).

Aquests ensenyaments indiquen que tan Jesús com Sant Pau van viure episodis de molta fam al seu entorn. Les campanyes actuals tenen encara un risc que hauríem d’evitar: Que els que donen es facin veure i es facin felicitar. Compte, que això està passant! Aquests ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

VINDRÀ EL “FILL DE L’HOME”

Quan llegim el llenguatge de la bíblia sovint ens tornem dualistes. Què vull dir? Que imaginem els de dalt (Jesús i els seus) i els de baix (que seríem nosaltres). I tenim la temptació de quedar-nos com arraconats davant d’un cel molt allunyat de la terra. Doncs bé aquesta manera de contemplar aquests misteris (mira que dir-los misteris) no ens ajuda gens.

Dic això perquè a l’Evangeli d’avui apareix una frase solemne que diu que veuran el Fill de l’Home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Si tenim al cap que Jesús és a dalt i nosaltres a baix no entendrem aquest escrit. Doncs com l’hem de mirar?

Molt més senzill. El Fill de l’home és Jesús i el fill de l’home som també nosaltres. Ell  va començar proclamant que qualsevol persona, començant per ell mateix valia més que el gran temple perquè ell seria el nou temple (Jn 2,21). Doncs aquest text de la majestat i els núvols l’hem de llegir amb la mateixa simplicitat dient que nosaltres, com ell, valem més que qualsevol temple perquè la presència de l’Esperit està en nosaltres.  Per això, fent un analogia podem dir que nosaltres també som unes persones que estem al costat de Déu Pare i per tant, com ell, estem en una vida nova. Així entendreu que podem estar “drets” davant del fill de l’home (Lc 21,36) perquè valem el mateix que ell i podem fer les mateixes obres que ell va fer i també de més grans (Jn 14,12). La Carta als Colossencs diu que som ressuscitats! (Ef 3,1) i per tant no hem d’esperar l’altra vida per tenir la dignitat reial com la de Jesús. Ja la tenim ara.

Recordareu que, quan el summe sacerdot jutja Jesús en el moment que està detingut, després de l’episodi de l’Hort de Getsemaní, li preguntà: Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?  Jesús li donà aquesta resposta: - «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.» (Mc 14,62).

Jesús ens dóna una nova manera de presentar-nos davant Déu que consisteix en posar-nos al seu costat sabent que som estimats. Contemplem un Déu Pare que fins i tot es preocupa dels més petits (Mt 18,10) perquè si Jesús és fill de l’home que ve a salvar els que es perden (Mt 18,11).

Vist tot això, aquesta proclamació que diu que “vindrà el Fill de l’home sobre els núvols del cel” no sols no ens ha de fer por sinó que ens ha d’infondre molta confiança. Nosaltres ens podem posar al costat de Déu i ens sentim estimats perquè ens té al seu costat. Molts pensadors  actuals en diuen “autoestima”. Els creients sabem que ens ve donada i no pas per un gran esforç sinó pel que hem rebut de dalt i l’agraïm.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DEPÈN DEL COSTAT QUE T’HO MIRIS

Posem per cas una família que compra un pis. Paga dotze mil euros d’entrada i acorda una hipoteca de cinc-cents al mes. Al cap de quatre anys ha pagat els dotze mil més vint-i-quatre mil de les quotes. Però marit i muller perden el treball i queden a l’atur. No poden seguir pagant. L’entitat financera se’ls queda el pis i els continuarà demanant quotes cada mes perquè el deute era molt més gran.

Aquest pis entra en subhasta i un individu el compra per  trenta mil i es converteix automàticament en propietari.

Contemplem el fet des de tres punts de vista.

- Des de l’entitat financera: ha cobrat els dotze mil de paga i senyal més els vint-i-quatre mil de les quotes del temps que la família ara desnonada ha anat pagant, més els trenta mil de la subhasta, més el que els desnonats hauran de continuar abonant.

- Des de l’individu que ha pujat en la subhasta: sap com entrar en aquests afers i aconsegueix el pis només per trenta mil i queda seu.

- Des de la família hipotecada que ha abonat les dotze mil de paga i senyal més les quotes de quatre anys de bonança que són vint-i-quatre mil més: ja ha pagat més que el que valdrà el pis en la subhasta però el perd i encara haurà de continuar pagant el deute al banc.

Quin  és el problema des de la mirada cristiana? El punt de mira.

Ni l’entitat financera, ni els governs de torn del color que siguin, ni l’individu que s’ha quedat amb avantatge un pis econòmic en una subhasta, no veuen aquesta injustícia contra el més perjudicat (el més pobre) que ha pagat més que el preu de la subhasta, i que es queda sense el pis i encara l’ha de continuar pagant. Les lleis s’han fet mirant els bancs i no pas mirant la gent senzilla.

Nosaltres però, hem de fixar la mirada en aquell que ningú no s’atura a mirar; hem d’escoltar el seu lament quan reclama un dret davant Déu i no davant les lleis i ningú no el té en compte.

Contemplem l’Evangeli per imbuir-nos de les mirades de Jesús:

- Quan tothom mirava les quantioses ofrenes que la gent portava a la sala del tresor (Mc 12,41-43) i es feien tocar la trompeta perquè la gent els felicités (Mt 6,2) Jesús s’atura i fa que els seus deixebles mirin l’ofrena de la viuda pobra que ha donat del que li falta mentre els altres  han donat del que els sobra.

- Quan la gent felicitava els que havien tingut sort de rebre una ajuda quan les aigües es removien a Siloè, Jesús mira aquell que fa molts anys que no ha tingut ningú al costat (Jn 5,1-7) i ha quedat relegat entre els més marginats.

Per això els creients en Jesucrist han de saber mirar atentament els desnonats i no pas els beneficis dels que han cobrat dues vegades el pis o dels que l’han obtingut en unes condicions avantatjoses. No ens hem de deixar enganyar per unes lleis injustes que acrediten que l’operació ha estat legal. Legal sí, però no cristiana.

Ens cal eixugar les llàgrimes dels desposseïts i denunciar aquells que han fet unes lleis que perpetuen aquesta mena d’injustícies.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?

Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.

Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.

Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i  no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.

Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia...)

Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten  més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.

Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.

Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:

- Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.

- Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre;  de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.

Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JA HI TORNEM A ÉSSER!

JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNIA EPISCOPAL ESPANYOLA.

La Conferència episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptàvem, però un comunicat de bisbes en temps campanya dels gallecs i els bascos i de pre-campanya electoral a Catalunya és una manera de dir als ciutadans que han de votar que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral,la qual cosa és força greu.

A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge reial) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ésser catòlic en altres situacions que la política ens condueixi.

Fa poc vaig llegir una estadística, que no sabria dir d’on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

De les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no hi troben altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9) que era dels romans que dominaven aquella terra i per altra crida, entre els seus deixebles, uns denominats zelotes (Lc 6,15).  Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feien amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que ha arribat l’hora del fill de l’home (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28).  Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES

Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere una requitzella d’esclaus.

Avui vivim empodegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, que els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.

Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.

Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.

Les cues de gent cada vegada son a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta casi impossible. Mots aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.

Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.

La multitud dels aturats corren el perill d’anar al darrere del que els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta que molesta tant a Déu, que no oblidarà mai el que fan (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.

També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguien com ovelles sense pastor i què fa Jesús?  Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.

Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: “Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist”. Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop que, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten,  han de començar a compartir del poc que tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’Islam, són fonamentalistes.  Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: Culpa d’ells.

I nosaltres?

Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA de 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.

Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-te de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.

Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?

Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix en dir “deixem-ho estar” sinó en tenir un esperit fort amb el que lluitaràs sense haver de fer mal al que te’n ha fet, però cercaràs medis perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’economia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.

Voldria dir que hi ha molta mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molta mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por en reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.

Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS GERMANS MUSULMANS

Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.

Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.

Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens /nenes de l’església com no sigui per fer la primera comunió, els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix en aprendre l’Alcorà (el seu llibre) de pe a pa.

En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tots és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, els ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés a catòlic. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.

Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.

El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius pels que s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és un imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme. (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).

En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els medis van magnificar.

Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, el món islàmic té una altra manera de protestar ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS