En la teologia d’occident hem descuidat el valor femení de Déu mateix. Vull dir que Déu és Pare i Mare i molt més. En la nostra formació  cristiana ens han accentuat la imatge d’un Déu (amb barba blanca sobre els núvols) com si, en ell, només hi hagués els valors masculins. Amb això hem passat per alt que Déu és feble, amorós i tendre. Amb aquesta imatge ens ha estat inculcat un Déu que és com un jutge i que està per damunt de tot. Vol dir que hem rebut una doctrina bastant deficient. Hem oblidat aquella imatge que ens dóna el profeta Isaïes quan diu:

«¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria. (Is 49,15).

I també hem omès aquelles paraules de Jesús quan diu que el Pare és tan provident sobre nosaltres que no cau ni un sol cabell a terra sense el vostre Pare (Mt10,29). Amb altres paraules que està al costat nostre com una mare al costat del fill malalt i necessitat.

Els orientals ortodoxes, quan parlen de l’Esperit Sant, el veneren com una mare i el mot és femení en hebreu.

Doncs bé, el nostre poble cristià, amb una gran intuïció, ha accentuat la devoció a la Mare de Déu perquè estava orfe de la figura materna de Déu.

I què ha fet?

Ha venerat la Mare de Déu en tots els llocs on hi ha esglésies o capelles i ha bastit molts santuaris en honor de Maria.

Si us fixeu en la nostra història, us adonareu que la major part de les marededéus trobades corresponen al temps que els alarbs van retirar-se cap el sud. El poble recuperava imatges amagades anys enrere, que els avis havien explicat als seus nets on les trobarien si un dia les podien tornar a venerar. Montserrat no és cap excepció. A més a més està situat en un lloc excepcional entre les muntanyes, que fa que molta gent que no hi pujaria per venerar la mare de Déu, hi va per gaudir del paisatge privilegiat.

La major part de la nostra gent algun dia ha pujat a la muntanya per pregar en el santuari o per fer el petó a la imatge entranyable.

Si el poble de vegades ha exagerat donant un culte excessiu a la Mare de Déu s’ha equivocat, però també l’Església ha errat amagant la dimensió femenina del Déu que ens salva i està al nostre costat. Els creients han compensat la manca de la tendresa femenina.

Encara hi ha una altra dimensió que també és simbòlica. Montserrat és una icona de Catalunya com el Pilar ho és d’Aragó, Guadalupe d’Extremadura o Meritxell d’Andorra. Són raons de més perquè el poble s’hagi bolcat a venerar aquestes imatges.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PASQUA DE RESURRECCIÓ: Crist ressuscitat ens precedeix i nosaltres, amb ell, ressuscitem i perdonem.

LA PASQUA I EL PERDÓ

Els animals no perdonen. El que perd fuig i el que guanya es queda. Quan afirmem que els animals són més nobles que les persones no sabem el que diem perquè o se sotmeten o sotmeten l’altre; o perden o guanyen. No saben què és la compassió. La bèstia que menja altres animals se’ls menja i bon profit i al que li toca el rebre va a la panxa de l’altre i santes pasqües.

Encara que conviure amb persones costa molt més que conviure amb animals, la veritable grandesa de les persones és la capacitat de tenir misericòrdia i perdonar. Sovint és molt carregós desitjar-li el bé a aquell que ens ha fet el mal i, quan ho fem, sentim que se’ns estripa l’esperit, però ho fem.

Aquest és el missatge que el Crist dóna als deu apòstols quan el veuen ressuscitat. Els diu:

«Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»  Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant.  A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.» (Jn 20,21-23).

D’aquesta manera resten íntimament units

el Perdó,

l’Esperit que rebem

i la Resurrecció

No confonguem, el perdó del pecat amb la remissió de la culpa. El perdó del pecat, lligat amb l’esperit i la resurrecció, consisteix a aixecar-nos i aixecar els altres i també a recuperar la vida i desitjar que els altres també la recuperin (també els que ens han fet mal).

I com es fa per actuar amb tanta generositat? Reconeixent que nosaltres mateixos som fruit de molts que ens han estimat. A la fi no donem del que tenim, sinó del que hem rebut. Per això cal la fe.

I què és la fe?

La descoberta de tot el que ens han donat i dels beneficis que tenim a causa de la convivència i els perdó que els altres ens han donat. Només cal reconèixer el molt que han fet altres perquè siguem el que som.

Quan saps reconèixer el molt que has rebut dels altres no ha de costar res perdonar (que no vol dir oblidar). Si entres en aquest núvol d’agraïment i perdó no et costarà gens creure en la resurrecció, que serà una cosa tan senzilla com reconèixer el que ja tens i el que ja estàs fent.

Mentre no perdonàvem érem captius del nostre propi pecat (encara que l’ofensa ens l’hagi fet un altre). Per això la carta als efesis diu que, quan el Crist puja al cel se’n duu un seguici de captius, que som tots els que ha alliberat (Ef 4,7-8). Alliberats perquè hem après a perdonar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TAN FEBLES COM SOM!

Quan llegim l’entrada de Jesús a Jerusalem ens enganyem pensant que va ésser una entrada triomfant com la que celebrem pels carrers brandant branques d’olivera. Ens equivoquem i creem una falsa imatge d’aquest Jesús que ni el van rebre bé ni l’esperaven a Jerusalem. El fet va passar a la muntanya de les Oliveres i els que volien aclamar-lo eren els que anaven amb ell. La ciutat de Jerusalem el va rebre malament. Diu la traducció que la ciutat es va inquietar, però l’original grec diu molt més: la ciutat tremolà com un seïsme (Mt 21,10). Per què Jerusalem no el va rebre bé? Perquè entrava una persona que no havia tingut connivència amb cap de les autoritats (ni eclesiàstiques com els Grans Sacerdots, ni reials com Herodes, ni polítiques com Pilat) i perquè, en la seva feblesa, desafiava un muntatge en el qual tots els que vivien de l’economia hi podien sortir perdent. Aquell home (Jesús) es va atrevir a dir que el temple som nosaltres, per tant no calien les ofrenes ofertes. Amb aquesta proposta no hi hauria diners abundants per als sacerdots que oferien els sacrificis ni per als pastors que menaven els ramats, ni per a les mestresses que llogaven cenacles als pelegrins, ni per als comerciants que vivien dels pelegrins.

Com és que un home amb tanta feblesa, que encara ho va ésser més un cop burlat i crucificat, ha tingut tanta força com per anar redreçant la història?

El secret encara val per avui. Els febles han d’aguantar els forts, els ignorants han d’ensenyar als savis i entesos, els malalts han de donar vida als que estan sans i els que ploren han de consolar als afligits. Aquest és el secret de la resurrecció. És el secret de les benaurances.

Posem exemples concrets del nostre món perquè la mort i la resurrecció ens siguin més enteses.

Quan ens sembla que la jerarquia eclesiàstica s’aparta de l’anunci de l’Evangeli contemplem com moltes viudes i avis pobres cullen fills i néts partint el pa a trossos perquè arribi a tots. Això és la resurrecció.

Quan desconfiem dels polítics i els posem al capdavall de les apreciacions, veiem que el poble engega manifestacions pacífiques i moviments cada vegada més nombrosos reclamant  allò que els governants no donen. El poble indefens torna a donar la vida a la societat i crea una nova manera de fer política sense l’enorme presència d’efectius militars com ha passat a Ucraïna.

Quan els organitzadors de l’economia tapen les vergonyes d’unes enormes estafes de les banques  i han de posar cent mil milions (notícia d’aquesta setmana) per rescatar-les (en pessetes són 16.600.000.000.000) el poble pobre ha hagut d’estalviar aquest diner sofrint enormes retallades i escoltant encara l’insult dels potentats que diuen que l’economia s’està redreçant.

A la fi sempre és el pobre i el feble el que ha d’aixecar el caigut que molt sovint és el mateix potentat.

El sacrifici i la condemna del pobre (en el cas de Jesús) produeix un efecte contrari a l’esperat, ja que, com diu el càntic del Magníficat, els poderosos cauen del soli i els humils són exalçats (Lc 1,51-52). Aquella creu que nosaltres venerem no va immobilitzar un home deixant-lo indefens i burlat, sinó que va servir, i encara serveix, per anular el deute de les lleis injustes que permetien la condemna dels justos, clavant aquestes lleis obscenes a la mateixa creu (Col 2,13-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA CONDEMNA A MORT

Un pervers tribunal acaba de condemnar a mort 528 persones en Egipte.  És probable que aquesta sigui l’ordre d’execució més gran d’aquest segle que ha començat. El mateix fet de la condemna ja és una bestiesa que no ens ha de deixar tranquils. La figura religiosa més importat d’Egipte, el Gran Muftí Alam, tenia 10 dies per rebutjar la decisió, però quan escric això no tinc constància d’un possible indult. Aquest judici és una burla política, ja que el règim actualment governant fa servir l’escamot d’afusellament per aniquilar l’oposició. Si el món no parla, les conseqüències seran nefastes.

Reaccionarà el món i les persones de totes les religions per demanar clemència i bloquejar aquesta sentència? Tant de bo! Pel que sabem, el judici del qual parlem, a l’Egipte, va durar només dues tristes hores, per condemnar més de cinc-centes persones.

Justament aquests dies en què els cristians ens acostem a la setmana Santa estem més sensibilitzats per rebutjar uns assassinats en massa. Contemplant el crucificat, rebutgem aquella mort i, amb ella, totes les condemnes, sense aturar-nos a analitzar si els que han d’ésser executats són innocents o culpables. Són fills de Déu, com nosaltres, i han de viure.

La història està plena d’injustícies d’aquesta mena i fins la mateixa església va contribuir a treure la vida als heretges en altres èpoques. Vol dir que hem d’ésser humils.

Però ara ens hem de preguntar: qui som nosaltres per condemnar a mort un altre ésser igual?

Encara que l’escamot d’afusellament impressiona, hi ha altres maneres de matar, com diu el sant Pare Francesc:

Així com el manament de “no matar” posa un límit per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia d’exclusió i desigualtat”.  Aquesta economia mata (EG 53).

Amb això vol dir que quan un sector de la població (els més pobres) queden exclosos de la societat i perden els drets de tota persona a viure, a tenir habitatge i poder menjar, els estem matant, i tots en som responsables.

La raó principal per prendre aquesta postura ben contrària a la pena de mort és que creiem que el nostre Déu és Pare de tots, i això ens fa germans; i ja no  podem dir més allò que deia Caín després d’haver occit el seu germà Abel “Que potser sóc el guardià del meu germà? (Gn 4,9).  Efectivament si reconeixem Déu com a Pare, som responsables de la vida i de la mort dels nostres germans, encara que estiguin a Egipte o a Síria.

Aquests dies sants contemplarem Jesús perdonant mentre era crucificat (Lc 23,34) i també dient als deixebles que havien d’estar plens de l’Esperit per poder perdonar (Jn 20,22-23). Perdonar és aixecar, és donar vida i alegrar-nos que els altres també la tinguin i la tinguin en abundància (Jn 10,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA FORMACIÓ ESPIRITUAL DELS FILLS I NETS

 

Qualsevol musulmà sap qui és Mohamet (Mahoma), quin llibre sagrat tenen (que és l’Alcorà) i quines obligacions els imposa la religió que practiquen. Això ho saben fins i tot els que podríem dir-ne ateus (que no practiquen). Els seus infants van a la mesquita més propera (en el nostre poble la de Manresa) i aprenen de memòria moltes sures (capítols) del seu llibre sagrat i en saben interpretar els símbols.

Entre nosaltres hi ha un desconeixement generalitzat començant pels pares, pels mestres i no cal dir els infants. Una escola laica no és la que amaga les realitats, sinó la que explica sense proselitisme. Doncs les nostres escoles (les de la majoria de Catalunya) no són laiques com proclamen i haurien d’ésser, sinó que amaguen les arrels de la nostra civilització. Posaré uns exemples. Tot nen sap què és la carnestolta i gairebé cap no ha sentit ni tan sols el mot quaresma. De la quaresma, si ens saben alguna cosa, és allò de la vella de les set potes que, pel que he comprovat, cap dels mestres que l’ensenyen no sap com comptar-les. Ni tan sols reben una informació que podria dir: els que són catòlics (i aquesta és la tradició de la majoria dels nostres avis) celebren en el temps de Pasqua la Passió, mort i resurrecció de Jesús. Dir això no és proselitisme, sinó que és informació històrica i simbòlica per entendre moltes coses del nostre poble i pràcticament de tota Europa.

L’escola no sols no ho fa, sinó que ho amaga. Els pares i avis  hauran de fer aquesta suplència. La catequesi parroquial fa alguna cosa, però molt poca perquè encara que reben una formació setmanal els nens no veuen que els pares creguin o practiquin això.

No s’ha d’ésser gaire clarivident per endevinar que el nostre poble, en pocs anys, no tindrà defenses i que fins i tot el que sembla ara molt fort, que és la fe en la pròpia terra i les manifestacions autonomistes, es desfarà quan hi hagi una petita compensació econòmica o quan la gran premsa desviï l’atenció cap al culte al cos, l’elogi del menjar, les victòries esportives o les magnificacions dels premiats en les loteries de qualsevol mena. Si pareu atenció en totes aquestes coses veureu que no tenen ànima. Només hi ha mobilitzacions esporàdiques, perquè cada dia canviem de divinitat (esport, el propi cos, el menjar o el vestir, loteries, l’autodeterminació...). Jesús es queixava del seu poble perquè no sabia discernir allò que és principal i els deia:

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,23-24)

Hi ha unes suplències que són els anuncis comercials que ens prometen felicitat, amor (sovint només sexual), satisfacció... però aviat ens adonem que només pretenen que els comprem el producte.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

L’ENGANY I EL DESENGANY

 

Com és que els polítics fan servir la por d’aquesta manera, podríem dir, tan barroera? Mentre uns ens diuen que vagarem esmaperduts pels espais siderals, uns altres ens diuen que lligarem els gossos amb llonganisses. Nosaltres ens adonem que uns i altres ens menteixen  i quedem “desenganyats”.

A qui hem de creure? Molt senzill, a aquell que no ens vulgui portar pel camí de la por i el terror. Aquesta només serveix per dominar.

Els cristians no som millors que els altres però tenim una cosa que ens diferencia: la fe en la resurrecció, que vol dir que no hem de tenir por si som petits i pobres, tampoc hem de témer si plorem perquè serem consolats; No ens ha de preocupar sentir que som humils perquè posseirem la terra i hem de considerar com un do de Déu treballar perquè aquest món sigui més just i no hi hagi tant d’engany perquè serem saciats. (Mt 5,1-6). Aquesta nova mirada molt esperançada de la societat és fruit de la resurrecció en la qual creiem.

Això fa que no hem de tenir por, perquè la por ensorra les persones i Déu vol que visquem amb confiança, encara que siguem un petit ramat com diu el mateix Jesús:

No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. (Lc 12,32-33).

Acabada la crucifixió els pobres seguidors de Jesús, encara desconcertats de tanta desgràcia, tremolaven de por encara que se’ls apareguessin els àngels. Els missatges repetits dels àngels i del mateix Jesús anaven el en el mateix sentit: “No tingueu por” perquè, per grossa que hagi estat la desfeta, més gran serà la possibilitat de reprendre la vida.

En temps de Jesús n’hi havia per tenir por, perquè els romans, a la més petita sospita de revolta, aplicaven el càstig severíssim de la crucifixió, i els sacerdots del temple excloïen de la societat normal a tots aquells que consideraven pecadors, sigui per malalties perennes, sigui per ésser estrangers o per infraccions a la llei, com la del sàbat. Per això en aquell temps hi havia una multitud de persones “excloses” de la societat molt empobrides que anaven al darrere de qualsevol predicador que els prometés una revolució.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PAPOLATRIA

El Sant pare FRANCESC ha dit i repetit que no havíem de mirar tant cap a dintre de l’església (la nostra moral, els nostres sagraments, la nostra jerarquia...) sinó cap a fora (els pobres, les guerres, la gent que busca i no troba...).

Aquest missatge sembla que hagi quedat ocult perquè la gent, els capellans i els bisbes miren cap a ell, cerquen de fer-se la foto amb ell i citen el que ha escrit o dit. Al contrari del que ha estat predicant demanant-nos que l’església miri capa fora.

El nostre poble i la nostra pobra església va al darrere de figures mediàtiques que surtin als diaris oblidant el que el mateix Jesús feia i deia, quan es va amagar a la muntanya mentre el buscaven per proclamar-lo rei (Jn 6,14-15), o quan els deixebles cofois de la fama que anava agafant anaven darrere d’ell. Diu l’Evangelista que Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo.  Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.»  Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.»  I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis (Mc 1,36-39). Sembla que els cristians, entusiasmats pel canvi que suposa el nou Sant Pare Francesc, oblidem que el centre del que fem està en el Crist, present en les nostres comunitats, i que l’Esperit és el que cohesiona tot el nostre cos místic (que som tots) i no pas el sant Pare. Aquest, el papa, ens coordina però ni és el centre dels cristians ni tampoc no ens cohesiona.

Sembla que oblidem que ell, al cap de poc d’ésser bisbe de Roma va dir que arribaven un excés de consultes d’arreu del món sobre el que havien de fer i que no podia continuar aquest sistema en el que “Roma” hagi de tenir respostes per a tot. Afegia que molts problemes s’havien de resoldre a nivell local. Amb altres paraules que no hem de mirar tant al Vaticà.

Al meu entendre hem de donar gràcies a Déu de tenir un papa obert i amb una mentalitat trencadora de moltes coses que s’havien enquilosat, però hem de vigilar de no caure en la papolatria (que seria l’heretgia de venerar-lo com si fos mig déu).

Aquest perill d’excessiva veneració dels personatges eclesiàstics s’ha accentuat des de que també els diaris se’n fan ressò. Això que dic també val pels bisbes i pels capellans. Qualsevol veneració d’una persona fuig de l’esperit de l‘Evangeli perquè quan la serpent temptava Adam i Eva que es posessin per damunt de Déu van pecar i tot seguit es van adonar que anaven nus (Gn 3,4-7). És clar que hem de prendre aquest text com a mític i no pas històric però ens val el contingut que consisteix en dir que mai no ens hem de posar per damunt de Déu mateix; i quan Jesús és temptat pel diable en el desert de fer-se valer com a fill de Déu, li respon que només adoraràs a Déu (Mt 4,10).

El mateix Pere, quan un centurió anomenat Corneli es prostrava davant d’ell el va fer aixecar dient-li: Alca’t que no sóc més que un home com tu (Ac 10,25).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

 QUI HA INVENTAT LES FRONTERES?

Els murs els basteixen els que defensen la pàtria (patriotes), però només si son dominadors perquè els altres, els que no poden passar, també defensen la pàtria però el seu patriotisme és sospitós i sovint titllat de terrorisme.

Quan va caure el mur de Berlin molts vam sospirar pensant, innocents de nosaltres, que s’haurien acabat els murs.

El de Cisjordània entre Israel i Palestina li falta poc per ésser quinze vegades més llarg que el de Berlin, perquè encara l’estant fent; i el del Sàhara, entre Marroc i el més àrid desert dels saharauis, no sols és seixanta vegades més llarg que el de la capital alemanya sinó que a més està tot ell sembrat de mines, amb la benedicció de tots els països poderosos fins i tot d’Espanya que, pel procés d’independència, hauria d’ésser la garant del reconeixement de la ex-colònia. El nostre país té dos murs (un a Ceuta i un altre a Melilla) armats de filats i coronats amb ganivets.

Fixem-nos en una contradicció. Mentre els nostres joves no tenen cap problema en travessar països per buscar feina on n’hi hagi, els africans que pugen fins al Marroc i volen passar a l’Europa comunitària es troben amb murs coronats de ganivets i unes policies frontereres que no els deixen passar.

Qui ha inventat les fronteres? Ja es veu que les posen els que tenen privilegis (els han anat millor les coses), poder (poden imposar-les) i prestigi (són reconeguts per les nacions que els poden avalar). Vol dir que les ha inventat el diable. En el nostre país (Catalunya) la majoria de nosaltres som fills o nets de pares o avis que van deixar la seva terra i no van trobar entrebancs per instal·lar-se on hi havia treball que era a Catalaunya. No van trobar fronters a dins del nostre país.

Si avui som cristians ha estat perquè els pioners de l’anunci de l’Evangeli no van trobar fronteres per passar del lloc originari que era Jerusalem cap a Antioquia (que era del que llavors anomenaven Síria) i, passant pel que avui en diem Àsia, travessaren cap a Macedònia evangelitzant Grècia i Roma.

Mireu com és el relat del pas d’Àsia cap Europa del pioner Pau de Tars:

Allí, de nit, Pau va tenir aquesta visió: un home de Macedònia estava dret al seu davant i li suplicava: «Vine a Macedònia i ajuda'ns.»  Després d'aquesta visió vam buscar tot seguit de partir cap a Macedònia, convençuts que Déu ens hi cridava per anunciar-los la bona nova (Ac 16,9-10).

No va ésser Pau tot sol sinó una colla d’apòstols (Bernabé, Siles, Marc, Lluc.. i el mateix Pere més endavant).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA PREOCUPACIÓ PEL MENJAR I PEL VESTIR

Els nostres avantpassats, en temps antics més o menys remot, anaven nus. El vestit ha estat conseqüència de la intel·ligència. L’home resguarda la seva intimitat  amb el vestit a fi que els altres homes i dones no s’adonin d’allò que li produeix una excitació. La dona, al revés de les femelles dels animals, amb el vestit, indica a la parella (o als humans) els moments en què vol estar més disposada. El vestit pot ésser més provocatiu que el nu integral. Ja es veu a les platges.

La gent més necessitada, que en el nostre país poques vegades ho és en el vestir, no pot triar la roba que portarà al damunt perquè no en té cap altra. Si us hi fixeu, sovint els que demanen caritat pel carrer han triat una roba molt deteriorada. No és que no en tinguin d’altre, sinó que la mateixa roba és llenguatge per fer-se més el pobre. També els polítics trien curosament la que han de portar en una festa de barri popular o en una trobada d’alt nivell econòmic. Ja he dit que triem la roba perquè som intel·ligents i volem que sigui també un llenguatge. En l’Evangeli, Jesús ens adverteix de la “preocupació” de com ens vestirem i dóna una simpàtica comparació amb les flors del camp que es vesteixen molt millor que no ho havia fet Salomó (Mt 6,28).

El menjar és un capítol apart perquè no arriba a tothom. Els pobres del nostre país han de demanar menjar a institucions benèfiques o bé presentar-se als menjadors socials on els donaran dinar a preus mòdics. Ja no parlo del problema de la fam en el món que, si hem de fer cas a les grans institucions (FAO, Mans Unides, Càritas) que parlen d’aquesta carestia, són milions els morts per la fam. Les grans empreses productores de menjar sovint han de llençar tones d’algun producte perquè el preu no s’abaixi. Si mirem més a prop nostre lamentem com la gent mitjanament benestant fa grans banquets i ha de demanar tanda, amb molts dies d’antelació, als restaurants més prestigiosos, i quan aconsegueixen l’admissió han de pagar sumes molt considerables per abonar la consumició. No oblidem les paraules de Jesús que recrimina la”preocupació” pel menjar (Mt 6,31-32). Precisament en el menjar es marquen més les diferències entre els que van sobrats i els  que van justos. Hi ha molta gent (aturats  que no tenen subsidi, o bé hipotecats) que, per tot el mes, no disposen més que d’uns pocs dinerets.

He dit que la manera de menjar és signe que som intel·ligents, però també signe de les grans diferències socials.

Als animals, que no raonen (un gos, posem per cas), els poses un menjar especial perquè és festa major o el seu aniversari i només el devoraran sense saber per què. En canvi un nen, per petit que sigui, no triga gens a entendre que el dia de l’aniversari del seu naixement ha de menjar coses especials i això és un senyal de normalitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA TRAVESSA DESESPERADA ALS VOLTANS DE GIBRALTAR

El resultat és ben galdós: una colla de persones humanes ofegades al mar (quan escric això diuen uns 15). Em faig dues preguntes.

1.- Perquè el nostre govern diu que l’actuació de la guàrdia civil era proporcionada? Per un error d’objectius. Si l’objectiu era que aquests no travessessin el mar fins a territori espanyol l’actuació era proporcionada i l’objectiu aconseguit.

Però si l’objectiu hagués estat preservar la vida de la gent? Haurien hagut de reconèixer que l’objectiu no s’havia complert ni de bon tros. Preservar la vida de la gent hagués estat més cristià i no haurien disparat bales de goma ni gasos lacrimògens que van ocasionar la desesperació dels que eren a dins de l’aigua que, per no rebre els projectils o els gasos que els abocaven els nostres guàrdies, van aguantar massa a dintre de l’aigua i una colla van morir ofegats.

És ben clar que el primer objectiu (que no entressin al nostre territori) estava per damunt de la vida de les persones. El nostre govern diu que no disparaven contra les persones (encara que algun diu que si que el van tocar) però els que eren espantats dins de l’aigua, ¿ho sabien que no anaven per ells? Els guàrdies, complint ordres malignes dels seus superiors, van ésser la primera causa de la mort dels que se submergien per no rebre els projectils. Complir ordres malignes també és pecat

2.- La segona pregunta que em faig és per què tants subsaharians i magrevins volen travessar l’estret i entrar a l’Europa comunitària? Penso que la resposta és ben senzilla, és que la nostra sàdica Europa  (i també els estats Units) s’han apoderat de les riqueses del continent africà  i han obligat a viure en la més absoluta precarietat els habitants d’aquests països. Després d’aquest expoli, els països del primer món envien uns quants sacs de farina i alguna altra ajuda humanitària(U?) que no arriba a compensar l’enorme expoli que s’està fent encara. Si afegiu que els altres que intenten la travessa amb pastera, abans han de pagar sumes enormes per tenir lloc en la barqueta, sovint sense garanties que el vehicle marítim i destartalat els  condueixi a bon port, és normal que intentin altres maneres de passar al nostre continent com ha estat aquesta de tirar-se a l’aigua i fer, nedant, el recorregut que els porta de Marroc a Ceuta o a Melilla que ja és territori comunitari.

Hi ha altres països que també tenen riuades de refugiats que en surten per salvar la pell. En aquest moment Síria de la que en surten famílies senceres per fugir de la barbàrie que destrueix barriades d’algunes ciutats amb la gent a dintre. No és estrany que fugin a milers.

No podem restar masells davant de tanta injustícia contra les persones perquè el fill de l’home ens en demanarà comptes quan ens pregunti si vam vestir el despullat, acollir l’immigrant o visitar els presos (Mt 25,31-46).

En canvi, quan refem la nostra història, fem homenatges als republicans i als pobrissons que van travessar els Pirineus a peu i en condicions precàries per fugir de la nostra dictadura i censurem els francesos que sovint no els van rebre dignament.

Tan dignes eren aquells com els que ara fan travesses desesperades, eren persones igual que els actuals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO ENS PODEM QUEIXAR

 

Si ens aturem a contemplar el que passa actualment als cristians en un país com Nigèria veurem que els cristians d’aquí no ens podem pas queixar. Els atacs que han rebut alguna de les nostres esglésies (FEMEN) de dones que es despullen per reclamar l’avortament no són res comparat amb el que passa a Nigèria

Què passa a Nigèria?  Doncs que des de 2011, han assassinat prop de  800 fidels i s’han produït més de 400 atacs contra esglésies cristianes. Molts creients saben que la seva vida perilla nomes d’anar a Missa el diumenge.

Aquestes accions provenen d’un grup anomenat “Boko Haram”, nom que significa "l’educació no islàmica és pecat". Aquests són els que van fer els atacs a les esglésies cristianes pel Nadal del 2011 i per la Setmana Santa del 2012 amb el resultat de desenes de morts.(Zènit)

Aquesta mena de notícies apareixen en un raconet dels nostres diaris. Cal remarcar que, en aquest moment uns cremen esglésies cristianes i els altres no cremen mesquites musulmanes. No estem tants a tants. Aquesta enorme desproporció sembla que hauria de cridar l’atenció i no és així. Torno a dir que aquestes notícies no són silenciades, però passen de puntetes en algun raconet dels diaris.

Per això nosaltres no ens podem queixar.

No vull fer apologia (defensa de l’església) i per això començo dient el que he anat repetint en molts articles anteriors: els cristians no som els bons, ni tampoc els dolents, però el missatge de Jesucrist fa nosa a molta gent. Per que?

Perquè capgira el que en diem l’escala de valors.

Contra l’afany dels diners que hi ha en l’ambient del nostre món el missatge de Jesús clama que els pobres són feliços perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3). Això no vol pas dir que molts de nosaltres no venerem el diner en la nostra feblesa.

Contra el projecte d’estendre la religió a tot el món i convertir-la en única, el projecte de Jesús passa per respectar els altres com ho feu amb el centurió que era romà i pagà (Mt 8,10-13), amb l’endimoniat de Gerassa que també era pagà (Mc 5,19)  i com la samaritana (Jn 4,16-29) . A tots ells els envia a les seves cases i no els força a seguir-lo. Hem d’ésser humils perquè en molts altres moments de la nostra trista història l’església va forçar a fer-se cristians quan tenia poder.

Contra la prepotència del poder, Jesús mai no va tenir connivència ni amb els grans sacerdots, ni amb el rei Herodes que era jueu, ni amb els romans. Defensava que el que vulgui ésser primer es faci el darrer de tots (Mc 10,43-45).

Contra el culte al propi cos, a l’esport, als models i al luxe del vestit, Jesús va restaurar la dignitat de purs a tots aquells que la seva societat marginava per tenir tares físiques (cecs, coixos, leprosos...) i va permetre que entressin al temple quan fins aleshores en tenien vetat l’accés (Mt 15,28).

Aquestes doctrines eren novetat llavors i ara. Els cristians no les hem complert gaire, però el missatge de Jesús les proclama i fa nosa (sovint entre nosaltres mateixos) i no és estrany que un moviment que presenta aquesta postura de Jesús en el món, sigui mal vist i fins i tot perseguit.

Sovint estem lluny de seguir-lo però en som testimonis.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO PODEM DIR QUE SOM BONS SINÓ TESTIMONIS

Ho hem d’anar repetint per no confondre’ns. Massa sovint ens pensem que ésser cristià és ésser bona persona. No és pas així.

Doncs, què?

Hem de recordar que, de bo, només ho és Déu (Mt 10,12).

Nosaltres som testimonis.

Què vol dir ésser testimoni? Testimoni és aquell que diu allò que ha vist i sentit. Per exemple, quan fem un casament i em demanen si els testimonis han d’ésser batejats o confirmats, els contesto que no cal. N’hi ha prou que signin o certifiquin que aquell casament s’ha realitzat.

Doncs en la nostra vida cristiana passa una cosa semblant. Quan algú ens pregunta la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) li podem respondre el que ens sabem de Jesús, el Crist. Que, contemplant Jesús sabem que hem de perdonar encara que potser nosaltres mateixos no ho haguem fet encara; podem contestar també que Jesús s’acostava als més petits i insignificants i els aixecava encara que nosaltres no ho fem gaire.

Si som cristians, hem de reconèixer, com ho feia Jesús, que sovint gent no creient ens passa al davant i fa les coses millor que nosaltres (Mt 8,10)  i que potser els que es fan dir no-creients, tenen una fe millor que la nostra; així ho reconegué Jesús en escoltar la pregària d’aquella dona cananea, no jueva, quan li va dir: Oh dona, quina fe tan gran que tens! (Mt 15,28).

Amb Jesucrist ens serà fàcil plorar els que han mort a causa de la justícia (és a dir: les morts injustes, com la de Jesús) sense tornar-nos insensibles als sofriments dels altres. Si no arribem a tant, haurem de reconèixer que al menys havíem d’haver lamentat aquestes morts. Recordarem que, amb la mort de Jesús va quedar abolida aquella llei (dels jueus) que havia servit per condemnar-lo, com diu Pau als romans:

Doncs bé, també vosaltres, germans meus, vau morir a la Llei de Moisès per mitjà de la mort de Crist. Així heu passat a ser d'un altre, d'aquell qui ha ressuscitat d'entre els morts; i ara donem fruits per a Déu (Rm 7,4)

Si som testimonis del que va fer Jesús també advocarem perquè les lleis injustes del nostre temps no ofeguin o matin els més pobres.

En el seguiment de Jesucrist sempre podem anar un xic més enllà però sense angoixar-nos, perquè cada un de nosaltres arriba on arriba i, com he dit al començament, no som bons sinó testimonis del que va fer Jesús, del que han fet alguns dels seus seguidors i del que hauríem de fer si no fóssim tan febles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS POBLES INFORMATS ES REVOLTEN

Alguna cosa important està passant amb les noves tecnologies: la informació. Una notícia amagada que abans corria de boca en boca ara es desplaça a la velocitat de la llum per la xarxa de comunicació que passa, sobre tot, pels anomenats telèfons mòbils.

Una convocatòria de reunió o de gran trobada en un indret de la ciutat arriba de manera instantània als destinataris i, al cap de poc, milers de persones es presenten al lloc. Un secret d’una vida privada inconvenient que tenia alguna persona pública apareix esbombat, amb fotos incloses, de manera que molta part de la població se n’assabenta.

No sempre són verídiques les informacions rebudes perquè la majoria de les vegades ens arriben anònimes i vés a saber qui ho ha dit.

Tot amb tot, això canvia la vida de molta gent. Ara no n’hi ha prou a comprar un periodista perquè calli o a posar un guarda a l’entrada perquè ningú no sàpiga que estàs allà dins.

Ara, segons quins partits polítics, han de posar tota mena de barreres en el lloc on es reuneixen per evitar que qualsevol vianant, amb un trist mòbil, certifiqui el que han dit o fet.

També nosaltres, els anomenats ciutadans que anem a peu, estem investigats i no serveix de res que ens diguin que hi ha lleis de protecció de dades. Només tenim la imaginació que, de moment, està protegida. Una paraula dita en veu baixa qualsevol dia la proclamaran en els terrats com va predir el mateix Jesús en l’Evangeli amb aquestes paraules:

Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats (Lc 12,3).

No són solament les paraules que se senten i es reprodueixen. La nostra cara i els nostres gestos d’amabilitat o de menyspreu també poden ésser abastament coneguts. Aquesta setmana hem vist reproduïda la cara de conqueridors satisfets de la seva (dubtosa) victòria en els membres d’un partit que ha hagut de reunir-se, aïllat de tota mena de gent, per dir-nos que encara ens trepitgen i que ho continuaran fent.

En pocs mesos hem sofert en veure revoltes a molts pobles i els governs no tenen mecanismes per aturar-les (Ucraïna, Síria, Egipte, ...). El món ha canviat molt i la gent està més informada, però tot això es paga a preu de sang de les persones més indefenses que han de fugir a refugiar-se fora del lloc del conflicte sense saber cap on van. Mai no hi havia hagut tants camps de refugiats.

Pot servir-nos aquella mirada esperançada de Jesús que, després d’anunciar moltes calamitats (Lc 21,7-24) diu que arribarà la “vinguda del fill de l’home” amb gran poder i majestat (Lc 21, 26) que traduït al nostre llenguatge actual ve a dir que arribarà el moment que les persones  (cada persona) estaran en el lloc més alt. Més important serà un nen que una escola i més important un malalt que un hospital i no cal dir que qualsevol persona val més que tot l’Estat del poder. Això també ha de valer per la fe que professem en la qual cada persona val més que tota l’església.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA MAJORIA DE VOTS

La democràcia es fonamenta en la majoria de vots per veure qui ha de governar i quines lleis s’han d’establir. No hem de confondre’ns, perquè la majoria de vots no vol dir, ni de bon tros, la veritat. És un sistema de governar i de legislar perquè no ens matem els uns als altres. Ni la constitució, ni cap de les lleis no són pas  dogmes de fe.

Posaré un exemple de l’antigor i dos de l’actualitat.

En temps antic, quan hi havia esclavitud, les lleis establien les condicions dels esclaus, quines obligacions tenien i quins càstigs havien de rebre en cas d’haver fet algun delicte (llegiu el codi d’Hamurabi i la mateixa Bíblia). Avui ens repugnarien aquelles lleis que donaven per fet que l’esclavitud havia d’existir. Perquè hi eren? Perquè la majoria de la gent les donava com a bones.  Ja es veu que la democràcia és molt feble perquè va variant d’un temps a l’altre.

Ara dos exemples de l’actualitat.

Un és el del tractament que han de tenir els membres d’ETA. Si el legislador fos cristià de cor, fonamentaria les actuacions amb el perdó i la reconciliació i en canvi les lleis són extremadament punitives i no volen sentir parlar de recuperar persones, ni tampoc del perdó, que sempre ha de passar per aixecar el caigut (d’una i altra banda) i reconciliar els enemics. Les lleis estan molt allunyades del que creiem els que volem seguir l’Evangeli. Jo personalment em sento molt a contracor quan veig que una majoria de la població estaria per acabar de destruir les persones que pertanyen o tan sols han col·laborat amb el grup etarra. Repeteixo que el perdó i la reconciliació no consisteixen a treure’ls de la presó com molts es pensen. Fins i tot em lamento que molts eclesiàstics descuidin l’Evangeli i se sumin al desig d’aplicar càstigs.

L’altre exemple és el del tractament legal de l’avortament. Des de l’Evangeli i l’amor a la vida, que tant defensen els partits d’esquerres, l’avortament és una bestiesa. També des de l’Evangeli la llibertat de la dona i la seva garantia psicològica són uns dons preuats. Una altra cosa és la sensibilitat de la població del nostre país molt favorable a l’avortament, que vol que els legisladors el permetin (i alguns fins i tot que el fomentin). El cristià ha de saber parlar sense rotunditat, ja que no estem mai segurs del que defensem i la veritat qui sap qui la té, però ha de saber dir que, triar per triar, s’hauria de salvar la vida del nadó i la llibertat i la salut de la mare. Tots dos valors: l’un i l’altre. Un creient ha de saber dir que una cosa no ha d’excloure l’altra.  El debat arriba a fer riure quan els fonamentalistes de dretes només veuen la vida del nadó i els fonamentalistes d’esquerres només veuen la llibertat de la dona. La confrontació seguirà mentre hi hagi aquests fonamentalismes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HOMENATGES I MÉS HOMENATGES

La mateixa desigualtat avui que es va produint en l’economia, que els que tenen cada dia els va més bé i els que no tenen cada dia han d’estrènyer més el cinturó, es dóna en la proliferació d’homenatges.

Qui són els que els reben? Un mateix jugador en pot rebre un d’una revista, un altre d’una entitat i un altre d’una federació. Quan ens ensenyen les festes i els vestits dels que participen en aquestes festes ens adonem que el diner va sobrat i que els mateixos invitats que són gent coneguda en els mitjans de comunicació, van a unes i a altres festes.

M’explicava el meu pare, que era ferroviari, que un company d’ell va rebre de la companyia ferroviària una medalla d’or per haver treballat cinquanta anys a la mateixa empresa. L’home homenatjat tot cofoi va indagar a casa d’un argenter si la medalla rebuda era del material que li havien dit i li van contestar que no era pas or allò. Quan el pobrissó va reclamar a la companyia, un funcionari va respondre-li que “a veure si posarem or de veritat a un treballador!”. L’or i l’argent es dóna als que van sobrats i reconeguts i no pas els que han treballat més.

Hi ha una dita de Jesús que és ben aclaridora. Diu: “Com podeu creure, vosaltres que accepteu els honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?” (Jn 5,44). Si analitzeu les paraules, us adonareu que els que cerquen els honors els uns dels altres no creuen, o millor dit no poden creure. Per què? Perquè ja tenen la recompensa. No els cal altre déu si ells mateixos ja han acceptat de posar-se al capdamunt del pedestal.

Això també val pels eclesiàstics que han muntat una església en la qual sembla que els uns estan per damunt dels altres, com si capellans, bisbes i papa fossin més que els creients de qualsevol petita comunitat. Els esportistes i els cantants reben premis d’or i d’argent, els polítics reben més alts càrrecs com homenatge, i molts eclesiàstics reben un honor aparentment espiritual que no tenen ni han de tenir perquè no estan per damunt de ningú. Els títols de “santedat”, “d’eminència” o “excel·lència” ja fa temps que haurien d’haver desaparegut del argot eclesiàstic perquè Jesús mateix els va rebutjar. Pareu atenció en un episodi que ens relata l’Evangeli de Marc. 

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?»  Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. (Mc 17,17-18).

També en una ocasió Pere, quan un centurió va voler prosternar-se als seus peus, va dir-li també que no corresponia rebre aquells honors.

Pere i els seus van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava.  Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus.  Pere el va fer aixecar dient-li: «Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu.» (Ac 10,24-26).

Com he dit al començament es dóna la contradicció que, com més misèria hi ha a la població, més homenatges es fan als famosos i als que els van al darrere. I així omplim les pàgines dels diaris.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ SÓN ELS VALORS?

Encara que ho trobeu estrany ningú no sap què són els valors, encara que se’n parla molt. Parlem de la solidaritat i en diem valor, de la justícia i en diem valor. En les escoles avaluen els alumnes per valors, a més dels coneixements de les assignatures.

Els valors no valen res (i perdoneu la redundància) si no hi ha algú que els encarna.

Un home o una dona quan cerquen parella no poden pesar els valors sinó que, un cop decidits, es troben amb una persona que, com tots nosaltres, té unes coses bones i unes dolentes. El que val de veritat és cada una de les persones. Un mateix gest pot llegir-se de maneres diferents segons sigui qui el contempla.

Poso un exemple ben conegut pels que heu llegit l’Evangeli: quan Jesús és a casa d’un fariseu i, mentre esta estirat i recolzat (no hi havia cadires), una dona va als seus peus i plora, l’eixuga amb els cabells i li fa petons als peus. El fariseu que ho contempla només veu uns valors negatius pensant que, si Jesús sabés qui és aquesta dona (una tinguda per pecadora) no permetria que fes el li està fent.  Reacció de Jesús: no mira ni el valor ni el contravalor. Només veu una dona que ha estimat molt i diu que ella té molta fe (Lc 7,36-50). La fe no és un valor sinó una virtut, que és tota una altra cosa.

Per què he dit que els valors no valen res? Perquè ens els podem muntar a la nostra mida. Estàs en una avaluació d’alumnes i parlem d’una noia que tot el dia va darrere el professor. Segons qui la jutja diu que és una alumna aplicada i col·laboradora i un altre mestre dirà que és una llepaculs i una escaladora. Quin  dels dos professors té raó? Cap, perquè els valors no existeixen, ja que ens els fem nosaltres i pots donar la qualificació que vulguis a cada gest, en canvi la noia existeix amb totes les contradiccions que tenim tots i cadascun de nosaltres. Per això és important mirar la persona tal com és.

Amb la nostra fe passa el mateix. Si tu dius que no saps si creus amb Déu i afirmes que creus amb uns valors és que no creus amb res perquè vol dir que el déu ets tu mateix i et fabriques la fe a la teva manera. En canvi si creus en Jesús de Natzaret et trobes davant d’algú de qui pots parlar que, quan el vas contemplant, descobreixes noves sorpreses i t’adones de les raons que té per fer el que fa. Contemples la seva actitud envers aquells que sofreixen, com s’hi atura i els compadeix. Un mateix gest de Jesús avui el veus d’una manera i un altre dia descobreixes un aspecte que no havies vist abans. Llegint l’Evangeli o comentant-lo amb algú altre vas caminant amb Jesús, te l’estimes i el fas company de viatge. Fent això vas pel camí d’ésser cristià, en canvi  fonamentant-te en els teus “valors” et tanques dintre de tu mateix i faràs allò que se’t passi pel cap.

Amb aquet article no condemno ningú, perquè entre els que no són cristians (que no fonamenten la seva vida en la fe en Jesucrist) hi ha molt bona gent i molt sovint millor que els que intentem seguir aquest camí de l’Evangeli. Només dic que no són cristians, i no passa res.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ EN SABEM DE L’ESTEL?

Res. No en sabem res; i hem de tenir el coratge de no barrejar la ciència amb les intuïcions religioses.

No cal que els astrònoms cerquin si per casualitat en els anys aproximats al naixement de Jesús hi hagué algun senyal estrany en el cel. Tampoc no ens ha de preocupar si era un estel o un cometa, perquè el que rebem de l’Evangelista Mateu, quan parla de la infància de Jesús, sembla que no és altra cosa que un ressò del que havia d’ésser aquell infant.

Diu l’Evangeli de Mateu que eren uns mags i tot fa pensar que no eren de raça jueva. Una manera de fer-nos veure que Jesús és intuït i reconegut per gent d’altres llocs i poblacions fora del clos tancat que era el judaisme del seu temps.

També diu l’evangeli que el cercaven a Jerusalem entre els reis. Els lletrats d’aquell temps van indicar que el millor lloc del naixement d’aquell Infant seria d’on procedia el gran rei David, que és el poble de Betlem. Evidentment, el nen que cercaven no estava entre els reis ni tampoc a la ciutat santa. Aviat aquells forasters s’adonaren que, en aquell palau i en aquell temple, aquest infant hi feia nosa, perquè havien arribat a la ciutat amb la pregunta sobre el rei que buscaven i la ciutat es va inquietar. El mateix Mateu dirà que quan Jesús, de gran, entrà a Jerusalem la ciutat també es va inquietar. Literalment: va tenir com un sisme (Mt 21,10). La ciutat santa va rebre malament Jesús i el va crucificar penjant en la creu el rètol burleta que aquell ajusticiat era un rei (Mt 27,37). Aquell que en la vida adulta no va ésser rebut com a rei tampoc en la infància és rebut com a rei, sinó que és rebutjat per Herodes i perseguit a matar.

Els mags surten de la ciutat i tornem a veure l’estel que havien perdut i aquest fet els produeix una gran alegria. Fixeu-vos que, quan les dones han anat al sepulcre i no han trobat el Senyor que buscaven, un àngel els diu que han de sortir de Jerusalem i un cop n’han eixit tenen una gran alegria (Mt 38,8). Anem veient com l’estel dels mags i el ressuscitat són una mateixa cosa. La llum d’aquest estel (simbòlic) és el mateix Jesús i ells han de sortir de la ciutat del rei i del temple per recuperar l’alegria i per veure finalment el nen amb la seva mare.

Els relats de la infància, en aquest cas el dels mags, són, sobre tot, el ressò del que li passarà a aquest Nen quan vulgui anunciar el Regne de Déu en el recinte de la ciutat de Jerusalem.

Encara que ens sembli al revés, el que en diem la història dels reis mags es va escriure quan ja sabien el que havia fet i predicat Jesús i com havia estat rebut. Perseguit a mort per Herodes com ho va estar per un altre Herodes i Pilat.

Un cop mort Jesús i posat en el sepulcre, els soldats que el custodiaven s’adonen del terratrèmol i la pedra remoguda i provoquen una gran reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 38,12).  També l’arribada dels mags a Jerusalem amb la pregunta sobre la possible vinguda de Jesús provoca una reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 2,4).

Tots els detalls que envolten el relat dels reis mags són un ressò del que li passarà a Jesús en la seva predicació, mort i resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS